Vida quotidiana

Jordi Hereu li ha guanyat la partida a Montserrat Tura i serà el candidat del PSC a les properes eleccions municipals. Diuen que a l'oposició, i especialment els col·laboradors de Xavier Trias, ja es freguen les mans anticipant una derrota històrica del partit que mana a l'Ajuntament de Barcelona des d'abans de què un servidor iniciés l'EGB.  Però jo penso que la partida no serà tan fàcil com la pinten algunes enquestes. En aquestes primàries Hereu ha sabut sobreposar-se a una expectatives que  no el deixaven massa ben situat.  I qui diu que això no pugui passar a les properes eleccions?

Deixeu-me que doni algunes claus per entendre perquè Hereu té més possibilitats de les que li atorga la majoria de creadors d'aquest país:

1.-Una gestió més que acceptable. Deixant de banda episodis com l'organització del referèndum de la Diagonal, o la petició per organitzar els Jocs d'Hivern del 2022, la gestió del dia a dia del consistori ha estat més que acceptable. Fins i tot podria dir-se que supera a la dels seus predecessors. Els carrers estan nets, el manteniment de les vies és més que correcte, s'han fet força noves biblioteques i sobretot, les finances municipals estan aparentment en una situació força envejable en comparació a d'altres administracions públiques. Probablement no sigui cap filòsof, però això tampoc se li demana a un alcalde, encara que sigui el de Barcelona.

2.- Les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona tenen una pauta diferent a les eleccions catalanes. Convergència i Unió ha guanyat  les eleccions a Barcelona en diverses ocasions, fins i tot en eleccions generals. Però mai ha estat capaç de treure un resultat a les eleccions municipals en línia amb el d'altres eleccions. Fins i tot l'any 1995, amb un Miquel Roca enfrontant-se a un Maragall força desgastat, foren incapaços de capgirar resultats.  Potser ara s'està en condicions d'assolir-ho, però probablement la demografia electoral no farà fàcil que aquesta victòria sigui possible.

3.- Una oposició a la que li costa explicar el seu model de ciutat. Tot i que Xavier Trias ha aguantat estoicament dos mandats a l'oposició, encara és ara que molts desconeixem quin és el model de ciutat que té al cap. Aquests dubtes malauradament han augmentat davant de propostes més o menys encertades que ha fet el govern municipal. Algú sap, per citar un exemple conegut,  quin era el projecte de Trias o de CiU per a la Diagonal?

4.- Uns "governs amics" que poden acabar sent una llosa. Fins ara Hereu s'ha vist perjudicat de manera indirecta tant per la gestió del govern central com del govern de la Generalitat. El canvi de govern a l'altra banda de la Plaça de Sant Jaume pot contribuir a deixar de perdre vots en aquest flanc, i fins i tot a recuperar-ne uns quants, especialment en un context en el que la Generalitat es veu obligada a practicar dràstiques retallades les quals, tot i ser necessàries, poden acabar esdevenint molt impopulars.

5.- El control del poder. Finalment cal no oblidar que Hereu continua sent l'alcalde i per tant, el màxim responsable d'una maquinària municipal que pot utilitzar el pressupost públic de manera estratègica. Preparem-nos les properes setmanes a veure tota classe d'inauguracions, fins i tot si es tracta de mitja dotzena de nous fanals ecoeficients.

Si el candidat Hereu és prou hàbil, pot arribar a donar la sorpresa, encara que aquesta sigui per la mínima i aconseguida en el darrer instant. Encara hi ha partit.Mai millor dit.

El passat mes de gener es prejubilava el veterà periodista Martí Anglada, acollint-se al primer programa de prejubilacions de la CCMA. Anglada no va prejubilar-se per gust, sinó per evitar una previsible prejubilació forçosa amb unes condicions força pitjors. El pas al retir forçós li implicarà una sèrie de sacrificis, entre ells el de no poder-se dedicar a cap activitat remunerada, encara que sigui la participació en una tertúlia. Res de res. Amb una mica de sort podrà escriure un llibre el qual haurà de publicar un cop passin els dos anys d'atur de rigor.

Coincidint amb aquest comiat, Ernest Benach s'estrenava com a tertulià de ràdio, concretament a la tertúlia matinal de RAC1. Benach, escollit diputat a les passades eleccions, va renunciar a la seva acta de diputat abans de què es produís la sessió constituent, i ara mateix gaudeix d'una paga de 104.008,95 euros anuals, la qual li durarà fins el desembre de 2014. No sembla que aquesta paga, força superior al salari mitjà i gairebé deu cops superior a la prestació màxima que un treballador en atur pot percebre, impedeixi anar de tertulià remunerat. No consta que el President Benach hagi fet renúncia a percebre honoraris i probablement no deu haver cap problema en compatibilitzar ambdues percepcions.

Ens trobem doncs en un nou cas d'aquells que no tenen cap tipus de justificació. Entenc perfectament que el senyor Benach tingui dret a una prestació que li permeti reorientar-se professionalment amb unes certes garanties, i també entenc que estigui buscant vies per poder fer la reorientació i que cregui que la seva aportació a una tertúlia pot ser interessant. Ara bé, la compensació del President Benach hauria de tenir exactament les mateixes condicions que les que té un aturat qualsevol. És a dir, només es cobra prestació si la baixa no ha estat voluntària, es cobra com a màxim dos anys de prestació,  la prestació és incompatible amb qualsevol altra percepció, i cal demostrar que s'està cercant activament una nova feina.

Algú pot afirmar que estem parlant de la "xocolata del lloro" en comparació amb les escandaloses assessories dels expresidents González i Aznar suposadament compatibles amb els sous d'expresident. Probablement sigui cert però la "xocolata del lloro" multiplicada per deu mil acaba sent un aviari de grans dimensions. I a la vista dels estalvis que ha fet el Parlament (sis milions d'euros anuals en despesa corrent), un té la sensació de què la cosa va per aquí...

La Generalitat acaba d'anunciar que s'atura sine die la implantació de portàtils a les aules (pla Educat 1x1), un projecte que s'havia iniciat fa un parell d'anys i que en el seu moment va generar una forta controvèrsia.

Tot i que alguns es posin les mans al cap, a mi em sembla una molt bona idea. Aquest pla, tal i com estava plantejat, no tenia ni cap ni peus. El més lògic hauria estat una implantació progressiva, a partir d'experiències pilot i de la seva posterior avaluació. En comptes d'això, es va optar per una implantació més o menys indiscriminada, sense tenir en compte restriccions tals com la major/menor capacitació dels mestres implicats, la connectivitat o la disponibilitat de continguts que justifiquessin aquest canvi.

Crec a més que la "digitalització forçada" evidencia un altre dels problemes d'aquest país: funcionar a cop d'inversions en edificis o màquines, oblidant-nos del dia a dia, d'allò que em podríem dir el software social.  Ho hem vist en coses com les inversions en carreteres o en ferrocarril, però també en inversions en parcs científics o altres infraestructures, en les que s'han invertit ingents quantitats de recursos per després trobar-se de què manquen els mínims recursos per fer-les funcionar o mantenir-les.

Els crítics amb la retallada ho justificaran dient que privem als alumnes d'oportunitats en el món digital. Però crec que molts dels qui tenen aquesta opinió no han trepitjat una aula des de que van abandonar-les per raons d'edat dècades enrere. Gairebé no hi ha cap centre educatiu que en l'actualitat no compti amb aules d'informàtica o no es desenvolupin competències lligades a les TIC. És en aquest context que ens hauríem de preguntar què ens aporta de més aquest "netbooks per a tothom", quines alternatives hi ha, i si aquestes alternatives són pitjors o millors que la solució que en el seu dia es va adoptar. Perquè el fet de què tothom tingui un netbook vol dir que se'n pugui fer un ús adequat o efectiu; com el fet de tenir bloc no implica que tothom el sàpiga fer servir i donar-li contingut 2.0.

Em penso que no sóc l'únic que té aquest parer. La Montserrat Pinyol, mestra i directora d'escola, s'expressa en termes semblants en aquesta entrada. Us la recomano.

BTV va acollir ahir divendres un debat electoral una mica insòlit. Montserrat Tura i Jordi Hereu es veien les cares per debatre els seus models de ciutat amb la vista posada a les eleccions primàries. Malgrat que el nombre de votants en aquesta elecció (uns 12.000) sigui força baix, el fet de què qui guanyi tingui possibilitats més o menys elevades de guanyar l'alcaldia, ja fa interessant aquest debat.

El debat va evidenciar el que molts ja sospitàvem. Tura guanya a Hereu pel que fa als aspectes de major profunditat política, però Hereu guanya per golejada a Tura pel que fa a coneixement de la ciutat i dels problemes que hi ha associada a ella. Una política de raça enfront d'un gestor públic reconvertit a polític en un debat que va acabar en taules. Els militants i simpatitzants registrats socialistes hauran d'escollir si volen política o gestió, però sobretot hauran d'escollir qui els pot ajudar a guanyar les eleccions, encara que sigui per la mínima, o bé qui pot ajudar-los a tenir una derrota digna.

BTV va tenir l'encert de posar a Jordi Llompart, presentador del Debat de BTV a moderar el cara a cara. Va  donar-li agilitat a un format que podria córrer el risc d'esdevenir  una successió de monòlegs carents d'interès.   I també va traslladar el debat a les xarxes socials, convidant a una sèrie de twittaires i blocaires a més dels mitjans tradicionals. Allà s'hi trobava la Silvia Cobo, en Toni Aira o en David Espinós, entre d'altres. L'invent va funcionar, ja que el hashtag #debatbtv es va colar entre els 5 més usats a l'estat espanyol. La llàstima fou que no es mostressin algunes d'aquestes piulades o comentaris mentre es feia el debat, el que probablement l'hauria animat encara més. Es podria implementar en el debat que es farà amb els candidats a l'ajuntament?

P.D.: Es prega al precandidat Hereu que li comuniqui al seu equip 2.0 que reconsiderin l'ús que fan del Twitter. El Twitter no és una eina d'interacció, no pas una eina per emetre consignes. Cadascú és lliure de fer el que vulgui, però pocs usuaris de Twitter faran el mínim cas a piulades prefabricades per un gabinet de premsa.

D'aquí uns dies és previst que obri el Tickets, la nova aposta gastronòmica dels germans Adrià, que és hereva de l'Inopia. El Tickets s'ha situat estratègicament en un xamfrà del Paral·lel on durant força dècades hi va haver un concessionari de la Citroën, on també s'ubica el 41º, una cocteleria que encara no he visitat i de la qual per tant no us puc donar encara cap opinió.



Curiosament no és l'única cantonada del Paral·lel que ha patit una reconversió. A la mateixa illa de cases, a la cantonada que dóna amb el carrer de Rocafort, hi ha des de fa un temps un restaurant de menjar asiàtic on abans hi havia hagut un taller de mecànica ràpida i molt abans, una benzinera. Un signe més d'una via que va camí de revitalitzar-se després de dècades de lenta decadència?

Tres mesos després de tancar la porta a la incorporació de nous socis, el Barça obre una petita escletxa per aquells qui no són menors, penedits o que tenen familiars dins la massa social. A partir d'ara es podrà ser soci passant una "quarentena" de tres anys, en la qual per una quota inferior (125 euros anuals enfront dels 161 de la quota de soci), el simpatitzant podrà acabar sent soci.  Amb aquesta via es vol donar resposta a una de les principals crítiques a la decisió de bloquejar l'accés de nous socis: qui vulgui ser soci de debò, que ho demostri.

D'entrada em sembla una bona mesura. Probablement la situació anterior, en la que un podia fer-se soci en dos minuts i pagant una quota gairebé simbòlica accedir a un munt de prestacions, era excessivament permissiva i podia haver donat lloc a problemes. Calia doncs establir algun tipus de filtre d'accés, tal i com passa a nombroses entitats.

Ara bé, a mi la solució no m'agrada. S'hauria pogut aconseguir un resultat similar fixant una quota d'entrada o bé ampliant el termini mínim de pertinença com a soci per a escollir i ser escollit membre de la junta, sense haver de crear un sistema de castes. Probablement aquestes alternatives eren més difícils d'implementar o no permetien discriminar entre socis amb familiars al club o socis que no tenen cap parentiu familiar, però els socis novells haurien pogut continuar dient que són socis, i no "simpatitzants" o quelcom per l'estil.

I la segona cosa que no veig clara és el preu. La rebaixa de preu entre el soci i el simpatitzant és massa petita en comparació amb el nombre de renuncies que ha de fer: ni pot votar, ni pot ser elegible per tenir accés a la llista d'espera d'abonaments, ni té el mateix nivell que els socis en la compra de localitats en ocasions especials, ni té dret al programa de "llotja oberta". Què li queda doncs? Rebre la revista a casa? La pròpia directiva va justificar en el seu moment la decisió de tallar l'accés a nous socis perquè no podia oferir-los gran cosa.

Esperem que aquest invent rutlli i no sigui un "Gent del Barça" segona part.