Vida quotidiana

Aquesta és una jornada de reflexió totalment atípica, resultat d'una no menys atípica campanya electoral per a les eleccions municipals. El que havia de ser una campanya més, exacerbada per la manca de diners, ha tingut un convidat inesperat: un moviment suposadament espontani que s'ha decidit a acampar a les places  més emblemàtiques de les principals ciutats espanyoles, i en especial la Puerta del Sol madrilenya o la Plaça Catalunya de Barcelona.

Aquí teniu algunes reflexions:

1. Unes raons de fons més que justificades. 

Hi ha motius per queixar-se del "sistema", especialment si un té menys de 40 anys. No només és l'atur, sinó també l'eterna precarietat laboral, uns preus de l'habitatge que continuen estant fora de l'abast d'un família mitjana, i en general, la percepció de què la vida que tenen és força més complicada que la que tenen els seus pares. A tot aquest paisatge de fons cal afegir-hi la crisi del sistema de partits polítics actual, que pateix l'esgotament propi de més de trenta anys de democràcia, i que necessita una reenginyeria de processos, i la manca de referents a la societat civil (com podien ser els sindicats temps enrere). Aquest moviment ha tingut  la virtut de ser el primer que ha deixat la marginalitat i ha posat el debat sobre la taula, cosa que cal valorar.

2. Unes formes més que discutibles

En el que ja no estic tant d'acord és amb les formes utilitzades, i en especial, amb l'incompliment de la legalitat. Que jo sàpiga no es pot acampar a la Plaça Catalunya. Podem discutir si l'ordenança de civisme és massa restrictiva o no, però si existeix aquesta prohibició això s'aplica a tothom. Us imagineu què passarà si tothom es decideix a acampar per protestar per coses tan legítimes com la repressió del règim sirià o la caça de balenes?

El mateix podem dir del compliment de les resolucions de la Junta Electoral (i que per cert han estat validades de facto pels tribunals). Avui poden ser aquests nois i noies tan simpàtics i que volen canviar el món, però qui ens diu que això no passi en unes altres eleccions, i que els implicats siguin  uns altres, que potser no ens agraden tant? No hi ha res pitjor que l'arbitrarietat, un dels vicis de aquest país que caldria incorporar a l'agenda de coses a erradicar.

3.  Els mitjans de comunicació tradicionals, claus en magnificar una protesta més aviat modesta

Malgrat que es magnifiqui el paper de les xarxes socials en l'èxit de la protesta, han estat els mitjans tradicionals els que han donat volum a una concentració que, objectivament parlant, era modesta en les seves dimensions. Sigui per simpatia amb la causa, sigui per així no haver de parlar dels polítics, el que és cert és que mai cap concentració que aplegui uns pocs milers de participants ha tingut tanta cobertura mediàtica. És una concentració important, però no extraordinària.

4.  Buscar el mínim comú denominador, clau per l'èxit de la protesta

En aquesta protesta s'han recollit moltes sensibilitats, algunes d'elles antagòniques. Alguns donen la culpa del que passa als "mercats", mentre que d'altres consideren que ha estat l'omnipresència del sector públic. Alguns volen posar l'èmfasi en certs drets socials, d'altres en les llibertats individuals, i alguns volen incloure temes tan peregrins com el tancament de les nuclears, el trencament del concordat o fins i tot la derogació de l'anomenada llei antitabac. Malament va una protesta que s'enroca en maximalismes; és la garantia de perdre el suport de la majoria.

5. Una protesta suposadament 2.0 que acaba sent 0.1

Una de les coses que s'ha volgut vendre d'aquestes concentracions és el paper de la xarxa. En canvi, veiem que els manifestos es consensuen a l'estil assembleari, exactament el que feien servir els grecs fa 2.500 anys. Per cert, també és força curiós que havent concentracions a desenes de ciutats, només es tinguin en compte les peticions de la de Madrid.

6. Demà, la veritable democràcia

Que ningú s'enganyi.  La veritable democràcia, per imperfecta i millorable que sigui, es produirà demà, quan tothom tindrà el mateix dret i la mateixa oportunitat a expressar lliurement i sense cap coacció el seu vot. Les assemblees fa segles que van demostrar que poden acabar sent un mètode ben poc democràtic. Només cal recordar els qui més van fer ús de les masses.

7. Demà passat: la lluita per la responsabilitat personal

I demà passat cal començar a exigir també responsabilitat personal. Potser no podrem gaudir del nivell de vida del que ara gaudeixen els nostres pares, però cal recordar que l'ordre de prioritats dels nostres pares quan tenien la nostra edat eren ben diferents als nostres. Molta gent es queixa de què les taxes universitàries s'apugin un 5% però no tenen cap problema a comprar-se un Iphone o anar-se'n d'escapada a Londres. Molta gent també es queixa del frau fiscal però són els primers a demanar que el paleta o el lampista els faci la factura en B, o que agafen medicaments per a tota la família amb la llibreta de l'avi. Primer intentem complir les regles del joc, encara que no ens agradin. Així després tindrem tota la legitimitat a exigir canvis.