Vida quotidiana

Comprem una ampolla de xampany ben freda, un xampany bo, l'ocasió s'ho mereix: un DELAPIERRE, i pugem a l'habitació: una habitació d'hotel [...]
QUIM MONZÓ, Uff, Va dir El

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de visitar el nou Centre d'Interpretació del Cava de Sant Sadurní, aprofitant unes jornades Vins & Blogs organitzades per la Penedesfera. El centre vol complementar l'àmplia oferta de caves obertes al públic, oferint al visitant una visió panoràmica (potser un pèl superficial) del que és el cava. Probablement el centre necessita un rodatge i l'entrada hauria de ser gratuïta per aquelles persones que hagin pagat per visitar una cava del municipi, però com a punt de partida la idea és bona. De fet, sembla que hi ha el projecte d'ampliar-lo, això sí si arriben els diners (Proposta que faig: per què no financien l'ampliació les caves del municipi?)



De la visita em vaig quedar amb dues coses: la primera, una interessantíssima exposició de cartells antics, la majoria dels quals de la primera meitat del segle XX, provinents de la col·lecció de Marc Martí; la segona, el fet de què no hagin desterrat completament el mot "xampany" i que fins i tot expliquin que antigament era com es coneixia al que ara gairebé tothom diu cava. De fet la segona troballa va fer-me revisitar els cartells i em vaig adonar que el mot cava era tant o més present que els "champaña", "champán", o "xampany" (aquest darrer de l'època republicana).

Tenia la percepció de què el mot "cava" havia estat introduït als mitjans dels vuitanta vuitanta, coincidint amb l'accés a la Comunitat Europea. De fet, fou en aquesta època quan gairebé tothom va deixar de denominar-lo xampany, coincidint també amb la potenciació dels Brut Nature en detriment dels semi-secs o semi-dolços. També pel que tenia entès els més fonamentalistes amb l'ús de la paraula "cava" foren els defensors del denominat català light, fet que va generar una certa animadversió pels sectors contraris a aquesta tendència.

Sigui com sigui, la paraula xampany ha quedat arraconada. Ara bé, També m'han explicat que darrerament s'ha posat de moda denominar-los "escumosos del Penedès", amb l'objectiu de diferenciar-los dels altres vins produïts sota la mateixa D.O., que inclou alguns municipis de fora de la regió penedesenca ( i fins i tot de fora de Catalunya). Tornarem a canviar de nom?

Dies enrere, en fer una visita d'urgència a la màquina de vending, em vaig topar amb una peça de rebosteria que em resultaven familiars. Eren els Bucanero, uns pastelitus que havia menjat de petit i que feia dècades que havien desaparegut de les prestatgeries.

Els Bucanero, de la casa Bimbo, formaven part d'una cartera de productes de rebosteria industrial força àmplia.  Eren menys coneguts que els Bony, Tigretón o Pantera Rosa, probablement pel fet de no incloure xocolata dins de la barreja (els dos primers) o per no tenir aquell color tan antinatural (en el darrer cas). Probablement aquest fet, els va condemnar a desaparèixer dels prestatges a principis dels vuitanta. També suposo perquè en aquella època aquests productes van entrar en declivi, tant per la desaparició de l'efecte novetat que tingueren en el seu moment, com per la caiguda de la natalitat o els canvis alimentaris.

M'ha sobtat una mica tornar-los a veure. Ja fa molts anys que em vaig desenganxar de consumir aquest tipus de productes. Bé, més aviat mai vaig ser-ne un gran consumidor. Ja a finals dels setanta es qüestionava la idoneïtat des del punt de vista dietètic d'aquestes peces, el que feia que el seu consum fos esporàdic. També a l'escola es dedicaven a recomanar que els nens no duguessin  peces de pastisseria industrial per esmorzar.  Encara faltaven molts anys perquè ens expliquessin els greus perills dels greixos saturats, greixos trans i la sal que solen dur oculta aquestes llaminadures.  Ara bé, també es bo recordar que en aquella època els nivells d'obesitat infantil eren molt inferiors als de l'actualitat...


Els Bucaneros no són però les úniques peces de col·leccionista que es poden trobar a les màquines de vendign. També s'hi troben els Phoskitos...i uns pastissets dedicats al Barbapapá!! Continuarem informant

La revista Life va dedicar força atenció al que passava a Barcelona durant la Guerra Civil. A més dels reportatges sobre la revolució anarquista o els bombardejos que va patir, també es va interessar per aspectes de la vida quotidiana. Un d'ells fou un esport típicament barceloní (o català), com és el de refer-ho tot per semblar políticament correcte. Aquest cop la "víctima" foren les cartes.

A l'edició del 14 de febrer de 1938 s'explicava com s'havien refet les cartes, en concret les del rei, cavall i sota per adequar-les al context del moment. Així, la figura del rei deixava pas a un gegant que duia una falç en comptes de la tradicional espasa. La figura del cavall representava un pagès català vestit de festa donant-li al porró. I la figura de la sota esdevenia una pubilla. Encara rai que la cosa quedava aquí i no se'ls va acudir anar més enllà i convertir-los en proletaris.

Aquest no fou l'únic canvi que es va produir en aquella època. El més sonat de tots fou el canvi de nom de molts municipis amb l'objectiu de desposseir-los de noms religiosos o que sonessin al vell règim. Així, Molins de Rei va esdevenir Molins de Llobregat i Sant Cugat del Vallès canvià a Pins del Vallès. Ara bé, la palma se la va endur Sant Climent de Llobregat, reanomenada Cirerers de Llobregat.

Pensant-ho bé actualment aquestes cartes també estarien prohibides. El rei està fent servir una eina perillosa sense les adequades proteccions de seguretat. El cavaller està cavalcant superant la taxa d'alcoholèmia. I finalment la sota perpetua les desigualtats per raons de sexe...

El 12 d'octubre del 1947 es casava la Duquessa de Montoro, qui anys després esdevindria la Duquessa d'Alba. Fou un casament fastuós, que congregà 3.000 convidats i tingué un cost estimat en 300.000 dòlars del moment. Fins i tot el setmanari Life li va dedicar unes quantes pàgines a l'edició del 27 d'octubre, on no van dubtar a comparar-la amb el casament d'Isabel II d'Anglaterra.

Qui hauria de dir-li a la Duquessa que gairebé 64 anys després tornaria a casar-se, en aquest cas en terceres núpcies!