Una notícia que ha passat força desapercebuda per aquestes latituds ha estat la decisió d'un tribunal de declarar "no elegible" per a les eleccions a alcalde a Rahm Emanuel, famós per haver estat el Cap de Gabinet del President Barack Obama, i per haver inspirat als guionistes de "The West Wing". El motiu: que Emanuel no ha residit durant el darrer any a Xicago. De res ha servit al·legar que havia estat servint al país en un lloc de treball que li impedia residir de manera continuada a la ciutat on es volia presentar a alcalde, o que ha viscut allà pràcticament tota la seva vida. Si el recurs que ha presentat no prospera, Emanuel es quedarà sense la possibilitat de poder concórrer a unes transcendentals eleccions a l'alcaldia.
Les comparacions sempre són odioses, però si mirem el currículum vitae de Montserrat Tura, precandidata a l'alcaldia de Barcelona, veurem que mai ha residit a Barcelona i que fins i tot en cas de guanyar les eleccions pretén continuar visquent a Mollet del Vallès, tot i que assegura que acabarà dormint a Barcelona un parell de dies a la setmana, tal i com ja li passa actualment. De fet, Mollet del Vallès, la població on resideix i d'on ha estat alcaldessa, ni tan sols pertany a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Potser en el primer cas s'està exagerant en els requeriments de residència, però sembla més que raonable exigir un mínim arrelament, bé per haver-hi viscut amb anterioritat, bé per haver-hi residit en dates recents.
S'ha acabat tirar d'Audi A6 al Parlament. La cambra catalana, dins d'un paquet de mesures de reducció de despesa, ha acordat que d'ara en endavant només la presidenta i els vicepresidents tindran cotxe oficial a la seva disposició, mentre que la resta podran utilitzar vehicles del part mòbil sempre que les seves activitats institucionals ho aconsellin. Els grups parlamentaris, els quals també tenien un cotxe a la seva disposició es queden sense ell. A més, quan toqui renegociar el contracte de renting es cercaran vehicles d'una gamma inferior i fabricats a Catalunya (llegeixi's Seat Exeo en comptes d'Audi A6/A8). Així doncs no podrem veure una de les escenes més esperades pels guionistes del Polònia: el solidari Laporta barallant-se per l'Audi amb el ciudadano Rivera.
Em sembla una bona mesura. Si ja fa uns anys determinades despeses del Parlament eren ja sumptuoses, la situació actual feia insostenible,amb un dèficit públic monstruós que ja fa temps està obligant a molts ciutadans a fer importants sacrificis. Amb quina autoritat es pot exigir la cancel·lació de programes, la reducció d'aportacions a entitats socials o obligar a fer pagar determinats serveis si després els ciutadans veuen que la classe política sembla immune a tot això?
Encara queden coses que fan molt mal a la vista. Fa uns mesos una diputada em va ensenyar tota cofoia l'Iphone de darrera generació que els havien donat. Em sembla molt bé que els diputats tinguin smartphones. Però, per què obliguem a les famílies a fer un copagament per al notebook que han de fer servir a l'escola i en canvi cedim els smartphones als polítics a canvi de res? No estem exigint que els polítics siguin els màrtirs d'aquesta crisi, sinó senzillament que facin allò que hauran de demanar als ciutadans. I per cert, això ho hem de reclamar aquí, i a Madrid, on també sembla que lliguen els gossos amb llonganisses.
Si els meus comptes no fallen, fa 9 anys i 20 dies que va entrar en circulació l'euro, desterrant la pesseta. Més de nou anys han donat perquè hagi arribat a créixer una generació a la que la pesseta els sona quelcom tan llunyà com a mi em sona el Mundial 82. Llevat del sector immobiliari, on encara es va comptant en pessetes (cosa que ja mostra el nivell), la resta dels mortals hem pràcticament oblidat que existia una moneda diferent de l'euro que marcava les nostres vides.
Encara hi ha però algunes reminiscències d'aquella època. Les taquilles que hi ha als supermercats o a l'Abacus de torn perquè hi deixem les nostres bosses abans d'entrar a la botiga han estat un dels refugis tradicionals, i encara és molt fàcil veure que moltes d'elles reclamen 100 pessetes. En la majoria de casos l'empresa ha posat, de manera més o menys afortunada, una indicació de l'equivalència (50 cèntims o 1 euro).
A la Pompeu Fabra han anat un pas més enllà: han deixat les taquilles tal qual està, demanant 100 pessetes. Si l'usuari no és habitual, li pot aparèixer un dubte important: cal posar 50 cèntims d'euro, posar 1 euro o realment només accepta monedes de 100 pessetes? Les possibilitats de què la taquilla se'ls acabi menjant sense contrapartida a canvi són doncs elevades. Potser per això, o perquè continuen exigint pessetes i no pas euros, bona part de les taquilles no poden utilitzar-se...
Durant la passada legislatura es va fer popular una campanya del llavors Departament de Medi Ambient i Habitatge anomenada la "revolució dels petits gestos", cridada a conscienciar a la ciutadania que petites accions que tenen un cost ínfim poden contribuir a una major col·lectivitat. Així, ens recordaven la prohibició de fer foc al bosc o de la necessitat d'estalviar aigua, entre d'altres. Fou una campanya molt recordada per la qualitat de les animacions, la qual fou mereixedora d'elogis i de reconeixements.
Tot i que no figurava dins d'aquesta "revolució dels petits gestos" al Departament de Medi Ambient se li va acudir una altra iniciativa per conscienciar a la població, en aquest cas de la problemàtica de la contaminació lumínica. I quin millor exemple que ser sostenible en les il·luminacions nadalenques? Així, la campanya directament ens recomanava no posar-ne, o si ho fèiem, que fossin discretes i que en cap cas no tinguéssim obertes passada la mitjanit.
Calia fer una campanya per "advertir-nos" del problema que poden suposar quatre llums de Nadal (paraula que per cert no apareix al cartell)? Potser millor que el cartell l'haguessin destinat a la Conselleria d'Interior, ocupada per gent de la mateixa corda, i on els llums solien romandre encesos a darrera hora del vespre fins i tot els dies en què es feien crides a tancar els llums contra el canvi climàtic.
Allò que segurament no és (o era) sostenible, des d'un punt de vista monetari, és haver d'aguantar tota aquesta propaganda. Esperem que els propers anys aquests comissaris de la contaminació lumínica es dediquin a revisar els excessos de llum que fan les administracions, en comptes de criminalitzar al pobre ciutadà al qual li fa molta il·lusió posar uns llums de Nadal a l'avet que té plantat al jardí. Els ho agrairem per partida doble: ens deixaran tranquils, i a sobre amb una mica de sort estalviarem diners.
Tot i que no figurava dins d'aquesta "revolució dels petits gestos" al Departament de Medi Ambient se li va acudir una altra iniciativa per conscienciar a la població, en aquest cas de la problemàtica de la contaminació lumínica. I quin millor exemple que ser sostenible en les il·luminacions nadalenques? Així, la campanya directament ens recomanava no posar-ne, o si ho fèiem, que fossin discretes i que en cap cas no tinguéssim obertes passada la mitjanit.
Calia fer una campanya per "advertir-nos" del problema que poden suposar quatre llums de Nadal (paraula que per cert no apareix al cartell)? Potser millor que el cartell l'haguessin destinat a la Conselleria d'Interior, ocupada per gent de la mateixa corda, i on els llums solien romandre encesos a darrera hora del vespre fins i tot els dies en què es feien crides a tancar els llums contra el canvi climàtic.
Allò que segurament no és (o era) sostenible, des d'un punt de vista monetari, és haver d'aguantar tota aquesta propaganda. Esperem que els propers anys aquests comissaris de la contaminació lumínica es dediquin a revisar els excessos de llum que fan les administracions, en comptes de criminalitzar al pobre ciutadà al qual li fa molta il·lusió posar uns llums de Nadal a l'avet que té plantat al jardí. Els ho agrairem per partida doble: ens deixaran tranquils, i a sobre amb una mica de sort estalviarem diners.
Fa gairebé dos anys que els jutjats de Barcelona van abandonar la seva tradicional ubicació del Passeig Lluís Companys per anar a la Ciutat de la Justícia. L'edifici que durant molts anys havia acollit els jutjats ordinaris va quedar sense ús, a l'espera del seu enderroc i construcció d'un nou edifici també per a usos judicials. Les restriccions pressupostàries han fet que l'obra hagi quedat aturada i que l'edifici corrés el risc de ser okupat un d'aquests dies. Probablement per això s'han tapiat totes les entrades i s'han tapat amb planxes metàl·liques les finestres del primer pis. A veure si no hi ha cap sorpresa.
Fa unes setmanes em van dur a la Pizzeria Cocolino, situada a la zona de Pedret (per als qui no conegueu molt Girona és per on la via del tren travessa l'Onyar). Em va sorprendre molt favorablement que aquesta pizzeria tingués un apartat especial de pizzes sense lactosa, a més de preparar pizzes per a celíacs (en aquest cas amb reserva). Un 10 per aquest establiment, on a més les pizzes són boníssimes. Quina diferència amb alguns suposats "restauradors"! També les postres foren femonenals. Un bon sopar a un preu molt competitiu.
Semblava que mai arribaria el dia, però des d'abans d'ahir és prohibit fumar a tots els establiments públics, inclosos bars i restaurants. Culmina així un seguit de lleis que s'havien anat promulgant des de meitat dels vuitanta però que no van ser considerades seriosament fins fa cinc anys, quan s'aprovà la llei estatal que imposava fortes restriccions al consum de tabac en espais públics tancats.
Encara recordo com si fos ahir l'escena d'estar a classe amb un professor fent una cigarreta (això fou de les primeres coses que es prohibí). També recordo com, ja amb una prohibició en vigor, un professor de la UAB va permetre fumar durant un examen, convertint aquelles aules en una espècie de càmera de gas. Quan li vaig comentar que no hauria d'haver permès fumar perquè això afectava als no fumadors (jo era un dels vigilants de l'examen) em va sortir amb el tòpic: "és que jo sóc de la generació del 68 i no crec en les prohibicions". De fet a la UAB no creien massa en les prohibicions, ja que es permetia fumar a tot arreu, i en especial a les cafeteries, tot i que una llei ho prohibia expressament. Això sí, els inspectors de la Generalitat semblaven tenir més zel perseguint la venda de carajillos (la mateixa llei havia prohibit la venda de begudes alcohòliques d'alta graduació a les cafeteries universitàries) que no pas el consum indiscriminat de tabac.
Tampoc el metro se'n salvava. Si bé estava clar que era prohibit fumar dins dels vagons, era força habitual que molta gent fumés dins de les estacions, cosa també prohibida però que la pròpia companyia feia els ulls grossos. De fet, fins i tot a algú se li va ocórrer instal·lar cendrers a l'interior de les estacions i fins i tot un estanc en plena estació de Plaça Espanya. Per sort aquestes ja són imatges del passat.
L'últim bastió ha estat l'hosteleria. L'anterior llei havia estat facilitat la creació de zones de no fumadors als restaurants, però va cometre l'error de deixar llibertat als establiments més petits. Les inèrcies van fer que a la pràctica la immensa majoria de bars acabessin sent espais de fumadors, amb l'agreujant de què ara el fum era més intens, un cop expulsats els fumadors de les oficines o d'altres comerços. Aquesta situació, que podia ser emprenyadora per als no-fumadors, esdevenia una greu discriminació envers els treballadors de l'hosteleria, els quals havien de conviure diàriament en un entorn de risc sense que ningú els ho reconegués. La llei actual intenta doncs igualar les seves condicions de treball amb les de la resta de treballadors.
Algú ha parlat de què la llei ha anat massa enllà. Probablement. Jo hauria estat partidari de què els restaurants conservessin una zona de fumadors i que aquells locals en els quals no hi haguessin treballadors el propietari pogués optar per fer-lo de fumadors.Però ha estat la intransigència absoluta de les federacions d'hosteleria, enrocades en defensar una situació que era completament indefensable, el que ha impedit arribar a solucions de consens que, preservant els drets dels no-fumadors, haurien fet la vida una mica més fàcils als fumadors. Ara només els queda l'opció de muntar un club de fumadors.
En qualsevol cas, benvinguda sigui aquesta llei.
31 de desembre del 2010. Per desena vegada faig la Sant Silvestre de Barcelona, ara ja oficial i únicament "Cursa dels Nassos". No estic ni molt menys sol. Aquest any s'han inscrit 9.500 persones, tancant-se novament les inscripcions amb anterioritat a la data límit. La creixent afluència ha motivat que per segon any s'hagi organitzat la sortida en diversos calaixos, en funció dels registres acreditats. En el meu cas, i com us podeu imaginar, m'ha tocat anar al darrera de tot ;-)
No ha estat el Sant Silvestre ideal de molts anys, de dia assoleiat d'hivern i temperatura més que agradable. Malgrat tot, els núvols persistents han fet que al caure la nit la temperatura pràcticament no hagi baixat, el que s'ha agraït. Al tractar-se d'una cursa que tanca l'any l'esperit festiu hi ha estat present, tot i que la creixent "professionalització" fa que certes imatges més festives siguin menys habituals que anys enrere, on el to era més marcadament popular.
55 minuts i 25 segons. Aquest ha estat el meu registre d'enguany que m'ha deixat en la posició 5.665. Aquest ha estat un resultat gairebé idèntic al de l'any passat (llavors foren 55 minuts i 15 segons i la posició fou la 5.617). El valoro positivament, especialment pel fet de què fins a mitjans de desembre havia tingut poques oportunitats d'anar a córrer i el fet de què la cursa cada cop està més congestionada, el que inevitablement fa que s'acabin perdent molts segons al final dels 10 quilòmetres.
Pel que fa a l'organització cal dir que valoro l'esforç de l'Ajuntament (actualment l'únic organitzador de la prova) per acomodar la creixent demanda. Aquest any se n'han sortit prou bé i no hi han hagut problemes ni a la sortida, ni a l'hora dels avituallaments, tradicionals punts negres en l'organització d'aquest tipus de curses. Ara bé, hi ha petits detalls que caldria polir, especialment pel que fa al respecte a unes mínimes normes de conducta. Encara és massa habitual veure gent creuar el carrer en plena cursa sense que el guàrdia urbà que hi ha a pocs metres digui o faci absolutament res. O encara és massa habitual veure gent prenent dreceres sense que consti hi hagi hagut cap desqualificació per aquest motiu. No cal ser excessivament estrictes, però tanta laxitud pot acabar generant la percepció de què tot s'hi val.
I una recomanació: per què no implicar en aquesta cursa el 22@, tenint en compte de què bona part de la cursa transcorre en els seus dominis?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
També llegeixo...
-
-
-
Bastant d’horaFa 7 hores
-
-
-
S’ha acabat la festaFa 1 dia
-
-
-
GhostsFa 3 dies
-
-
-
-
garlicandoilFa 1 setmana
-
#Girona10 , més que màrquetingFa 2 setmanes
-
Nueva moneda alemanaFa 2 setmanes
-
Males collites i defensa del liberalismeFa 3 setmanes
-
L’impacte real de la taxa hoteleraFa 3 setmanes
-
-
D’audiència a comunitatFa 1 mes
-
-
Canvi de direccióFa 4 mesos
-
-
Ens movemFa 6 mesos
-
Radical chicFa 7 mesos
-
-
Canvi d’adreçaFa 1 any
-
Ens traslledem!Fa 2 anys










