La Generalitat acaba d'anunciar que s'atura sine die la implantació de portàtils a les aules (pla Educat 1x1), un projecte que s'havia iniciat fa un parell d'anys i que en el seu moment va generar una forta controvèrsia.
Tot i que alguns es posin les mans al cap, a mi em sembla una molt bona idea. Aquest pla, tal i com estava plantejat, no tenia ni cap ni peus. El més lògic hauria estat una implantació progressiva, a partir d'experiències pilot i de la seva posterior avaluació. En comptes d'això, es va optar per una implantació més o menys indiscriminada, sense tenir en compte restriccions tals com la major/menor capacitació dels mestres implicats, la connectivitat o la disponibilitat de continguts que justifiquessin aquest canvi.
Crec a més que la "digitalització forçada" evidencia un altre dels problemes d'aquest país: funcionar a cop d'inversions en edificis o màquines, oblidant-nos del dia a dia, d'allò que em podríem dir el software social. Ho hem vist en coses com les inversions en carreteres o en ferrocarril, però també en inversions en parcs científics o altres infraestructures, en les que s'han invertit ingents quantitats de recursos per després trobar-se de què manquen els mínims recursos per fer-les funcionar o mantenir-les.
Els crítics amb la retallada ho justificaran dient que privem als alumnes d'oportunitats en el món digital. Però crec que molts dels qui tenen aquesta opinió no han trepitjat una aula des de que van abandonar-les per raons d'edat dècades enrere. Gairebé no hi ha cap centre educatiu que en l'actualitat no compti amb aules d'informàtica o no es desenvolupin competències lligades a les TIC. És en aquest context que ens hauríem de preguntar què ens aporta de més aquest "netbooks per a tothom", quines alternatives hi ha, i si aquestes alternatives són pitjors o millors que la solució que en el seu dia es va adoptar. Perquè el fet de què tothom tingui un netbook vol dir que se'n pugui fer un ús adequat o efectiu; com el fet de tenir bloc no implica que tothom el sàpiga fer servir i donar-li contingut 2.0.
Em penso que no sóc l'únic que té aquest parer. La Montserrat Pinyol, mestra i directora d'escola, s'expressa en termes semblants en aquesta entrada. Us la recomano.
3 comentaris:
Penso el mateix.
És més fàcil fer que omplir. És més fàcil tirar de manual que pensar i malauradament quan algú vol un auditori, un teatre o una línia de tramvia, es queda amb el continent i no amb el contingut. Portat al que em dedico, precisament el que falta en les decisions públiques és política i sobra el marketing i solucions de bomber, que acaben passant per fer allò que més es visualitza. Si voleu us explico com van acabar amb la inseguretat en un barri de Suècia de manera baratíssima i sense necessitat de "més hardware".
Publica un comentari
Publica un comentari