Vida quotidiana

Un local qualsevol d'un edifici qualsevol del centre de Madrid. Tapiat a l'espera d'una rehabilitació que potser la crisi haurà aturat. Sembla que la seva anterior funció fou acollir les oficines per a la gestió del Síndrome Tóxico, denominació referida a aquella malaltia rara que afectà a milers de persones i que va deixar gairebé mig miler de morts i uns quants centenars més d'invàlids permanents.

Precisament aquest maig fa 30 anys que la població va començar a escoltar d'aquesta síndrome (primer definit coma "neumonía atípica"), que afectà  sobretot algunes zones perifèriques de Madrid i algunes ciutats de Castella.  El denominador comú:  persones de classe mitjana-baixa. Van trigar més d'un mes a trobar un denominador comú: el consum d'un oli de colza que es venia en garrafes de manera paral·lela als establiments, un costum llavors força estès.  Sembla ser que s'havia comprat oli industrial per intentar retransformar-lo amb  usos humans, i que en aquest procés químic s'havien desprès uns compostos nocius per a la salut.

Aquesta és la versió oficial, però és unànimement acceptada. El fet de què les primeres víctimes fossin d'una zona propera a Madrid i de què la traça de l'epidèmia es concentrés en algunes zones va suggerir teories alternatives, la més reeixida de la qual va ser la que ho vinculava amb el consum d'uns tomàquets. Aquesta teoria fou predicada ni més ni menys per qui havia estat el director de l'hospital infantil on s'havien detectat els primers casos, fet que ha provocat que hi hagi gent que cregui que el famós "oli de colza" no fou sinó una manera de tapar alguna altra cosa. Un dels divulgadors d'aquesta teoria fou Andreas Faber-Keiser, pioner en els programes de misteri de les nits de la ràdio catalana, i desaparegut prematurament. Precisament la seva mort, víctima de la sida (una malaltia de la qual se'n van tenir precisament notícies el juny del 1981), va donar lloc també a força teories conspiratives.