Vida quotidiana

Des de fa uns dies els cinemes Casablanca mantenen abaixades les persianes. Tot i que s'ha indicat que la decisió és provisional, molt probablement es tracti de l'adéu definitiu d'uns cinemes poc coneguts però estratègicament situats.  Un adéu que, objectivament parlant, era inevitable però que potser ha arribat després del que molta gent podia pensar.

Els Casablanca eren els darrers supervivents d'un tipus de cinema que es va posar relativament de moda fa unes dècades, consistent en fer un parell de minicines per veure pel·lícules destinades a públics minoritaris. Era el cas dels Arkadin (situats no massa lluny), o els cinemes Alex (els germans petits del cinema Alexandra). Aquests minicines, que van ser els precursos de les multisales, oferien avantatges obvis respecte dels cinemes tradicionals, però tenien nombroses mancances, especialment pel que fa a comoditat. Això va fer que aguantessin relativament bé durant uns anys, quan l'única alternativa eren les sales de tota la vida, però que perdessin tota opció de supervivència quan aparegueren els multisales, més econòmics de gestionar i que oferien un grau de confort prou elevat. I això és el que ha acabat matant-los.

Potser per això no els havia sovintejat massa. També hi deuria influir el fet de què la seva programació cada vegada més estava un nivell per sota de la dels cinemes Verdi. Si durant els anys vuitanta i noranta va destacar per projectar pel·lícules de culte (fou en aquesta sala on vaig veure Clerks), aquestes cada cop eren menys habituals a les cartelleres dels darrers anys. Una programació fluixeta unida amb uns equipaments amb força limitacions han estat un còctel letal.

Una ressenya a Cines Olvidados.
Una altra ressenya al bloc L'última projecció.