Vida quotidiana

El Corpus ha estat una de les festivitats que més recorrentment ha aparegut en aquest bloc. En vam parlar l'any passat, quan vam veure les catifes que fan a L'Ametlla de Mar ; l'any 2009, amb "L'ou com balla" de protagonista; i el 2007 parlant de les catifes de Sitges i de La Garriga.

Aquest matí hem tornat a assistir a un dels periòdics exercicis de dimonització de les xarxes socials com a mitjà d'informació als quals ens tenen acostumats els mitjans tradicionals. El motiu ha estat la propagació via xarxes socials d'un fals rumor sobre un suposat ús privilegiat d'unes instal·lacions hospitalàries per part de Miquel Roca. A partir d'aquí hi ha hagut qui ha començat a pontificar sobre què és i què no és periodisme.

A alguns d'aquests opinadors però se'ls han passat per alt una notícia que ha aparegut a Hosteltur (per als qui no el coneguin, el principal portal dels professionals del turisme) referida als problemes que sembla tenir Outlet Viajes,  l'agència de viatges creada per un jove emprenedor anomenat Jordi Alcaraz. Un bon nombre de franquiciats s'han trobat que han pagat importants sumes de diners a canvi de res. Perquè el negoci d'Outlet Viajes era això: fum.

Però Jordi Alcaraz no ha estat sol en aquesta empresa. Un bon nombre de mitjans de comunicació li van donar una àmplia cobertura. Per exemple podem citar, entre altres, les següents aparicions:

-  Àmplia notícia a "El País" del 6 d'abril del 2010
-  El Secret (Catalunya Ràdio) del 12 d'abril del 2010
-  El Món a Rac 1 del 14 d'abril del 2010
- Article a La Vanguardia del 27 d'abril del 2011
- Versió Rac 1 del 15 de juny del 2010
- Divendres de TV3, del 18 de juny del 2010
-  30 Minuts de TV3, el 27 de març de 2011

No parlem de mitjans locals o d'escassa o nul·la difusió, sinó dels principals mitjans de comunicació del país, que li van dedicar seccions en franges de forta audiència. Cap d'aquests mitjans va fer una anàlisi crítica del model de negoci, tant pel que fa a la seva innovació com pel que fa a la seva sostenibilitat.  Algú va contactar amb experts en el negoci de les agències de viatge? Amb professors de turisme? Res de res. Es va donar per bona l'explicació d'un jove emprenedor i tothom tan content, encara que hi haguessin veus del sector que denunciessin que tot allò no era precisament aigua clara.

No es tracta d'una situació intrascendent. Probablement molts dels franquiciats van arriscar força diners a invertir pel fet de què van veure'l rondar per  ràdios i televisions "serioses" i no pas per haver-ho llegit a fòrums d'internet. Perquè després alguns vagin donant lliçons de periodisme...

El Mago Félix ha estat una de les icones del Versió Rac1. Les magnífiques i gairebé inigualables imitacions de l'Oriol Cruz (l'Iniesta del Crackòvia), només es veuen superades pel personatge real, un astròleg de la vella escola que als seus gairebé vuitanta anys va donant guerra. A més, no té massa pèls a la llengua, com ja es va comprovar força anys enrere en un "debat" a un programa de ràdio d'en Josep Cuní, que va culminar amb la seva expulsió al plató. Sigui com sigui, molts són els oients que esperen escoltar-lo cada cop que s'acosta un partit important del Barça, ja que acostuma a encertar força (llevat de la darrera final de la Champions).

Darrerament però els oients del Versió no han tingut la possibilitat d'escoltar les prediccions del Mago. I tot perquè el passat 1 d'abril se li va escalfar massa la boca i va fer uns comentaris que podien interpretar-se com antisemites o franquistes. De fet l'escàndol fou tal que fins i tot fou eliminat l'audio de l'hemeroteca. No era el primer cop que el Mago es despenjava amb declaracions políticament incorrectes. El passat novembre, tot just abans de les eleccions catalanes, va donar suport més o menys explícit a la Plataforma per Catalunya. Ras i curt, podríem perfectament ubicar al Mago Félix en l'univers de l'extrema dreta.

Aquest fet, que podia sorprendre a alguns, té més història de la que hom podria pensar. El Mago Félix es diu en realitat Félix Llaugé Dausà, i durant força anys s'havia guanyat la vida escrivint llibres de divulgació o novel·les policíaques. El que pocs coneixen és que el seu llibre més citat és un que du el nom "El terror staliniano en la España Republicana". Fou editat l'any 1974 per una editorial anomenada Ediciones Aura. Actualment és difícil de trobar, però figura a força biblioteques, fins i tot alguna d'estrangera.

El nom del llibre ja denota el to clarament anticomunista de les seves 325 pàgines. Dóna una visió d'on va anar a parar l'or del Banc d'Espanya (a Moscou), de les maniobres stalinianes per deixar fora de combat a anarquistes i trosquistes, i sobretot dóna àmplies explicacions de les "cheka". Aquest darrer és el capítol més referenciat del llibre, i que l'ha situat en alguns ambients al mateix nivell que César Vidal.o de Pío Moa.

Així s'entenen algunes coses...

Passejant per la Via Augusta em vaig topar amb aquest lletrero de l'acadèmia Meca Rapid. El local està en lloguer i sembla que fa un temps  que no està operatiu. Sorprès? Una mica. No tant pel fet de què un negoci hagi hagut de plegar (cosa força habitual en aquests temps) sinó en el fet de què fins fa poc existís un centre de formació en mecanografia, una cosa que pensava havia passat a la història ja fa força anys.



El Meca-Ràpid fou durant la dècada dels vuitanta la franquícia reina dels centres de formació. El model era senzill: llogar un local en un d'aquells baixos (en realitat primer pis) d'edifici Nuñez y Navarro, dividir-lo amb aquelles divisòries de fòrmica i vidre, posar una dotzena d'Olivetti Linea 98, uns reproductors de cassettes i uns auriculars. El funcionament també era senzill: la recepcionista-administrativa, generalment una noia amb vint-i-pocs anys, s'encarregava del local i de donar els cassettes als alumnes. Cada casette contenia una lliçó. El curs consistia en 28 lliçons que entrenaven a l'alumne a mecanografiar sense mirar el teclat, a una certa velocitat (200 pulsacions per minut), i, el més important, a equivocar-se el menor nombre de vegades possible. Les acadèmies eren sovintejades pels opositors a administratius, ja que en aquella època una de les proves que els feien era mecanografiar un text.

Els noranta haurien pogut ser una dècada difícil per aquestes acadèmies, tenint en compte que s'estava ja produint la substitució de la màquina d'escriure per l'ordinador. Fou llavors quan l'acadèmia es diversificà i va començar a oferir cursos d'informàtica. A més, tot i que el teclat de l'ordinador és infinitament més còmode que la màquina d'escriure, calia també aprendre a escriure-hi.  Potser això les va salvar d'una desaparició tan segura com la de les màquines d'escriure.

Tot i que les màquines d'escriure ja han passat a la història, encara queden acadèmies Meca-Rapid. Només cal fer una cerca a Google per adonar-se de què el negoci continua viu. De fet, fins i tot alguna acadèmia (la de Mollet) té pàgina pròpia a Facebook. Renovar-se o morir, mai millor dit!

Josep Lluís Carod Rovira ha estat notícia aquesta setmana per duplicat: la primera, la més coneguda, ha estat el su punt i final com a militant d'Esquerra; la segona, el fet de què se li hagi retirat l'escorta (2 agents per torn) i el cotxe oficial. Les raons adduides per aquesta decisió han estat les penúries pressupostàries i el fet de què estava gaudint d'un tracte del que ningú en gaudeix, tret dels expresidents. Gràcies a aquesta darrera notícia ens hem assabentat que el senyor Carod Rovira tenia un mínim de 7 persones dedicades en exclusiva a la seva persona, malgrat que no consta que faci cap servei al país. També ens hem assabentat, segons fonts d'El Periódico, que hi va haver una forta resistència per part de l'interessat en aquesta decisió, ja que entre altres coses no disposa de carnet de conduir.

No cal dir que celebro la decisió. Però encara aniria una mica més lluny, i començaria a qüestionar la racionalitat de mantenit tres oficines d'expresidentsts. Perquè si el senyor Carod Rovira tenia set persones a la seva completa disposició, quantes en té el President Pujol o el President Montilla? Quinze cadascun d'ells? Potser vint?

I la pregunta del milió, per fer què? He buscat les pàgines web de les tres oficines actualment existents. El resultat ha estat decebedor.  La del President Pujol directament no existeix, i la del President Montilla està "en construcció", està desactualitzada, i ni tan sols dóna les mínimes dades de contacte. Únicament l'oficina del President Maragall manté una web que podríem dir és acceptable. Malament anem quan aquestes oficines són incapaces tan sols de fer un report de la seva activitat. I ja no parlo de què siguin accessibles a la ciutadania en general, que és la que els paga les factures...

Entenc que la Generalitat hagi d'habilitat recursos per als expresidents, però sempre i quan es destinin a activitats directament lligades al fet de ser expresidents. I això vol dir:

1.- El despatx hauria d'estar situat en un edifici de l'administració. En cap cas els expresidents trien el lloc que els fa més gràcia.
2.- Els recursos de les oficines d'expresidents són compartits. Es tracta d'oficines que actuen de punt de trobada institucional, no pas d'oficines personals.
3.- El cotxe oficial està limitat a usos de representació institucional. En cap cas hi ha cotxe oficial assignat, llevat que existeixin motius de seguretat que ho facin imprescindible.
4.- El dispositiu de seguretat, a partir de dos anys de la finalització de l'exercici públic, s'adapta al que tindria un ciutadà normal i corrent en similar situació de risc.

M'agradaria veure que són els propis expresidents els qui de motu propi demanen un ajustament similar a l'exposat anteriorment. Probablement no s'alliberin massa recursos, però donarien un missatge de solidaritat a la ciutadania en uns temps on la demanda de sacrificis ha esdevingut la norma.

Des de fa molts anys un parell de cartells com aquest avisen a potencials campistes de la prohibició de fer-ho. Premonitori? :-)