Vida quotidiana

28 de novembre... o potser el 12 de desembre. Aquestes són les dates més probables per a la realització de les eleccions al Parlament de Catalunya després que el President Montilla decidís no convocar-les el 24 d'octubre. Es confirma així la percepció que s'esgotarà al màxim la legislatura, una cosa que en principi sembla normal i desitjable en un sistema democràtic.

No obstant entre l'opinió pública s'ha instal·lat la percepció que aquest govern ja fa temps que està amortitzat. Amb bona part de les figures del govern a punt de jubilar-se políticament (els consellers Saura, Baltasar i Nadal estan en política ininterrompudament des del 1979) i amb la sensació de què no s'han pogut superar els errors i limitacions del primer Tripartit sense haver aportat massa idees noves, la percepció de què a les properes eleccions hi haurà un canvi important és unànime.

És probable que, per aquest motiu, els estrategues electorals del PSC hagin llençat una campanya afirmant que Montilla és el veritable canvi, contraposant una sèrie d'indicadors del darrer any de govern de CiU amb els actuals. Com no podia ser d'altra manera tots els indicadors que s'han escollit donen un clar avantatge a un president de la Generalitat que sempre ha posat com a punt fort la seva capacitat de gestor.

Però hi ha algunes coses que a mi no m'encaixen:

1.- Contraposar CiU 2003 amb Montilla 2010. Si parlem de governs, el més lògic seria contraposar CiU 2003 amb PSC+ERC+IV+EUiA 2010. Si parlem de persones, el més lògic hauria estat contraposar a l'Artur Mas (que a la pràctica duia la Generalitat l'any 2003) amb Pasqual Maragall l'any 2006 i amb José Montilla l'any 2010. Barrejar persones i candidats ja demostra una nul·la rigurositat, o en altres paraules, que es vol fer demagògia barata.

2.- La tria dels indicadors. Com és lògic el partit que fa la campanya prioritzarà aquells indicadors que li són més favorables i evitarà aquells que són poc favorables. Per exemple, els socialistes treuen pit de l'increment de nombre de mestres (i suposo que també de professors de secundària). El que no diuen és que aquest increment ha estat vegetatiu, fruit del fort increment de l'activitat escolar i que també s'ha traduït en un indicador que no apareixerà: el nombre de barracons. El nombre d'aquest s'ha doblat, passant dels 527 que hi havia el setembre del 2003 als 1.046 del juny del 2010. Si algú no s'ho creu, li recomano una passejada per algun poble del Vallès Oriental.

3.- Apropiar-se de la feina dels altres. Bona part dels indicadors favorables que s'utilitzen corresponen al resultat de decisions polítiques que es prengueren a terme per governs anteriors. Els 15.000 Mossos són el resultat d'un procés planificat que ha durat una dècada i mitja. El mateix podem dir de les ampliacions de la xarxa de metro. Pràcticament totes les cintes que està tallant corresponen a obres planificades i en algun cas iniciades legislatures enrere.




Els estrategues dels partits de l'oposició (més concretament CiU) no tenen però que preocupar-se massa de totes aquestes febleses: dubto que cap ciutadà hagi prestat la més mínima atenció a aquesta propaganda. Tants anys de propaganda institucional practicada per totes les administracions i els colors polítics han acabat generant la indiferència més absoluta entre la ciutadania. No obstant això, sembla ser que han entrat en el joc i  han produït algunes contrapancartes, amb resultats igual d'insatisfactoris. Culpar a Montilla d'una crisi econòmica que en bona part té abast mundial em sembla com a mínim arriscat, per no dir altres paraules....

Aquest és el magnífic aspecte que presentaven fa tot just un mes les obres de la futura A-2 al seu pas per Caldes de Malavella. Es tracta d'un tram que després de molts anys anava a convertir-se en autovia i que a causa del concurs de creditors de les empreses que executaven l'obra està aturat des de fa un any i mig. Per acabar-ho d'adobar, la retallada pressupostària de l'administració corresponent posava en perill la represa de les obres, que per una d'aquelles històries burocràtiques s'havia de tornar a adjudicar. La carretera continua mig aixecada i els senyals de limitació de velocitat a causa de les obres plenament vigents, malgrat no es vegi cap treballador allà des de fa molt de temps.

Un estudi més o menys recent dóna un clar suspens a algunes àrees de descans de les autopistes catalanes, i en especial  en cita quatre situades al llarg de l'AP-7, les quals són qualificades de brutes i perilloses. L'estudi, realitzat per encàrrec de diversos clubs d'automobilistes europeus i que té un abast continental, deixa molt mal parades les autopistes catalanes, ja que són les que concentren el major nombre d'àrees molt deficients. De fet cap de les àrees analitzades supera aquesta qualificació.Tot i que aquest estudi només se centra en les àrees de descans (és a dir aquells llocs que només estan pensats per aturar-se, però que no ofereixen serveis com benzineres o cafeteries), aquest resultat pot extrapolar-se a les àrees de servei, on no és passa de l'aprovat justet (l'estudi és del 2007). I tampoc podem oblidar els continus problemes de seguretat a l'AP-7, els quals fins i tot han estat recollits a la premsa suïssa.

Avui el diari Avui+El Punt (ja es fa difícil distingir quin és dels dos) publica una interessant peça sobre l'èxode de veïns de la zona de la Rambla del Raval. A ningú li agrada fer les maletes i haver de marxar perquè el barri s'ha tornat insuportable o perillós. En aquest cas, però, s'hi ajunta un altre factor: els qui marxen no són xenòfobs o persones reaccionàries, sinó persones de mitjana edat de tendència més o menys progre que van anar-hi a viure fa una dècada atretes pel que havia de ser el nou paradís multiculti.

Fa una dècada el Raval, i més concretament la zona més propera a la Rambla semblava una gran oportunitat al centre de Barcelona. L'obertura de la Rambla havia esponjat un barri que tradicionalment havia patit un greu dèficit d'espais públics i on un pis clar era gairebé una quimera. A més, va coincidir en un moment de relleu generacional, el que afavoria l'oferta d'habitatges a bon preu. El barri havia envellit molt durant els setanta i vuitanta a causa de l'èxode de les parelles més joves, una cosa que va passar també a barris com el el Poble Sec. No és sorprenent doncs, que molta gent jove se n'anés a viure.

El pas dels anys ha provat que la realitat no coincidia amb el multiculti de cinema Verdi i sopar a l'egipci o mesopotami del carrer del mateix nom. La comunitat paquistanesa ha creat un barri al marge del barri, cert turisme "d'incivisme" s'hi ha enquistat, i els problemes endèmics d'aquell barri hi han tornat a aparèixer, com la mala herba.

Qui en té la culpa de tot això? Crec que és una culpa col·lectiva, en la que s'ajunten molts factors. Dels de totes les febleses del pensament progre post 68, fins a uns nouvinguts que no han fet massa esforços, si és que n'han fet, per integrar-se.  Això ha generat, per exemple, que les criatures de totes aquestes parelles, a més de ser una ínfima minoria a les escoles públiques, gairebé estiguin discriminades pel fet de ser de pares d'aquí. Més d'una assignació escolar de dubtosa justícia ha estat determinant en el canvi de pensament d'algun d'aquests ex-multicultis. Si a això s'hi ajunta la manca d'espais segurs perquè els nens es puguin esbargir, la brutícia, els grafits i altres signes d'incivisme, és perfectament comprensible que es vulguin fer les maletes.

Aquest cas però no és exclusiu del Raval. Fa anys em van contar un cas similar a la zona de la Torrassa. Un veí de tota la vida va comprar-se un pis vora casa dels seus pares. N'estava encantat, tot i que aquell barri no figuri entre el Top 10 de barris per a viure si un ve de fora. Al cap d'un parell d'anys aquest torrassenc orgullós se n'havia anat a viure a Rubí. Havia començat la "invasió" llatinoamericana del barri i no suportava les molèsties dels costums dels nouvinguts, emparades per la passivitat de les administracions.

Podem revertir la situació? És difícil, però no impossible. El primer que caldria fer seria fer més fluïda la relació entre veïns i Ajuntaments. Detecto massa maximalismes en ambdues parts, cosa que no ajuda gens a trobar solucions realistes. També caldria fer complir les ordenances, i això implica major pressió policial, però també un sistema de sancions eficaç. No pot ser que a un turista li surti gratis pixar-se pel carrer perquè ningú li exigirà el pagament d'una hipotètica sanció. I sobretot començar a canviar el xip: els drets impliquen obligacions, i això és extensiu per a tothom.

Tot i que la festa immobiliària fa temps que va acabar, encara n'estem patint les conseqüències. Una d'elles és la inaccessibilitat a accedir a un habitatge que tenen molts col·lectius. Malgrat que els preus dels habitatges, tant de compra com de lloguer, sembla que estan afluixant, no sembla que la correcció hagi estat prou important com per corregir el tsunami experimentat anys enrere. Allò que semblava una situació temporal va camí de ser persistent.

Aquesta nova situació obliga doncs a prendre noves iniciatives. Sembla ser que els responsables de l'habitatge públic de Barcelona estan considerant eliminar el topall de cinc anys d'estada, així com l'edat que cal tenir (o millor dit no tenir) per poder continuar en el pis. Això sí, continua vigent el topall d'edat de 35 anys en el cas de noves adjudicacions.

Algú ho veu normal? Jo no. D'acord amb aquest criteri ens podríem trobar en una situació que una persona de 34 anys accedís a un habitatge públic i que, depenent de com s'interpreti aquesta clàusula, pugui restar-hi indefinidament pagant un preu molt per sota del nivell de mercat, que és el que haurà de pagar una persona de 36 anys, tot i que tingui exactament els mateixos ingressos.

El problema està novament en els límits d'edat. A data d'avui no conec cap estudi que relacioni la màgica edat de 35 anys amb la de la suficiència econòmica. Probablement aquesta relació era certa fa unes dècades, però la realitat actual dista molt de ser certa. De fet, el canvi de criteri del consistori respecte a la política d'habitatges és una evidència de què pensar en límits d'edat no només no és eficaç, sinó que pot generar fortes injustícies.

No hi ha una solució fàcil a aquest problema, però una possibilitat molt més justa seria (a) eliminar els límits d'edat i (b) fer pagar el lloguer en funció de la renda declarada, partint d'un mínim. D'aquesta mesura es garantiria la igualtat d'oportunitats, una cosa que les actuals normes no garanteixen, com repetidament n'hem parlat aquí.

Els qui coneixen la ciutat diuen que mai com ara havien vist un agost amb tanta gent per aquí. Aquesta imatge, impensable fa poc més d'una dècada ha estat el resultat de nombrosos factors. El primer d'ells és el turístic. Barcelona de ser l'excursió que es feia el dia de pluja a ser visita obligada per a una persona que es consideri viatjada. També han afectat els canvis demogràfics: el fet que gairebé una cinquena part de la població sigui d'origen estranger fa que molta gent s'hagi de quedar necessàriament a la ciutat. Finalment, la substitució del ventilador per l'aire condicionat a les empreses ha permès treballar a ple estiu com si fos temporada normal, el que unit a la creixent internacionalització de les empreses ha permès que desaparegués la típica imatge del "tancat per vacances".

No obstant això sembla que hi ha un sector completament refractari als canvis, i que actua com si els anys no haguéssim passat. Ens referim al transport públic. Si bé és cert que l'oferta de transport ha crescut en relació amb anys precedents, no ho és menys que continua estant molt per sota del que seria exigible, especialment en algunes línies que no duen a la platja on l'espera es pot fer interminable. Segons les autoritats, la reducció mitjana d'efectius és del 45%, pel que és fàcil pensar que allà on els cotxes no són prioritaris aquesta pot arribar a ser superior al 60%.

I la veritat no és que falti gent. Els vagons de metro van força atapeïts i a moltes línies d'autobús les estretors són més que evidents. El problema de fons està en un model laboral rígid i en el qual primen certs drets laborals per sobre del servei al ciutadà/client, el que explica les reduccions de servei durant l'estiu. I com qui ha de decidir (1) fa molts anys que no agafa un autobús o el metro; i (2) ja fa dies que està de vacances, tampoc hi posa vies de solució. Això sí, al Bus Turístic, mai falten autobusos...

Un altre tema que no ajuda a la mobilitat és el fet de què en la majoria de casos no hi hagi uns horaris concrets de pas aproximat per la parada. És una d'aquelles coses que mai he entès perquè no hi són, com tampoc el que dalt de l'autobús hi hagi un panell amb les parades que farà l'autobús i les possibles correspondències. En alguns casos, sobretot de línies on la freqüència és molt baixa, TMB ja ha posat uns horaris més o menys aproximats, però basats en un parell o tres parades de la línia.

Avui El Periódico comenta com a notícia la instal·lació de quatre empreses en oficines del 22@. Aquest fet és noticiable per tractar-se de les primeres empreses que s'instal·len a la zona, després d'uns mesos d'atonia i en el que el preu dels lloguers havia caigut dràsticament. En un dels casos, el de la Caixa, l'operació ha servit per començar a omplir un gratacels que romania buit.

Des d'un punt de vista urbanístic, considero que el projecte 22@ és impecable i serà probablement un dels llegats positius que la darrera dècada deixarà a la ciutat. S'ha fet una operació que ha resolt la quadratura del cercle: fer un nou barri sense caure en els errors de la Vila Olímpica, guanyar sòl per a ús públic en una zona on els propietaris privats tenien el 100% dels terrenys, garantir la preservació del patrimoni industrial més representatiu de la zona, i que l'afectació sobre les arques municipals sigui la menor possible.  Tot això s'ha aconseguit en major o mesura, cosa que és meritòria i que ha estat admirada arreu del món. A més, també s'ha fet una merescuda aposta per disposar d'un mínim parc d'habitatge públic social de lloguer, un instrument necessari no només des d'un punt de vista social sinó també de lògica econòmica.

Ara bé, sempre he tingut la sensació de què hi havia massa oficina per tan poca empresa. Inicialment el districte estava pensat principalment per empreses de caire tecnològic o d'allò que s'ha acabat denominant el "sector quinari" (és a dir, serveis d'alt valor afegit). Més endavant, i a la vista de què aquests sectors serien incapaços de generar prou massa com per omplir la zona, es va anar relaxant el que es considerava o no apte i s'ampliava la interpretació de tecnològic. Finalment, però, ha calgut recórrer a l'ajut del sector públic, mitjançant la recol·locació d'una part de la miríada d'organismes públics i parapúblics que s'han anat formant durant les darreres dècades.

Bo o dolent? Potser les previsions eren excessivament optimistes, però no és menys cert que existia una certa pressió per regenerar una zona en declivi des de feia dècades, i que aquesta regeneració s'havia de fer en un temps relativament curt. Hauríem acceptat un desenvolupament de la zona en un termini de 30 a 40 anys? Probablement la resposta seria negativa. La ciutat en general, i els veïns de la zona en particular haurien reclamat que les obres no s'eternitzessin i que els solars tinguessin una funció definida quan abans millor. Per tant, dur-hi edificis més o menys oficials sembla una estratègia raonable, encara que no sigui la millor d'elles. No obstant això, el fet de què el teixit econòmic resultant divergeixi de l'original planteja alguns problemes. L'urbanisme o les necessitats dotacionals es van dimensionar tenint en compte que havia de ser un barri amb activitats empresarials destinades a un tipus de públic molt concret, i amb unes necessitats de mobilitat o de disponibilitat de serveis adjacents molt concretes i que difereixen de les del ciutadà mitjà.

Ara bé, continuo trobant a faltar en aquest projecte una mica més de realisme. Certament les activitats del futur diferiran de les actuals, i per això el 22@ va tenir l'encert d'anticipar-se als canvis. Però no només canviaran les activitats, sinó les organitzacions. Molts professionals de serveis treballen ara, per imperatius pressupostaris o per altres raons, d'una manera diferent a la que ho feien els seus predecessors. No necessiten despatxos ni una secretària a temps complet, però si un lloc on rebre la correspondència, que algú els atengui una trucada telefònica perduda o disposar puntualment d'una sala de reunions. Estic parlant del que es coneix com a centres de negocis i que en el cas del 22@ únicament cobreix CINC, tot i que d'una manera parcial. Penso que més que buscar noves empreses per cobrir oficines, caldria buscar socis i inversors per crear-ne de nous, el que permetria definir diferents nivells de serveis (i diferents preus), així com segmentar possibles demandes. Així, un professional que es dediqui al posicionament a cercadors no necessàriament necessitarà els mateixos serveis que el que es dedica a assessorar empreses.

Aquest any s'han realitzat les primeres colònies per a nens emprenedors, promogudes per una empresa anomenada Topcolonias (amb experiència en el sector, sobretot oferint colònies on els estudiants poden practicar l'anglès) i que han comptat amb la col·laboració d'empreses de la talla de Microsoft o T-Systems. Aquestes colònies estaven adreçades a nens (i suposo que també a nenes) d'entre 7 i 14 anys, a la localitat de Calafell.

Segurament els que tenim una certa edat ens sorprenem de veure que s'hagin de programar colònies per a fomentar l'esperit emprenedor. Els qui vam anar de colònies en algun punt del temps anterior al 1990 sabem positivament que si hi havia un lloc on havies de ser emprenedor era a les colònies. D'entrada perquè et tocava fer un munt de coses que probablement mai feies a casa, com netejar les habitacions o els banys, anar a fer la compra, servir el menjar o rentar-se un mateix la roba. Però també perquè a l'hora de fer les activitats tocava acontentar-se amb recursos més que escassos. Banyar-se al riu en comptes de la piscina, dormir al terra a dins d'una ermita, o haver de passar dues setmanes amb menys de 2 euros per a "despeses pròpies" donen per espavilar-se.

Però vet aquí que les aquestes colònies on s'arribaven a fer coses avui tan políticament incorrectes com rentar-se al riu, o fer una barbacoa als peus del Puigsacalm, van anar-se professionalitzant. Llicències, acreditacions, i un llarg etcètera van anar provocant la progressiva professionalització d'aquest sector. Així es van acabar els monitors de 16 o 17 anys, o que les cuineres de la casa de colònies fossin les mares d'algun dels participants (a canvi de quedar exempts de pagament). Banyar-se al riu va ser proscrit per motius de seguretat i els extintors i sortides d'emergència van començar a poblar les cases de colònies.

Probablement s'hagi guanyat en seguretat i garanties, però probablement s'hagi perdut en capacitat emprenedora. I per això ara hem de fer cuita corrents "colònies per a emprenedors", quelcom que sona digne de ser estudiat per al Quim Monzó i inclòs en la seva antologia "Esplendor i Glòria de la Internacional Papanates"

Els castells (o allò que queda d'ells) és un dels principals atractius turístics de les terres de l'interior. Oblidats i menystinguts durant força anys, han recobrat vigència en els darrers temps per tal de valoritzar un tipus de turisme alternatiu al sol i platja.

Tot i que aquestes edificacions es poden trobar a força indrets, és a la faixa imaginària que aniria del Penedès a la Noguera on s'hi troben la majoria d'ells, destacant sobretot l'Alta Anoia i la Segarra.  Us aconsello que agafeu la carretera que va  de Jorba a Ponts i que després continueu en direcció a Tremp. Són un centenar de quilòmetres veient castells a banda i banda de la carretera. Com a castell curiós voldria destacar el de Llordà, situat a prop d'Isona. Es tracta d'un recinte situat estratègicament i que, gràcies a una restauració (o millor dit reconstrucció), és un dels millors exemples d'arquitectura residencial de l'Alta Edat Mitjana.


La visita a aquests castells, però, deixa entreveure la feina que encara queda pendent en un país que s'omple la boca de la paraula "turisme". D'entrada, el castell  de Llordà, tot i el seu atractiu, sembla tancat a pany i clau a causa d'unes obres de restauració que sembla van concloure fa uns anys. En segon lloc, caldrien més esforços per convertir unes venerables pedres en una experiència que mereixés deixar-se uns quants euros en el territori.  La conclusió: Isona i els pobles dels voltants deixen d'ingressar centenars d'euros per culpa de un patrimoni inutilitzat. Probablement ningú estarà disposat a pagar quatre o cinc euros per veure una construcció buida de contingut, però tothom paga gustosament desenes d'euros per seguir la ruta dels càtars. Ens podríem vendre millor? Probablement sí.

Encara que no ho sembli, la foto que il·lustra aquest article fou presa un 31 de juliol a darrera hora de la tarda en un indret que està a poc més de 40 quilòmetres de Barcelona. Es tracta de la zona de la masia de l'Agustí, situada al Pla de la Calma, al Parc Natural del Montseny.

Podríem dir que el Pla de la Calma és el germà petit de l'imponent massís del Montseny. Situat entre el Congost i el Tordera deu el seu nom al pla que forma a la seva part nord, i que va davallant lentament cap a la comarca d'Osona. Per la part sud, però, aquesta caiguda és més abrupta, ja que en pocs quilòmetres es passa dels 1.100 metres en que se situa als poc més de 200 de la plana vallesana.  Una altra de les característiques del pla és la pràctica manca d'arbrat. La vegetació predominant és arbustiva, destacant sobretot els nombrosos camps de falgueres.


Hi ha dues maneres d'accedir-hi fàcilment. La primera, la clàssica, és utilitzant la carretera que connecta Palautordera amb Tona, que ens deixarà a Collformic. D'allà surt una pista que en pocs minuts ens deixarà al bell mig del pla. L'altra opció és accedir-hi per una petita via asfaltada que des del municipi de Tagamanent puja fins a la muntanya del mateix nom. Es pot circular amb cotxe, amb una certa precaució entre Collformic i Tagamanent, però no és recomanable. Millor reservar aquest espai per anar a peu o en bicicleta.