Vida quotidiana

Aquestes eleccions han dut força danys col·laterals. Alguns de força curiosos. Per exemple, que l'Albert Rivera es quedarà sense el cotxe oficial del que ha pogut gaudir durant aquests quatre anys. A l'haver nous inquilins al Grup Mixt hauran de pactar moltes coses. I una d'elles és precisament qui fa servir l'Audi A6, que és un privilegi del president del grup parlamentari.

Aquesta anècdota ens porta a un altre debat: per què un president de grup parlamentari ha de tenir un cotxe oficial? o un membre de la Mesa del Parlament? Em penso que amb un cotxe oficial per al President i un o dos per representació institucional  per a qui el necessités n'hi hauria prou. Sé que és una petita despesa, però és molt significativa d'una manera de gestionar els diners que hauríem de començar a evitar.

Artur Mas serà el nou president. Els 62 diputats aconseguits per CiU no deixen lloc a cap tipus de dubte. A més, l'alternativa tripartita ha patit una derrota sense pal·liatius, conservant únicament 48 escons. Indubtablement els convergents han fet una campanya impecable, ben allunyada dels errors que, parcialment, la van condemnar a l'oposició al 2003 i 2006. Vist en perspectiva, potser fou bo per a ells, ja que l'Artur Mas que hem vist té més a veure amb el brillant cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona o el Mas Conseller, que no pas amb aquell Conseller en Cap que se n'anava al 759 en plena nevada (aquest any vam descobrir que això passa a totes les cases) o un candidat que no inspirava massa confiança a l'elector mitjà.

Parlant de resultats, aquesta fou la meva predicció dies enrere:

CIU     59  (-3)
PSC    32  (+4)
PP      15  (-3)
ERC   12   (+2)
ICV     9   (-1)
C's      3   (=)
SCI     3   (-1)
PxC     2   (+2)




Sumant (en valor absolut) la desviació respecte dels resultats reals, l'error ha estat de 15 escons.  De totes maneres em sento satisfet de la predicció, ja que si la PxC hagués tret uns milers de vots més els resultats haurien estat més propers a la meva predicció.

Tot i això m'ha sorprès la debacle socialista. Crec que sociològicament el PSC, un dels grans partits de Catalunya, tenia prou base electoral com per partir de 30 diputats i, amb la inèrcia de ser el partit en el poder, poder esgarrapar alguns diputats més. Però la campanya ha estat nefasta i el PSC ha tingut un greu problema d'identificar qui podria ser el seu elector natural. Si algun estratega del PSC vol donar-li la culpa a la crisi, endavant, però es continuarà autoenganyant.

Els convergents tenen ara un període de govern que tranquil·lament pot abastar vuit o deu anys. Han resistit molt bé (i això algú els ho haurà de reconèixer algun dia) més d'una llarga dècada de decadència i de travessia del desert, on pràcticament tothom (començant pels "intel·lectuals" i els mass media) els havia girat l'esquena. Precisament els mateixos que durant aquestes setmanes (i potser fins i tot avui) es canviaran la camisa.  Ahir ja se'n van veure uns quants rondar pel Majestic...

L'entrada d'avui volia dedicar-la a analitzar aquest nou diari que es diu Ara. Per molt suport institucional que es tingui, llençar un diari nou en paper aquests dies sembla gairebé una proesa i em trec el barret davant de l'aposta personal que han fet molts professionals, apostant-hi els seus estalvis o canviant una bona feina per un projecte que pot sortir bé...o no. A més, en aquest cas s'ha fet una aposta arriscada: en comptes de fer un producte més o menys convencional s'ha apostat per crear un producte completament nou, en el que el paper passarà a ser un actor secundari

No obstant, hauré de fer l'anàlisi un altre dia. Després de set intents infructuosos de compra, a quioscos, papereries, benzineres i Opencors de poblacions diferents, ho he hagut de deixar estar.  Segons diuen s'han imprès uns 120.000 exemplars. Per tant, llevat que anés a petar justament als establiments on s'havia exhaurit, la demanda ha superat les previsions inicials. Tot un èxit..... però també un perill. La ruptura d'estoc és una de les coses que més temen els directius de marketing d'una empresa, ja que implica el risc de perdre clients.

Una errada de previsió la té qualsevol i no cal donar-li més importància. Ara bé, hi ha coses que no s'hauria de permetre un diari que s'autoproclama innovador.

Primer exemple: el contacte amb el diari. Costa bastant trobar la manera de comunicar-se amb el diari. Finalment un troba, a la part de baix un petit enllaç a una pàgina de contacte, la qual du a una pàgina amb una sèrie de correus electrònics, els quals serveixen de ben poca cosa (això suposant de què te'ls responguin).  En altres paraules: més o menys el mateix que un mitjà de paper dels de tota la vida.

Segon exemple: xarxes socials 1.0. Si no puc arribar al diari mitjançant la pàgina web una alternativa és fer-ho mitjançant les xarxes socials. Però sembla que el diari només les entén d'una manera unidireccional, de l'empresa al client, ja que després de fer un parell de preguntes encara espero la resposta. Només en el cas de clients subscriptors el diari es digna a donar resposta. Bastant trist. Em recorda al vell Avui, en el que quan t'anaven a publicar una carta al director et trucaven per preguntar-te si eres subscriptor. I si no ho eres, ja sabia què passava amb la carta (i així els va anar...).

M'havia esperat fins a veure al número 1 per decidir si em subscrivia o no. Visto lo visto, especialment la segona part, ja us podeu imaginar la meva decisió...

Afortunadament ja ha acabat la campanya electoral, 15 dies completament evitables que, campanya rere campanya, es demostren d'una utilitat més que dubtosa. D'entrada perquè ja fa molts mesos que es ve realitzant una precampanya. En segon lloc perquè la campanya afavoreix de facto als partits polítics al poder (o amb representació parlamentària) enfront dels potencials entrants. I tercer, perquè la campanya o bé es basa en una sèrie de rituals costosos i de dubtosa necessitat, com omplir pavellons o posar-se a fer mítings suposadament espontanis.



El 2.0, com de costum ha servit per especiar una mica la campanya. Si al 2003 van ser els intercanvis de powerpoints, i al 2006 van ser els blocs els qui van entrar en guerra, al 2010 el protagonista ha estat el Youtube, amb els famosos vídeos eròtics. Bastant pobre, tot plegat.

I si em pregunteu la meva porra electoral aquí la teniu:


CIU     59
PSC    32
PP      15
ERC   12
ICV     9
C's       3
SCI      3
PxC     2


A diferència de la porra del Mago Félix, aquesta sí suma 135. A veure quin grau d'error té :-)

P.S.: Com és ja tradicional, farem seguiment de la nit electoral in situ.

Durant aquests dies es fa al CCCB un curs anomenat "Repensar les polítiques urbanes 30 anys després", on geògrafs, antropòlegs, urbanistes i experts en polítiques socials discuteixen sobre reptes actuals de les polítiques urbanes. Una de les novetats d'aquest curs ha estat incorporar un debat-col·loqui entre els assistents amb el suport de peces audiovisuals i que ha comptat amb el suport d'una sèrie de persones més o menys interessades per les dinàmiques urbanes des d'angles diferents. L'Andreu Orte va suggerir el meu nom a l'organització i els va agradar la idea, pel que he format part de la "fila zero" d'aquest innovador format de sessió.

Malauradament no he pogut quedar-me tota la sessió (que abastava tota la tarda) a causa d'un compromís docent. Ha estat una llàstima perquè tant les temàtiques com el debat que s'anava generant prometia. A més, jugava en camp contrari, ja que la majoria dels assistents eren de gremis diferents al meu (cosa que a vegades s'agraeix).

De la part del debat en la que he pogut estar m'he quedat amb un parell d'idees:

La primera, l'afició que tenim massa sovint a idealitzar el passat, i que ens porta, entre altres coses a pretrendre "congelar" barris en un suposat estat idíl·lic. Això ho hem vist, per exemple, amb el cas de la Colònia Castells, amb Can Ricart, i amb molts altres espais on s'ha contestat el canvi d'usos. Bé és cert que en alguns casos s'han fet intervencions més o menys desafortunades, però no és menys cert que a vegades les alternatives (per exemple no intervenir) generen encara resultats pitjors. Pensava, per exemple, en el cas de les antigues colònies tèxtils, les quals van decaure, o fins i tot desaparèixer quan la fàbrica va tancar i no va aparèixer cap alternativa. Fins i tot quan en algun cas una empresa decideix reviscolar la colònia (com fou el cas d'Hines amb Cal Vidal) ja es van generen amplis moviments contraris i apareix el consabut "Salvem...". No fou la instal·lació de la colònia en el seu moment un atemptat contra el medi natural i una invasió de part del municipi de Puig-Reig?

La segona, apuntada per un altre dels membres de la "fila zero", és el què passarà quan les generacions d'urbanites que van marxar a urbanitzacions per guanyar qualitat de vida es facin massa grans. Bé, de fet, no és un futurible, sinó una realitat en molts municipis relativament propers a Barcelona, que van veure arribar a un bon nombre d'habitants de municipis de la primera corona metropolitana tant punt es van jubilar. Després de vendre's el pis a l'Hospitalet o a Santa Coloma a un preu ja elevat van aprofitar la segona residència que s'havien construït en urbanitzacions més o menys allunyades del nucli urbà. Aquesta gent ja no tornarà a la ciutat, contra el que es pugui pensar a primer cop d'ull. En canvi sí influirà a la política municipal, reclamant serveis a les urbanitzacions que (a) mai s'havien arribat i plantejar i (b) que per les seves característiques i baixa densitat seran molt difícils de costejar.

L'altre dia la Generalitat va presentar un model de peatge aparentment novedós, basat en l'aplicació d'una sèrie de bonificacions als usuaris habituals. A més de la ja coneguda bonificació als usuaris freqüents s'incorporaven noves bonificacions a aquells vehicles que duguin 3 o més ocupants o vehicles amb baixos nivells d'emissions. Com de costum, però, caldrà pagar amb el Via T, que recordem és de pagament (per cert, em pregunto què en pensa l'Autoritat Catalana de la Competència d'aquest instrument). Això, sí, quan comencin les obres de la Ronda del Baix Maresme (unes calçades laterals de l'autopista que substituiran a la N-II) hi haurà descomptes addicionals.

Paral·lelament avui un grup d'entitats del Maresme s'han manifestat en protesta per la construcció de les calçades laterals de l'esmentada autopista. A diferència de moltes manifestacions NIMBY que tant han proliferat en aquests darrers anys, el plantejament que fan servir per mostrar la seva oposició és força senzill: si ja existeix una autopista de tres carrils, per què no fem gratuïta l'autopista en comptes de fer una obra nova que a més d'un important impacte econòmic (es parla de 215 milions d'euros de pressupost ) tindrà un fort impacte en el paisatge?

A aquests opositors no els falta raó. Amb unes obres puntuals i la gratuïtat de l'autopista es podria matar bona part del problema.  Perquè l'alternativa de les calçades laterals del Maresme recorda massa el que va passar amb les calçades homònimes al Vallès. Es construeixen unes calçades laterals alternatives a una autopista de peatge que havia de ser gratuïta, les calçades laterals es col·lapsen diàriament, i per evitar els col·lapses es decideix treure el peatge al cap d'uns anys (concretament el 2001).  De fet els autors del projecte reconeixen obertament que les calçades laterals poden provocar la caiguda del trànsit de l'autopista fins a un 50% , que haurà d'anar per unes calçades teòricament dissenyades per anar a 80 quilòmetres per hora.

Per què no doncs en comptes de vendre motos aprofitem per treure el peatge i deixem el tema mig solucionat?  De fet aquest peatge vencia l'any 2005, però un parell de decisions polítiques (una a Madrid i l'altra a Barcelona) van perllongar la concessió fins a finals d'agost del 2021, a canvi d'una sèrie de beneficis en altres concessions. En qualsevol cas això ens situa a poc més de deu anys vista, i probablement no passin més de cinc o sis anys des de què es posin en funcionament aquestes calçades laterals. A manca  d'una comptabilitat analítica del tram en qüestió, no seria massa agosarat pensar que aquests 215 milions d'euros d'inversió donarien de llarg per alliberar el peatge des d'avui mateix.  I si en un futur es veu que la via va camí de la saturació, llavors ja estarem a temps de parlar de possibles ampliacions. Els ciutadans del Maresme ja han cobert amb escreix la seva quota de peatges.

Probablement aquesta no serà la primera campanya 2.0, però sí la primera campanya en la que els caps de llista es veuen més o menys obligats a explicar el seu patrimoni. Joan Herrera fou el primer en avançar-se i  bona part dels candidats han seguit la línia, més per reacció que no pas per convicció.  Deixant de banda els casos de Montilla i Mas, que no han revelat explícitament el seu patrimoni (si ho han fet d'alguna manera o una altra en alguna entrevista), la sensació que un té és que es veuen coses força rares.

Agafem el cas del senyor Joan Puigcercós, nascut l'any 1966. Segons el que ha explicat, té un pis que va comprar per poc més de 100.000 euros, que encara li falta pagar una part,  un cotxe més o menys normal (un Scenic), i uns 10.000 euros corrents al compte corrent. Les vacances, tal i com va declarar en una recent entrevista a La Vanguardia, les fa a la masia dels sogres. Hi ha dos detalls que no concorden: el primer és que el senyor Puigcercós ve cobrant de l'erari públic des del 1987, quan va aconseguir una acta de regidor a Ripoll, i sobretot des del 1992, quan fou escollit membre del Parlament. La segona, que la seva dona és professora en una escola concertada, i que per tant, no té un mal sou. No cal ser massa expert en números per veure que o bé el senyor Puigcercós donava gran part del seu sou al partit (sabem que hi havia algun tipus de contribució més o menys obligada), o bé que està amagant alguna cosa.

Un altre cas és el de la senyora Sánchez-Camacho, nascuda l'any 1967 Segons ens ha explicat no té cotxe, amb prou feines té 4.000 euros al banc i té un habitatge de 575.000 euros pendent de pagar.  Un altre "Expedient X" per partida doble. Primer perquè la senyora Sánchez-Camacho fou jutge substituta abans de tenir diversos càrrecs de certa importància al Ministeri de Treball a finals dels anys noranta.  Des del 1999 ha estat diputada i/o senadora. Per tant costa explicar-se com pot ser que únicament tingui deutes.  La segona, és com una entitat financera concedeix una hipoteca de tan elevat valor a una mare soltera, quan estadísticament és el grup de mares solteres el més vulnerable a situacions de pobresa.

Més normals i consistents són els casos del candidat Herrera i del ciudadano Rivera, nascuts el 1971 i 1979, respectivament. El primer té un habitatge més o menys normal comprat a mitges amb la seva parella, i un vehicle normal, a més d'uns estalvis força raonables. Cal tenir en compte, a més, que el primer sou important que va cobrar i que ens consta als ciutadans fou l'any 2004 en ser escollit diputat al Congrés. En el cas de Rivera, té dos habitatges (un de 120.000 euros que té llogat i un altre de 300.000 pendent de pagar), un cotxe de gamma mitjana-alta i una moto. Rivera treballava a La Caixa abans de ser escollit diputat l'any 2006.

La veritat és que alguna d'aquestes declaracions fa por, especialment si el declarant acaba tenint responsabilitats sobre el pressupost. No obstant, cada situació és un món i allà on es podria intuir una mala gestió dels diners pot haver-hi un ajut a un familiar...o al partit.  A la vista d'això, tan interessant és conèixer el patrimoni dels polítics?

Encara estem de sort. No m'imagino el que hauria passat si no hi hagués hagut el descompte!

 Fa un parell de setmanes la Silvia Cobo va publicar una entrada força interessant a la web d'Escacc en la qual comentava una recent decisió del nou govern holandès consistent en  considerar l'eliminació la versió digital de la televisió pública.  L'argumentació que s'ha fet és que aquests mitjans fan la competència a digitals privats. Immediatament la pregunta que un es fa  és si aquesta decisió podria extrapolar-se i afectar a mitjans com el 3cat24, La Malla, o Btvnoticies, entre d'altres.

La resposta és un "depèn", el qual ve determinat pel paper que té el digital dins de l'estratègia del grup de comunicació públic. Si el digital és un aparador alternatiu al que pot ser una televisió o una ràdio, la seva presència està més que justificada. Si en canvi, el digital és un afegit amb escassos punts de contacte amb la resta dels mitjans públics, la cosa ja és més qüestionable. Si centrem la nostra visió en el cas que ens és més proper podríem dir que en línies generals els digitals no només no llastren els comptes d'explotació sinó que en fins i tot en alguns casos mostren una major eficiència en l'ús dels recursos o permeten arribar allà on altres mitjans no poden fer-ho.

Ara bé, això no vol dir que hi hagi possibilitats de millora. I jo la primera que veig és la necessitat de racionalitzar una mica la miríada de mitjans públics que tenim aquí. Té sentit que COM Ràdio dediqui diners a generar informació internacional quan TV3 pot fer-ho perfectament? O que hi hagi duplicitats entre corresponsals de TV3 i Catalunya Ràdio? O que ens omplim la boca parlant d'Area Metropolitana de Barcelona i gairebé tots els municipis continuin amb la seva ràdio i televisió locals, amb les corresponents estructures?  Crec que primer hauríem d'afrontar aquest debat en benefici de tothom: des dels contribuents, fins als propis treballadors d'aquests mitjans, els quals sovint són les primeres víctimes de certes decisions o no-decisions.

Des d'ahir ja és un fet: a partir de l'1 de gener la Generalitat passarà a tenir el control sobre els trens regionals. Bé, més aviat passarà a tenir el control sobre aquestes coses:

• Planificarà el servei ferroviari de regionals i el gestionarà
• Decidirà les tarifes aplicables al servei, aprovarà els contractes de transport i podrà articular fórmules d’adhesió als sistemes tarifaris integrats i bonificacions per a determinats col•lectius
• Formalitzarà els contractes de gestió amb les empreses operadores, farà el seguiment de les obligacions previstes en aquests contractes i adoptarà mesures correctores si cal
• Determinarà els drets i deures dels usuaris, autoritzarà les condicions d’ús del servei i establirà els procediments de reclamació
• Regularà i ordenarà el servei (incloses la determinació de la seva naturalesa jurídica i forma de gestió i, en el seu cas, la fixació del règim de compensacions per a les obligacions de servei públic que s’imposin a les empreses operadores)
• Determinarà els nivells de qualitat que ha de complir l’empresa ferroviària que presti el servei
• Coordinarà els serveis ferroviaris de regionals amb els restants serveis de transport
• Podrà inspeccionar el servei ferroviari i els mitjans tècnics i de material mòbil amb els quals es presta aquest servei
• Determinarà les facultats del personal de les empreses ferroviàries per a l’exercici de les funcions inspectores
• Podrà verificar el compliment de les condicions de contractació i ús del servei i el respecte al règim i de drets i deures dels usuaris
• Aplicarà el règim sancionador per infraccions i adoptarà mesures per assegurar el correcte ús dels títols de transport i evitar el frau
• Fixarà els serveis mínims en cas de conflicte col•lectiu a qualsevol empresa de transport ferroviari

Aquestes competències es podran exercir a les línies que discorren íntegrament per Catalunya. El que no queda clar és què passarà amb aquells trens "fronterers", tant pel que fa al tram Portbou-Cervera de la Marenda, i als trens que venen de Vinaròs o Faió.

Esperem que la Generalitat comenci a fer millores. Algunes d'elles haurien de ser ràpides:

• Introduir màquines d'autovenda a les principals estacions.
• Estendre el compromís de puntualitat.
• Ajustar la capacitat dels trens a la demanda.
• Crear algun nou servei de regionals (d'això en parlaré ben aviat)

Fa uns anys em van entrevistar a Informe Semanal. Estaven fent un reportatge sobre els problemes d'accés a l'habitatge que patien els joves i van aprofitar per lligar-ho amb un altre tema: el binomi baixos ingressos  - alts costos d'habitatge. Jo els vaig comentar que en tot això hi havia un risc: que comencés a produir-se una emigració de les persones més preparades cap a d'altres països en els quals cobrarien dos o tres cops més que aquí i tindrien uns costos de vida inferiors. Als realitzadors els va fer gràcia aquesta frase i la van incorporar al muntatge final. Van ser els meus 20 segons de glòria, tot i que a algú no li va agradar massa el que vaig dir.

Sembla que aquesta profecia, pronunciada en ple boom, va camí de fer-se realitat. Els llicenciats universitaris cada cop tenen més problemes per trobar feina (i ja no diguem alguna en condicions), i la situació és especialment dramàtica entre el personal investigador, on les fortes retallades de fons públics han fet retrocedir els avenços que s'havien assolit en els darrers anys pel que fa a condicions laborals, fins a situar-les en nivells acceptables.  A més, a d'altres països la conjuntura és radicalment diferent. A Alemanya, per exemple, hi ha una crònica manca de professionals en ocupacions altament qualificades.

Ara bé. Hi haurà emigració massiva? La resposta probablement sigui no. Hi ha dos factors que la poden frenar: la cultura de la propietat i el baix nivell d'idiomes. De la primera n'hem parlat molt. De la segona, deixeu-me que us comenti una anècdota. Fa uns mesos em vaig trobar amb la meva antiga professora d'alemany, una austríaca que fa anys que viu aquí i que té el nivell D de català. Em va comentar que li estaven retallant els cursos d'alemany que impartia per manca de demanda, tot i treballar en un campus universitari on teòricament hi ha 40.000 persones estudiant o treballant. Pràcticament no hi havia sol·licituds pel quart o cinquè nivell, i  ja ni es plantejaven obrir el sisè nivell, el qual només s'havia impartit dos cops en els darrers deu anys.

Cert que en els darrers anys s'ha apostat en exclusiva per l'anglès, però no és menys cert que alguna cosa passa en aquest país quan es prefereix col·leccionar carreres, màsters i posgraus diversos abans d'aprendre un altre idioma, el qual potser t'obrirà moltes més portes que no pas tenir tres carreres (cosa que per a mi demostra més ineficiència que altra cosa).

No sé qui va ser a qui se li va acudir la "magnífica" idea de treure les parades d'animals de la zona alta de la Rambla i substituir-les per parades de gelats i similars. Pel que fa al continent el canvi és de jutjat de guàrdia. Era difícil trobar unes parades més lletges i sense cap tipus de connexió amb la via. I sobre els continguts millor no parlar-ne. Després ens queixarem de què la Rambla cada cop està més degradada....

Avui alguns usuaris del tren regional que va de Figueres a Barcelona s'hauran trobat amb una sorpresa: un dels passatgers era Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i futur màxim responsable polític de la xarxa de regionals, un cop es consumi el traspàs per part de l'administració central. La visita no era casual: es celebrava la primera trobada amb blocaires i twittaires de la línia, que n'hi ha (i força) . Segons la nota de premsa s'ha parlat sobre l'imminent traspàs o la qualitat del servei. Cal dir que aquesta línia, que utilitzen habitualment amics i companys blocaires com en Francesc Grau o en Toni Sellas, ha estat molt activa en la reivindicació de millores en una línia castigada pels retards i la sobrecàrrega del servei. Després d'algunes accions de protesta s'han vist algunes millores, entre les que destaca la renovació dels combois o  l'establiment de la devolució express, que en el cas d'aquesta línia s'activa si el retard supera els 20 minuts.

Ara que s'ha fet el primer Tweets & Rails convidaria al Conseller Nadal a repetir l'experiència a d'altres línies. Podria començar per exemple, amb la línia de Barcelona a Tortosa, on els trens solen retardar-se 29 minuts, justament un minut menys a partir del qual l'empresa ha de pagar una compensació als usuaris (25% si el retard és de 30 a 45 minuts, no ens passem). Clar que potser pocs Tweets es podran fer en una línia on la cobertura de mòbils és força deficient (i ja no diguem el 3G), com tampoc pocs cafès es podran posar sobre la tauleta ja que força trens dels que es fan servir allà (concretament els 470) no inclouen aquest "luxe". I si encara té temps abans de les eleccions li recomanaria un altre Tweets & Rails: de Barcelona a Lleida passant per Manresa. En aquest cas, a més de molta paciència li recomanaria que arribés ben menjat, ja que el trajecte supera les 4 hores, i és més car que el famós vol de Lleida a Barcelona.

Espero que el Conseller Nadal faci algun d'aquests recorreguts. No vull ser malpensat i creure que ha fet aquesta sessió en una línia "amiga" i que a més li pot aportar possibles vots a les eleccions del dia 28 (Joaquim Nadal es presenta com a cap de llista del PSC a Girona).

Algú aposta per la victòria del PSC a les properes eleccions? Jo no conec a ningú que doni un duro per ells, i sembla que tampoc ells mateixos hi confiïn. La marxa de Pancho Taboas a Madrid n’és un exemple. Taboas ha estat la mà dreta de Montilla, pel que la nova destinació a Madrid, ni que sigui per ocupar una secretaria d’estat, fa sospitar que les maletes ja fa temps que estan preparades al Palau de la Generalitat.

I això també es nota en la campanya electoral. Lluny de plantejar una campanya en positiu, i evitant entrar en comparacions (que és el que normalment hauria de fer un partit que està en el govern), s’està plantejant una campanya molt en negatiu de cara a mobilitzar els seus votants nuclears, aquells que un destacat estratega socialista no dubta en qualificar com a persones de nivell sociocultural mitjà-baix. Primer van ser les comparacions, més o menys afortunades, amb la gestió d’un suposada “època Mas”, i ara són els cartells “Ni-ni”, en els quals es defineixen com “ni independentistes ni de dretes”.

Personalment crec que el PSC planteja malament el seu discurs i això li farà perdre les eleccions, com també li pot acabar fent perdre l’alcaldia de Barcelona i, depenent dels resultats d’Igualada (quin nom més oportú!) perdre també el control de la Diputació de Barcelona. Un resultat desastrós per a un partit que pràcticament ha tingut al seu abast totes les institucions importants de Catalunya i que no n’ha sabut treure profit. I la culpa no la té ni la crisi ni el “govern amic de ZP”.

El problema el tenen en haver descuidat a un nucli important del seu electorat natural: classes mitjanes i mitjanes-altes urbanes més progressistes en termes socials del que els pot oferir una Convergència i Unió, i més liberals en termes econòmics (i també socials) del que els pot oferir una Iniciativa. I també persones que no són independentistes de cor, però que tampoc veuen una hipotètica independència com quelcom terrorífic o inadmissible.

Un dels grans encerts que va tenir el PSC fa trenta anys fou conjugar en un mateix partit classes populars i classes professionals mitjançant uns equilibris que alguns cops costaven d’entendre de fora estant. El màxim exponent d’aquesta filosofia fou Pasqual Maragall. I casualment fou en Pasqual Maragall qui recollí el major nombre de vots que el PSC mai ha tingut en unes eleccions catalanes. Una dada que haurien de tenir en compte els estrategues del PSC.

Gairebé tots ens vam alegrar de l'alliberament dels tres cooperants barcelonins després de mesos de captiveri i d'incertesa sobre el seu destí. Costa d'imaginar l'angoixa que deurien passar les famílies davant d'un escenari desconegut per a nosaltres. Molts érem els que podíem criticar moltes coses sobre com s'havia desenvolupat una "caravana solidària" que més tenia de viatge alternatiu per una colla de pijoprogres pagat pel contribuent que altra cosa. Però aquests comentaris eren menors davant el que era una prioritat: salvar unes vides humanes.

Ara ens hem assabentat que un dels segrestats, concretament Albert Vilalta, ha realitzat una sol·licitud per a ser declarat víctima del terrorisme, la qual cosa li permetrà, entre altres, cobrar una indemnització de gairebé 50.000 euros. Personalment em sembla tenir molta barra fer una demanda d'aquest tipus, per molt que ara vagi dient que donarà aquests diners a l'associació de víctimes del terrorisme.

El senyor Albert Vilalta no fou víctima d'un atemptat terrorista mentre feia vacances en un lloc més o menys segur,o estava en una zona conflictiva en acte de servei (com sí podria estar-ho un diplomàtic o un membre de l'exèrcit), dos supòsits que entren dins del que es considera una víctima del terrorisme. Tot el contrari. Formava part d'una caravana solidària que voluntàriament i sabent-ho, van endinsar-se en una zona d'alt risc. Cal recordar que el Paris-Dakar va deixar-se de celebrar precisament per motius de seguretat i que es podia arrribar a la destinació final de manera totalment segura mitjançant un vaixell.

Recentment s'ha implementat una política, encertada al meu entendre, d'exigir  el cost del rescat a aquelles persones que vagin a la muntanya sense el material adequat o desoint les indicacions, com tampoc trigarà que els banyistes que s'endinsen al mar amb la bandera vermella posada hagin de pagar el seu rescat.  No és el cas del senyor Vilalta gairebé calcat a algun d'aquests? Amb independència de què es pagués un rescat, es van destinar nombrosos recursos diplomàtics a gestionar el seu alliberament. Només per aquest fet ja s'hauria d'haver abstingut de fer qualsevol petició.

Fa uns anys un conegut va voler-se comprar un pis. Va estar mirant-se’n alguns i n’hi havia un, situat en una ciutat mitjana propera a Barcelona i que només tenia quatre o cinc anys, que li va fer el pes. A més, el preu estava relativament pel que es pagava a l’època. Els propietaris li van dir que se n’anaven a viure a un pis més gran. Com en aquell moment imperava la bogeria, va deixar una petita paga i senyal a l’agència.

El conegut va començar a moure papers, i entre ells una visita al registre de la propietat. Quan es disposava a anar-hi el va trucar l’agència. S’havien adonat de què el pis era de protecció i que per tant algunes coses canviaven. Li van assegurar que els propietaris no els havien esmentat aquest fet, demanar mil disculpes i li van retornar immediatament els diners.

Arran d’aquesta anècdota em vaig començar a mirar detalladament els pisos que anunciaven les immobiliàries. Moltes d’elles anunciaven a l’aparador habitatges de promocions que gairebé tothom sabia que eren de protecció oficial. També podien detectar-se perquè solien tenir un preu un 10 o un 15% inferior al preu d’un habitatge lliure de similars característiques. El preu oficial, però solia ser molt inferior, i a vegades no arribava al 50% del preu que a un li demanaven, cosa que en principi hauria complicat enormement obtenir una hipoteca.... llevat que alguna entitat financera (generalment caixa d’estalvis) t’oferís una hipoteca al 140%. Les possibilitats de tenir aquest tipus d’hipoteques augmentaven si (a) la caixa d’estalvis estava en expansió en aquella zona (a mi em van insinuar que me la podria fer una entitat del sud d’Espanya) i (b) el col•lectiu al qual pertanyés el client fos també “d’expansió” per a l’entitat financera.

Tot això passava a plena llum del dia. Els anuncis eren visibles als aparadors dels carrers majors de les principals ciutats del país, o als gratuïts que un pot agafar a la botiga. Les entitats financeres incorrien en uns riscos totalment inacceptables sense que ningú qüestionés absolutament res. I les notaries cada dia registraven alguna d’aquestes operacions sense que el notari fes el més mínim esforç d’advertir al potencial comprador de la naturalesa de l’operació, emparant-se en un “jo només dono fe”.

I els que havien de vigilar? També per aquelles dates una companya de feina, que vivia en un habitatge de protecció i era molt legalista, havia intentat posar una denúncia quan va veure que un dels seus veïns llogava a preus de mercat el pis que li havia tocat. Fou una pèrdua de temps, ja que els tècnics d’habitatge se la van treure de sobre.

Ara s’acaba de descobrir una de les conseqüències de tot allò. Segons informa El País, hi ha centenars de persones a Badia del Vallès, població en la que pràcticament tots els habitatges són de protecció, que s’estan enfrontant a desnonaments al no pagar unes hipoteques que tripliquen el valor oficial dels habitatges. La immensa majoria dels damnificats són immigrants.

A tenor de la imatge aquest tram de carretera semblaria un camí veïnal. El que poca gent coneix és que fins a finals dels seixanta aquest fou un dels trams més odiats per als conductors, ja que formava part de la N-340, més concretament el que va del coll de Balaguer fins a l'Ampolla, als inicis de les Terres de l'Ebre. A diferència del que passa actualment els camins antics solien anar el més lluny possible de la costa, per tal d'evitar els atacs dels pirates, corsaris i altra tropa.  De fet, no és casualitat que l'única població d'una certa importància de la zona sigui El Perelló i estigui enlairada més de 100 metres sobre el nivell del mar. L'Ametlla de Mar i l'Ampolla són creacions més recents, un cop el perill marítim s'esvaí i aparegué l'atracció pels entorns marítims.

A principis dels anys 60 la situació viària era ja insostenible, amb una carretera que recordava massa la Via Augusta. El creixement econòmic del país va propiciar que el trànsit de camions anés en augment i col·lapsés la via, tal i com es pot veure en alguna imatge de l'època. I a això calia sumar-hi els cotxes dels incipients turistes que la utilitzaven com a necessària via de pas cap al sud. Els revolts sense peraltar, canvis de rasant i manca de desguassos la feien especialment perillosa. Calia doncs fer-hi quelcom. I s'hi va fer.



L'any 1968 es va inaugurar una variant del traçat que permetia oblidar-se de totes les penalitats. Aquesta variant, de més de 25 km, tenia algunes particularitats. La primera d'elles és que anava paral·lela a la via del tren seguint la línia costera. La segona, el fet de què es tractava d'una via que tenia els accessos limitats a dos punts (L'Ametlla de Mar i L'Ampolla) i amb unes característiques que permetien viatjar a velocitats impensables per l'època. De l'hora i mitja que els camions esmerçaven amb anterioritat es passava a poc més de mitja hora anant a la velocitat màxima a la que podien anar (60km/h).  Pels cotxes la millora fou encara més evident, ja que la nova carretera permetia fer avançaments amb una seguretat impensable amb la vella via de trànsit. Els únics que no van quedar massa contents amb el canvi foren els comerços i restaurants d'El Perelló, que van veure com desapareixia una carretera que els reportava enormes ingressos. Tot plegat va costar 350 milions de l'època.

Però l'alegria va durar poc a casa del pobre. L'any 1970 es va dissenyar la nova autopista que havia d'unir Tarragona amb València i que continués la que s'estava construint entre Tarragona i La Jonquera. I una de les coses amb les que es va pensar fou en aprofitar aquest nou traçat, convertint-lo en una de les dues vies de la nova autopista.  No fou l'única cosa que es va privatitzar, ja que en el lot també s'hi va incloure un pont sobre l'Ebre que s'havia inaugurat el mateix dia que la variant i que servia a la mateixa carretera.

Així doncs l'empresa concessionària va construir cap el 1973 una nova carretera que tornava a passar de nou per El Perelló, si bé amb unes característiques àmplies que permetien anar a 100 km/h sense problemes. Això sí, la carretera tornava a passar (i continua passant) justament per sota d'aquell pont estret com abans del 1968. La magnífica variant versió 1968 va esdevenir part d'una autopista que havia de ser de peatge fins al 1998. Un parell de perllongaments de concessió, el primer de l'època de Felipe González i el segon a l'època d'Aznar, van perllongar-la primer fins el 2006 i després fins el 2019.

Bé, la història no acaba aquí. Està previst que en pocs anys es faci una autovia que substitueixi la N-340 al seu pas pel Baix Ebre. I sembla ser que el nou traçat té tots els números de passar al costat de la vella carretera, o de l'antiga Via Augusta.  Ara bé, potser començarà a imperar el sentit comú i en comptes de continuar fent pseudoautopistes per duplicat es produeix algun tipus de rescat del traçat actual, solució molt més econòmica a mig i llarg termini.