Vida quotidiana

M'he tornat a fer del Bicing després d'any i mig sense estar-hi abonat. La idea em continua semblant bona i pràctica, però la pèssima execució dels primers temps em va fer reconsiderar una segona renovació.

Ara sembla que el sistema funciona una mica millor. Gairebé no s'escolten queixes, s'han fet millores en alguns apartats i sembla també que ha patit una important minva d'usuaris, el que ha tret pressió a un servei que en alguns moments va morir d'èxit. De moment el servei ha superat el primer test: m'ha arribat la targeta en menys d'una setmana.

Alguns es preguntareu per què m'he tornat a fer d'un servei que vaig criticar per activa i per passiva temps enrere. La solució a l'enigma la tindreu d'aquí unes setmanes, ja que estic treballant en un petit projecte que veurà la llum d'aquí un mes i en el qual el Bicing formarà part del còctel.

Qui vulgui ja pot anar a encarregar els famosos "bons patriòtics" (que de patriòtics no tenen res) emesos per la Generalitat i que ofereixen un atractiu 4,75% a 1 any i 2 dies. Es tracta d'una bona inversió per aquells qui no necessiten els diners durant una temporada. Per a la Generalitat, però, potser no ho serà tant, ja que a l'elevat tipus d'interès s'hi sumen les comissions que s'hauran de pagar a les entitats financeres que col·locaran el deute entre la seva clientela. En qualsevol cas, tampoc hi havia massa marge de maniobra ni la possibilitat d'equivocar-se.

Segons les primeres indicacions, sembla que l'emissió va camí d'esdevenir un èxit i es preveu que caldrà establir algun mecanisme de repartiment davant de l'allau de sol·licituds i la impossibilitat d'acontentar a tothom. Bé, ha tingut èxit entre la ciutadania, però no entre la classe política. Bona part dels polítics de primer nivell consultats han dit que no acudirien a l'emissió perquè no tenen estalvis disponibles. Així s'han expressat personatges polítics tant diferents com Joan Puigcercós, Joan Saura, Josep Antoni Duran Lleida o Alicia Sánchez Camacho. Les hipoteques han estat l'excusa més socorreguda.

Cap dels sous dels polítics esmentats baixa dels 60.000 euros anuals i en alguns casos supera els 100.000. A Catalunya el sou mitjà anual se situa al voltant dels 24.000 euros (per això els qui cobren més es quedaran sense deduccions a l'IRPF per habitatge). És a dir, una classe política que ingressa de mitjana entre 3 i 4 vegades el que ingressa un ciutadà mitja li demana que estalviï, i que a més posi part (o tots) els seus estalvis en un producte que ells no adquiriran.  D'aquí doncs es poden deduir dues coses:

Possibilitat número 1: els polítics són unes persones incapaces de saber gestionar les seves finances personals, ja que no són capaces d'estalviar quan sí ho poden fer persones amb ingressos molt inferiors (o això se suposa).

Possibilitat número 2: els polítics no adquireixen aquest deute públic perquè tenen dubtes sobre la seva rendibilitat i/o solvència.

Independentment de quina sigui la possibilitat, el resultat no és gens positiu. Si és la primera, tenim uns polítics incompetents, ja que si són incapaços de gestionar casa seva probablement tinguin problemes per gestionar els diners de tothom (potser per això tenim els dèficits públics que tenim). L'altra possibilitat és encara pitjor, ja que demanen al ciutadà fer uns esforços que ells són els primers a no fer. Sense comentaris

Els trens regionals (allò que a Renfe es coneix com a “media distancia”) han estat sempre el germà pobre de la xarxa ferroviària estatal. Sense la pressió dels milions de passatgers que anualment passen pels trens de rodalies o el glamur dels trens de llarga distancia, han anat realitzant una tasca que pocs volien: cobrir distàncies relativament llargues entre poblacions relativament poc poblades i sovint disperses. És a dir, molt de tren per a tan poca demanda. Si això ja no fos poca cosa, se les va obligar a una cosa que altres línies quedaven exemptes: a autofinançar-se. Bona part de les despeses dels trens de rodalia están subvencionades pel contribuent. En els trens d’alta velocitat la subvenció és més subtil, ja que ha estat via inversión en infraestructura.

Si ja tots aquests elements anticipen un servei no massa lluït, la gestió de la Renfe garanteix que viatjar en un d’aquests trens sigui gairebé un exercici d’heroicitat. D’entrada, i a diferencia del que passa als altres trens, un es troba amb nombroses restriccions per comprar un bitllet o abonament: ni pot fer-ho a la màquina d’autovenda (perquè no n’hi han), ni tampoc per Internet. Si va a la taquilla, i malgrat que l’import d’un abonament pot arribar a ser més que respectable, li exigirán que pagui en efectiu, com si fóssim en plena Renfe autárquica. I dels horaris teòrics (perquè a la pràctica gairebé mai es compleixen), millor no en parlem. Sembla que estiguin realitzats per alguna persona a la qual el ferrocarril li va deixar un trauma infantil.

Amb tota probabilitat  la Generalitat gestionarà els trens regionals  partir de gener del 2011. Com en el cas de Rodalies, el traspàs es realitzarà sense vies i amb Renfe com a explotadora del servei. És poca cosa, però ja és quelcom. Com a mínim es podrán fer algunes coses: intentar millorar horaris, imposar penalitzacions a la compañía per retards (actualmente són un insult a la intel•ligència), o millorar els serveis al passatger, que actualmente birillen per la seva absència. A vegades és millor tenir poques competències i gestionar-les bé, que no pas intentar tenir-ho toti no saber-ne.

Feliçment sembla que l'amenaça que planava sobre la Sagrada Família en forma de túnel ferroviari ha estat només això, una amenaça. Potser la Junta Constructora del temple ha pecat d'excessiu conservadorisme i ha acabat veient fantasmes allà on no eren. Però intueixo que si no ha passat res es deu, entre altres coses, a la cura exquisida amb que s'ha gestionat aquell tram de l'obra, la qual haurà vingut, també molt probablement, deguda a les reiterades inquietuds.

És hora de passar pàgina, però sembla que ara el que alguns volen és passar comptes. Ahir El Periódico ja va començar una particular campanya contra aquells qui havien mostrat la seva preocupació per l'efecte de les obres de la línia d'alta velocitat sobre la Sagrada Família. Avui va una mica més enllà i directament qüestiona la legalitat de les obres, adduint entre altres coses que la llicència que es va donar en el seu dia (1882 per ser més exactes) era per fer un temple que poc té a veure amb la construcció actual.

Segurament el text té raó: si fos avui a Antoni Gaudí no li haguessin donat la llicència. Algun buròcrata interpretaria que el que vol fer no té cabuda a Barcelona. I així ens va lluint el pèl...

Les estadístiques han estat, i són, una de les obsessions d'organitzacions i governs. Malauradament moltes d'elles queden arraconades sense cap utilitat i només són recuperades de tant en tant a tall d'anècdota. Aquest és el cas d'un volum d'estadístiques elaborat l'any 1957 per l'Institut Nacional d'Estadística relatiu a la província de Barcelona. Entre les nombroses estadístiques de tot tipus en figura una de prou interessant: el nombre de locals d'espectacle públic.

En aquells moments la província comptava amb 462 cinemes, que garantien 313.004 seients, una xifra respectable tenint en compte que en aquella època la població total no superava els 2 milions i escaig.  Com és lògic bona part dels cinemes es concentraven a la ciutat de Barcelona (141, oferint 100.442 seients), però també hi ha dades curioses. Per exemple, Alella comptava amb 2 cinemes amb capacitat total per a 909 persones, i a Taradell n'hi havia 3, amb capacitat per a 1.030 persones. També cal destacar l'existència de nombrosos cinemes en poblacions amb colònies industrials. Fígols, del qual vam parlar-ne dies enrere, comptava amb un cinema per a 490 persones i Cercs comptava amb un altre per a 448 persones. De fet eren poques les poblacions que no comptaven amb un cinema o un teatre (n'hi havia 129 en total).

L'estadística conté dades d'uns locals d'espectacle que han guanyat força notorietat en els darrers temps: les places de toros. l'any 1957 hi havia 10 places de toros a la província de Barcelona, amb un aforament total de 56.911 persones. Barcelona, com tothom sap comptava amb 2 (La Monumental i Les Arenes).  Una altra plaça coneguda és la de Cardona, on fins no fa massa anys encara hi havia corridas amb mort de l'animal coincidint amb els tradicionals correbous (aquí teniu una altra refererència)

Les altres places són una mica sorprenents. Manresa, ciutat que havia comptat amb una notable tradició taurina, disposava d' una plaça amb capacitat per 4.000 persones.  Vic no es quedava enrere i comptava amb una plaça de 4.100 persones. Esplugues també comptava amb una altra amb aforament de 3.000 persones. Una mica més petit era l'aforament de la de Vilanova (2.600 peresones) i la de Vilafranca (1.515). Tancava aquesta classificació Barberà del Vallès (llavors Santa Maria de Barberà) amb una plaça per a 800 persones.

Totes aquestes places, algunes d'elles desmuntables, van anar desapareixent amb els anys. A Vic la darrera corrida fou l'any 1961. Sospito que a Manresa, on encara molta gent recorda haver anat als toros, deuria caure poc després. De les altres no he trobat referències.

Barcelona ha estat al llarg de la història del cinema l'escenari de nombroses pel·lícules. Probablement una de les pel·lícules que millor hagi retratat la ciutat (amb nevada del 62 inclosa) fou "Los Tarantos", però també pot veure's la ciutat a pel·lícules estrangeres més o menys afortunades, com "Circus World" (traduïda aquí com "El fabuloso mundo del circo"). No obstant, la cosa ha anat per fases, amb èpoques on la ciutat apareixia pocs cops i quan ho feia era per retratar paisatges sòrdids o decadents. La dècada dels setanta és una d'aquestes fases. Hi ha poques pel·lícules i la majoria d'elles són del denominat cinema quinqui, el major exponent del qual és "Perros Callejeros" i les seves persecucions per la ciutat i els suburbis.

 L'excepció més notable, a nivell d'impacte internacional, fou "The passenger", una pel·lícula d'Antonioni del 1975, protagonitzada entre d'altres per Jack Nicholson i que fou parcialment rodada a Barcelona. Concretament la ciutat apareix durant vint minuts a la part mitja de la pel·lícula. La cinta a més compta amb una petita anècdota: un dels figurants (concretament el recepcionista de l'hotel) era ni més ni menys Joan Gaspart Solves, qui pocs anys després esdevingué vispresident del Barça.

Probablement (sóc prudent i no utilitzo un "segurament") tots els lectors d'aquest bloc estaran d'acord amb què els accessos als llocs de pública concurrència haurien de ser el més accessibles possible, tot intentant evitar qualsevol tipus de barrera que impedeixi l'accés a qualsevol ciutadà. Malauradament, la realitat actual és una altra, ja que fins fa no massa anys l'accessibilitat era un aspecte que no es tenia massa en compte, si és que s'arribava a tenir. Les escales, tan eficients com pràctiques en situacions normals, acaben esdevenint una barrera infranquejable per a aquelles persones amb cadira de rodes o amb una mobilitat reduïda.

El metro de Barcelona ha estat tradicionalment un dels punts negres tradicionals per als discapacitats. Tot i que una llei (pionera, per cert) de principis dels vuitanta obligava a construir les estacions de metro sense barreres arquitectòniques, la realitat fou que la primera estació lliure de barreres es va obrir l'any 1992. Totes les estacions que s'obriren durant la dècada immediatament anterior corresponien a projectes redactats quan es va promulgar la llei, i per tant en van quedar exempts. Per tant, tot i les demandes socials en aquest àmbit, el nombre d'estacions adaptades continua sent petit i les inversions necessàries per a realitzar els canvis, força elevades. Tot i això s'han anat habilitant estacions totalment accessibles, aprofitant la necessitat de fer obres de reforma o manteniment a les estacions existents.

S'ha fet en part una bona feina. Actualment un nombre molt important d'estacions (un 82% segons les estadístiques) ja són accessibles gràcies sobretot a la instal·lació d'ascensors. Ara bé, el que no ens diuen les fredes estadístiques és que el 18% restant correspon a algunes de les estacions més importants, i en especial a aquelles on existeixen correspondències entre línies.

Anem a fer un ràpid recompte d'algunes de les estacions més característiques de la xarxa:

- L'estació de Plaça Catalunya (correspondència entre línies 1,3, 5,6,7 i ferrocarrils diversos), tot i que està adaptada, presenta problemes d'accessibilitat si es vol fer algunes de les possibles correspondències.
- L'estació d'Espanya (correspondència entre línies 1, 3 i 8) només és accessible si es vol anar a la línia 8, o,si es vol agafar la línia 1 en direcció Fondo.
- L'estació de Plaça de Sants (correspondència entre línies 1 i 5) no és accessible, malgrat tenir la correspondència més llarga (en temps) de la xarxa.
- L'estació d'Urquinaona (correspondència entre línies 1 i 4) no està adaptada.
- L'estació de Verdaguer (correspondència entre les línies 4 i 5) no està adaptada.
- L'intercanviador de Diagonal-Provença, malgrat les obres, continua essent inaccessible per fer la correspondència entre les línies 6 i 7, i les línies 1 i 3 (la correspondència entre aquestes dues ara sí que és factible).

Cal reconèixer que fer accessibles aquestes estacions pot ser una tasca molt complexa, tant des d'un punt de vista d'execució de les obres com pressupostària. Però jo les hauria prioritzat davant importants obres que s'han fet en altres estacions. El cas d'Hostafrancs és paradigmàtic. Es tracta d'una estació que fou adaptada totalment fa uns anys, però que compta amb un nombre de passatgers força modest, a causa de la seva relativa proximitat a dues estacions importants: la d'Espanya i la de Plaça de Sants. Probablement el més encertat, mirant el cost de les obres i el nombre de potencials beneficiaris, hauria estat deixar per una fase posterior la reforma d'Hostafrancs i concentrar-se en alguna de les dues estacions abans esmentades.

A la vista de les restriccions pressupostàries que ja ens estan afectant potser caldria mirar a aquests paràmetres i ser pragmàtics. Fins i tot podríem posposar sine die d'aquelles estacions de metro amb relativament pocs passatgers i que requerissin una important inversió. Millor això que no ofegar-nos en el maximalisme de voler ser els números u d'Europa en estacions adaptades i trobar-nos que les úniques estacions que acabaran no estan adaptades són precisament les que tothom fa servir.

Per motius de feina acostumo cada any a acompanyar, durant uns dies, a un grup de professionals xilens. Una de les visites que sempre demanen fer és, lògicament, a les instal·lacions del Barça, on no pot faltar la visita al Museu i les fotos al Camp Nou. L'any passat ja en vaig parlar.

Aquest any he pogut veure la reforma del Museu del Barça, que tenia com a objectiu posar al dia una atracció turística de primer nivell. Tot i que per aquell museu hi passen anualment més d'un milió de visitants, fins no fa massa continuava essent una mera col·lecció de trofeus a la qual se li sumava la col·lecció comprada al col·leccionista (i perico) Pablo Ornaque. El recinte necessitava una renovació a crits, i en especial un canvi de discurs que el convertís en un museu del segle XXI.

I la veritat és que el resultat és bastant decebedor. Tenint en compte que el Museu forma part d'un paquet de visita a l'estadi que costa 19 euros d'entrada, i la xifra milionària de visites, podria haver-se fet molt més...i millor. D'entrada, l'exposició resultant és força pobre, sobretot tenint en compte la immensa quantitat de material històric amb què es podria comptar. Per què no s'han utilitzat gravacions cinematogràfiques o televisives de la història del Camp Nou, per citar un exemple?

I després una cosa gens agradable per a un turista: es veu massa descaradament que allà només es va per la pela. Una exposició per cobrir l'expedient, una galeria interactiva bastant justeta...però força llocs per fer-se una foto a 12 euros, i una sortida convenientment reformada que dóna a parar a la botiga. Massa evident i una temptació perquè acabi figurant com a "tourist trap" a totes les guies turístiques 2.0.

El Barça mereix un museu millor. No calen inversions multimilionàries, sinó tenir una mica de gràcia.

Com ja comença a ser una tradició, toca parlar dels Premis Blocs. Aquest any s'han celebrat a Mataró, més concretament en un nou Tecnocampus, que inaugurava de facto l'auditori amb aquest esdeveniment. De fet, encara a mitja tarda es podia veure a obrers treballant en un edifici que suposa una aposta estratègica de la capital del Maresme per un futur TIC. L'escenari no podia ser més adient, i l'entusiasme que encomanava la pròpia presidenta del Tecnocampus, la regidora Alícia Romero (retingueu aquest nom, en el futur en sentireu a parlar), ha estat una ajuda valuosíssima per garantir l'èxit de l'esdeveniment. Ple fins la bandera en un acte on sempre hi ha la por de punxar, tenint en compte de què es tracta d'un negociat on l'esperança de vida (blocaire, s'entén), no sol ser massa alta  (fotos de l'acte aquí).

Hi ha hagut però, un fet que ha generat una certa controvèrsia, a més de la lògica que es genera quan s'atorga un premi que deixa guanyadors-i no guanyadors: el fet de què novament algun dels premiats hagin estat cares conegudes, i en alguns casos vinculades directament a TV3. Això ha donat peu a alguna mala interpretació i fins i tot a la sospita de què hi havia hagut un cert tracte privilegiat en aquests casos. Res més lluny de la realitat.

Anem a pams. Dels deu guanyadors, únicament dos pertanyen a blocs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Tots dos, per cert, liderant clarament la classificació de les seves respectives categories. En el cas potser més discutit pel seu contingut "poc polític", el de l'Antoni Bassas, va comptabilitzar un total de 9.484 vots, una xifra més de set cops superior al seu més immediat competidor (Deu mil en xarxa), una diferència que també es manté si es mesuren únicament els vots al bloc en sí. Desconec quina va ser la deliberació del jurat, però dubto molt que no tinguessin en compte el factor vot popular a l'hora de decantar-se per una opció o una altra, especialment quan les distàncies eren tan grans, i probablement altres paràmetres de valoració oferien més dubtes. Per cert, un tercer bloc pertanyent a la CCMA (Solidaris) es va quedar sense premi, tot i que en aquest cas encapçalava la llista.

La resta de premiats (un 80% per ser més exactes)  són persones o col·lectius més o menys anònims. Aquesta és precisament la gràcia i el veritable sentit dels Premis Blocs: donar a conèixer al gran públic l'existència de talent que altrament seria molt difícil de localitzar. I d'això se'n beneficien no només els blocs premiats, sinó també els blocs finalistes i fins i tot els blocs que van presentar-se però que no van passar el primer tall. Tots ells hauran experimentat un increment de visites. Fins i tot en alguns casos la mera participació als premis els haurà servit per conèixer nous companys blocaires o per millorar algunes coses dels seus blocs.  Crec que només per aquest fet ja hi ha motius per tenir un model de premis en què algun d'ells vagi a parar a cares conegudes.

Finalment un tercer tema: la implicació de TV3/Catalunya Ràdio en els Premis Blocs. Alguns ítems (per exemple el fet de què Martí Gironell fos el presentador, la presència del logo a la banderola o el ressò als TN i altres mitjans de la casa) poden haver donat lloc a falses interpretacions. TV3 no ha realitzat cap col·laboració amb l'organització més que l'estrictament informativa. En Martí Gironell va presentar la cerimònia a títol personal (no només és cara coneguda de la televisió sinó també escriptor).  I si  hagués col·laborat de manera activa, hauria estat present en el jurat dels premis, fet que automàticament hauria suposat la no participació de cap bloc de la CCMA.

Quines són les possibles alternatives per millorar?  Alguns plantegen anar a un format de premis únicament amb un jurat d'experts. Aquesta és una possibilitat que facilitaria molt la feina a la gent d'Stic.cat, però que probablement seria percebuda com poc transparent per la majoria de potencials participants. No hi ha res que ens desagradi més que la subjectivitat. Per aquest motiu les votacions de la primera fase constitueixen un bon punt de partida, ja que afegeixen un paràmetre objectiu i que difícilment es podria generar de manera alternativa (per exemple, mitjançant rànquings de blocaires).

Una segona possibilitat consistiria en un exercici de "puresa" imposant que la participació a les diferents categories dels premis (exceptuant la de corporatius) només pogués ser a títol personal. Però això tampoc és garantia de no tenir maldecaps. Posem el cas d'un polític més o menys conegut que manté un bloc en un Blogger o a Vilaweb i on ens explica la seva excursió estiuenca o les seves habilitats com a cuiner. Aplicant el criteri abans esmentat, no hi hauria res a dir que participessin. Però probablement es repetiria el problema en cas de ser premiats (el primer a la secció de blocs personals i el segon a la de blocs gastronòmics).

I un tercer, pel qual em decanto, seria deixar el model tal qual està amb petits canvis, sobretot en el jurat (potser passar a un model de diversos jurats petits i molt especialitzats en l'àrea), i en la comunicació de les regles de joc (un punt que en aquesta edició era millorable).

Quines coses milloraríeu dels Premis Blocs?