Vida quotidiana

Fins no fa massa anys les universitats esdevenien deserts a la que arribava el solstici d'estiu. Els cursos anaven d'octubre a maig, i les visites a la facultat, com a molt es limitaven a anar a veure el taulell de notes per si el catedràtic s'havia dignat a lliurar-les. Pocs eren els qui s'atrevien a fer alguna cosa a l'estiu, i si es feia alguna cosa, solia ser al marge de la universitat, com la denominada "Universitat Catalana d'Estiu" o l'escola de mestres de Rosa Sensat.

D'uns anys ençà però no hi ha universitat en aquest país que no organitzi cursos d'estiu. El motiu és molt down-to-earth: diners. Aquests cursos solen ser una font de finançament addicional de les universitats i solen comptar amb una demanda més que notable, no tant per l'interès acadèmic de les propostes, sinó sobretot per la possibilitat de compensar crèdits mitjançant aquell instrument tant guai sobre el paper que eren els "crèdits de lliure elecció" i que ha acabat esdevenint un problema.

El súmmum de la degradació el podem trobar amb dos exemples. El primer d'ells és la denominada "Universitat Progressista d'Estiu" (UPEC), que des de fa uns anys celebra les seves sessions durant la primera setmana de juliol. Promoguda pel catedràtic (ara ja emèrit) Vicenç Navarro, aquesta "universitat" volia donar veu a les esquerres. De fet únicament dóna veu a les esquerres perquè entre el seu "claustre" només s'hi troben significants representants de l'esquerra:  Antonio Franco, Gemma Calvet, Jaume Reixach,  Milagros Pérez Oliva, Marina Geli, Mar Serna, Josep Bargalló, Arcadi Oliveras... Val a dir,però, que també apareixen alguns noms vinculats al món acadèmic, però aquests són una clara minoria.

La segona la trobem en el curs "Bases para un nuevo rumbo de España" que s'organitza a la Complutense i que patrocina Gas Natural Fenosa. Es tracta d'un curs per a peperos, dirigit per una diputada del PP. Tots els ponents (veure programa detallat) o són destacadíssims militants del PP, o bé són periodistes o persones properes a la causa. El curs, una successió de monòlegs i suposades "taules rodones" que donen dret a diploma i a crèdits de lliure elecció.

Crec que les universitats farien bé de replantejar-se tot això, ja que acaba fent mal tant als cursos d'estiu que es fan com Déu mana (que n'hi han) com a la pròpia universitat. No pot ser que un curs d'estiu promogut per una universitat sigui una mera plataforma propagandística d'una determinada opció política. Com tampoc pot ser que una universitat que posa mil i una pegues per reconèixer crèdits de lliure elecció (parlo de la Pompeu Fabra) doni alegrement 3 crèdits només pel fet d'haver anat a unes xerrades (o millor dit, a signar a l'inici de les xerrades), d'una cosa que utilitza el mot "universitat" de manera impròpia i que té un suposat "rector" que amb prou feines té la llicenciatura. No aniria malament una mica més de rigor acadèmic, el que passa per una direcció acadèmica, un programa que eviti discursos monocolor, i una avaluació mínimament seriosa.

A La Garriga, a l'antiga nacional, es pot trobar aquest anunci del Trinaranjus, una popular beguda de fruites sense gas. Per la tipologia d'anunci i per la seva ubicació deuria ser pintat a principis dels seixanta. Sospito però que la seva vida comercial fou efímera, ja que pocs anys més tard es va posar en servei la prolongació de l'Autovia de l'Ametlla (de la qual en vam parlar fa poc), i el trànsit que va quedar per la nacional fou residual.

L’Autovia de l’Ametlla és la denominació popular que la C-17 té al seu pas pel Vallès Oriental. Durant molts anys, fou, juntament amb l’Autovia de Castelldefels, “l’autovia”, una via que era una autopista però amb moltes coses de carretera.

Els orígens d’aquesta autovia cal situar-los fa mig segle, quan la Diputació de Barcelona va decidir convertir una vella carretera local que anava de Granollers a l’Ametlla del Vallès en una via ràpida. La justificació era el fet de què la carretera de Ribes i Puigcerdà travessava Granollers, cosa que llavors ja començava a ser problemàtica per motius de trànsit. El que resulta curiós és que la Diputació anés a arreglar un problema que no era ben bé de la seva competència (la carretera de Ribes era una carretera nacional) en uns moments en què fins i tot les carreteres de primer nivell presentaven greus mancances. La realitat era més prosaica: casualment la casa d’estiueig del llavors president de la Diputació estava situada a l’Ametlla del Vallès, justament on anava a parar aquella carretera...



Les obres de l’autovia finalitzaren l’any 1964. En aquells moments “l’autovia” era més aviat una carretera de tres carrils que permetia una conducció ràpida. Connectava amb la N-152 a l’inici del Coll de la Manya (abans d’arribar a Granollers) i acabava una mica abans de La Garriga, on tornava a connectar amb la N-152. Posteriorment, l’any 1966, fou perllongada un parell de quilòmetres, evitant així el pas de La Garriga. Per cert, l’obra fou inaugurada pel mateix Franco el 2 de juliol. Segons la crònica de La Vanguardia de l’endemà:

Nuevamente Franco fue aclamado en los pueblos del recorrido donde se había congregado la multitud para aplaudir el paso de Su Excelencia. En La Garriga la comitiva abandonó la carretera para internarse por el casco urbano de la población y el vecindario en masa se estacionó por las calles donde debía pasar el Caudillo, ocupando incluso los lugares de paso más angosto. La cordial bienvenida que los garriguenses tributaron a Franco fue la culminación del clamor popular que despertó este viaje de Su Excelencia por la comarca del Vallés Oriental.

Les seves prestacions, molt elevades en relació al que hi havia en aquella època, van fer que bona part del trànsit de pas deixés la N-152 i agafés l’autovia. Això va propiciar la instal•lació d’un hotel (l’Hotel del Vallès), botigues (sobretot de mobles) i fins i tot un centre comercial que encara funciona. La construcció de l’autopista de Granollers, amb un enllaç a Parets, va permetre completar una via més o menys ràpida per al 50% del recorregut entre Barcelona i Vic, cosa que no estava gens malament per l’època,

El pas dels anys va fer però que aquella ruta confortable acabés sent un malson. Cap als setanta l’autovia (fins llavors oficialment carretera local) es va convertir en carretera nacional, substituint el traçat antic de la N-152, que esdevingué N-152a. També s’aprofità per ampliar-la lleugerament, passant a quatre carrils, però separats únicament per una doble via continua. La precarietat dels accessos persistia i algunes zones, com el revolt del Tibidabo, amb corbes i cruïlla al mateix nivell, eren una font contínua d’accidents. Per acabar-ho d’adobar, les millores tecnològiques van fer que els cotxes poguessin desenvolupar amb tota normalitat velocitats impensables als inicis dels seixanta, el que va disparar la normalitat a la via. Això la va convertir durant força temps en “l’autovia de la mort”, on hi sovintejaven massa sovint els rams en record a alguna víctima. Per aquest motiu, a principis dels noranta es va decidir instal•lar una tanca de formigó a la mitjana, i més endavant es van anar arreglant alguns dels passos més conflictius.

L’autovia havia de tenir data de caducitat, ja que s’havia plantejat una autopista (de debò) entre Barcelona i Vic. No obstant el projecte, presentat cap al 1977, no va acabar tirant endavant tant per motius pressupostaris com per les reticències que va generar als municipis afectats per l’impacte ambiental que representava. Així doncs, quan la Generalitat va rebre les competències, es va acontentar amb anar desdoblant la via existent per parts, una solució que permetia solucionar problemes de trànsit a curt termini però que a la llarga ha deixat una carretera de conducció poc còmoda i segons com, perillosa.

Vaig conèixer al Carles Puigdemont ja fa uns anys. Al principi fou una coneixença virtual. Després vam coincidir en alguns sopars i altres saraus 2.0. Tot i no ser cap patum de la blocosfera catalana m'ha saludat els cops que ens hem coincidit i algun cop hem parlat una mica. Per tant, podríem dir que en terminologia planiana estaria entre els coneguts i saludats. Un punt ideal per conèixer-lo una mica, però alhora per no estar lligat per relacions d'amistat que fan veure les coses amb poca objectivitat.

Acabo de llegir que el ja alcalde Puigdemont ha estat agredit per un grup de sindicalistes en el decurs d'una conferència del Conseller de Sanitat a l'Espai Caixa de Girona. L'agressió ha estat verbal, però també física, amb diverses puntades de peu. Alguns dels agressors duien enganxines d'un dels sindicats dits "majoritaris".

Agredir físicament a una persona és inadmissible sigui quina sigui la causa. Encara ho és més si aquesta agressió es fa a un representant de tots els ciutadans en l'exercici de les seves funcions, es digui Carles Puigdemont, Montserrat Tura o Joan Boada. Però el que realment és indignant és que hi hagi sindicats que donin cobertura, amb un silenci còmplice, a feixistes disfressats de sindicalistes. Actituds com aquesta, o els silencis davant de les continues agressions dels "piquets informatius" en jornades de vaga, no fan cap favor a qui diu representar els interessos dels treballadors.

Fa cosa d'un parell d'anys vaig escriure una entrada dedicada a la Plaça Espanya, i en especial, a la forma que anava agafant amb els nous edificis. Ara que ja s'han acabat totes les obres ja podem dir que entre tots els arquitectes han fet una plaça més monstruosa que la Plaça Catalunya (que ja és dir).

Les noves obres han dut un dany col·lateral: la impossibilitat de veure la papallona gegant de l'edifici del carrer Llançà més proper a la Gran Via. Precisament avui BTVNotícies també se n'ha fet ressò , mostrant el descontent i el desencís dels veïns de la zona. Entenc l'emprenyamenta: la papallona era el millor que es podia veure des de la Plaça Espanya.


www.btvnoticies.cat