Vida quotidiana

Tot i que no va figurar en cap episodi de la sèrie "Els Paisatges Favorits de Catalunya" jo situaria el paratge d'Aigüestortes entre el cinc millors paisatges, i previsiblement, el que més recorda al d'un parc nacional tal i com l'entenem. Probablement per aquest motiu fou el primer (i fins avui l'únic) Parc Nacional, declarat el 1955, juntament amb la zona del Llac de Sant Maurici.

Aigüestortes se situa en una de les valls que acaben conforman la Vall de Boí, famosa per les seves esglésies romàniques i, no tant, pel balneari i manantial de Caldes de Boí. El paratge se situa a la vall del riu Sant Nicolau, a la qual només s'hi pot accedir a peu o mitjançant un servei de taxis. Si voleu arribar-hi en cotxe haureu de deixar-lo prop de la carretera general.

Un servei de taxis surt de Boí en direcció al Planell d'Aigüestortes. Anar i tornar val 9,70 euros, però personalment us recomano agafar només l'anada, ja que la baixada mereix fer-se a peu. La pujada a peu només és recomanable si la destinació final és el Planell. En cas contrari millor que reserveu les energies. Hi ha taxis durant tot el dia (fins les 19h a l'estiu i a les 18h la resta de l'any) i no cal fer reserva prèvia.


Un cop al  Planell hi ha diverses possibilitats. Els qui volen contemplar el paisatge màgic de l'indret ja en tindran prou amb una petita passejada per un itinerari molt ben conservat i que en alguns trams sembla tret d'un jardí japonès. Els qui volen caminar una mica més, però sense massa sorpreses, poden fer el camí fins a l'Estany Llong, que dura una mica més d'una hora i va fent una suau pujada. Finalment, els qui s'estimen més trepitjar natura en estat salvatge poden pujar fins al Portarró d'Espot, des d'on es pot divisar l'altra banda del parc, la que dóna al Pallars Sobirà. Arribar a la zona de Sant Maurici però, suposa dedicar vuit hores, i per tant, fora de l'abast de l'excursionista ocasional.

No espereu veure massa fauna.Tot i que hi ha unes 200 espècies animals, bona part d'elles aus, solen ser molt difícils d'observar. La flora, però és més abundosa, essent la pròpia d'ecosistemes eurosiberians, el que confereix a la zona un marcat aspecte centroeuropeu difícil de veure en altres contrades properes.

El tren és el sistema de transport més segur pel que fa a probabilitat de sinistralitat. Els accidents mortals solen ser poc habituals i generalment corresponen a atropellaments. Probablement per aquest motiu qualsevol accident mortal que es produeix a la via fèrria té una repercussió molt superior a qualsevol  dels accidents mortals de cotxe.

Durant els mesos d'hivern em va tocar fer de manera habitual el camí que va entre l'estació d'Arc de Triomf i el Campus de la UPF. La millor manera de fer aquest tros caminant és agafar el carrer de Nàpols i baixar fins al Passeig de Pujades, per després agafar el Carrer de Wellington. Es tracta de dos carrers molt tranquils que fan força agradable una passejada de deu minuts. En el cas del carrer de Nàpols, a més, hi ha una vista impagable al Parc de la Ciutadella.

Fou durant una d'aquestes passejades que em vaig adonar que alguna cosa havia canviat en els darrers temps. Tot i que hi havia passat sovint no fou fins un matí del mes de gener que em vaig adonar que l'estàtua que corona el monument de la font que alimenta l'estany de la Ciutadella tenia una capa daurada força brillant.   Una mica a l'estil de les cúpules de les esglésies ortodoxes, però ben poc habitual en aquesta ciutat. Sembla ser però que aquest era l'estat original de les estàtues, tot i que el pas dels anys va fer que acabés enterrat sota capes de pintura protectora que l'enfosquiren i li donaren l'aspecte que molts de nosaltres coneixem.

Aquest canvi sobtat de tonalitat ha generat més d'un comentari a la premsa, tot i que el debat ha estat escàs. El fet de què es digués que aquesta capa de daurat obeïa a una restitució a la situació original ha apaivagat qualsevol veu discordant.  Ara bé, com molt bé va comentar la Beli Artigues fa unes setmanes, el criteri de preservar l'original o no és molt sovint massa elàstic i acaba permetent algunes atrocitats, com el cas de la reforma dels edificis del Cau Ferrat de Sitges.

Per sorprenent que pugui semblar, hi ha una avinguda dedicada a Fèlix Millet. La trobareu a la població maresmenca de Premià de Dalt, a la zona del Castell. Que ningú s'espanti. No és que cap alcalde es begués l'enteniment i li dediqués un carrer al "ciutadà que ens honora", sinó que el carrer li fou dedicat al seu pare, Fèlix Millet i Maristany, important home de negocis (va presidir el consell d'administració del Banc Popular, entre altres) i un dels creadors d'Òmnium Cultural.



Curiosament Premià de Dalt té també l'única població catalana amb una via urbana dedicada al President Pujol: la Plaça Jordi Pujol. La família del qui fou President de la Generalitat era d'aquesta població i allà el futur president hi va passar molts estius i, en especial, tot el període de la Guerra Civil. Per aquest motiu ha estat l'únic cas en què va acceptar donar el nom a un espai de la via pública, malgrat les desenes de peticions que li havien fet arribar des de diverses poblacions.

D'aquí poques setmanes la tan esperada línia 9 arribarà a la Sagrera. Com en d'altres ocasions s'han organitzat visites guiades a les noves estacions durant els dies previs a l'inici del servei.  El districte de Sant Andreu, on està situada l'estació de La Sagrera, se n'ha fet ressò i ha penjat un anunci,  amb tant mala fortuna que per a il·lustrar-ho ha utilizat una composició de metro de la Línia 9  ... de Madrid. Un habitual dels fòrums de Transport.cat ho va descobrir fa uns dies. De fet no cal ser massa  aficionat al ferrocarril, tant sols usuari regular de metro, per saber quins colors utilitza el metro de Barcelona des de fa anys. De fet, la combinació cromàtica de blancs i blaus havia estat utilitzada únicament en els trens de la sèrie 1000-1100 i havia anat desapareixent durant els darrer anys de vida d'aquests trens.

No és la primera vegada que ocorren aquestes errades garrafals. Us en recordeu de la polèmica desfermada a primers de l'any passat arran d'un anunci promocional de la Costa Brava amb imatges de les Bahames?

Malgrat estar tant a prop de Barcelona, Collserola és la gran desconeguda per a la majoria de ciutadans. De fet, per a molts, està únicament associada al Tibidabo, a Vallvidrera, i a tot estirar, a aquell turó dalt del qual hi ha unes antenes. La serralada però conté un bon nombre d'indrets gairebé desconeguts, especialment a la banda que dóna al Vallès.

Un d'aquests indrets és Can Calopa de Dalt, on des de fa uns anys s'hi conreuen vinyes. Situat al terme municipal de Molins de Rei, té la particularitat de què el seu propietari i explotador és... l'Ajuntament de Barcelona.

La història d'aquesta insòlita explotació arrenca fa una dècada. Al llavors alcalde Joan Clos se li va acudir la magnífica idea de què les vinyes tornessin a Collserola, aprofitant que Can Calopa era una finca de propietat municipal que durant força anys havia estat utilitzada com a viver d'arbrat divers. Es dóna la circumstància de què el senyor Clos va viure la seva infantesa i primera joventut en una masia de Parets on es conreaven vinyes.

La idea podia tenir el seu sentit, ja que el conreu de vinyes havia estat habitual en aquesta zona durant molts segles. Ara bé, el que ja no era tan normal és que un consistori municipal es posi a fer de celler vitivinícola. De fet, i d'acord amb la normativa comunitària i el sistema de quotes, no està permesa la plantada de ceps sense autorització, cosa de la qual es va oblidar l'ajuntament. Fruit d'aquesta omissió, aquest vi no es pot vendre, pel que el seu ús està restringit als actes municipals i refrigeris diversos.

També polèmiques van ser les tasques de condicionament del terreny, que van implicar la tal·la de nombrosos arbres que havien anat creixent des de la finalització del seu ús com a viver municipal. En total es van condicionar gairebé 3 hectàrees de terreny que acolliren prop de 16.000 vinyes. El primer cep el va plantar el propi alcalde a finals de febrer del 2001.

Finalment el 2004, coincidint amb el Fòrum, va sortir la primera anyada, que fou assessorada per una empresa del sector situada al Priorat. Sembla ser que el vi és de bona qualitat, però per als experts en tastos de vins consideren que es tracta d'un vi aliè a la tradició local. Es veu que, a causa de què els seus promotors eren "ciutadans del món", es van triar varietats de vi inèdites per aquestes latituds.

Un tema diferent és el cost de la broma per al contribuent. Segons denunciava el líder municipal del PP, les 12.000 ampolles produïdes entre els anys 2005 i 2007 van costar gairebé 1 milió d'euros, o el que és el mateix, prop de 80 euros per ampolla.

Afortunadament, el temps i les crítiques a l'alcaldada anomenada Falcon Clos van acabar forçant alguns canvis. El principal rau en l'explotació de les vinyes, que es pretén la dugui a terme una cooperativa de discapacitats. De moment, però, l'explotació resta tancada a ulls externs, llevat d'alguna jornada de portes obertes.

Sembla que s'està estenent idea de vendre les ampolles de brandy que havien quedat amagades al magatzem de la botiga.  A més de la botiga del barri d'Hostafrancs n'hi ha una altra a la Rambla de Girona que segueix la mateixa estratègia, tot i que com a mínim les etiquetes de les ampolles mostren millor estat. Crisi? Oportunitat? Us ho deixo escollir

D'aquí poques hores el Barça tindrà president. Si les enquestes i l'opinió dels "ben informats" no falla en Sandro Rosell té tots els números d'esdevenir el 40è president de la història d'aquesta centenària entitat. Raons per ser-ho no li falten, tot i que algunes ombres en el seu expedient i algunes decisions no massa afortunades durant els seus dos anys en la vicepresidència esportiva podrien jugar-li una mala passada.

Sigui com sigui, Rosell ha aconseguit que la flor i nata de la societat barcelonina mostri les seves simpaties cap a la seva candidatura, a l'igual que beneïren la de Bassat l'any 2003 (on per cert Sandro Rosell hi estava inicialment enquadrat).  La llista de suports és llarga  i millor que mireu una imatge que ho sintetitza tot. Però me n'agradaria destacar un: el de Ramon Canela. Canela és popularment conegut com "l'amo del Dir", tot i que mai s'ha sabut ben bé quin percentatge d'accions ostenta d'aquesta cadena de gimnasos, ja que la propietat està repartida entre molts accionistes i el Grup Dir és un conglomerat de societats del qual només es coneix la informació que obligatòriament han de proporcionar al Registre Mercantil.

Em sembla molt el senyor Canela vulgui donar explícitament suport al Sandro Rosell. El que ja no em sembla tant bé és que aquest suport entusiasta es tradueixi en aparicions a la revista corporativa, o en que grans pancartes de la seva candidatura apareguessin a les recepcions dels centres Dir. Que un negoci privat es posicioni en un tema que aixeca tantes passions no deixa de ser com a mínim perillós. D'entrada suposa una manca de respecte pels milers de clients que creuen que hi ha altres opcions millors a les del Sandro Rosell. I el mateix es pot dir de molts accionistes que van dipositar la seva confiança i estalvis en una institució que gratuïtament es fica en temes que no són de la seva incumbència.

Un dels grans retrets que se li ha fet a Joan Laporta és haver barrejat esport i política. Probablement en més d'un cop aquesta crítica ha tingut sentit. Però em penso que alguns dels que han llençat la primera pedra no estan lliures de pecat...

Quan pensem en la festivitat de Corpus ràpidament ens venen al cap les famoses catifes florals de Sitges o de La Garriga. Però a d'altres poblacions hi ha també tradició d'estendre les catifes. Una d'aquestes és L'Ametlla de Mar, on es produeix la particularitat de què les catifes estan fetes de components diferents als tradicionals en aquests muntatges: xiprer, marro de cafè o fins i tot clofolla d'arròs. Un altre element diferencial és el fet de què es tracti d'una tradició relativament recent, ja que només fa un quart de segle que es realitza.

Aquest any la cita fou el passat diumenge. L'any vinent, en què Corpus caurà el 23 de juny,  haureu d'esperar fins a passat Sant Joan per poder-les gaudir.

Aquest cap de setmana he tingut ocasió de passar-lo al Delta de l'Ebre, una destinació força desconeguda per a molts barcelonins, els quals tradicionalment no han anat més avall de Cambrils. Sospito que la distància existent amb Barcelona, uns 180 km, la fa una destinació "ni-ni": massa llunyana per anar a passar els caps de setmana, però massa propera per anar-hi a passar unes vacances. Aquest fet ha provocat que, per sort o per desgràcia, s'hagi mantingut al marge dels grans moviments turístics i no hagi estat fins recentment que s'hagi apujat al carro del binomi turisme-construcció.

No cal dir que el Delta amaga moltes sorpreses: espais plans poc habituals en unes contrades massa regades per turons, serres, valls i accidents geogràfics diversos; una gran varietat d'aus; platges quilomètriques on fàcilment un pot sentir-se lluny de la civilització; i també pobles pintorescos. Un d'ells és l'anomenat Poblenou del Delta, el qual sorprenentment va dur fins fa pocs anys el nom de Villafranco del Delta.

La història d'aquest particular poble comença a la immediata postguerra. Una entitat estatal anomenada Instituto Nacional de Colonizació va promoure una sèrie de poblats a diverses zones agrícoles, les quals havien experimentat processos de reforma agrària. Tot i que en altres zones (com Andalusia o Aragó) hi ha un nombre important de poblats d'aquestes característiques, la seva presència a Catalunya fou gairebé anecdòtica. A més de Villafranco del Delta, es va construir Gimenells (poble conegut per tenir l'únic alcalde de Ciudadanos) i Sucs.

Malgrat els orígens, es tracta probablement del municipi arquitectònicament més rellevant de la zona, si el valorem en el seu conjunt. Casetes d'una planta, o de planta baixa i pis totalment pintades de blanc donen un aspecte tremendament mediterrani i que recorda a aquells pobles grecs que veiem a les fotos. L'arquitecte del conjunt fou José Borobio, un aragonès encarregat de dissenyar un bon nombre de pobles d'aquestes característiques, així com autor de notables construccions de la Saragossa de meitat del segle XX.  El prop de centenar de cases es van lliurar als seus ocupants a l'any 1956.

A més de les particularitats urbanístico-arquitectòniques de la població, un altre aspecte que la fa diferent és la toponimia, ja que fins no fa massa dies la seva denominació oficial era l'original: Villafranco del Ebro. De fet, encara en ple 2007, es volia sotmetre a consulta popular la conveniència de canviar-li el nom pel de Poblenou del Delta, que era amb el que popularment es coneixia. L'Ajuntament d'Amposta, que és el municipi del qual depèn aquesta pedania, no les tenia totes, ja que hi havia la possibilitat força real de què els veïns preferissin continuar amb el nom "històric". Afortunadament per a tots, un dictamen de la Generalitat, administració competent en aquest afers, va establir que el nom oficial des del 2003 era el de Poblenou del Delta, amb el que sembla que la discussió ha acabat.

Aquesta tarda els obrers s'apressaven a deixar com una patena l'estació de Volpelleres, que s'inaugurarà oficialment el dissabte, tot i que inicialment la previsió era fer-ho per Sant Joan. L'estació és situada en un barri de nova creació, entre l'antic nucli de Sant Cugat i l'autopista. Per orientar-vos millor, el CAR no queda massa lluny. Segons les dades oficials s'espera que la facin servir 850.000 persones cada any i ha costat 21 milions d'euros.


Aquesta obra té també algunes característiques dignes d'esment. En primer lloc, el canvi de nom que ha patit durant el procés constructiu, passant de Vullpalleres a Volpelleres. En segon lloc, el fet de tractar-se de la primera estació que es construeix a la línia des de que a meitat dels vuitanta es van construir el llavors abaixador d'Hospital General i l'estació d'Universitat Autònoma. En tercer lloc, pel fet d'incloure per primer cop una àmplia zona d'aparcament, denominada molt encertadament "Aparcament d'enllaç". I finalment, pel fet que aquestes obres han estat finançades pels excedents, presents i futurs, del peatge dels túnels de Vallvidrera.


Però aquesta estació té un gran "però", del qual Ferrocarrils de la Generalitat no té massa culpa. Malgrat estar a tocar de les vies de la Renfe, no existeix un enllaç amb l'estació, situada a uns centenars de metres. La cosa és de jutjat de guàrdia, perquè l'estació de la Renfe, situada a Coll Favà, es va reconstruir totalment cap al 2003-2004, després que l'estació original, que datava de 1980, fos enderrocada sense pràcticament haver prestat servei de passatgers. Tot i que en aquells moments ja existia una previsió de què es faria l'estació dels FGC, i malgrat les peticions d'apropament de les estacions realitzades pel consistori de Sant Cugat, els senyors de Fomento van tirar pel dret i van fer la nova estació el més allunyada que van poder. Una manera gratuïta de perdre milers de passatgers i de millorar una xarxa a un cost pràcticament nul. O millor dit, un exemple de com es malgastaven els diners no fa massa temps.

Un divendres al matí d'un mes de desembre de finals dels anys noranta. Un jove professional realitza una prova necessària per a una operació financera de la llavors Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i que implica la verificació física d'elements de l'inventari.. La visita ocuparà tot el matí, ja que la Corpo té els centres laborals repartits en diversos espais: els estudis de Catalunya Ràdio, els Estudis de TV3 i les oficines centrals, situades on ara és La Vanguardia.  El jove professional està expectant perquè podrà veure força cares conegudes, o posar cara a aquelles veus que ha escoltat durant força anys.