Ahir va haver l'enèssima protesta amb motiu de les retallades. En aquest cas, la "víctima" fou la UB, on un parell de centenars de persones es van tancar en senyal de protesta. La novetat d'aquesta protesta fou la seva composició: la majoria dels tancats eren professors associats, que veuran reduït el seu sou en un 50%. Això implicarà que el sou/hora passarà a ser (segons els seus càlculs) de 12 euros, més o menys el que cobra un estudiant per donar unes classes particulars o una mica més del que cobra la "dona que ens ajuda". Val a dir, però, que aquesta mesura serà més o menys estesa a la resta d'universitats.
Podríem discutir si 12 euros l'hora és una misèria en relació a la qualificació exigida. Però en aquest cas no cal: només hem de mirar els preus de mercat que es paguen als professors de disciplines on existeix oferta privada. Si a un professor d'anglès li paguen 38 euros en una acadèmia privada (que ha de sobreviure per ella sola i se suposa que té ànim de lucre) i la universitat només li pot pagar 12 euros, el que està indicant és que la universitat (una institució sense ànim de lucre) té un greu problema de gestió. I si hi ha un greu problema de gestió algú, i no pas precisament qui no té veu ni vot en tot això, hauria d'assumir responsabilitats. La societat, que al capdavall és qui paga bona part de la factura de les universitats, no es pot permetre tenir a gent en règims semifeudals per tal de no irritar a certes castes funcionarials o no escometre reformes necessàries però difícils de dur a terme.
2 comentaris:
Sempre m'ha sabut greu que quan es manifesta la misèria d'un sou se'l compari amb el de la 'dona de fer feines', 'senyora de la neteja' o, en aquest cas 'dona que ens ajuda', ja que ningú no vol dir pel seu nom a allò que no deixa de ser un servei domèstic sempre mal pagat. Fa anys i panys que escolto la comparació.
La universitat en el nostre país té greus dèficits i fa massa temps que és intocable. Un dels espais on hi ha més "vaques sagrades" per metre quadrat i on es fa palès que res hi ha més lluny del temple del saber que caldria que fos. Però, és clar, ai las, aquí, com en tantes coses de la nostra societat, el que es presta és amagar la merda sota l'estora i esperar a què el proper es mengi el desastre i tal dia farà un any. El que és important és que la població visqui en aquesta mena d'infatilisme que ens han criat, on tots som els campions de tot, mentre més amunt poden anar fent la viu-viu.
Hi haurà mai la possibilitat de què algun equip -que no algú- valent i raonablement honest, arribi a dirigir tota aquesta misèria moral i comenci a posar mans a la feina?
Publica un comentari
Publica un comentari