Vida quotidiana

Una de les primeres entrades en la darrera (i definitiva) versió d'aquest bloc fou dedicada a una proposta que va fer el llavors candidat Mas relativa a dedicar un dels canals del múltiplex de TV3 a fer programació en anglès. Ja vaig comentar que la proposta no em semblava massa encertada, més si tenim en compte que TV3 emet en dual totes les pel·lícules i sèries estrangeres des del setembre de 1987, i que també des de fa força temps hi ha disponibles subtítols.

Ha passat el temps, aquest bloc comença a acumular centenars d'entrades i el candidat Mas ha passat a ser President de la Generalitat. Però sembla que és d'idees fixes i ara l'ha tornat a plantejar.

Partim d'un consens general: el nivell d'idiomes d'aquest país deixa molt que desitjar, malgrat que fa anys i panys que hem dedicat esforços, recursos i campanyes publicitàries. Vam ampliar el seu dia el nombre de cursos d'anglès, es van fer noves Escoles Oficials d'Idiomes, molts pares es van estar de moltes coses perquè els seus fills estiguessin a Irlanda unes setmanes a l'estiu...i el nivell general continua igual de baix que un quart de segle enrere.

Potser doncs el problema és un altre. Molt em temo que s'esmerçaran milions d'euros en un projecte que al final acabarà tenint una audiència nul·la, perquè qui vol mirar coses en versió original ja ho fa, i qui no les vol veure actualment té desenes de cadenes alternatives. Aquest projecte encara hauria tingut un cert sentit fa  25 o 30 anys, quan la televisió es limitava a un parell o tres canals, però no ara.

Ara bé, sí que hi ha mecanismes, i a cost zero, per fer veure què els idiomes són importants a la ciutadania i que podrien estimular, encara que lleugerament, el seu ús:

1. Evitar, en la mesura que sigui possible, les traduccions als talls de notícies, substituint-les per subtítols (ja es fa)
2. Utilitzar el Canal 33 per fer, en horaris de màxima audiència, passis selectius de pel·lícules o sèries en versió original subtitulada.
3. Fer quelcom similar al canal Super 3 o 3XL, sempre de manera selectiva i limitada.
4. Fer un informatiu de 10 a 15 minuts en anglès per a turistes estrangers per al 3/24, que s'emetés tres o quatre cops al llarg del dia, el qual inclogués la informació meteorològica.

L'altre dia vaig escriure sobre un episodi que havia passat al Mur del Món a Rac1, on una retirada d'un enllaç a una entrada anterior d'aquest bloc, havia propiciat una sèrie de comentaris no massa afortunats en els quals pràcticament s'insinuava que havia inserit l'enllaç per publicitar-me. A més de l'entrada, vaig escriure un missatge de correu electrònic al programa mostrant-los el meu malestar per uns judicis de valor que s'allunyaven molt de la realitat.

Aquest missatge afortunadament no va anar directament a la paperera del lector de correu electrònic, sinó que fou llegit per l'equip del programa i va merèixer un contacte telefònic. Desgraciadament i per una inoportú i obligat canvi de terminal telefònic aquesta comunicació s'ha hagut de demorar fins avui, en què he pogut parlar amb en David Jobé, membre de l'equip del programa. Ha estat mitja hora de conversa telefònica en la que no ha costat gens posar-se d'acord en allò que era essencial: no hi havia cap mala intenció per part de les dues parts, i cal donar per tancada aquesta incidència tècnica. Una conversa que agraeixo, ja que era el que potser havia faltat a la xarxa social, i que probablement hauria apagat les guspires.

Això no obsta, però, de què continui creient de què continuïn errats en algunes coses. Per exemple, continuo pensant que la gestió del Facebook que fan és excessivament reactiva, el que genera que molts potencials generadors d'informació s'acabin sentint decebuts. I quan dic generar informació no només vull dir aquells que critiquen, sinó persones que poden informar al moment de notícies rellevants tant per a l'equip de redacció com per la resta de l'audiència. A ningú se li demana la perfecció, especialment en un àmbit en el que tot encara està per fer. Però m'agradaria pensar que arran d'aquesta conversa telefònica, així com d'altres que em consta s'han produït al voltant del mateix afer o d'altres relacionats amb les xarxes socials,  es produirà algun canvi, encara que sigui petit. La comunitat ho agrairà, i probablement el programa i la cadena de ràdio també en sortirà guanyant.

Aquesta és la magnífica imatge que presenta un renovat Passeig de Sant Joan, després de les obres que s'han vingut realitzant durant els darrer any.  Recordant el passeig d'abans i veient el nou passeig la veritat és que ha fet un canvi a millor, malgrat que alguns automobilistes puguin pensar el contrari. Em sembla una bona idea limitar el nombre de carrils a dos per sentit, ja que és una via que no presenta un trànsit massa rellevant. En canvi, tota aquella zona pateix una relativa escassetat de zones verdes, les quals s'han pal·liat mitjançant la creació d'aquestes miniplaces.


Una altra de les novetats s'ha produït al carril bici que ja existia, i que no només s'ha mantigut a la part central, sinó que se n'ha incrementat la seguretat, separant-lo de manera efectiva de les calçades, tal i com es pot veure a la foto que vaig fer mentre es feien les obres. Probablement sigui un dels millors carrils bici de la ciutat, i de ben segur que serà utilitzat pels nombrosos ciclistes que travessen la zona.

El canvi ha estat a la zona baixa del passeig, la que va de l'Arc de Triomf fins a la Gran Via. Queda per fer el tram que va de la Gran Via fins a la Diagonal, el qual per cert demana una reforma a crits. Sospito però que les restriccions pressupostàries, i el fet que quedin pel posterior mandat farà que durant una bona temporada continuem veient l'antiga imatge del Passeig en aquell tram.

Rac1 agafa el seu nom de Ràdio Associació de Catalunya, una històrica ràdio que funcionà entre 1930 i 1939 en règim de cooperativa. Després de la Guerra Civil la ràdio fou silenciada i la cooperativa, dissolta. La ràdio fou substituïda per Radio España de Barcelona, una emissora que anys després acabà a l'òrbita de la família Rato. Amb la restauració democràtica, els antics cooperativistes de Ràdio Associació de Catalunya decidiren buscar algun tipus de reparació. Essent impossible la recuperació de la emissora, l'any 1982 la Generalitat de Catalunya els concedí una emissora de freqüència modulada, que des del 1984 va emetre (primer una programació convencional,  poc després música sota el nom Rac105) mitjançant un acord amb Catalunya Ràdio. L'any 1998 aquest acord no es va renovar i fou quan el Grupo Godó s'associà amb la cooperativa per explotar Rac105, i sobretot, per explotar algunes de les freqüències que sortirien a concurs al cap d'uns mesos. Aquest és, en breus línies, l'origen de Rac1.

Per què us explico tot això? Ras i curt. Entenc que una ràdio que ha tingut aquesta accidentada història, en la que durant molts anys no se la va deixar parlar, tingui especial cura de la llibertat d'expressió. Però sembla que això no ha estat entès per algun empleat de la casa, especialment el que es dedica a gestionar la comunitat de Facebook d'El Món a Rac1.

Tal i com vaig comentar ahir, unes desafortunades paraules de Jordi Basté el matí del divendres, van causar un cert rebombori en els fòrums de l'emissora. La guspira, que podia haver estat apagada fàcilment es va amplificar per una gestió al meu entendre poc correcta de la comunitat. La qüestió és que l'ambient es va anar escalfant i tothom va anar-hi dient la seva. En el meu cas, a més de fer alguns comentaris, vaig considerar que potser fóra interessant per alguns dels participants d'aquell mur poder llegir l'entrada al bloc que havia fet sobre el tema. El format de comentari, que només permet unes poques paraules no permetia expressar tot el meu punt de vista, pel que vaig incloure l'enllaç.

La meva sorpresa fou quan vaig veure que el missatge havia estat eliminat pels mateixos administradors que pràcticament no havien dit ni piu el dia dels fets. La raó que em van donar fou, llisa i clarament, que estava fent "publicitat personal" i que això estava prohibit segons les normes d'un grup "privat" (per cert, un concepte tan peculiar de "privat" com el d'alguns hostalers o d'empresaris de la nit).

Anem a pams.  Les normes del grup "privat" (que es poden llegir a la pestanya d'informació)  només impedeixen inserir enllaços a pàgines web comercials o de propaganda política. En aquest cas estàvem parlant d'una pàgina personal i que a més tractava d'un tema que s'estava discutint, i que per la seva llargada no podia ser inclòs com a comentari. Si això no ho entenen, o bé no tenen ni idea de com gestionar una comunitat 2.0 (cosa que no descarto), o bé senzillament practiquen la censura.

I per cert, què hauria passat si l'enllaç hagués estat sobre una notícia de darrera hora sobre el que s'esdevé al Japó o a Líbia?  Probablement aquella "publicitat personal" no només hauria estat esborrada, sinó utilitzada per elaborar continguts del programa. I no ho dic amb desconeixement de causa, perquè dues entrades d'aquest bloc van donar lloc a dos davantals. Més concretament, recordem un davantal que va sortir el 20 de març del 2009, casualment hores després que una entrada d'aquest bloc fos meneada. O el davantal de les 8 del matí del dimarts 9 de març de 2010, on casualment es parlava del mateix que una entrada realitzada setmanes abans (i que també recollí l'E-noticies). Vaja, el que llavors interessava, ara fa nosa.

Tot plegat és molt penós. Tan penós per cert, com utilitzar una secció per enfotre-se'n del Luis del Olmo i les seves discussions amb oients que truquen al programa. Com a mínim en Luis del Olmo no filtra les trucades i dóna als oients total llibertat d'expressió, cosa que no es pot dir d'altres emissores, començant per la pròpia Rac1.

Ahir divendres molts oients d'El Món es van quedar de pedra a l'escoltar l'editorial que cada dia fa en Jordi Basté. Arran d'alguns comentaris d'oients una mica farts de l'embafada de Manel, en Basté va fer un dur comentari criticant aquests comentaris, al seu parer ben poc constructius. Fins aquí tot normal. La diferència aquest cop fou la utilització d'expressions no massa afortunades cap a aquests oients, i que pràcticament ratllaven l'insult. Diguem que no és massa normal que un locutor d'un programa de ràdio titlli de "traumatitzats socials" a part de la seva audiència. Ni en Jiménez Losantos ni en Salvador Sostres, per posar dos exemples de comunicadors polèmics,  s'han permès aquestes llicències.Com no podia ser d'una altra manera, el Facebook d'El Món (amb més de 30.000 seguidors) es va omplir immediatament de comentaris censurant l'editorial i expressant el seu malestar.

Un mal dia el té tothom, i malgrat la responsabilitat que suposa que t'escoltin desenes milers de persones, pot ser que algun dia no mesuris bé les paraules que dius, i que allò que és una crítica legítima esdevingui una ofensa. Ara bé, cal saber gestionar els errors i les pífies. I malauradament no es van satisfer les expectatives. La resposta ha trigat massa a arribar. En un món 1.0 el normal seria esperar-se fins al dilluns per escoltar les oportunes explicacions, però en un món 2.0 s'exigeix una major celeritat. No es demanen aclariments o rectificacions mentre es fa el programa, però hauria estat desitjable algun retorn el mateix divendres, després d'haver tingut una mica de temps per fer-se la composició de lloc.

El Món a Rac1 fou un dels primers programes que va entendre l'impacte  que podia tenir el 2.0. Ja des de la primera temporada en Jordi Basté va incloure una secció dedicada als blocs, i des de fa temps es fa un ús més o menys actiu del Facebook i del Twitter. Ara bé, també cal dir que l'ús que se'n fa sovint pateix dels vells vicis de la comunicació: massa unidireccional i massa endogàmica. Es presumeix molt de tenir desenes de milers d'oients als grups de Facebook, però la interacció amb ells és escassa, per no dir nul·la, i generalment per facilitar la feina als equips de redacció. I es parla molt del Twitter, però aquest només s'esmenta quan es parla del star system o com a eina de promoció paral·lela de col·laboradors o tertulians.

Crec que d'aquest incident 2.0, probablement generat arran d'algun comentari al Twitter o al Facebook, es poden treure algunes conclusions. La primera, que cal intentar mesurar més les paraules, especialment si tens a les mans un programa que l'escolten diàriament desenes de milers d'oients i que marca l'agenda de l'opinió pública. La segona, que potser comença a ser hora de cuidar una mica més la teva audiència 2.0, una audiència que no només dóna maldecaps, sinó que molt sovint et proporciona informació molt valuosa.

I per cert, a mi no m'agraden els Manel. Espero que no em titlleu d'amargat o de traumatitzat social  ;-)

Com cada hivern, ahir vam tornar a tenir tempesta de llevant.  I amb la tempesta vam tornar a veure algunes imatges que ens resultaven familiars. Per exemple, vam tornar a haver de patir enormes bassals d'aigua a la zona baixa de Ramon Trias Fargas (al costat de la Pompeu Fabra), i alguns trams de la Ronda Litoral van quedar negats d'aigua, com el tram més proper a la Barceloneta, o el gual que hi ha a l'alçada del carrer Guipúscoa.  Segons les estadístiques van ser prop de 56 litres d'aigua caiguts en poc més d'una hora.



De totes maneres aquestes mininundacions, que van desaparèixer en poques hores, res tenen a veure amb els desastres que alguns temporals de pluja, sobretot els de tardor.

Fa uns anys vaig escriure sobre Kamakura, una localitat propera a Tokyo famosa pel seu Buda gegant i pel fet de disposar d'unes àmplies platges força concorregudes (cosa rara tenint en compte de què els japonesos no són massa amics dels banys solars). Mentre passejava per la platja em vaig fixar en uns cartells, en japonès i en anglès, que advertien del risc de tsunami i d'allò que calia fer en cas de terratrèmol. Feia relativament poc temps del devastador tsunami d'Indonèsia, que havia "popularitzat" aquest terme, fins llavors confinat a les zones costeres dels oceans Pacífic o Índic. El cartell no era allà per casualitat. Sembla que Kamakura va patir un fort terratrèmol acompanyat d'un tsunami a finals del segle XXIII.




A causa de la seva situació geogràfica, Japó ha estat un país tradicionalment castigat dels terratrèmols. Feia molts anys que esperaven un gran terratrèmol, després d'un de molt gran que l'any 1923 va devastar la regió de Kanto (on hi ha Tokyo) i que segons les estadístiques va provocar la mort d'entre 100.000 i 140.000 persones. El terratrèmol que va afectar la ciutat de Kobe a principis de 1995  fou un toc d'alerta de què no calia abaixar la guàrdia. En aquell terratrèmol van morir més de 6.000 persones, algunes d'elles atrapades per la caiguda d'un pont d'una autopista de dos pisos que passa per la zona portuària i que fou portada de diaris arreu del món. Aquest terratrèmol va causar un fort impacte, i prova d'això és que van deixar com a monument una zona del port que havia quedat destruïda.

Ahir el diari Ara va treure la seva edició número 100. El diari en el seu moment va causar una important expectació, més si tenim en compte de què feia temps que no apareixia un mitjà de comunicació escrit a Barcelona amb voluntat de tenir un fort impacte en l'opinió pública. També pel fet del plantejament, que volia allunyar-se dels mitjans tradicionals i acostar-se al que hauria de ser el periodisme del segle XXI.

He observat el diari durant 100 dies i aquestes són les meves impressions en forma d'encerts, coses que jo milloraria i algunes propostes que poden funcionar sense deixar el calaix buit.

Encerts:

1. La foto del dia. M'ha semblat una innovació molt bona i que entronca amb aquella tradició que tenia La Vanguardia, malauradament desapareguda fa molts anys, de publicar un parell de fotos grans en color a la portada dels diumenges.
2. La sindicació d'articles del New York Times. Cert que actualment tothom pot llegir-los d'Internet, però (1) el diari en fa una selecció, triant aquell article que sembla més significatiu; i (2) prefereixo que es concentrin els recursos en altres àmbits abans que tenir una secció d'internacional cutre basada en notes d'agències i poca cosa més. 
3. La presència d'alguna cara nova entre els columnistes. Jo destacaria especialment el cas de Carles Boix, una persona poc coneguda per aquestes latituds, però probablement el millor acadèmic en ciència política que tenim per aquestes latituds, encara que la seva activitat professional l'hagi d'exercir als Estats Units.
4. Les estratègies de subscripció. El model que han adoptat, amb diferents tipus de subscripció, combinant paper i digital, permet gairebé formar-se un producte a la carta. Em penso que és un model que altres mitjans haurien de copiar.
5. La secció del temps, una matèria habitualment tractada molt tangencialment als mitjans tradicionals i que aquí té un major protagonisme, especialment en la seva versió digital.
6. Incloure a l'edició escrita alguns dels comentaris que fan els lectors a algunes de les noticies. Em sembla una idea molt original i que té un cost mínim.
7. Haver sabut reaprofitar parcialment el Time Out per oferir un suplement dominical útil. També fou molt encertada la campanya de receptes de Nadal, aprofitant les sinèrgies que brinda editar també la revista Cuina.
8. I, last but not least, el fet d'haver obligat a "posar-se les piles" a la resta de mitjans.

Coses que han de millorar:

1. El producte final sembla més, en extensió i alguns cops en continguts, més un diari gratuït que no pas un diari que hauria de ser de referència.  És cert que l'escassa presència d'anunciants pot induir a magnificar aquesta percepció, però la sensació que molta gent té és que el diari es fa massa curt i acaba sent el diari complementari d'un de més "consistent" (i ja us podeu imaginar els noms que generalment apareixen). Crec que, o la gent amb la qui parlo no és el lector-tipus al qual hauria d'aspirar el diari, o bé el diari s'ha equivocat de lector tipus. Estic segur de què molts dels lectors i subscriptors estarien disposats a pagar una mica més per tenir un diari amb més contingut i una dotzena de pàgines més.
2. Malgrat les cares noves, veiem massa "más de lo mismo" pel que fa a les columnes d'opinió, i no m'agrada especialment la manca de pluralitat que s'hi detecta. Si el diari vol adoptar una línia ideològica concreta, res a dir, però llavors no sé si això casa molt amb el target que es pretenia captar.
3. El mateix es pot dir pel que fa als suposats canals de "participació", els quals generalment queden reduïts a les piulades "dels de sempre".
4. Tot i que el diari semblaria que apostava molt per la seva vessant digital, la veritat és que (1) la part digital del diari es queda igual de curta que el mateix diari; i (2) hi ha una alarmant falta de relació entre el que podríem entendre com "el diari" i el seu públic (lectors, però també blocaires sense relació contractual amb el diari). Li falta molt 2.0.
5. Els suplements del dissabte són, al meu entendre, força millorables. Són igual de curts que el propi diari i obliden temes que (a) poden ser d'interès o (b) poden aprofitar recursos del grup editor.
6. I finalment, i això s'ho haurien de fer mirar molt, el desastrós servei d'atenció al subscriptor. Penso que aquest "servei" haurà fabricat un bon nombre d'exsubscriptors per les seves deficiències. Errors molt freqüents en les trameses dels cupons i haver de reclamar mitja dotzena de cops que t'arribi allò que has pagat no són la millor targeta de visita per a un diari que ha de guanyar-se la reputació.

Les meves propostes:

1. Intentar oferir cada dia com a mínim 8 pàgines més. Crec que hi ha prou material de qualitat per fer-les i que el cost és perfectament assumible. Probablement molta gent deixaria de veure'l com un diariet.
2. Crear un suplement el dissabte a partir de (a) Criatures i (b) material basat en Cuina o Descobrir. Crec que podria sortir un suplement familiar molt potent a un cost molt reduït, i amb un enfocament diferent als típics suplements "femenins" que ofereixen els diaris de la competència.
3. Fer un suplement d'economia i empresa més complet, i passar-lo al diumenge. D'aquesta manera s'ofereix un producte complementari a L'Econòmic (el suplement econòmic del grup El Punt que es distribueix els dissabtes) i se li dóna major valor a l'edició dels diumenges, sovint un pèl desangelada.
4. Incloure cada dia un apunt d'un dels blocs personals d'Ara com si fos un article d'opinió més. Es tractaria d'aprofitar un capital important que té el diari que és la seva comunitat blocaire i que ara amb prou feines s'aprofita. A més, pot contribuir a donar una sensació d'aire nou en unes columnes d'opinió on apareixen massa noms "dels de sempre".
5. Millorar la part digital, obrint més continguts. I sobretot potenciar la comunicació interactiva, de la qual el diari en serà el primer beneficiari.

Aquest és l'estat que presentava aquesta tarda l'antic cinema Rex, tancat ara fa uns mesos. El Rex havia estat un supervivent de la primera onada de canvis al món del cinema i havia quedat pràcticament com a un dels escassos cinemes d'una sala de Barcelona (els altres són l'Urgell i el Club Coliseum).  No se sap com ni perquè havia anat veient com cinemes que havien estat més importants, per la seva ubicació o el nombre de localitats ofertades, anaven caient un darrera l'altre.

La sentència de mort, però, la tenia des de feia temps. El grup Balañá, propietaris de la sala, tenien previst el seu tancament un cop s'obrissin els multisales del veí complex de les Arenes. El fet que aquestes fossin unes obres inacabables (entre una cosa i una altra han estat més de set anys d'obres) va anar allargant l'esperança de vida d'aquesta sala. Aquest fet, unit al que es tractava d'un lloc força adequat per fer festivals, va fer que fins i tot en els darrers anys tingués un ús més intensiu del que havia tingut al llarg de la seva història.

No sé què en pensen fer del cinema. Tenia un interiorisme molt característic, basat en el color vermell, en línia amb els cinemes del grup Balañá. Potser seria un lloc ideal per hostatjar projectes com el de Phenomena, que ha estat capaç d'omplir el cinema Urgell passant pel·lícules de fa trenta anys en versió original subtitulada.