Vida quotidiana

Ahir divendres molts oients d'El Món es van quedar de pedra a l'escoltar l'editorial que cada dia fa en Jordi Basté. Arran d'alguns comentaris d'oients una mica farts de l'embafada de Manel, en Basté va fer un dur comentari criticant aquests comentaris, al seu parer ben poc constructius. Fins aquí tot normal. La diferència aquest cop fou la utilització d'expressions no massa afortunades cap a aquests oients, i que pràcticament ratllaven l'insult. Diguem que no és massa normal que un locutor d'un programa de ràdio titlli de "traumatitzats socials" a part de la seva audiència. Ni en Jiménez Losantos ni en Salvador Sostres, per posar dos exemples de comunicadors polèmics,  s'han permès aquestes llicències.Com no podia ser d'una altra manera, el Facebook d'El Món (amb més de 30.000 seguidors) es va omplir immediatament de comentaris censurant l'editorial i expressant el seu malestar.

Un mal dia el té tothom, i malgrat la responsabilitat que suposa que t'escoltin desenes milers de persones, pot ser que algun dia no mesuris bé les paraules que dius, i que allò que és una crítica legítima esdevingui una ofensa. Ara bé, cal saber gestionar els errors i les pífies. I malauradament no es van satisfer les expectatives. La resposta ha trigat massa a arribar. En un món 1.0 el normal seria esperar-se fins al dilluns per escoltar les oportunes explicacions, però en un món 2.0 s'exigeix una major celeritat. No es demanen aclariments o rectificacions mentre es fa el programa, però hauria estat desitjable algun retorn el mateix divendres, després d'haver tingut una mica de temps per fer-se la composició de lloc.

El Món a Rac1 fou un dels primers programes que va entendre l'impacte  que podia tenir el 2.0. Ja des de la primera temporada en Jordi Basté va incloure una secció dedicada als blocs, i des de fa temps es fa un ús més o menys actiu del Facebook i del Twitter. Ara bé, també cal dir que l'ús que se'n fa sovint pateix dels vells vicis de la comunicació: massa unidireccional i massa endogàmica. Es presumeix molt de tenir desenes de milers d'oients als grups de Facebook, però la interacció amb ells és escassa, per no dir nul·la, i generalment per facilitar la feina als equips de redacció. I es parla molt del Twitter, però aquest només s'esmenta quan es parla del star system o com a eina de promoció paral·lela de col·laboradors o tertulians.

Crec que d'aquest incident 2.0, probablement generat arran d'algun comentari al Twitter o al Facebook, es poden treure algunes conclusions. La primera, que cal intentar mesurar més les paraules, especialment si tens a les mans un programa que l'escolten diàriament desenes de milers d'oients i que marca l'agenda de l'opinió pública. La segona, que potser comença a ser hora de cuidar una mica més la teva audiència 2.0, una audiència que no només dóna maldecaps, sinó que molt sovint et proporciona informació molt valuosa.

I per cert, a mi no m'agraden els Manel. Espero que no em titlleu d'amargat o de traumatitzat social  ;-)