Vida quotidiana

D'aquí a poques hores s'acaba el 2010. La meva sensació personal és que ha estat un any extremadament mogut, amb moltes coses per pair. Ja descomptàvem que no seria un any massa fàcil econòmicament parlant, i malauradament els fets ens ho han fet confirmar. A més hi ha hagut la sensació instal·lada de què els qui tenien eines per poder fer front a la crisi no només no han fet res sinó que han perdut un temps valuós i uns recursos que encara ho són més.  Recupero un fragment de l'entrada-resum de l'any 2007:

Pinten mals temps pels ajuntaments, però sobretot pels governs autonòmics. Que no es venguin pisos implica que no es recaptin impostos com el de Transmissions Patrimonials (7% del valor de la compravenda) o l'Impost d'Actes Jurídics Documentals (1%). Però també suposarà no rebre el 35% de l'IVA de les compravendes d'habitatges nous (7%), que recapta l'Estat. Si les comprevendes cauen a la meitat, això pot suposar per governs com el català o el de Madrid perdre prop del 5% del total d'ingressos d'impostos.

La realitat ha superat els pronòstics. La compravenda d'habitatges ha acabat caient a nivells encara més baixos i els governs autonòmics no només s'han vist afectat per aquest tema sinó també per la caiguda de les liquidacions d'IVA o d'IRPF derivades de "l'altra crisi". En comptes de tenir-ho present i actuar en conseqüència (per exemple, moderant les promeses electorals relacionades amb major despesa), es va optar per la via contrària. I fins i tot l'exuberància va persistir en els petits detalls, com l'ús abusiu del cotxe oficial o subvencions a dit més que dubtoses. I a tot això sumeu-li una degradació institucional que hauria de ser inacceptable.

Però no només els governs, la classe política  o les institucions en general no han estat a l'alçada. La denominada "societat civil", la més tradicional,  no ha demostrat en general capacitat de lideratge. El galdós paper de les dues principals centrals sindicals durant aquest període i la seva brillant ocurrència de muntar una vaga general en són un exemple paradigmàtic.

Mirem però el factor positiu: 2010 és l'any en què tothom s'ha adonat que la crisi va de debò i que pot afectar a tothom, no només al treballador temporal, al jove que cerca la seva primera feina o a l'autònom al qual no paguen des de fa mesos. I reconèixer-ho ja és un primer pas en la línia positiva. També hi ha hagut avenços en la reconfiguració d'una societat civil més o menys independent dels poders públics. Esperem que es consolidin i que no tornem a anar mancats de contrapesos.

Malgrat el que profetitzaven alguns els blocs no han mort, sinó que han acabat madurant i centrant-se en aquells àmbits en els que no tenen rival.  Cert que el Twitter i el Facebook han tret audiència i que molts han decidit prescindir del bloc, però aquests cada cop tenen més qualitat i aporten informació que no pots trobar enlloc.A destacar dues categories de blocs que tenen força recorregut: els relacionats amb la cuina i la gastronomia, i els relacionats amb les curses atlètiques (com els amics sedentaris).

I ja que parlem del bloc, dir-vos que aquest any he fet 160 entrades, un ritme inferior al d'anys anteriors, però que està prou bé (representa entre 13 i 14 entrades mensuals). La primera entrada del 2010 fou dedicada, com no, a la Sant Silvestre que cada any corro, que fou escrita el 2 de gener. Durant aquest any el bloc ha tingut dues petites fites que no he publicitat fins ara: ha passat de l'entrada 1.000 i ha vist néixer una spin-off en forma de bloc sobre infraestructures i mobilitat dins de les comunitats del Diari Ara. També hi ha hagut canvis a Economing, que s'ha mudat al bloc Barra Lliure,  sota el paraigües del grup El Punt.

En total hi ha hagut més de 15.000 visites a aquest bloc. Les pàgines més vistes aquest any, com ja va passar al darrer any, han estat troballes: bé siguin noms electorals reciclats, correus electrònics mobilitzant "piquets informatius", o què pensaven alguns polítics (llavors a l'oposició) sobre l'actuació del govern de torn durant episodis de nevades. No ha de sorprendre que el 9 de març (dia posterior a la gran nevada) i el 28 de setembre (dia anterior a la vaga general) hagin estat els dies amb major nombre de visites.

I precisament he triat la foto de la nevada del 8 de març com a representativa d'aquest any. Us dono les gràcies per haver-me aguantat un any més i us desitjo que el 2011 vingui ple de salut, amor i feina.

Sortint de l'Arboç per la nacional i mig amagat entre les vinyes es pot trobar aquest anunci hollywoodià corresponent a una cadena de botigues de mobles que ja fa temps va passar a la història. De fet, els anuncis de Muebles Tarragona eren molt comuns a l'entrada de les travessies urbanes i compartien espai amb el Nitrato de Chile o el Chocolate Torras, entre d'altres.

Muebles Tarragona fou una important cadena de mobles de la Catalunya dels seixanta i setanta. La seva desaparició no fou per cap insolvència o adquisició per una altra empresa, sinó senzillament per un canvi de nom. Des de principis dels vuitanta "Muebles Tarragona" és "Expo Mobi", un nom que probablement us sonarà més familiar

El seu propietari era Eduard Tarragona, un personatge que va fer de polític en el tardofranquisme. Destacava pel seu discurs heterodox, i  alguns van arribar a qualificar-lo de populista i demagògic.Va presentar-se a les pseudoeleccions que es feien per aquella època sota el lema de "La voz de los sin voz" i solia destacar per ser el Pepito Grillo d'uns llocs on no hi havia massa espai per a les dissidències. Els diaris de sessions recullen infinitat de les seves preguntes parlamentàries, algunes d'elles força sorprenents. També a l'Ajuntament de Barcelona, on fou concejal, va deixar la seva emprenta, oposant-se, entre d'altres propostes a la celebració d'una Exposició Universal l'any 1982.

A les primeres eleccions es va presentar pel seu compte i gairebé va estar a punt de treure l'acta de senador, amb més de 300.000 vots. Una de les seves propostes era que tots els joves que feien el servei militar el fessin a Catalunya, com a pas previ a la conversió en un servei voluntari. Populista o no, s'anticipà vint-i-cinc anys.  Posteriorment, el procurador Tarragona fou diputat per AP (actual PP) durant la II Legislatura (1982-1986), on va continuar mostrant una intensa activitat política, amb uns plantejaments que ara semblarien increïbles. Aquí teniu un exemple.

Era un 22 de desembre i aquell vespre se celebraria el Solstici d’Hivern. Força anys enrere s'havien celebrat per aquestes dates unes festes anomenades Nadal, però que foren eliminades pel govern, format pel Partit de la Sostenibilitat, el Partit de la Felicitat i el Partit de la Multiculturalitat, al considerarles excloents, xarones i promotores d’un excessiu consumisme. Tot i la reacció contrària de força grups que volien mantenir la festivitat, es van declarar feiners el 25 i el 26 de desembre. Fins i tot algú va proposar que els escolars fessin classe normal per aquestes dates. No obstant, la forta oposició dels sindicats de mestres, que tenien una forta influència sobre els partits de govern, va fer que no només no s’eliminessin, sinó que se n’ampliés la durada fins al 15 de gener.

Durant els dies previs a la celebració del Solstici d’Hivern els escolars feien una sèrie d’activitats pedagògiques. Una d’elles era la realització d’un Paisatge d’Hivern, una tradició ancestral que a l’època dels Nadals s’anomenava Pessebre. Ara bé, hi havien hagut alguns canvis. El primer d’ells fou la desaparició de tota simbologia religiosa, que es considerava podia ser ofensiva per als cada més nombrosos ciutadans que professaven altres creences. També es va prohibir incloure-hi una figura anomenada “caganer” perquè es considerava que podia incitar a l’incompliment de l’Ordenança Cívica. Els pedagogs també tenien cura de què tots els materials que es fessin servir per dissenyar el paisatge fossin sostenibles i que en cap cas s’emprés molsa, grèvol o qualsevol material provinent del bosc.

Aquell 22 de desembre en Nil va haver d’esperar força estona als seus pares un cop acabada la jornada escolar. Vivien a l’altra banda de la ciutat, però li van assignar el CEIP “La Fraternitat” malgrat els desitjos de dur-lo a l’escola que tenien al costat de casa. A més, desplaçar-se per la ciutat no era fàcil. Només es podia circular en automòbil privat si es tenia un permís, s’havien suprimit els autobusos per contaminants i les obres de soterrament dels tramvies anaven per llarg perquè un grup naturalista s’hi oposava pels danys irreparables que aquesta mesura podia tenir sobre una població de cucs endèmica de la zona.

Mentre tornaven a casa van passar pel centre de la ciutat, que era ple de gom a gom per la celebració del Sorteig d’Hivern. Malgrat que el Partit de la Sostenibilitat havia exigit l’eliminació de les rifes per estimular la ludopatia, el Partit de la Felicitat, que controlava el departament corresponent, havia considerat que era una bona font de generar recursos econòmics i, a més, distreia als ciutadans que altrament haurien protestat les darreres mesures del govern. De fet, els premis que donava la Grossa eren en comparació molt més elevats que en la seva etapa anterior. Ara bé, tampoc hi havia massa oportunitats per gastar-se els diners: s’havia prohibit la tinença de segones residències per insostenibles, calia tenir un permís especial per poder tenir un automòbil privat, que només es concedia als habitants de zones rurals o als funcionaris de nivell baix del govern (els de nivell mig i alt tenien dret a cotxe oficial sense xòfer o amb xòfer, respectivament).

On el Partit de la Felicitat no se’n sortí amb la seva fou en els enllumenats dels carrers, que havien estat prohibits anys enrere per innecessaris i generar contaminació lumínica. Tampoc eren permesos els arbres i en general qualsevol guarniment que fos sumptuós o innecessari. Aquesta mesura també afectava als comerços, als quals se’ls havia prohibit tenir aparadors per tal de no incitar al consumisme.

Aprofitant que tornaven a casa van decidir aturar-se al colmado per les darreres compres per al Sopar del Solstici. Des de la televisió s’havia insistit als ciutadans de les virtuts de mantenir una dieta sana basada en el consum responsable. La carn gairebé havia desaparegut de les prestatgeries, després de què s’introduís un impost especial per fer front a les emissions de CO2. El que ja havia desaparegut completament era el marisc, el salmó fumat i les fruites exòtiques, tot i que les males llengües deien que a certes estances oficials se’n continuava veient, i força. També havien desaparegut el cava, el vi i els pernils, en aquest cas per no ofendre a ciutadans d’altres cultures. Aquesta havia estat la condició irrenunciable que havia imposat el Partit de la Multiculturalitat per entrar a formar part del govern. No havia estat l’única condició que van haver d’acceptar els altres partits per poder sumar la majoria absoluta al parlament. El canvi de calendari n’havia estat l’altre, deslliurant-lo així del monopoli cristià.

Durant la Nit del Solstici era costum que les criatures rebessin regals per part dels seus familiars. En èpoques anteriors els regals els duien els Reis Mags, el Pare Noel o el Tió. Però totes tres representacions havien estat prohibides. Els Reis Mags foren els primers a ser desterrats, per ser considerats xarons i reflectir una societat racista i classista. El Pare Noel fou el següent, ja que algú el va associar amb una coneguda marca de begudes refrescants, ara ja prohibides, que havia estat la icona de les corporacions transnacionals. Finalment el Tió fou el darrer a caure. La decisió fou controvertida, ja que alguns pedagogs defenien el seu manteniment mentre que d’altres, finalment majoria, consideraven que l’acte de cagar el tió incitava a la violència.

Les joguines també havien canviat respecte a les que es regalaven anys enrere. Les joguines bèl·liques i els cotxes de joguina havien estat lògicament prohibits, com també la majoria de jocs d’ordinador. També foren prohibides les joguines que incitessin a comportaments competitius i totes aquelles fetes amb plàstic. Des de la televisió es recomanava l’adquisició de joguines de fusta que promoguessin l’activitat constructiva. També s’havien tornat a popularitzar els Mecanos. Ara bé, els nens preferien sense cap mena de dubte les bicicletes i els patinets.

Acabat el sopar era costum acostar-se a la plaça del barri per socialitzar amb els veïns. Aquell dia s’aprofitava per encendre un foc. Es tractava d’una ocasió excepcional, ja que generalment estava prohibit fer focs, no tant pel risc d’incendis forestals, sinó per les emissions de gasos contaminants. No obstant, la llei va preveure la possibilitat de poder-ne en aquells casos o jornades on fos tradició. Així se salvaren les fogueres de Sant Joan o les Falles del Pirineu, entre d’altres.

La foguera era de fet l’única atracció que hi havia després del sopar. Els teatres i els cinemes (on s’havien prohibit les pel·lícules d’acció o bèl·liques) tancaven aquells dies per facilitar la conciliació laboral, i per la televisió només passaven documentals educatius o bé adaptacions d’obres de teatre d’autors “poc comercials”. Tampoc hi havia massa motius per quedar-s’hi massa estona, ja que a mitjanit es declarava el toc de queda vigent diàriament fins a trenc d’alba. Les autoritats van pensar que d’aquesta manera es podrien estalviar la il·luminació dels carrers, contribuint a una menor contaminació lumínica i despesa energètica. De pas, aquesta mesura va acontentar als veïns de diferents barris que havien promogut plataformes en favor del descans i en contra del soroll.

Acabava així un 22 de desembre d’un any qualsevol. Els més grans acabaven un cop més enyorant els Nadals, però ningú s’atrevia a dir-ho, no fos que el titllessin de reaccionari. Per als més joves el Nadal era una cosa que havien vist per Internet.

Qui més qui menys coneix una entitat que aprofita el ganxo de la loteria de Nadal per finançar les seves activitats. I en alguns casos es poden arribar a donar situacions curioses, com les del partit polític Solidaritat Catalana per a la Independència, que durant les passades setmanes ha venut participacions de loteria. Per a qui no recordi el funcionament del joc, la loteria és una de les maneres més elegants que tenen els estats per generar recursos econòmics. Es tracta en certa mesura d'un impost voluntari que et grava de mitjana un 30%, amb la particularitat que en alguns casos pots guanyar molts més diners que els que has invertit. Detraient-li els costos administratius, encara queda una quantitat molt maca que va a parar a Madrid.

Això sí, la participació solidària ens deixa ben clar que el sorteig se celebrarà a  "Madrid, capital del país veí". Espero que no hagin anat a vendre participacions a Andorra o a Perpinyà, perquè sinó aquesta frase podria donar per a més d'un malentès...

Per cert, felicitats als qui us hagi tocat alguna cosa, un altre any serà als qui no ens ha tocat res, i seguiu així els qui no heu invertit un duro en loteria :-)

Una de les tradicions nadalenques que procuro mantenir és la de participar a la Sant Silvestre que es fa a Barcelona. Es tracta d'una bona manera d'acabar l'any i d'ajudar a pair l'excés de calories d'aquestes dates. No obstant, tenia interès en participar en altres curses durant aquests dies, i sobretot evitar el que em passa alguns cops, en què vaig a córrer sense pràcticament haver fet cap entrenament durant les setmanes prèvies.

Aquest any l'ocasió me l'ha brindat la Sant Silvestre de Lloret, que celebra la seva quarta edició. Es tracta d'una iniciativa de José Luis Blanco, originari de la població, i que gràcies a complicitats diverses s'està fent un nom al calendari. Un bon amic que va participar-hi l'any passat en va parlar molt bé i, aprofitant que era per la zona, vaig decidir intentar-la.

Una de les peculiaritats d'aquesta cursa és la seva distància, de 5.000 metres, el que la fa diferent de la majoria de curses populars (les quals solen ser de 10 km). Aquesta distància i el fet de què se celebri en una població costera en ple desembre la fan ideal per preparar-se per futurs esdeveniments. El recorregut surt de la zona esportiva de la població (on s'està a punt de construir una piscina olímpica) i després de recórrer un parell d'avingudes arriba fins al passeig marítim, al final del qual es dóna mitja volta per tornar al punt inicial. Els darrers hectòmetres es fan a la pista d'atletisme.

Pel que fa a l'organització, haig de dir que aquesta fou de notable alt, tenint en compte que es tracta d'una cursa poc professionalitzada. La recollida del dorsal i de la samarreta fou ràpida, es va preveure una sortida diferenciada per tal d'evitar taps, i l'avituallament final fou prou ràpid. Fins i tot la recollida dels obsequis finals fou relativament ràpida en comparació amb altres curses. Això sí, prepareu-vos a traginar uns quants quilos de productes diversos en la que és probablement la bossa d'obsequis més generosa de les curses catalanes. L'única estirada d'orelles que es podria donar als organitzadors fou el retard en la sortida.

Des d'aquí felicitar a l'organització i a aquelles entitats que han donat suport a a aquesta iniciativa, que pot ajudar a reposicionar Lloret en el mapa turístic.

Llegint l'Avui m'he trobat amb aquesta notícia signada per un genèric "Estudiant en pràctiques". Al principi m'ha sorprès que un diari utilitzés una signatura genèrica, a l'estil d'aquell  "Redacció" que alguns mitjans utilitzen. Més endavant he vist que el problema ha estat que l'estudiant en pràctiques s'havia oblidat de posar el nom i els cognoms a la plantilla. Una llàstima, perquè la peça informativa, a més d'estar ben redactada, és de força utilitat, especialment pels usuaris d'aquella suposada autovia.

Després d'uns anys en els que guarnir per Nadal semblava démodé  (xaró si ho voleu en català) i quan es feia era per "innovar", sembla que ha tornat l'afició pels guarniments de tota la vida.  L'ajuntament de la ciutat, que sempre s'havia destacat per fer experiments molts cops ben poc afortunats, ha optat aquest any per la prudència, deixant com a única raresa el naixement de la Plaça de Sant Jaume. Això sí, continuem sent sostenibles: res d'avets naturals.

I no només ha estat l'Ajuntament el que s'ha apuntat a guarnir. També ho han fet grups de comerciants, com el del carrer Mariano Cubí. Unes catifes vermelles i un revestiment als pals de ferro que prevenen l'aparcament dels cotxes a la vorera han donat amb pocs diners un toc diferent al carrer. Diuen que la campanya no pinta pas malament, després d'un parell d'anys per oblidar. A veure si és veritat, i el petit comerç comença a veure una mica de llum al final d'aquest llarg túnel.

Durant molts anys fou comú veure uns anuncis molt característics al costat de les carreteres: els del "Tío de la Bota", un vi de taula de la vinícola murciana Capel.  Avui costa de trobar-ne algun, com també costa molt de trobar aquests vins de taula omnipresents a gairebé totes les cases no fa massa temps i que ara ocupen un petit racó en supermercats i grans superfícies.


El "Tio de la Bota" però no era el vi més popular per aquestes latituds. N'hi havia alguns de força coneguts: el "Tres erres", el "Berichó" o "El Baturrico", tots ells dotats amb un característic tap de plàstic. El "Tres Erres" era embotellat per les Bodegues Roqueta de Manresa, i pel que he descobert, tenia un parell de germans amb menys erres. Encara es ven en alguns supermercats, però ja no el produeix Roqueta, que s'ha especialitzat en fer vins amb major valor afegit.

La història d'"El Baturrico" és encara més sorprenent, ja que de ser el vi més venut va desaparèixer a principis dels vuitanta sense deixar rastre. El motiu fou primer un frau alimentari en el que es va veure immers (es veu que li afegien una substància tòxica que impedia que el vi es tornés vinagre), i posteriorment l'empresa que el produïa va tenir nombrosos problemes econòmics fins veure's gairebé abocada a la desaparició. La importància de l'empresa (la factoria podia embotellar fins a 840.000 ampolles per any) va motivar la  intervenció de la Generalitat l'any 1983, que va impulsar una cooperativa i una certa reorientació estratègica. La marca "El Baturrico" va desaparèixer dels prestatges substituïda per altres marques ("Terra Baixa") o per marques noves. Coses de la vida l'empresa, situada a la Gran Via de l'Hospitalet, va acabar a les mans de Capel, que és qui encara explota actualment algunes d'aquestes marques.

Un vi d'aquesta categoria, més recent, fou "L'Avi Miquel", que em penso també ha desaparegut de les prestatgeries. En aquest cas el vi venia de l'Empordà.

Els canvis de consum de vi, que es manifesten en una dràstica baixada del consum mitjà per habitant, han condemnat a la marginalització aquests tipus de vi, els quals han estat substituïts per vins de més qualitat (la Generalitat va fer una important tasca durant els vuitanta i noranta en aquest àmbit) o directament s'han substituït per altres activitats, com fer pisos  o polígons industrials allà on eren les vinyes.

Les darreres eleccions han generat dos nous prejubilats: José Montilla, amb 55 anys i Ernest Benach, amb 51 anys, passen a la categoria de "prejubilats oficiosos" un cop han refusat agafar les actes de diputat que havien aconseguit. Tant el President Montilla com el President Benach tindran dret a percebre una compensació que no està gens malament. D'entrada tenen dret a percebre el 80% del seu sou durant una legislatura. I quan facin 65 anys gaudiran del 60% del sou de manera vitalícia. Que ningú malpensi. La llei no se l'han fabricat ells sinó que ve del 2003, quan s'afrontava la primera jubilació (en aquest cas la del President Pujol), i un decret posterior inclou també altres prerrogatives, com la contractació d'assessors o la disposició d'un cotxe oficial de representació.

D'entrada no em sembla malament que tots dos presidents rebin una compensació monetària, com el subsidi d'atur que reben els treballadors un cop s'extingeix la seva relació laboral (ells no tenen dret a subsidi d'atur). També em sembla més que correcte que tinguin una pensió de jubilació digna que tingui en compte els anys que han treballat pel país (ells no cotitzen a la Seguretat Social per aquest concepte i per tant no tindrien dret a pensió) .

Ara bé, trobo excessiu i fora de lloc que les condicions siguin infinitament millors que les dels treballadors, tant en requisits d'accés, com de quantia o de durada. Aquest sou hauria de tenir un màxim de 2 anys de durada (suficient com per reorganitzar-se la vida professionalment), com els hi passa a la resta de mortals. O representar només el 70% del sou anterior durant els sis primers mesos, i el 60% d'allà en endavant. I per descomptat no tindrien dret a acollir-s'hi si són càrrecs electes i hi han renunciat voluntàriament, igual que un treballador no té dret al subsidi d'atur si abandona voluntàriament l'empresa. El mateix podríem aplicar a les jubilacions. Seria molt més just i transparent que cotitzessin en un sistema anàleg al règim general de la Seguretat Social amb la màxima cotització.

Novament estem davant d'un cas on el possible estalvi serà petit, però moralment s'estaria donant un gest davant dels centenars de milers de persones que es troben en una situació anàloga però que no tenen la sort de ser polítics. A més, amb quina autoritat moral ens demanaran als ciutadans que ens jubilem als 67 anys o que acceptem unes condicions més dures per poder-nos jubilar o prejubilar? O una retallada en les condicions d'accés i de gaudi del subsidi d'atur? Després es queixen de què hi ha desafecció i de que els polítics estan mal considerats entre la ciutadania.

No hase falta desir más