Vida quotidiana

Mentre esperava l'autobús a la parada de General Mitre amb Mandri m'he topat amb aquesta curiosa bicicletada de protesta. Un centenar d'indignats, majoritàriament del gènere masculí i aspecte canoflàutic, han passat ràpidament i han enfilat per la Via Augusta. No sé si tenien alguna destinació concreta o anaven a unir-se als de l' #acampadapedralbes.

www.btvnoticies.cat

• Si deixo el cotxe deu minuts en doble fila,  em trobaré a la tornada sense cotxe i amb una sanció de 200 euros.

• Si agafo el transport públic i m'equivoco de zones em pot caure una sanció de 50 euros.

• Si pago els autònoms amb un dia de retard respecte de la data màxima em cau un 20 % de recàrrec.

• Si m'apropio de l'espai públic dues setmanes,  em passo pel forro del pantaló les decisions de la Junta Electoral posteriorment ratificades pels tribunals, i "privatitzo" l'espai públic, trobo intolerable que em convidin a marxar i poso el crit al cel si apareixen els Mossos.

Quarts d'onze a un edifici "no qualsevol" del carrer Nicaragua. Unes desenes de persones esperen pacientment a la sala del tercer pis les declaracions de Jordi Hereu, alcalde de la ciutat i candidat a la reelecció pel PSC.  Comparteixen espai amb els nombrosos periodistes destacats allà. La sala ha estat recentment decorada amb unes fotos en blanc i negre que recorden temps millors. L'edat mitjana se situa a la cinquantena. Llevat dels periodistes, costa veure cares per sota dels quaranta. Potser són al bunker de la quarta planta, davant dels televisors, però els de la Blackberry semblen desapareguts.

Quan ja tot està donat i beneït, apareix l'alcalde Hereu. Deu ser molt dur haver de reconèixer la derrota. Però sobretot deu ser encara més dur visibilitzar la solitud a escassos metres. On són aquells centenars de càrrecs de confiança que han viscut gràcies al partit bona part de la seva vida professional? O aquells blocaires amb qui es reunia el candidat no fa pas massa setmana? O tots aquells que fins no fa massa se t'acostaven i et reien les gràcies?  Costa de veure'ls. Alguns ja van començar a abandonar el vaixell temps enrere quan veien que el partit ja no donava més de sí. D'altres van decidir esperar un miracle que finalment no va arribar.


Mentrestant, i no massa lluny d'aquesta sala del carrer Nicaragua, la festa continuava  a les sales del Majestic, on gairebé no hi cabia una agulla. Allà, una extranya combinació de seniors i de gent que no arriba a la trentena celebraven un títol històric. A diferència de l'austeritat de can PSC, els convergents serveixen cava en copes de plàstic. Hi havia algú al Majestic que no fa massa temps era a la sala del carrer Nicaragua celebrant haver arrasat a les municipals?

Aquesta és una jornada de reflexió totalment atípica, resultat d'una no menys atípica campanya electoral per a les eleccions municipals. El que havia de ser una campanya més, exacerbada per la manca de diners, ha tingut un convidat inesperat: un moviment suposadament espontani que s'ha decidit a acampar a les places  més emblemàtiques de les principals ciutats espanyoles, i en especial la Puerta del Sol madrilenya o la Plaça Catalunya de Barcelona.

Aquí teniu algunes reflexions:

1. Unes raons de fons més que justificades. 

Hi ha motius per queixar-se del "sistema", especialment si un té menys de 40 anys. No només és l'atur, sinó també l'eterna precarietat laboral, uns preus de l'habitatge que continuen estant fora de l'abast d'un família mitjana, i en general, la percepció de què la vida que tenen és força més complicada que la que tenen els seus pares. A tot aquest paisatge de fons cal afegir-hi la crisi del sistema de partits polítics actual, que pateix l'esgotament propi de més de trenta anys de democràcia, i que necessita una reenginyeria de processos, i la manca de referents a la societat civil (com podien ser els sindicats temps enrere). Aquest moviment ha tingut  la virtut de ser el primer que ha deixat la marginalitat i ha posat el debat sobre la taula, cosa que cal valorar.

2. Unes formes més que discutibles

En el que ja no estic tant d'acord és amb les formes utilitzades, i en especial, amb l'incompliment de la legalitat. Que jo sàpiga no es pot acampar a la Plaça Catalunya. Podem discutir si l'ordenança de civisme és massa restrictiva o no, però si existeix aquesta prohibició això s'aplica a tothom. Us imagineu què passarà si tothom es decideix a acampar per protestar per coses tan legítimes com la repressió del règim sirià o la caça de balenes?

El mateix podem dir del compliment de les resolucions de la Junta Electoral (i que per cert han estat validades de facto pels tribunals). Avui poden ser aquests nois i noies tan simpàtics i que volen canviar el món, però qui ens diu que això no passi en unes altres eleccions, i que els implicats siguin  uns altres, que potser no ens agraden tant? No hi ha res pitjor que l'arbitrarietat, un dels vicis de aquest país que caldria incorporar a l'agenda de coses a erradicar.

3.  Els mitjans de comunicació tradicionals, claus en magnificar una protesta més aviat modesta

Malgrat que es magnifiqui el paper de les xarxes socials en l'èxit de la protesta, han estat els mitjans tradicionals els que han donat volum a una concentració que, objectivament parlant, era modesta en les seves dimensions. Sigui per simpatia amb la causa, sigui per així no haver de parlar dels polítics, el que és cert és que mai cap concentració que aplegui uns pocs milers de participants ha tingut tanta cobertura mediàtica. És una concentració important, però no extraordinària.

4.  Buscar el mínim comú denominador, clau per l'èxit de la protesta

En aquesta protesta s'han recollit moltes sensibilitats, algunes d'elles antagòniques. Alguns donen la culpa del que passa als "mercats", mentre que d'altres consideren que ha estat l'omnipresència del sector públic. Alguns volen posar l'èmfasi en certs drets socials, d'altres en les llibertats individuals, i alguns volen incloure temes tan peregrins com el tancament de les nuclears, el trencament del concordat o fins i tot la derogació de l'anomenada llei antitabac. Malament va una protesta que s'enroca en maximalismes; és la garantia de perdre el suport de la majoria.

5. Una protesta suposadament 2.0 que acaba sent 0.1

Una de les coses que s'ha volgut vendre d'aquestes concentracions és el paper de la xarxa. En canvi, veiem que els manifestos es consensuen a l'estil assembleari, exactament el que feien servir els grecs fa 2.500 anys. Per cert, també és força curiós que havent concentracions a desenes de ciutats, només es tinguin en compte les peticions de la de Madrid.

6. Demà, la veritable democràcia

Que ningú s'enganyi.  La veritable democràcia, per imperfecta i millorable que sigui, es produirà demà, quan tothom tindrà el mateix dret i la mateixa oportunitat a expressar lliurement i sense cap coacció el seu vot. Les assemblees fa segles que van demostrar que poden acabar sent un mètode ben poc democràtic. Només cal recordar els qui més van fer ús de les masses.

7. Demà passat: la lluita per la responsabilitat personal

I demà passat cal començar a exigir també responsabilitat personal. Potser no podrem gaudir del nivell de vida del que ara gaudeixen els nostres pares, però cal recordar que l'ordre de prioritats dels nostres pares quan tenien la nostra edat eren ben diferents als nostres. Molta gent es queixa de què les taxes universitàries s'apugin un 5% però no tenen cap problema a comprar-se un Iphone o anar-se'n d'escapada a Londres. Molta gent també es queixa del frau fiscal però són els primers a demanar que el paleta o el lampista els faci la factura en B, o que agafen medicaments per a tota la família amb la llibreta de l'avi. Primer intentem complir les regles del joc, encara que no ens agradin. Així després tindrem tota la legitimitat a exigir canvis.

La gent de Cuevas, de Cartagena, de Mazarrón -murcians, generalitzant portaven una  malaltia congènita: el tracoma. Molts tenien uns ulls vermells, plorosos, sense pestanyes. Actualment, això ja no es veu. Ells mateixos deien que aquesta malaltia els venia de treballar l'espart. A propòsit d'això hi havia, i hi ha, una dita segons la qual Múrcia és la terra de les tres collites: "Mocs, espart i llaganyes".
Aquesta malaltia del tracoma devia constituir un problema greu. A les Cases Barates que he dit, Grup Eduard Aunós, van construir un pavelló de fusta, modern i higiènic, a més del grup escolar Sant Ramón de Penayfort, que servia d'escola per als infants tracomatosos, per tal d'aïllar-los dels altres. D'aquest pavelló en dèiem "el colegio de los ojos malos".

Francesc Candel, Els Altres Catalans (1964), Edicions 62.  

www.btvnoticies.cat

Per què es convoca una manifestació contra les polítiques pressupostàries d'un govern que amb prou feines fa quatre dies que ha arribat al govern?

Per què les entitats convocants accepten de bon grat la presència de partits polítics en plena campanya electoral?

Per què s'amaga als ciutadans que per llei la Generalitat no pot incomplir el límits de dèficit o s'arrisca a ser intervinguda des de Madrid?

Per què no es manifesten contra el Gobierno de la Nación que exigeix una retallada del 20% de les despeses?

Per què no es manifesten contra el Gobierno de la Nación que ha negat el fons de competitivitat, quan s'ha promès donar-lo a d'altres comunitats autònomes amb governs de la seva corda?

Per què no es manifesten contra el Gobieno de la Nación que impugna oposicions de professors, que en canvi les accepta en d'altres comunitats autònomes amb governs de la seva corda?

Per què no es manifesten davant de la seu del PSC, després de què els seus 25 diputats van votar en contra de què la Generalitat rebés 1.400 milions d'euros del fons de competitivitat?

Per què els sindicats CC.OO i UGT, que tan ràpidament han muntat aquesta manifestació, no van dignar-se a anar a la manifestació de l'1 de desembre del 2007 per protestar pel nefast servei de la Renfe? Recordem els seus arguments, dient que no volien fer política, tenint en compte la imminència d'unes eleccions?

Per què aquests sindicats no han dit absolutament res fins avui, malgrat que en tot aquest període s'han acomiadat a interins o a suposats treballadors temporals?  O s'ha demorat el pagament de factures de petits proveïdors fins a nivells totalment escandalosos?

Perquè aquests sindicats que viuen gairebé en exclusiva del diner públic no han renunciat a un sol cèntim de les aportacions públiques?

Per què els sindicats de mestres o del sector sanitari no accepten tocar un cèntim de  la despesa pública, quan l'ajustament al sector privat ha estat entre el 20% i el 30%? O no va amb ells el tema?

On eren tots aquells artistes que ara surten tan indignats, quan centenars de milers de persones van patir una retallada del seu sou del 100%? O quan desenes de milers d'autònoms van haver de tancar el seu negoci, en alguns casos després de perdre tot el seu patrimoni?

Per què totes aquestes "organitzacions socials" van a manifestar-se amb els mateixos polítics que han endarrerit per la via del silenci administratiu els ajuts a la dependència o altres ajuts a persones altament necessitades?

Ho sento, però  no em sento gens representat  amb tota aquella gent, que amb bona o mala fe, va anar a manifestar-se ahir. Ser fort amb el feble (l'actual govern de la Generalitat) i en canvi mirar a una altra banda davant del poderós (el govern de Madrid) no és precisament un bon símptoma de salut democràtica. Perquè fora de l'eliminació de l'impost de successions, el govern de la Generalitat no ha fet absolutament res censurable en matèria pressupostària. Senzillament ha fet el que podia fer amb les restriccions que li imposen des d'instàncies superiors. I qui vulgui viure en un país on la Generalitat faci i desfaci, potser s'ha equivocat de manifestació.

P.D.1: Per què avui el diari El País avui no ha criticat l'ús polític de la manifestació d'ahir quan li va faltar temps per fer-ho a la de l'1 de desembre del 2007?

P.D.2: Des de fa unes setmanes circula una campanya on s'exhorta als mitjans de comunicació a no comparèixer a rodes de premsa on no s'admetin preguntes. Em sembla molt bona idea, que també pot estendre's a d'altres àmbits. Per exemple, a no publicar recomptes de manifestants donats per l'organització quan aquests siguin descaradament exagerats.

Una placa situada a la part frontal de l'ajuntament d'un petit municipi de la Vall del Ges. Un dia de finals de setembre de 1981. Un jove conseller amb aires kennedians descobreix la placa coincidint amb la inauguració de la casa consistorial, una de les primeres obres que ha desenvolupat la recentment restablerta Generalitat de Catalunya. Probablement fou un dia de màxima expectació en un muncipi que aquell any tenia 2.000 habitants, ni un més ni un menys, i que maldava per mantenir-los, estant relativament allunyat de les principals vies de comunicació. I probablement fos una de les primeres plaques, per no dir la primera, que descobria el conseller Cullell.

Què estaria pensant aquell jove conseller mentre descobria la placa? Som a la primera legislatura de Jordi Pujol, dos anys i mig abans de l'inici de l'era de les majories absolutes. Ningú imaginava que el regnat pujolià duraria més de vint anys (vint-i-tres i mig per ser més exactes) i per descomptat ningú pensava en hereus. Però el conseller Josep Maria Cullell començava a apuntar maneres i hom li presagiava una notable carrera política, com així fou.

Però la placa de Sant Pere de Torelló va esdevenir anys després una làpida en la seva carrera política. Després de passar a la conselleria d'Economia i Finances va concórrer a les eleccions a l'alcaldia de Barcelona, on gairebé va estar a punt de donar la sorpresa davant d'un Pasqual Maragall que pocs mesos abans havia rebut el millor regal possible: la nominació de Barcelona per a ser la seu dels Jocs de la XXV Olimpíada. Cullell estigué a l'ajuntament més de cinc anys, fins que tornà a Política Territorial l'any 1993. El seu pas per allà fou efímer, ja que Sant Pere de Torelló va tornar a aparèixer.

El successor de Cullell tampoc va tenir massa sort. Jaume Roma, un economista de 36 anys que havia estat responsable del Servei Català de la Salut, va durar pocs mesos al càrrec a causa d'un altre problema urbanístic: un xalet a la millor zona del Vallès Oriental i que en la seva època va costar 70 milions de pessetes.  Aquesta carambola va permetre que arribés a la conselleria un regidor de l'Ajuntament de Barcelona que, malgrat la seva efectivitat com a cap de l'oposició des del moment en què Cullell deixa el consistori, anava a quedar-se en un segon pla per l'aterratge de Miquel Roca. Així fou com Artur Mas va accedir a la seva primera conselleria. La resta de la història ja és coneguda.

Un local qualsevol d'un edifici qualsevol del centre de Madrid. Tapiat a l'espera d'una rehabilitació que potser la crisi haurà aturat. Sembla que la seva anterior funció fou acollir les oficines per a la gestió del Síndrome Tóxico, denominació referida a aquella malaltia rara que afectà a milers de persones i que va deixar gairebé mig miler de morts i uns quants centenars més d'invàlids permanents.

Precisament aquest maig fa 30 anys que la població va començar a escoltar d'aquesta síndrome (primer definit coma "neumonía atípica"), que afectà  sobretot algunes zones perifèriques de Madrid i algunes ciutats de Castella.  El denominador comú:  persones de classe mitjana-baixa. Van trigar més d'un mes a trobar un denominador comú: el consum d'un oli de colza que es venia en garrafes de manera paral·lela als establiments, un costum llavors força estès.  Sembla ser que s'havia comprat oli industrial per intentar retransformar-lo amb  usos humans, i que en aquest procés químic s'havien desprès uns compostos nocius per a la salut.

Aquesta és la versió oficial, però és unànimement acceptada. El fet de què les primeres víctimes fossin d'una zona propera a Madrid i de què la traça de l'epidèmia es concentrés en algunes zones va suggerir teories alternatives, la més reeixida de la qual va ser la que ho vinculava amb el consum d'uns tomàquets. Aquesta teoria fou predicada ni més ni menys per qui havia estat el director de l'hospital infantil on s'havien detectat els primers casos, fet que ha provocat que hi hagi gent que cregui que el famós "oli de colza" no fou sinó una manera de tapar alguna altra cosa. Un dels divulgadors d'aquesta teoria fou Andreas Faber-Keiser, pioner en els programes de misteri de les nits de la ràdio catalana, i desaparegut prematurament. Precisament la seva mort, víctima de la sida (una malaltia de la qual se'n van tenir precisament notícies el juny del 1981), va donar lloc també a força teories conspiratives.

Malgrat el mes d'abril hagi passat a millor vida ja fa uns dies, la celebèrrima Feria de Abril manté obertes les portes fins el proper diumenge. Durant els deu dies que dura l'esdeveniment desenes de milers de persones passaran pel recinte on està ubicada intentant oblidar, ni que sigui per una estona, les penúries de l'època que ens està tocant viure.

I la crisi sembla que també ha arribat a la Feria. Alguns diaris indicaven que aquest any rebria menys subvencions, a causa de les retallades practicades per les administracions públiques, el que farà que d'un pressupost de 800.000 euros,  "només" 400.000 provinguin de diner públic. Tot plegat fa molt mal d'ulls, no pel que representa, sinó (1) pel fet de què es tracta d'un negoci exclusivament privat, com ho pot ser qualsevol bar o cafeteria d'aquest país;  i (2) a diferència de la resta de mortals aquestes subvencions no s'atorguen en condicions de pública concurrència. Poden demanar aquests ajuts, per exemple, una associació d'emigrants del Marroc, un col·lectiu que pot arribar a esdevenir més important que els nascuts a Andalusia, demanar subvencions per fer una "Fira del Marroc"?  O què passaria si una associació de xinesos fessin quelcom semblant al que practica la FCAC amb les casetes?

Com també fa molt mal d'ulls que TMB posi un autobús llençadora per a la parròquia que es vol arribar a aquesta fira. És cert que els passatgers paguen el seu corresponent bitllet... però no paguen el bitllet que realment haurien de pagar (que seria el d'un servei especial, com per exemple el dels autobusos que porten als camps de futbol) sinó el preu de sempre, força més avantatjós per l'usuari, però que segons la pròpia empresa no cobreix ni la meitat dels costos, argument que s'ha fet servir repetidament, per exemple, per denegar certs serveis o per no ampliar els horaris del metro.