Vida quotidiana

Dia de suposada vaga general. Imatges que teletransporten a dues dècades enrere. Uns senyors (poques senyores es veuen) amb un considerable índex de massa corporal armats amb unes gorres estil Vuelta a España 1982, xiulets i megàfons "informant", o millor dit, dictant qui passa i qui no. D'altres, dedicant-se a posar enganxines dictant que s'ha de fer vaga. Les ràdios i televisions públiques emetent una programació enllaunada digna de Divendres Sant de l'època postfranquista.

Però el país del 2010 res té a veure al del gloriós 1988. El sector industrial, el veritable baròmetre d'aquest tipus de protestes, és ja un sector minoritari en la generació de riquesa, i representa amb prou feines el 15% del PIB. Tampoc queden massa grans indústries on poder anar a fer grans vagues. La majoria de l'activitat econòmica es genera ara en oficines o magatzems no massa grans. D'aquí uns anys no hi haurà ni tan sols la possibilitat d'anar a fer un piquet davant una gran fàbrica, perquè senzillament no en quedarà cap.

Aquesta però no és la única diferència amb el 1988. Un dels èxits d'aquella protesta fou la paralització de les emissions de TVE, en aquells moments l'única que es rebia a gairebé tot Espanya. Ara, amb una quarantena llarga de canals a la llista de programació, a la televisió pública no se la troba a faltar. En el cas del mercat català potser es nota més per l'aturada de TV3 i la inexistència d'una oferta televisiva alternativa (el cas de 8tv és digne d'estudi). Temps al temps: mentre avui Catalunya Ràdio dorm, Rac1 s'està posant les botes.

Però potser el cas més il·lustratiu és el que em va comentar l'altre dia un amic blocaire: la intenció d'alguns sindicats d'anar a "aturar" Correus. Ja poden aturar Correus, que per a molts ciutadans aquesta venerable entitat només es redueix a rebre factures del banc. Altra cosa és que Google o Facebook estigués tancat per vaga...

Us adjunto un correu electrònic enviat per la secció sindical de Comissions Obreres a la UAB. He marcat en vermell algunes anotacions que considero rellevants.

No sé si els responsables de CC.OO. són conscients del que s'està dient en aquest correu electrònic, ja que a la pràctica s'està legitimant i convidant a (1) impedir el dret de treballar a totes aquelles persones que, per una o altra raó, decideixin no secundar la vaga; (2) impedir el dret de lliure circulació (dret fonamental, per cert) a totes aquelles persones que desitgin accedir al Campus de la UAB per qualsevol motiu (des d'anar a classe o a la seva feina, fins anar al seu apartament de la Vila Universitària); i (3) impedir la llibertat d'empresa titllant "d'esquirols" als botiguers que tinguin les portes obertes.  Per cert, en cap moment el correu indica que de la mateixa manera que un treballador té dret a fer vaga i que ningú li ho pot impedir, té també el dret a no fer-la, i que tampoc ningú li ho pot impedir.

Algú s'imagina què passaria si un partit polític fes un plantejament similar?  La resposta la tenim a la Llei Orgànica 6/2002 (també coneguda Llei de Partits Polítics), més concretament a l'article 9.2

2. Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:

1. Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.
2. Fomentar, propiciar o legitimar la violencia como método para la consecución de objetivos políticos o para hacer desaparecer las condiciones precisas para el ejercicio de la democracia, del pluralismo y de las libertades políticas.
3. Complementar y apoyar políticamente la acción de organizaciones terroristas para la consecución de sus fines de subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública, tratando de someter a un clima de terror a los poderes públicos, a determinadas personas o grupos de la sociedad o a la población en general, o contribuir a multiplicar los efectos de la violencia terrorista y del miedo y la intimidación generada por la misma.

Amb tot això no vull dir que s'hagi d'il·legalitzar als sindicats, però sí posar de manifest que de la mateixa manera que un sistema democràtic no pot tolerar que grups polítics atemptin contra els drets fonamentals dels ciutadans, tampoc es pot tolerar que grupuscles s'apoderin dels carrers i places impedint un bon nombre de drets fonamentals. Cal una regulació que, preservant el legítim dret de vaga, també preservi els drets d'aquelles persones que no vulguin secundar-la. I també cal que aquells qui la promouen siguin conscients de les seves accions i responguin d'elles. Per exemple, sent-los privats de qualsevol subvenció pública si han promogut accions contràries als drets dels ciutadans.

La Plaça de Sant Felip Neri és probablement un dels millors espais de Barcelona. Cèntric, prou amagat per estar tranquil de les masses de turistes que envaeixen el centre de Barcelona i amb un munt d'història, i d'històries. Però aquesta plaça que sembla acumular segles i segles d'existència és el producte d'una reconstrucció realitzada als anys 50 després que un bombardeig aeri destruís tots els edificis, llevat de l'església que dóna lloc a la plaça. L'impacte de la metralla al frontal de l'església en dóna fe. 

Semblaria un acudit, però no ho és. S'acaba d'anunciar la programació de vols de l'Aeroport de Lleida-Alguaire per al proper hivern. I entres les novetats figura un vol... Barcelona-Lleida.  Sí, un vol per cobrir una distància de 160 km entre dues ciutats que estan connectades per autovia, autopista de peatge i tren d'alta velocitat. I a més, estaran connectades amb un Airbus 320 amb capacitat per 180 seients, que farà el vol d'anada a Lleida el diumenge a darrera hora de la nit, mentre que la tornada serà divendres al migdia. Una bestiesa? Indubtablement en apariència. Pràcticament no hi ha connexions aèries entre aeroports situats a menys de 300 km de distància, i les poques que existeixen solen ser mitjançant avions de petita capacitat.

El motiu és un altre. Aquesta ruta ja es venia fent, però sense acceptar passatge. La base de Vueling és a Barcelona i per tant, tot avió d'aquesta companyia que arriba a Lleida ha d'anar cap a Barcelona. El que s'està fent ara és senzillament intentar rendibilitzar aquests vols (i de pas justificar la finalització de la connexió a París) apel·lant al fet de què els lleidatants tindran la possibilitat de connectar al Prat amb un munt de destinacions de la companyia. Una cosa curiosa tenint en compte de què Vueling ha estat tradicionalment una companyia que ha operat vols sense connexió.

Però el fons de la qüestió és que novament s'ha intentat vendre a la població serveis que no tenen cap tipus de racionalitat econòmica. No poso en dubte de què Lleida potser necessitava un aeroport, especialment pels trànsits de mercaderies o altres tipus de trànsit aeri. Però d'aquí a intentar convertir-lo en un "aeroport de primera classe" hi ha un llarg camí. Els lleidatans ja disposen, finalment, de bones comunicacions tant en transport públic com en vehicle privat. I la demanda potencial  no justifica, llevat de casos excepcionals, poder omplir un avió de 180 places. Seria molt més transparent deixar que fos el propi mercat que decidís, sense pressions ni subvencions,  quines rutes aèries, quines companyies i quins models d'avió podrien funcionar en aquest aeroport. Ara bé, si exigim això a l'aeroport de Lleida, també caldria fer-ho a Reus, a Girona... o fins i tot a Barcelona, o a Barajas. Potser això ho explica tot, no?

Cada any per aquestes dates pujo un parell de dies a L'Alt Berguedà. Aquesta comarca, relativament poc poblada, és probablement de les que compta amb una millor oferta de vies d'alta capacitat. Des de fa uns anys una autovia connecta Berga amb Sallent, on es pot agafar l'autopista (aquesta sí de peatge) fins a Barcelona. De Berga cap amunt hi ha prevista la continuació de l'autovia, però l'elevat cost de l'obra i el fet de què la demanda es concentri sobretot alguns diumenges a la tarda, provocarà que la seva construcció s'allargui més del previst, si és que finalment es du a terme.

Una de les coses que més em sorprenen cada cop que agafo aquella autovia és veure que, llevat d'un petit tram, la velocitat està limitada a 100 quilòmetres per hora. No ho he acabat mai d'entendre, ja que és una autovia nova i que en la seva major part s'ha fet no a partir d'un mer desdoblament de la ruta anterior, sinó fent una via des de zero. Aquest fet fa que la conducció sigui molt agradable i els revolts es puguin prendre perfectament a 120 quilòmetres hora.

Ignorància de les autoritats? No és el cas, ja que un grup de veïns de la zona va adreçar una proposta demanant l'incement de la velocitat màxima fins als 120 quilòmetres per hora. El resultat ja us el podeu imaginar: van fer una petitíssima concessió en un tram, però van desestimar-ho per a la resta. Consideraven que elevar la velocitat màxima pot provocar més sinistrabilitat i que, al capdavall, tampoc hi ha una penalització de temps prou important com per relaxar el límit de velocitat. Tot això s'entendria si el criteri fos uniforme, però però perd tota la credibilitat quan un veu que la veïna autopista de peatge té una limitació de velocitat força superior, tot i que el seu disseny deixi força que desitjar i que alguns revolts siguin un autèntic desafiament a les lleis de la física.

No es tracta d'un cas aïllat. Sense anar més lluny, els Túnels del Coll de Papers, entre Mataró i Granollers tenen limitada la velocitat a 80 km/h. En canvi, si un agafa la C-32 passat Mataró es trobarà tres o quatre túnels on podrà circular tranquilament a 120 km/h. Curiosament la C-60 i la C-32 es van construir gairebé al mateix temps i per tant, és previsible que els túnels fossin construïts amb les mateixes característiques i idèntics sistemes de seguretat. Però fins i tot el Túnel del Cadí, construït fa més de 25 anys i on els vehicles que circulen per ambdós sentits han de compartir el túnel, té assignada una velocitat màxima superior.

L'explicació es pot resumir en una paraula: peatge.  Per regla general, la velocitat màxima autoritzada a les vies de  peatge sol ser substancialment superior a la d'una via de la zona i de similars característiques però que no és de pagament. Si algú no s'ho acaba de creure, el convido a pensar on s'acaben les denominades "zones 80". Casualment totes elles ho fan allà on comença una concessió d'autopista de peatge o tot just es passa la darrera sortida lliure de peatge. Jo no he vist mai cap estudi que vinculi el règim de pagament de la via amb la sinistrabilitat, amb la resta de factors oportunament controlats. Però potser el senyor Pérez Moya sí que els té...

Ahir vam tornar a tenir un nou episodi de vaga salvatge als Ferrocarrils, consistent en l'actuació de piquets denominats eufemísticament "informatius", i que va derivar en la interrupció total del servei entre les 7 i les 9 del matí. Novament milers de treballadors, estudiants i persones que havien d'agafar el tren per fer gestions o anar al metge van veure's atrapades. En el millor dels casos hauran de reprogramar la gestió, la visita del metge, o recuperar el retard a la feina. En altres casos, potser perdran el plus de puntualitat o hauran perdut la possibilitat de fer una entrevista de feina.

Ningú dubta que les demandes dels treballadors de FGC siguin legítimes. A ningú li agrada que li retallin el sou, i que a sobre això no hagi passat en treballadors públics d'altres administracions i que desenvolupen tasques similars. Però tota aquesta legitimitat s'acaba perdent quan invocant drets propis acaben trepitjant-se drets dels altres, o quan la invocació a la solidaritat és unidireccional.

Algú ha escoltat algun cop als secretaris generals de la UGT o de CC.OO. disculpar-se i condemnar les actuacions dels denominats piquets informatius, malgrat que aquests molts cops deriven en el trencament d'actius pagats per tots els contribuents o l'impediment de l'exercici dels drets de terceres persones mitjançant coaccions, amenaces o fins i tot agressions?

Algú ha vist alguna vaga convocada per aquests sindicats per protestar que s'han acomiadat de facto a milers i milers de treballadors temporals al finalitzar el seu contracte, tot i que molts d'ells mantenien una relació laboral indefinida amb aquestes empreses públiques? És més, algun d'aquests acomiadats ha vist algun cop a aquests suposats representants de la classe treballadora?

Desenganyem-nos: amb totes aquestes actituds aquestes protestes esdevenen tan egoistes com les protestes dels controladors aeris. Els treballadors tenen tot el dret a exigir millors sous i condicions laborals, però la societat, i els seus representants tenim també el legítim dret a dir que no per un senzill principi d'equitat. Mantenir el sou als treballadors de FGC pot equivaldre a haver d'acomiadar el 5% de la plantilla. Segons la meva ètica, trobo més just que al 100% se li retalli el sou un 5% que no pas que a un 5% se li retalli el 100%. Però potser és que els meus criteris ètics són molt rars...

Pinten bastos per a molts sectors. Un d'ells és el de les televisions locals. El creixement exponencial dels canals de televisió gràcies a la TDT, les lògiques carències de recursos i en alguns casos la utilització partidista feta pels ajuntaments poden acabar condemnant a la marginalització a moltes d'elles.

www.btvnoticies.cat

Una de les decisions més polèmiques d'aquesta Diada ha estat el blindatge de la zona propera al monument de Rafael de Casanova en el moment en què les autoritats realitzaven les tradicionals ofrenes. D'aquest tema ja se'n venia parlant des de fa anys a causa dels incidents més o menys importants que es veien succeint, i s'havien plantejat alguns amagos de solució. Primer va ser la celebració d'un acte al Parc de la Ciutadella, amb una zona VIP per als "escollits" (llegeixi's partits polítics, sindicals, patronals, representats d'ens parapúblics i de la denominada "societat civil"), que pretenia dotar d'un major contingut institucional a uns actes que fins i tot s'havien arribat a qualificar de cutres, i que també tenia l'objectiu d'estalviar-se l'ofrena. A la vista de què l'ofrena es mantenia, s'ha procedit a la creació d'un cordó de seguretat per allunyar completament al públic en general de les ofrenes de determinats col·lectius que podríem qualificar com a "representatius". Mort el gos, morta la ràbia.

Cal reconèixer que en edicions anteriors s'havia arribat al límit del que és tolerable i en algun cop fins i tot hi havia hagut algun llençament d'objectes. Però en la immensa majoria de casos els ciutadans estaven expressant la seva opinió, igual que ho van fer en situacions en les que les pròpies autoritats o totes aquestes organitzacions reclamaven la presència del ciutadà al carrer, com va ser el cas de la manifestació del 10-J. Només que aquí el ciutadà expressava majoritàriament la seva reprovació envers una classe dirigent que al seu entendre no està resolent els principals problemes del país. Uns ciutadans que per cert els paguen la nòmina i el cotxe oficial i que comencen a estar massa cansats d'uns éssers que, per acció o omissió, sembla que es creguin superiors a la resta de mortals.

Ahir dijous es va presentar el projecte constructiu per al perllongament de la Línia 3 cap al Baix Llobregat, una obra llargament reivindicada per veïns de la zona i que la construcció del Trambaix semblava haver enterrat. La perllongació, que partirà de l'actual final de línia a Zona Universitària, continuarà cap a Esplugues, anirà al centre de Sant Just, baixarà cap a TV3 i el nou hospital, passarà pel centre de Sant Joan Despí per continuar, més o menys paral·lela a l'actual via del tren fins al centre de Sant Feliu. En total 8,6 quilòmetres que es preveu tinguin un cost de construcció de 1.274 milions d'euros. Segons les dades amb què es treballa, aquesta perllongació donaria servei a 57.000 viatgers al dia, dels quals uns 4.000 provindrien del vehicle privat.

M'he mirat atentament aquesta obra i senzillament no la veig ni útil ni adequada pels moments en què correm. L'entendria si aquella zona estigués mancada de transport públic de mitjana o alta capacitat, però existint una línia de tren que connecta Barcelona amb Sant Joan Despí i Sant Feliu, i una xarxa de tramvies que connecta totes aquestes poblacions entre elles, considero que podia haver-se fet un plantejament més ajustat, tant en quilometratge com en termes d'inversió.

Una alternativa que crec hauria estat prou vàlida hauria estat fer una línia més o menys paral·lela a la B23 i que escurçaria notablement el trajecte, mantenint parada a Finestrelles (important per l'accés a l'Hospital de Sant Joan de Déu i una possible perllongació de la Línia 6), a Esplugues (amb correspondència amb el Tram) a Sant Just (amb correspondència amb el Tram), servint a TV3 i l'Hospital Moisès Broggi, i anant directament cap a Sant Feliu sense passar pel centre de Sant Joan Despí. Aquesta zona ja té una bona oferta de tren i de tramvia, i aquest darrer permetria accedir en pocs minuts i de manera còmoda al metro. Menys parades, menys volta, menys minuts, i menys inversió, el que pot implicar un menor termini d'inici de les obres.



Però no només dec ser l'únic que veig això. La pròpia Autoritat del Transport Metropolità va avaluar que la taxa interna de retorn (per entendre'ns la rendibilitat econòmica d'aquesta proposta) era d'un 1,3%, una xifra molt baixa i que contrasta, per exemple, amb el 8% de retorn que generaria un perllongament de la Línia 8 des de la Plaça Espanya cap a Francesc Macià. De fet, la rendibilitat econòmica prevista d'aquesta línia és de les més baixes de les actuacions previstes i estaria per sota del que es considera una taxa que permetria recuperar a llarg termini la inversió econòmica realitzada (que sol ser propera al 4%). Tampoc des d'un punt de vista estrictament social, mesurat per la ràtio de demanda/inversió, presenta unes taxes que justifiquin la seva construcció.

Per què doncs tantes presses a fer una obra que hauria de quedar al final de la llista de prioritats d'inversió? Endevineu: motius electorals. No és cap casualitat que el senyor Antoni(o) Poveda, alcalde de la ciutat més beneficada amb aquest projecte, sigui alhora el president de l'Entitat Metropolitana del Transport. I casualment l'alcalde Poveda va acompanyar al Secretari de Mobilitat en la presentació del projecte.

Mala peça al teler. Pressions massa vinculades amb els vots van acabar convertint un bon projecte, el Trambaix, en un mitjà de transport antipàtic per als usuaris de les estacions més allunyades, a causa de les innombrables voltes que ha de donar en alguns trams. Com també s'hauran de conformar a haver d'acabar el seu recorregut a la barcelonina Plaça de Francesc Macià durant molts anys, perquè a causa d'uns quants vots els polítics barcelonins van cometre la demagògia de no connectar les xarxes de tramvia (una inversió que per cert garantiria una TIR del 46,9%). Després ens omplirem la boca parlant de promoure el transport públic...

www.btvnoticies.cat

A principis del 2008 vam comentar el cas d'un misteriós bloc d'habitatges situat a l'inici de la Ronda de Sant Pau que, més d'una dècada des de la seva construcció, continuava totalment buit.  Un cartell amb un telèfon dels antics convidava a trucar per interessar-se per uns habitatges de 200 metres quadrats que, en el seu dia, es van posar a la venda per 180.000 euros.

Sorprenentment també aquest edifici havia estat respectat per un moviment okupa que va tenir, també sorprenentment els seus dies de glòria en una època on el preu de l'habitatge era assequible per a les classes mitjanes. No ha estat fins fa uns pocs mesos que algú s'ha atrevit a ficar-se dins d'aquella bombonera. Uns okupes van intentar, de manera efímera, establir-se a l'edifici fa cosa de tres mesos.  Una nova okupació aquest estiu té però més visos de consolidar-se.

Massa sorpreses. Han actuat els okupes de manera autònoma o potser ho han fet de manera coordinada amb la propietat per "desencallar" una situació administrativa que no tenia vies de solució? En els propers mesos ho veurem.

Hi ha carrers i places que, malgrat hagin canviat el nom ja fa molts anys, continuen sent anomenats per la seva denominació antiga. Va passar, per exemple amb la Gran Via, el Paral·lel o la Diagonal. I durant molts anys ha passat amb la Plaça Francesc Macià, que molta gent, sobretot del gremi taxista, continua anomenant Calvo Sotelo.

Semblava però que en els darrers anys aquesta denominació havia entrat en desús, sobretot després de què el Corte Inglés s'instal·les a la zona i adoptés el nom per a denominar aquesta sucursal dels coneguts magatzems.  Però sembla que el nom es resisteix a desaparèixer, com ho mostra que aparegui tal qual al Google Maps.

En unes recents declaracions Ernest Benach s'ha declarat "al·lucinat" per les crítiques que Xavier Sala i Martin va fer a la proposta d'exigir el nivell C de català al professorat universitari. No sé qui s'ha quedat més al·lucinat, si el President Benach o jo al llegir aquestes declaracions. En primer lloc, perquè el President del Parlament de Catalunya oblida que, agradi o no, l'opinió d'en Sala i Martin és la d'un ciutadà que és ben lliure de pensar si una mesura de govern o legislativa és adequada, eficaç o oportuna. En segon lloc, perquè podia hagut rebatre les crítiques del conegut professor apel·lant al punt més feble d'aquestes: per què uns empleats públics que teòricament tenen major capacitat d'aprenentatge que la mitjana de la població han d'estar eximits d'allò que se li demana a tothom.

Però del que al·lucino més és que el President Benach consideri que criticar l'exigència d'acreditacions i certificats sigui insultar a Catalunya. Especialment quan provenen d'una persona que ha tingut una notable carrera política, i importants càrrecs de responsabilitat, malgrat no disposar de cap títol universitari ni del certificat de nivell C de català. No li criticaré aquest fet, ja que sóc dels que considero que disposar d'un títol no és condició necessària ni suficient de res. En Ferran Adrià no consta que tingui cap títol en cap escola d'hosteleria i ningú dubta que és un referent mundial en gastronomia i que passarà a la història.  Però de la mateixa manera que no vull que es demanin títols univesitaris i acreditacions per a ser polític, tampoc considero que calgui demanar-los en altres àmbits més del que sigui estrictament imprescindible. Amb una declaració responsable de coneixement de la llengua catalana o de compromís d'adquirir els coneixement en un termini raonable se solucionava el tema, model que podria ser extensiu per a la resta de treballadors públics.

P.D: Ja posats a al·lucinar, jo també al·lucino que les fotos del seu compte de Flickr, majoritàriament institucionals i per tant pagades per tots els contribuents, estiguin protegides amb copyright. El President Benach s'ha caracteritzat sempre per ser un dels millors advocats de la causa 2.0 a casa nostra i no fa massa temps va presentar un llibre sobre aquest tema.  Per aquest motiu és poc comprensible la imposició d'aquest tipus de restriccions, especialment en continguts que haurien de ser de domini públic.

Després de quinze temporades a les ones, la direcció de Catalunya Ràdio ha decidit prescindir del programa "l'Internauta", que s'emetia durant la temporada regular els dissabtes a les tres de la tarda. La informació fou confirmada ahir per Vicent Partal, actual presentador i membre de l'equip del programa des dels seus inicis. Sembla que no ha estat un final de comú acord, ja que el propi Partal sembla que està estudiant continuar el programa per alguna altra banda. També ha causat decepció en alguns oients fidels (era el programa més descarregat en podcast de l'emissora segons algunes fonts) i fins i tot s'ha creat un grup de suport al programa. De fet, alguna cosa s'intuïa quan, durant la darrera temporada, a les tardes del dissabte un podia escoltar dos (i alguns dies tres) programes diferents dedicats a una mateixa temàtica: Generació Digital (més enfocat a la cultura digital en general), Vist i no Vist (molt enfocat al 2.0 i que s'emeté els dies que no hi havia futbol),  i el propi Internauta.