Vida quotidiana

Hi tornarem un altre dia, aquest cop per provar les xapates.

El Delta de l'Ebre tornarà a veure passar trens. O almenys aquest és el propòsit d'un grup d'entusiastes de Deltebre que, de moment, ja han aconseguit rescatar material i fins i tot estendre unes desenes de metres de carril reaprofitat.

Entre 1926 i 1967 va existir un petit carrilet que connectava Tortosa amb La Cava (actualment part de Deltebre) i que tenia com a objectiu principal transportar l'arròs del Delta fins a Tortosa, on podia carregar-se a la línia principal. Tot i això, també transportava passatgers, en uns automotors diesel que foren pioners i que van servir amb molta dignitat durant els 41 anys d'existència de la línia.

Com moltes altes línies d'aquestes característiques, el ferrocarril va desaparèixer a finals dels seixanta al no poder competir amb la carretera. Les vies no van trigar a desaparèixer. Els edificis  de les estacions van resistir uns anys, fins que els llogaters van anar morint o els van haver de deixar. Poc a poc, el carrilet va passar a ser història en una terra que encara confiava en l'agricultura com a principal activitat econòmica.

La situació ha canviat. El Delta de l'Ebre continua produint força arròs, però el turisme mediambiental cada cop hi té més pes. És en aquest context que algú se li acudeix la idea de recuperar una part del carrilet per a destinar-la a usos turístics. D'aconseguir-ho, serà un dels escassos exemples de ferrocarrils recuperats per a usos turístics que hi ha a Catalunya  (els altres dos són a l'Alt Berguedà), però passarà a formar part d'una llarga llista de casos internacionals.

El projecte preveu en una primera fase construir un quilòmetre de via i reconstruir alguns cotxes.  L'objectiu final passa per un recorregut de quatre quilòmetres i la reconstrucció de les estacions de La Cava i de Jesús i Maria, enderrocades a mitjans dels vuitanta. Els Ferrocarrils de la Generalitat hi aporten el seu granet de sorra, donant material en desús per al servei convencional, però d'un valor incalculable per un projecte d'aquestes característiques.

Encara trigarem a veure el carrilet funcionant de nou. S'esperava que la primera fase conclogués el 2010 i es va marcar el 2012 com a possible termini per a la segona fase. La realitat és que a finals del 2011 amb prou feines hi ha unes desenes de metres instal·lats. De totes maneres, més val tard que mai.

Els nois d'Esquerra ens han fet notar que el Josep Antoni Duran Lleida porta massa anys a la política. Qui va aixecar la llebre fou Oriol Junqueras, que va comentar irònicament que quan ell feia "cinquè de primària" (curiós que un doctor en història utilitzi el mot primària en comptes d'EGB) el senyor Duran ja era diputat. Després el Twitter es va encarregar de fer trending topic el #durandiputat1979, al qual s'hi van sumar ben alegrement destacats militants i simpatitzants d'altres opcions polítiques.

Primera cosa que grinyola: Josep Antoni Duran Lleida no fou escollit diputat l'any 1979, sinó el 1982. Si un repassa la fitxa del Congrés dels Diputats veurà que fou diputat a la II Legislatura. L'error probablement es degué a que Junqueras (historiador de professió) va considerar que la II Legislatura era la que s'inicià el 1979, quan en realitat aquella fou la I Legislatura (la de 1977 a 1979 és la Constituent).

Segona cosa que grinyola:  Josep Antoni Duran Lleida no ha estat diputat al Congrés tots aquests anys. Repassant la fitxa del Congrés es pot veure que va ser-ho entre el 1982 al 1993 i del 2004 fins a data d'avui. Certament són molts anys (gairebé 18 anys), però no els 32 que esmenten els Esquerra boys.

Tercera cosa: quin és el problema de què una persona estigui vint, trenta o quaranta anys de diputat? A moltes democràcies venerables és perfectament normal que congressistes o senadors serveixin durant dècades. De fet, això és vist com quelcom positiu, ja que solen aportar una experiència essencial per poder assolir consensos i, al capdavall, per millorar l'activitat legislativa. Un altre tema és si un alcalde, un president de govern o un conseller poden estar al càrrec més d'un cert nombre raonable d'anys. L'experiència mostra que en aquests casos sí que és recomanable que s'afavoreixi el moviment. Per aquesta raó una democràcia com els Estats Units té uns límits molt marcats per als mandats presidencials, però en canvi no hi ha cap límit de mandats per als congressistes o senadors.


I finalment: cap geperut es veu la seva gepa. Sense anar més lluny, a la pròpia llista d'Esquerra ens trobem a Joan Tardà, qui el 1979 era regidor a l'Ajuntament de Cornellà (en aquella època pel PSUC). El senyor Joan Puigcercós, porta sent diputat des del 1992, i el senyor Carod-Rovira va ocupar ininterrompudament durant 22 anys butaca de diputat al Parlament. I això per no parlar d'altres partits més o menys propers. Sense anar més lluny Joaquim Nadal porta des del 1984 ocupant butaca al Parlament, escó que durant molts anys va simultanejar amb l'alcaldia de Girona (a la que accedí l'any 1979).

Dies enrere es va saber que el periodista Arcadi Espada havia estat "acomiadat" de la Universitat Pompeu Fabra, després de 18 anys de col·laborar-hi. La manera de saber-ho fou diguem-ho, curiosa: una carta escrita en tercera persona que aparegué a la columna que manté a El Mundo. Els motius de l'acomiadament als quals al·ludeix la carta havien estat suposadament polítics: era una persona non grata per al sistema. La significació político/ideològica del personatge i una certa notorietat mediàtica van fer que la notícia es convertís en un trending topic, fos convenientment meneada, i tingués l'oportunitat de comentar-ho en altres mitjans, com fou el cas del programa de la Julia Otero.

Em sorpren que un docent de Llengua Castellana parli d'acomiadament quan el que ha passat ha estat que no se li ha renovat el contracte de professor associat a temps parcial, que és la figura laboral que tenia. Cert és que duia ja 18 anys exercint funcions docents, però tècnicament no es pot parlar d'acomiadament. El que li ha passat, a més, és exactament el mateix que han patit centenars de professors en la seva mateixa situació, bé per desaparició de l'assignatura que imparteixen, bé quan per motius pressupostaris es decideix retallar per allà on es pot retallar més fàcilment, o senzillament quan les valoracions docents no són les que haurien de ser.

El problema, senyor Espada, no són les conspiracions nacionalistes. El problema de fons és el sistema laboral d'aquest país, que permet l'acomiadament lliure d'alguns treballadors i no poder tocar una coma de les condicions laborals a d'altres, encara que desenvolupin les mateixes tasques. Si s'ha de indignar, indigni's si us plau del fet de què puguin dir-li adéu d'un dia per un altre després de 18 anys de servei satisfactori. O indigni's de perquè li retallen el sou un 50%, mentre continua havent pressupost per estructures de dubtosa utilitat. La teoria de la conspiració és una arma fàcil, com també ho és atacar al departament o a la universitat, però s'esperaria que una persona intel·ligent amb capacitat de crear opinió, anés una mica més enllà i posés damunt de la taula una situació estructural.

I una pregunta final: cedirà la senyora Otero el micròfon a qualsevol dels centenars de professors associats que han perdut el seu contracte, tal i com ha fet el senyor Espada? o als centenars de professors o investigadors a temps complet que han anat al carrer quan ha acabat el seu contracte perquè no hi ha diners per mantenir-los? Més professionalitat, si us plau.

Cruïlla d'Enric Granados a Mallorca, un dia qualsevol de tardor. Un inoportú cartell advertint del tall del carril bici uns metres més amunt tapa completament el semàfor, malgrat que el carril continua passat el carrer.

Ahir la Síndica de Greuges de la ciutat presentava un informe alertant dels mals usos que molts ciclistes fan del seu mitjà de locomoció. Probablement un dels principals motius pels quals molts ciclistes incompleixen les normes són situacions com la que apareix a la foto, malauradament massa quotidianes.