Vida quotidiana

El blog de David Rodríguez (aka Retalls de la vida quotidiana d'un barceloní)

28/12/2011

Castes laborals

(Casos basats en fets reals)

El bramà.  Funcionari de mitjana edat de nivell superior que treballa per la Generalitat, cosa que li garanteix uns ingressos notablement superiors a si tingués una plaça equivalent a l'administració de l'Estat. Encara amb l'emprenyada de la reducció de salaris del 5% duta a terme a mitjans del 2010, se n'assabenta de què la Generalitat no li podrà pagar la paga extra de Nadal el dia 21, tal i com tradicionalment venia fent. A més, el dia 21 es troba de què li han retingut l'IRPF de la paga extra, que cobrarà en bona part el dia 28. Per sort no està sol. Sindicats, polítics de l'oposició, mitjans de comunicació i opinadors de tot tipus se solidaritzen amb ells i eleven la notícia a trending topic setmanal.

El txatriya. Treballador de plantilla d'una fundació que presta serveis a l'administració. Des de fa temps l'administració està retardant els pagaments. Ja els han avisat que aquest any no els podran pagar la paga extra ni el 21, ni el 28, ja ni la Generalitat paga els serveis prestats ni hi ha pòlisses de crèdit que permetin fer front a aquests pagaments. En els darrers dos anys els han rebaixat el sou un 15%. Amb els seus companys de feina pensaven manifestar-se aprofitant que la seu de la Fundació és a tocar de la carretera que fa d'accés principal  a la ciutat. De moment no pensen fer-ho, ja que plana la possibilitat d'un ERO sobre la fundació.

El vaiixita. Professional liberal que desenvolupa gairebé tota la seva jornada a una fundació que presta serveis a l'administració. Incomprensiblement, i a diferència de bidells o secretàries, a ell no se'l va fer part de la plantilla, tot i que la seva activitat és essencial per a la fundació i és difícilment externalitzable. Generalment cobra el 30 del mes següent al que factura, com tots els proveïdors, però des de fa uns mesos cobra amb tres o quatre mesos de retard, a causa dels impagaments de la Generalitat.  A més, el seus honoraris s'han reduït un 35% en els darrers dos anys a causa dels successius plans d'ajustament per fer front a les retallades d'aportacions públiques.

El xudra. Fou acomiadat recentment del sector públic a causa de la política d'ajustaments consensuada amb els sindicats. Tampoc perdia gran cosa, ja que malgrat tenia un màster i dues carreres, treballava d'administratiu encadenant contractes d'obra i servei. Està cobrant l'atur mentre busca desesperadament un lloc de treball del que sigui. La paga del desembre la cobrarà, com tots els mesos, el 10 de gener. Pensa en marxar a Alemanya. L'ajuda el fet de què va estudiar un parell de cursos d'alemany com a crèdits de lliure elecció mentre feia la carrera.


Si la sogra et dóna guerra
i vols estar ben gras
menja a l'HOSTAL DE SANT PANCRAS
i viu sempre a BELLA-TERRA  (1932)

L'Hostal de Sant Pancraç, situat al costat de l'estació de Bellaterra, és gairebé un restaurant-museu, tant pel que fa a les instal·lacions com a la cuina. Els seus orígens daten de 1930, quan el farmacèutic de Cerdanyola anomenat Bartomeu Bartomeu va promoure la urbanització d'uns terrenys situats a tocar de la incipient línia de ferrocarril elèctric entre Barcelona i Sabadell. Sorgia així Bellaterra, un exemple de ciutat jardí noucentista.

El primer que va fer Bartomeu fou construir un gran edifici que acolliria un hostal, anomenat Sant Pancraç, així com algunes botigues, que s'inaugurà el juny de 1932. L'hostal era en realitat un restaurant amb sis pisos moblats, els quals foren utilitzats en els seus inicis per compradors potencials de terrenys de la urbanització. Després van ser utilitzats per clientela diversa, entre elles diversos equips de futbol. Diuen que el Barça hi va anar algun cop (evidentment fa molts anys), però era sobretot el Sabadell el seu principal client.

L'hotel continua oficialment existint (figura al registre d'hotels), però el que el fa conegut és el seu restaurant. Un restaurant que et transporta mig segle enrere, i on se serveix menjar tradicional català. El dia més concorregut és, sense cap tipus de dubte, els dimecres, dia en què acostumen a fer l'escudella amb carn d'olla.

Això deia  del Sant Pancraç l'any 1997 un jove Salvador Sostres a La Vanguardia

Bellaterra no es París, pero la vida de sus ciudadanos es igual de rosa que la de los paisanos de Edith Piaf, y es que es una de las localidades más aristocráticas de Barcelona. Y tiene además la terraza y los salones del hotel Sant Pancrás, para con vertir los cinco minutos del cortado de des pués de almorzar en un ritual de devoción inexcusable almorzar en un ritual de devoción inexcusable. La identificación de la vecindad de Bellaterra con el Sant Pancrás es redonda y total como una luna llena. Si el equipo de futbol de Beilaterra ganara, los aficionados irían al Sant Pancrás a celebrarlo; si como se pretendió hace unos años, Bellaterra se segregara de Cerdanyola, el júbilo de sus vecinos vaciaría los barriles del Sant Pancrás. Mientras tanto,
sus plácidas sobremesas siguen haciendo historia.

Actualment l'hostal opera els matins (on són famosos els seus esmorzars) i els migdies, llevat dels dissabtes. Tenen un menú a 11,40 euros (cafès exclosos), però també es pot dinar a la carta. La carta, per cert, reprodueix la publicitat de l'establiment quan va obrir.  Allà, s'hi destacava, per exemple, que es cuinava enfront del públic i que era l'únic hostal de Catalunya al que li servien les llagostes via aèria.  També destacaven que tenien ràdio, suposo que per  poder escoltar Ràdio Associació de Catalunya...


El dia que hi vaig anar a dinar vaig menjar uns canalons de primer, servits d'una manera ben casolana. Són especialment recomanables els ous ferrats o ous al plat, el dia que els ofereixen. Els entremesos també són dignes d'esment, ja que probablement sigui el darrer hostal de Catalunya que els serveixi d'aquesta manera. De segon, vaig triar bacallà. I de postres, l'insuperable flam de la casa.

En acabat de dinar podeu donar una passejada per la urbanització. A pocs minuts hi ha una altra joia de l'arqueologia contemporània que és El  Pedregar, el qual mereix un apunt apart.

20/12/2011

Cartells abandonats



A la rotonda que enllaça la Ronda de Granollers amb la Carretera de Cardedeu encara poden veure's uns quants cartells del candidat Jordi Miralles, representant de l'esquerra més irredenta. Miralles, historiador de formació i carter de professió, és la cara més visible d'EUiA, una federació de partits i coalicions que ha anat a les darreres eleccions ajuntat amb Iniciativa. Apart de personalismes, l'única cosa que separa a ambdues formacions és l'accent: mentre que Iniciativa ha apostat inequivocament pel verd, EUiA continua preferint el color vermell.

Malgrat haver estat un dels líders d'un dels partits que va governar Catalunya durant set anys, Miralles és un perfecte desconegut per a la majoria de ciutadans. L'única aparició més o menys pública als mitjans fou fa uns tres anys arran de l'afer del cotxe oficial d'en Benach. En aquell moment, i en una entrevista al Canal Parlament, va qualificar de "transport públic" l'Audi A6 al que tenia dret en tant que secretari 3r de la Mesa del Parlament.

Per aquest motiu sobta la seva presència en els cartells electorals, una espècia que està en vies d'extinció i a la que només recorren partits molt petits, els quals per obra i gràcia de les normatives electorals no tenen accés als recursos monetaris dels que gaudeixen els grans. Les hipòtesis de treball són dues: (a) els van enganxar militants d'EUiA de la zona; (b) els va enganxar una empresa per acontentar als d'EUiA, que sempre es queixen (amb una part de raó) de l'omnipresència dels seus companys d'Iniciativa a la propaganda electoral.

Si passeu per allà, encara sou a temps de veure'ls, abans de què el circ de torn pengi els seus corresponents cartells anunciant l'arribada a Granollers.

P.D:  En una altre accés a aquesta ronda, més al Sud, s'hi penjaven cartells del CDS en dates tan properes com el 2003.  Encara que sembli mentida, el CDS va presentar-se a les eleccions municipals de Granollers (una ciutat que reprodueix molt bé el comportament electoral del conjunt de Catalunya) fins al 2007.





16/12/2011

En la Calle de Blas



Conec el Poble Sec des de que era petit. Com que ja tinc una certa edat vaig tenir l'oportunitat de conèixer els noms dels carrers abans de què l'Ajuntament fes un lífting de les plaques a mitjans dels vuitanta. Així vaig conèixer encara el carrer Marqués del Duero, Conde del Asalto, Rosal, Cruz Canteros, o  Blasco de Garay. La cosa no va durar massa temps, ja que algú (suposo que alguna associació de veïns) es va encarregar de "catalanitzar" els noms dels carrers d'aquella zona enganxant-hi  un cartell sobre la placa.

El carrer de Blai era llavors la calle Blay. De petita rambla del Poble Sec no en tenia res, ja que llavors hi passaven cotxes i fins i tot, durant una temporada, autobusos articulats. Mai fou conegut per la "Calle de Blas", que és com els de Google Maps  l'han rebatejat recentment.

No ha estat l'únic cas. El catàleg de despropòsits, només a Barcelona, ha estat llarg. Des de la "calle de la Codorniz" fins a la "calle de la Francia Chica", passant per la "Ronda de Arriba".  #unaplaus




Qui més qui menys tothom estava expectant en veure com resoldria l'Ajuntament de Barcelona el tema de la decoració nadalenca en el primer Nadal de nova alcaldia. Aquest havia estat un tema on la polèmica estava servida cada any. Des de l'episodi dels avets "sostenibles", fins al pessebre-menjador, passant per les persistents queixes sobre l'escassa (per no dir insignificant) il·luminació nadalenca, el tema dels guarniments nadalencs va entretenir força als regidors municipals durant els dos darrers mandats. La dècada passada fou especialment prolífica en fer experiments diversos, alguns d'ells ben poc afortunats, en nom de la modernor, la sostenibilitat i la multiculturalitat.

Des de fa un temps però les coses han canviat radicalment. La il·luminació nadalenca ja va marcar un punt d'inflexió. Des de fa un parell d'anys vies com la Gran Via, la Diagonal o el Passeig de Gràcia tenen una il·luminació pròpia de gran ciutat, deixant enrere estampes més pròpies del Berlin Est en plena Guerra Freda. 

I ara també li ha tocat un rentat de cara al pessebre. El d'aquest any conserva algunes idees bones de pessebres d'anys anteriors (com l'aposta per la vegetació mediterrània), però s'han volgut evitar alguns excessos. Segons diuen, aquest vol retre un homenatge al romànic català. Per cert, enguany el pessebre inclou també el tradicional caganer, figura de la qual no és massa partidari el senyor Fernández Díaz, probablement el regidor més crític amb segons quin tipus de decoracions poc convencionals.


P.D: Algú sap què se n'ha fet d'aquells avets sostenibles?






Donar nom a carrers i places ha estat una pràctica habitual als pobles i ciutats de la majoria de països desenvolupats. Tradicionalment les vies s'anomenaven per alguna referència geogràfica, però més endavant es va anar estenent el costum de posar-hi noms que rememoressin personatges dignes d'esment o agermanessin amb d'altres ciutats o països.

No és massa normal trobar-se llocs on els carrers van numerats. Fins i tot als polígons industrials, llocs indicats per aquest tipus de denominacions, solen dur noms que intenten humanitzar-los. L'excepció la trobem al municipi de Camarles, al Baix Ebre. Allí els carrers segueixen la numeració, i per tant podem trobar-nos amb el carrer 27, el carrer 42 o el carrer 48. Com si fóssim a Manhattan.

La denominació dels carrers és relativament nova, de finals dels vuitanta. El seu impulsor, el qui probablement fou l'alcalde més peculiar de la zona, Primitivo Forastero. Forastero fou alcalde des del dia que Camarles se segregà de Tortosa, fins que una sentència del Tribunal Suprem l'inhabilità, poc abans de morir, a principis de la passada dècada. No fou l'única actuació controvertida d'aquest polític. L'execució d'un gall que molestava,  o la instal·lació d'una granja de micos, en són dos exemples més.

D'aquesta peculiar denominació dels carrers només es salva l'Avinguda Catalunya, probablement perquè fou inaugurada en persona pel President Pujol a principis dels vuitanta. Es dóna la circumstància de què Pujol i Forastero eren vells coneguts. El primer cop que es conegueren Pujol anava amb Ernest Lluch a "fer país" i Forastero, funcionari i secretari de la cooperativa arrossaire local, va presentar-se al restaurant on dinaven acompanyat d'un parell del que podríem anomenar "auditors de seguretat". Diuen que el dinar no va acabar massa bé, però això no fou impediment perquè anys després Forastero s'incorporés a CiU, després de presentar-se al Senat per la Falange. Coses de la política...



Malgrat les múltiples opinions contràries, el President Montilla ja és senador per designació autonòmica. Diuen que l'expresident, que recordem va renunciar al seu escó al Parlament al perdre les eleccions fa tot just un any, s'avorria bastant amb la seva nova vida i que això del Senat podia ser una bona sortida per tornar a l'activitat des d'una certa distància.

Jo l'entenc. La seva condició actual d'expresident fa que amb els seus 56 anys sigui un ni-ni. Ni pot continuar a la política catalana, ni té prou edat per jubilar-se. El fet de què a més hagi dedicat tota la seva vida a la política professional (no oblidem que l'any 1979 ja era  tinent d'alcalde d'un municipi important) tampoc juga a favor, perquè les possibilitats de recol·locar-se al sector privat són pràcticament nul·les. La sortida al Senat, per molt desprestigiat que estigui, és una via de poder sortir d'aquesta situació d'una manera digna.

El que no entenc és el manteniment de l'Oficina de l'Expresident, a la qual no hi ha renunciat. Aquestes oficines estan justificades en tant els expresidents duen a terme una activitat institucional, no per a dur-hi a terme ni conspiracions de partit ni activitats privades. Ja fa uns mesos vaig comentar que calia acotar molt bé aquests organismes. I aquest episodi em dóna encara més motius per a tornar-ho a reclamar Quina ha estat l'activitat d'aquesta oficina? Tenen cap obligació aquestes oficines de redactar una memòria d'activitats?

I això ens du a un altre problema: el fet de què aparentment no existeix cap incompatibilitat entre percebre pensions o sous d'expresident (sigui de la Generalitat i del Parlament), i dur a terme tot tipus d'activitats públiques o privades. Crec que el Parlament hauria de legislar immediatament sobre aquesta matèria, fixant unes condicions idèntiques a les que tenen la resta de mortals. En altres paraules: si el senador Montilla vol despatx, que se'l pagui de la seva butxaca o que li posi el PSC.


Blog Widget by LinkWithin