Vida quotidiana

El Cremallera de Núria és un dels ferrocarrils més curts de Catalunya. Tot i salvar un desnivell de més de mil metres, amb prou feines té una dotzena de quilòmetres. Per aquest motiu, i el fet de travessar zones majoritàriament deshabitades, pràcticament no té interaccions amb altres infraestructures viàries. Un dels pocs casos on això passa és a l'entrada de Queralbs, on fins no fa massa hi havia un pas a nivell. Ara és a punt d'inaugurar-se un pas soterrat. El projecte ha costat gairebé 4 milions d'euros i les obres han durat un any.

Aquí tenim un cas de jutjat de guàrdia de malbaratament de diners. En primer lloc ni el trànsit de la carretera (que mor a pocs centenars de metres), ni el trànsit ferroviari (amb trens cada tres quarts d'hora), justifiquen la necessitat de fer un pas soterrat. Tampoc per raons de seguretat: quan baixa un cremallera va a la vertiginosa velocitat de...19 km/h. A més, per rematar-ho, el nou vial soterrat ha fet que el pendent fins a arribar al poble s'hagi incrementat, en una zona on les gelades a l'hivern són habituals. Això ha provocat que s'hagi hagut d'instal·lar calefacció a la calçada, amb la consegüent despesa econòmica.



Em penso que cap dels directius o membres del consell d'administració de FGC que van donar suport a tal barbaritat coneixen què passa a d'altres països del món. Anem a Suïssa. Allà el més normal del món és trobar-se amb passos a nivell, i fins i tot a la línia del Bernina els trens travessen carrers i places. Probablement ja no es construeix cap línia nova amb passos a nivell, però a ningú se li passa pel cap reclamar la desaparició de tots els passos a nivell, amb independència de la seva potencial perillositat o del seu grau d'incomoditat.

Quatre milions d'euros poden ser la xocolata del lloro... o no. Probablement hi ha inversions molt més necessàries a fer, començant per construir alguna escola.  I segurament podem trobar a cada comarca com a mínim una inversió igual de dubtosa a aquesta. Suma y sigue...

Fa cosa d'unes dècades va començar a sorgir l'interès per preservar trens i tramvies que, un cop havien deixat de fer la seva funció, no tenien cap altra destinació que el magatzem de la ferralla. Al principi fou en forma de monuments: s'agafava la màquina de vapor o tramvia en qüestió i es posava dalt d'un pedestal a una plaça o parc públic. La geografia catalana n'era farcida: a Barcelona, a Martorell, a Sant Feliu de Guíxols o a Tortosa. Fins i tot al bell mig del Parc del Montseny, a Gualba, es podien trobar la màquina i un vagó de l'antic Cremallera de Montserrat.

Si el serraller que va encarregar aquests anuncis per captar clientela fa tant bé la seva feina com escriu, millor que ho deixi córrer.

Diuen que el millor veí que pots tenir és aquell qui viu dos carrers més enllà. Els meus pares de ben segur que pensen això després d'haver tingut una agra discussió amb un dels seus veïns aquest diumenge. Història resumida: el veí s'ha dedicat a destrossar el bruc de separació entre cases, ha tallat algunes plantes que eren al terreny dels meus pares, i  ha llençat restes de gespa i cendres al pati. La cosa s'ha encès quan el meu pare li ha "retornat" la gespa tallada. L'incendi dialèctic, que amenaçava de degenerar,  ha acabat afortunadament només amb la visita del vigilant municipal i dels Mossos. Segons l'altra part, les "actuacions" es deuen al fet de què un parell d'arbres que són a casa dels meus pares deixen anar moltes fulles seques que cauen al seu terreny, cosa que ells jutgen inacceptable.

Esperem que la cosa quedi aquí i que es retorni a la coexistència pacífica. Però m'agradaria apuntar un element interessant en tota aquesta discussió: el dels urbanites que es compren una casa en un municipi que està a tocar d'un parc natural i després s'indignen per haver de recollir fulles seques d'arbres que són a tocar de casa seva (i que ja hi eren quan la van comprar). Qualsevol persona amb un mínim contacte amb la natura sap que el més normal del món és que als arbres se'ls caiguin les fulles i que els vents les transportin desenes, i fins i tot centenars, de metres. No només això: també es possible que transportin llavors i que d'aquestes acabin sortint arbres, flors o plantes diverses: des de pins a oliveres, passant per roures o alzines. Aniran també a tirar restes de gespa o cendres calentes de barbacoa al Parc Natural del Montseny perquè els han caigut llavors de pi o d'alzina provinents del bosc?

Aquest no és però l'unic cas d'urbanitas idiocis. Al llarg dels darrers anys n'hem vist d'altres, com el d'aquell que va anar als tribunals per exigir que deixessin de tocar les campanes per la nit, o aquell que tot just després de comprar-se una segona residència exigeix que eliminin un corral que ha estat tota la vida en aquell poble. Malauradament ajuntaments i tribunals han donat ales a aquests personatges, que el millor que podrien fer és  anar a passar un cap de setmana en un parc temàtic que recreï l'entorn rural sense arbres,  insectes o ferum de l'aviram, i on a l'hora de dinar puguin deixar que els nens vagin a molestar a la resta de comensals despreocupant-se'n totalment. Seríem molts els qui els pagaríem gustosament l'estada. Així els perdríem de vista, ni que fos per unes hores.

Al costat de l'estació de Montcada i Reixac de la línia de rodalies de Manresa han aparegut un bon nombre de pancartes exigint el soterrament immediat de la línia de ferrocarril. Suposo que els veïns deuen queixar-se del soroll que provoca el pas dels trens i el fet de que la línia de tren trenqui, ni que sigui de manera parcial la trama viària d'un municipi per on passen un bon nombre d'infraestructures.

Ara bé, si tenim en compte de què aquesta línia es va construir a mitjans del segle XIX i que la darrera gran reforma que rebé fou a l'any 1929 en ser electrificada... de què es queixen aquests veïns?  Desconeixen aquests veïns on anaven a viure quan van comprar/llogar/heretar l'habitatge? Puc entendre que algú es queixi si li posen una presó o una incineradora al costat de casa, però queda fora del sentit comú que algú se'n vagi a viure a un lloc i comenci a exigir que tothom canviï per adaptar-se als seus gustos.

Aquests montcadencs no són ni de bon tros els únics que tenen la pell tan fina pel que respecta a infraestructures potencialment molestes. Pocs són els pobles on no es divisa algun llençol o pancarta exigint un soterrament, la construcció d'una variant o queixant-se pel soroll que fa el pati d'una escola, o els camions entrant o sortint d'una fàbrica que quan es va construir era situada entre camps.

Malauradament durant força anys moltes d'aquestes reclamacions s'han exigit tal qual, sense parar a pensar els costos i beneficis, i si existien alternatives. Agafem el cas de la Gran Via entre la Plaça de les Glòries i Sant Adrià. Fins fa uns deu anys, aquesta era una autopista a cel obert, on els cotxes podien anar a 120 km/h i on intentar trobar un punt per travessar-la era força difícil. Es va optar per un semisoterrament, però no s'hauria pogut optar per limitar la velocitat a 80 km/h (que és el que finalment s'ha acabat fent) i construir tres o quatre passos de vianants i bicicletes per augmentar la permeabilització de la via?  La broma va acabar costant més de 60 milions d'euros quan probablement amb la desena part n'hauria estat suficient. I això sense comptar els més de dos anys d'obres.

Molt sovint acusem a les administracions d'haver malgastat els diners fent infraestructures faraòniques. Però en més d'un cas aquestes han estat el producte de les nostres exigències maximalistes i on el curt termini o els interessos electorals han passat per sobre de criteris de racionalitat.  Potser que anem canviant de xip...

Una de les millors coses que tenen els blocs són els comentaris. Aquests sovint milloren el contingut de les entrades, i no són pocs els casos on gràcies a ells i de la informació que et proporcionen he pogut fer noves entrades.

Arran de la darrera entrada, en la que comentava nous llocs per menjar a la zona de Diagonal amb Passeig de Gràcia, vaig rebre un missatge de correu. El remitent (al qual agraeixo la informació i que segueixi aquest bloc) em va comentar que el mític Colmado Redón havia estat traspassat. Sembla ser que els seus nous propietaris són d'origen xinès. La informació lligava amb el que havia vist setmanes enrere, quan en comptes de la Sra. Redón qui cobrava era una persona d'ètnia xinesa.

Que un matrimoni d'una certa edat es traspassi un colmado no seria massa notícia. Han estat innombrables els colmados de tota la vida que han estat traspassats, o directament ha plegat per jubilació dels seus propietaris. Molt sovint, la descendència s'ha volgut desentendre d'uns negocis força sacrificats pel que fa a dedicació horària, i que en alguns casos estan en franca decadència. No és el cas que ens ocupa.

Estem parlant d'un colmado que funciona força bé i que encara ara té una clientela fidel, barreja de veïns de tota la vida i de persones que aprofiten per fer-se amb els entrepans que els han fet famosos. Res fa pensar que no quadrin els números, si no és que preveuen una forta pujada del lloguer del local (anoteu l'any 2014, que és quan venceran tots els lloguers de locals amb rendes antigues). A més, els propietaris tenen descendència (fa uns anys vam comentar-ho arran d'una notícia de les obres de l'estació de Provença), pel que escapa doncs al típic traspàs.

La segona raó que el fa especial és la nacionalitat dels compradors. Fins fa quatre dies s'associaven els negocis dels xinesos a restaurants o bazars de coses barates. Això ja fa un temps que està canviant. Cada vegada són més els "bars de tota la vida" regentats per xinesos, els quals han treballat durant uns mesos al costat dels antics propietaris per aprendre allò que els clients demanden. Ara ho podem veure en colmados situats al bell mig de l'Eixample que apunten a un perfil mitjà-alt. I no serà el darrer...

Des de fa uns anys menjo sovint per la zona de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Tot i que alguns cops ho faig acompanyat en el decurs d'un dinar distès, la majoria de vegades es tracta d'una necessitat purament fisiològica (i també psicològica). Les meves necessitats són doncs buscar un lloc que sigui ràpid, que ofereixi un menjar mínimament equilibrat des d'un punt de vista nutricional, i que tingui un preu ajustat.

Al principi aquesta equació era gairebé irresoluble. En ple 2007 la majoria d'opcions passaven pel bar/restaurant de menú que difícilment baixava dels 10-12 euros i que generalment no et deixava massa satisfet.  Les alternatives eren anar a fer un entrepà a l'Otto Sylt o, depenent de l'hora, anar-lo a comprar al Redón, tot i que aquesta opció no era factible si un havia de menjar 3-4 cops a la setmana. Finalment, hi havia una alternativa llavors emergent: el Nostrum, un lloc a mig camí entre una casa de menjars per emportar-se i una cafeteria, i que permetia menjar ràpid, una  mica més equilibrat nutricionalment que la majoria de bars de menú, i sobretot estalviar-te tres o quatre euros per àpat.

Les coses han canviat una mica. Amb la crisi i els seus efectes col·laterals costa veure restaurants que ofereixin menús per sobre dels 10 euros, quan abans el que costava veure eren propostes per sota aquesta xifra. Alguns restaurants fins i tot s'han dignat a oferir menús als migdies, i fins i tot hi ha qui ofereix una combinació plat del dia + beguda per sota dels 8 euros. Nutricionalment parlant la cosa també ha millorat una mica (no massa, però).

El canvi més important però ha estat l'expansió de llocs que ofereixen allò que em podríem dir "menjar de carmanyola sense haver-te de fer la carmanyola". A partir del model del Nostrum han intentat millorar-lo o adaptar-lo a la situació. Per exemple, alguns d'aquests establiments duen el menjar a l'oficina sense cost extra si hi ha un nombre mínim de comandes.

Un d'aquests establiments és l'anomenat Tento Catering. Va ubicar la seva primera botiga fa un parell d'anys a Sarrià, però darrerament ha obert tres establiments per la zona que va de l'Hospital Clínic al Cinc d'Oros. Abans d'ahir va obrir el seu darrer establiment, situat a l'inici del carrer Riera de Sant Miquel. I avui, casualment, l'he descobert i he acabat menjant allà.

L'oferta es basa en un menú de 5,5 euros, aigua, postre i pa inclòs. També hi ha l'opció de fer un mig menú per 3,5 euros, o d'adquirir els plats de manera individual (2,95 els primers i segons, 1 euro les postres). Si en comptes d'aigua vols una cervesa pots pagar un suplement de 75 cèntims. Si en canvi vols un refresc, el suplement és una mica inferior (50 cèntims). Com en ofertes similars, hi ha microones per escalfar el menjar i la possibilitat de menjar-lo al local en una petita barra.

Sorprenentment pel preu, l'oferta de primers i de segons és abundant. A més, una part dels plats està en rotació temporal, un aspecte interessant si es pretén captar a un públic que hi mengi dos o tres cops per setmana. La mida de les racions és justeta (no així la de la peça de pa), però la qualitat és notable. A més, al cuiner no se li ha anat la mà amb la sal, cosa que sovint passa en aquest tipus d'oferta. Un altre detall a tenir en compte és l'oferta de fruita ja preparada.

De moment el negoci sembla que rutlla. El boca-orella està funcionant i, si mantenen el nivell de qualitat i els costos no se'ls disparen, pot ser una oferta a tenir en compte. Una oferta, per cert, que ha sorgit en plena crisi.