Vida quotidiana

Aprofitant la darrera Setmana Santa, vaig tornar a posar els peus a la Garrotxa, tres anys després d'haver-ho fet per darrer cop. En aquests tres anys hi han hagut alguns canvis dignes d'esment. El més important, sense cap dubte, ha estat l'obertura del túnel de Bracons. Qui hagués viatjat per la vella carretera i ho hagi fet per la nova no entendrà de cap de les maneres l'oposició al projecte. Ha estat passar d'un camí (asfaltat, això sí) del segle XIX a una via moderna que ha trencat el tradicional aillament d'Olot i la Garrotxa en general. Puc entendre que hi hagués preocupació per l'impacte que podia tenir una via d'aquestes característiques, però d'aquí a l'oposició frontal que s'hi va veure hi ha un llarg camí. Afortunadament però, la racionalitat es va imposar i el projecte va tirar endavant amb unes petites modificacions. Dos anys després de la seva obertura s'han demostrat que bona part dels temors eren infundats i que els beneficis superen de llarg els costos associats a una nova infraestructura L'única pega és que les variants de Les Preses i d'Olot, que també anaven al projecte original, no han estat construïdes i que amb les penúries pressupostàries trigaran força temps a fer-ho.



El segon canvi, malauradament aquest no tant positiu, el trobem a Castellfollit de la Roca. Setmanes enrere van haver uns despreniments a prop de la cinglera. Els despreniments són habituals en aquesta zona, i hi ha qui comenta que fins i tot han desaparegut carrers. Però cal reconèixer que l'impacte visual de la darrera ha estat prou important com per tornar a posar el problema sobre la taula en un municipi on no poques cases estan perillosament properes a la cinglera.

Per cert, les magdalenes de Cal Tuset, a 9,90 euros la caixa de sis unitats, continuen sent el principal reclam turístic de Castellfollit, superant a la mítica fàbrica de galetes de Cal Enric, fins no fa massa anys icona d'aquesta població.

Durant molts anys els anuncis de cervesa Moritz van constituir un testimoni viu d'arqueologia contemporània. Desapareguda del mercat, persistien a nombrosos bars de tota la vida. Només els traspassos o la renovació de la façana van fer que aquests anuncis comencessin a minvar.

Però els anuncis de la Moritz, feliçment recuperada, no són els únics objectes d'arqueologia contemporània en versió cervesera. També és possible trobar anuncis d'una cervesa anomenada Skol, actualment desapareguda dels prestatges, però que tingué una certa importància entre mitjans dels seixanta i inicis dels vuitanta.

El cas de l'Skol és el cas del producte que acaba fracassant per avançar-se al seu temps. Aquesta marca era una joint venture entre algunes de les principals cases cerveseres europees, que volien crear una cervesa que es podés vendre arreu del món. Això passava a finals dels anys cinquanta, quan les cerveses eren un producte eminentment local i  la gent havia de conformar-se a beure la cervesa que es produïa a la seva zona. Per raons diverses va donar la casualitat que el primer lloc que es produís la cervesa fos a Breda, on Cervezas de Santander havia establert una fàbrica. Estem parlant de l'any 1964. Per cert, el president de Cervezas de Santander es deia Emilio Botín.

La marca tingué una relativa popularitat durant els seixanta i setanta, però cal dir que a Catalunya no va acabar d'enganxar, malgrat que en aquest període es va iniciar el declivi i desaparició de la Moritz. Per aquest motiu es va decidir tancar la fàbrica de Breda l'any 1982, i concentrar la producció a altres fàbriques de l'empresa, que llavors ja havia estat adquirida per un altre grup empresarial. Els temps però havien canviat i marques locals com Carlsberg o Heineken s'havien fet un forat a mercats internacionals, per la qual cosa una marca com Skol tenia poc sentit. Això va fer que poc a poc anés desapareixent dels prestatges de la majoria de països on es va produir.


Apart d'algun cartell de bar/frankfurt que encara resisteix o d'alguna resta de cartell pintat, com el que m'ha fet arribar en Miquel Ros i que es pot veure prop de la Plaça Molina, l'únic record que en queda és el nom d'un polígon industrial a Breda. El podeu trobar al peu de la C-35, en una llarga recta entre La Batllòria i Hostalric.

Un dels programes més curiosos que es pot veure via satèl·lit és la reemissió dels noticiaris alemanys de fa 25 anys. Diàriament el canal BR-Alpha emet el noticiari corresponent al mateix dia de 25 anys enrere. Els diumenges a la nit emet el Wochenspiegel, una èspecie d'Informe Semanal en la seva primera etapa (probablement l'Informe Semanal fou una adaptació del Wochenspiegel).

Ahir van emetre el Wochenspiegel corresponent al 20 d'abril de 1986. En aquells dies, fa justament vint-i-cinc anys el tema era Líbia.  El 14 d'abril d'aquell any el llavors president Ronald Reagan va llençar un atac aeri sobre diversos objectius d'aquell país, com a represàlia per diversos atacs terroristes  suposadament  promoguts i orquestrats pel règim de Gadaffi. L'atac fou relativament curt i es saldà amb un nombre indeterminat de baixes, entre elles la d'una filla del dictador. Per cert, en aquella ocasió, els avions atacants, que partiren del Regne Unit, no van poder travessar ni França ni Espanya per la negativa d'ambdós països.

La cosa no acaba aquí. En dues setmanes el Wochenspiegel parlarà de l'accident nuclear de Txernobil, que esdevingué a finals d'abril de 1986.  Si fa unes setmanes ja es va comparar una portada d'un diari de 1974 amb  la situació que es vivia en aquells dies, probablement el redactor podria comparar a la perfecció les principals notícies de l'abril del 1986 amb les de l'abril del 2011. Amb un petit detall: a l'abril del 1986 ja s'havia sortit de la llarga crisi que va durar una dècada, mentre que la crisi actual sembla que va per llarg.

Aquest matí s'ha fet oficial que La Seu d'Urgell acollirà l'edició dels Premis Blocs 2011, que se celebrarà el dissabte 1 d'octubre, i que com cada any organitza Stic.cat. Tot i que s'han mantingut les dates (primer cap de setmana del mes d'octubre), s'ha decidit de comú acord amb l'ajuntament de la localitat passar la gal·la de lliurament del divendres al dissabte, per tal d'estimular la presència de persones d'arreu.

Aquest és el primer cop que els Premis Blocs "viatgen" al Pirineu, després del seu pas per Girona, Vic i Mataró. Es tracta d'una aposta arriscada,  però que ben gestionada pot constituir un important estímul cultural i turístic per a les comarques pirinenques. Per aquest motiu el patronat de turisme local està treballant en la creació d'uns packs de cap de setmana per aquelles persones que, aprofitant l'avinentesa vulguin conèixer aquestes contrades.

No és només aquesta la principal novetat que tenen els Premis Blocs. També s'ha remodelat el sistema de categories, probablement un dels aspectes que havia generat menys consens. En aquesta edició se separen clarament el que són blocs de caire corporatiu (com el que pot fer una empresa per explicar allò que fa, o per promocionar els seus productes o serveis), els que podríem anomenar professionals ( destinats a gestionar de manera explicita la imatge o la carrera professional), i els blocs de tipus personals, els quals han vist com s'amplien i redefineixen les temàtiques. Finalment s'ha creat un nou premi, atorgat pel jurat, i que serà atorgat al millor blocs dels que s'han presentat. D'aquesta manera creiem donar resposta a aquelles peticions que alguns blocaires ens havien fet arribar. Si bé en edicions anteriors la immensa majoria de premis havien anat a parar a blocaires fins llavors més o menys poc coneguts, existia la percepció de què els premis anaven sempre o bé als mateixos, o bé a persones que competien en uns paràmetres diferents al que pot fer-ho un blocaire normal i corrent.

També hem canviat el mètode de votació. A diferència de l'any passat, en què es podia votar per entrades, aquesta vegada només es podrà votar per bloc. Així mateix hi haurà un senzill procés d'autentificació per intentar minimitzar la possibilitat de vots duplicats. El sistema anterior, basat en control per IP,  oferia unes certes garanties per evitar fraus, però aquestes no eren suficients.

D'aquí pocs dies s'obrirà la inscripció als premis. Si teniu un bloc, us animo a participar-hi. Amb independència de guanyar, quedar finalistes o només haver-hi participat, és una bona manera perquè us conegui gent nova.

Com ja ve sent tradició, avui ha tornat a tocar Cursa de Bombers, una prova que corro (o intento córrer) des de ja fa força anys. Aquest any han estat més de 20.000 els corredors que s'han donat cita un matí on feia massa calor, tot un rècord d'una cursa que va creixent any rere any i que ha esdevingut una referència. De fet l'augment en el nombre de participants, així com el color de la samarreta, és la principal novetat en una cursa que fa anys que manté el mateix format i recorregut.



Com de costum l'organització ha estat molt eficaç. Això s'ha notat tant en la complicada gestió de la sortida, com també en la de l'arribada, on  he pogut recollir la beguda en pocs segons.  Ara bé, continuen havent-hi coses que no acaben de funcionar. Per exemple, com és possible que s'entestin a fer passar la cursa pel carrer Floridablanca i que ni tan sols es prenguin la molèstia d'enretirar els cotxes aparcats o els contenidors? Entenc que quan la cursa comptava amb pocs milers de participants fos així, però no quan ja estem parlant de desenes de milers de persones.

Un tema apart és què fer amb aquelles persones que no respecten el reglament de la cursa, malauradament força nombroses. D'entrada els "espontanis" que entren a participar a la cursa. No tinc res contra ells, però penso que si volen participar a la cursa (1) han de sortir deu minuts més tard que la cursa oficial i (2) fan la cursa al seu propi risc. El mateix pot aplicar-se de les persones que van amb cotxets, gossos o menors d'edats.

També m'agradaria saber quantes sancions ha imposat la Guàrdia Urbana a aquelles persones que han creuat la cursa posant en perill la integritat dels participants. Em penso que aquest cos policial, tan diligent amb els cotxes mal aparcats, hauria d'actuar amb major contundència amb aquests personatges.

I un tema per anar-hi pensant: aquesta cursa pot tenir un indubtable interès turístic. Malauradament el format d'inscripció fa que sigui pràcticament impossible accedir-hi als turistes. No podríem buscar algun mecanisme de garantir-los un cert nombre de llocs, juntament amb un pack turístic?

Des de fa uns dies els cinemes Casablanca mantenen abaixades les persianes. Tot i que s'ha indicat que la decisió és provisional, molt probablement es tracti de l'adéu definitiu d'uns cinemes poc coneguts però estratègicament situats.  Un adéu que, objectivament parlant, era inevitable però que potser ha arribat després del que molta gent podia pensar.

Els Casablanca eren els darrers supervivents d'un tipus de cinema que es va posar relativament de moda fa unes dècades, consistent en fer un parell de minicines per veure pel·lícules destinades a públics minoritaris. Era el cas dels Arkadin (situats no massa lluny), o els cinemes Alex (els germans petits del cinema Alexandra). Aquests minicines, que van ser els precursos de les multisales, oferien avantatges obvis respecte dels cinemes tradicionals, però tenien nombroses mancances, especialment pel que fa a comoditat. Això va fer que aguantessin relativament bé durant uns anys, quan l'única alternativa eren les sales de tota la vida, però que perdessin tota opció de supervivència quan aparegueren els multisales, més econòmics de gestionar i que oferien un grau de confort prou elevat. I això és el que ha acabat matant-los.

Potser per això no els havia sovintejat massa. També hi deuria influir el fet de què la seva programació cada vegada més estava un nivell per sota de la dels cinemes Verdi. Si durant els anys vuitanta i noranta va destacar per projectar pel·lícules de culte (fou en aquesta sala on vaig veure Clerks), aquestes cada cop eren menys habituals a les cartelleres dels darrers anys. Una programació fluixeta unida amb uns equipaments amb força limitacions han estat un còctel letal.

Una ressenya a Cines Olvidados.
Una altra ressenya al bloc L'última projecció.