Vida quotidiana

Fa tot just deu anys el Ministerio de Fomento presentava un ambiciós pla de ferrocarrils d'alta velocitat. Segons el Pla, l'objectiu final era que totes les capitals de província tinguessin accés d'alta velocitat i que no es trigués més de 4 hores a arribar a Madrid. El projecte, de clara factura centralista (no incloïa el corredor mediterrani contra tota lògica econòmica) anava patrocinat pel llavors ministre Álvarez Cascos. Durant una dècada s'han construït vies d'alta velocitat per tot arreu. Ara l'alta velicitat arriba ja a Valladolid o a Malaga, s'espera que aquest any arribi a València, i la Y basca està en plena fase constructiva.  També s'està executant la construcció de la línia de Barcelona a Figueres, tot i que aquesta obra venia d'un pla anterior.

Ara que la festa s'ha acabat comencen els problemes. La primera obra d'envergadura que s'ha anul·lat és l'accés per alta velocitat entre Palencia i Santander, el que ha generat fortes crítiques per part del senyor Revilla, president de la Comunitat Autònoma i conegut per anar en taxi a la Moncloa amb les inseparables llaunes d'anxoves. També n'hi ha d'altres que no tenen el futur massa clar, com la promesa d'alta velocitat a Terol o l'accés a Soria en alta velocitat, que encara havia de passar l'estudi de viabilitat.

En alguns casos el concepte "alta velocitat" és un eufemisme que amaguen unes inversions certament necessàries per posar el ferrocarril al dia i que sigui competitiu amb altres mitjans de transport. Moltes d'aquestes línies pràcticament no han estat alterades des de que es construïren al segle XIX, mentre que les carreteres que anaven més o menys paral·leles a aquestes han estat millorades o fins i tot substituïdes per autovies en molts casos.

Però en molts casos s'han fet obres clarament superiors a les que en qualsevol país amb un nivell de desenvolupament similar s'haurien fet. A França, per citar un exemple proper, la construcció de línies d'alta velocitat ha estat a un ritme molt pausat. Fa tres dècades es va obrir la primera línia, i només fa deu anys que va arribar a Marsella. A Alemanya el ritme de construcció encara ha estat més pausat. Fins i tot al Japó, exemple de país on es van cometre autèntiques barbaritats en la construcció d'infraestructures, disposa actualment de menys quilòmetres de vies d'alta velocitat, malgrat triplicar en població a Espanya i tenir unes dimensions lleugerament inferiors. Als Estats Units encara s'ho estan rumiant. No sorprèn doncs que els francesos estiguessin sorpresos amb tanta alegria, bona part d'ella pagada pels seus contribuents via fons de la UE.


A més d'unes inversions clarament fora de qualsevol lògica, hi ha hagut un greu problema a l'hora d'assignar prioritats. Que en ple 2010 encara no estigui connectada la xarxa d'alta velocitat espanyola a la resta d'Europa és de jutjat de guàrdia.  Que a sobre sigui perquè falta connectar la línia a Figueres per manca de previsió no té perdó de Déu, especialment pel fet de què (1) s'estan pagant compensacions a l'empresa que va construir-la en els terminis previstos i (2) hauria estat una eina de valor incalculable durant els dies en què el famós "núvol de cendra" va obligar a tancar aeroports de mitja Europa.

Se n'ha parlat molt dels efectes que tindrà la famosa tisorada. Però si aquesta serveix per posar racionalitat en la construcció d'infraestructures, benvinguda sigui. I potser la llàstima és que la tisorada no s'hagués fet abans...

Ja fa més d'un any que funciona la Ciutat de la Justícia. Aquesta infraestructura llargament esperada era vista amb recel pels seus futurs usuaris habituals: funcionaris de justícia i advocats. La principal preocupació era la manera d'accedir-hi, ja que el complex està situat entre Barcelona i L'Hospitalet de Llobregat, cosa que es veu no acabava de convèncer. Per evitar possibles conflictes i protestes i malgrat que a pocs minuts hi passen dues línies de metro i una vintena d'autobusos, es va crear una línia exprés que unia el recinte amb l'Estació de Sants, passant per la Plaça Espanya. Naixia així la línia CJ.

Aquesta línia té unes característiques que la fan diferent a la resta de línies de la ciutat de Barcelona. La primera d'elles és l'horari que té, ja que circula des de les set del matí fins a les quatre de la tarda, és a dir coincidint amb l'horari dels funcionaris. La seva segona particularitat és el seu caràcter de línia exprés, ja que només fa dues parades intermèdies: a La Campana (suposo que així poden recollir als funcionaris de Trànsit), i a la Plaça Espanya. I la tercera particularitat és que, a diferència del que passa amb la línia 109, que fa gairebé el mateix recorregut i que té el terminal de l'Estació de Sants ben allunyat de l'estació, el CJ et deixa a les portes de l'Estació de Sants.

De totes maneres no ens enganyem: de línia exprés en té ben poc. A la Gran Via comença a passar el mateix que al tram central de la Diagonal: amb tant autobús urbà, interurbà, Aerobús, Nitbús... es fa molt difícil avançar pel carril bus a una velocitat acceptable. A més, l'invent del carril exprés que es va fer al carrer Tarragona (finançat pel Plan E) ha demostrat ser d'escassa utilitat per guanyar velocitat. Ara bé, durant les hores que circula, i segons el sentit en què s'agafi, és una garantia d'anar confortablement en transport públic, perquè rarament hi van mitja dotzena de persones.

Des de fa ja uns anys se celebra per aquestes dates a l'Escola de Turisme de la UAB un curs monogràfic sobre còctels. No és un curs precisament econòmic, ja que el nombre de participants està limitat i es fa servir força "matèria prima". Malgrat això i malgrat la crisi, aquest any ha hagut de penjar el cartell de complet un parell de setmanes abans del seu inici. Fa pocs anys, amb un format exactament igual, s'havia arribat a suspendre per manca de participants.

Aquest petit detall il·lustra la creixent popularitat dels còctels. Fins no fa massa temps era un producte exòtic, patrimoni de quatre locals de tota la vida on gent que sabia "beure bé" s'hi acostava amb una certa regularitat. Una persona que conegués la vida nocturna amb prou feines podia dir-te un parell o tres de llocs on en feien: el Boades, el Dry Martini, o algun dels polinesis. La resta de bars musicals amb prou feines et feien un combinat, i a tot estirar un  mojito. Únicament en Javier de las Muelas, amb el Gimlet i les seves múltiples col·laboracions als mitjans de comunicació, havia anat introduint un toc de modernor a un món un pèl decadent.

En els darrers temps però, la cosa ha variat radicalment. Ara és molt normal trobar bars que a més del mojito i la caipirinha s'atreveixen a fer un nombre més o menys ampli de combinacions. Suposo que bona part de l'èxit ha vingut per la creixent internacionalització de l'oferta de bars de la ciutat, però també d'una parròquia que ja estava cansada del cubalibre o el malibuambpinya i volia quelcom més. Sigui com sigui em sembla un bon senyal, ja que els bars han de treballar-se els sis o set euros que et pot costar un combinat així.

Ens ha deixat Rosa Viròs, qui fou la primera rectora d'una universitat catalana, i que actualment presidia el Consell Econòmic i Social de Barcelona. Fou una de les primeres dones que va fer recerca en ciència política, amb el mèrit afegit d'haver iniciat la seva carrera investigadora quan ja era mare de família. Estava casada amb el també catedràtic de ciència política José Antonio González Casanova i era la mare de l'exregidora de Ciutat Vella Itziar González.

Jo la recordo dels quatre anys que va ocupar el càrrec de rectora de la Universitat Pompeu Fabra i no puc tenir paraules més bones pel seu tarannà conciliador, en uns moments en què la universitat s'enfrontava a una "crisi de creixement" després del mandat inicial del rector Argullol. Mai li vaig escoltar una paraula més alta o dir alguna paraula que no tocava.

Acabat el seu mandat, va marxar discretament a casa aprofitant que arribava a l'edat de jubilació. Ni tan sols es va plantejar la possibilitat de ser professora emèrita, el que li hauria estat concedit merescudament. Per sort per la societat, va acceptar presidir el Consell Econòmic i Social de Barcelona, un organisme consultiu poc conegut, però on va realitzar una tasca que anava més enllà de complir l'expedient i en un moment on la salut ja li començava a fallar.

El tempo va fer que el seu traspàs coincidís amb el nyap de la consulta de la Diagonal. Probablement li hauria apenat veure tot el que es va esdevenir a una experta en comportament electoral i simpatitzant socialista de tota la vida. Estaria bé que, el proper cop que féssim una consulta popular, la féssim bé per honrar la seva memòria.

Varios miles de ciudadanos se movilizaron el pasado domingo, día 13, para mostrar unos, simpatía por una opción secesionista; otros, una queja ante la parálisis institucional, la crisis económica, o los viejos vicios de la política y los políticos. Aceptable todo ello y loable en lo que tiene de compromiso con el quehacer colectivo pero frágil en origen y contenidos. Pocos minutos después del cierre de las urnas las descalificaciones entre los principales portavoces de los grupos organizadores aguaron lo poco que les quedaba de fiesta. Los resultados obtenidos no fueron los deseados por los promotores de las consultas, a pesar de la desproporcionada cobertura mediática facilitada por las emisoras de la radio y televisión pública catalanas.

Joan Ferran Serafini,  al seu "bloc" personal 19/12/2009 

Entre 3 i 4 milions d'euros en costos directes d'organització, innombrables hores de funcionaris municipals, publicitat ad nauseam per tots els mitjans disponibles (fins i tot la banca a distància d'alguna caixa d'estalvis)... per acabar amb un 12,17% de participació en una consulta que ha durat gairebé una setmana i que permetia la possibilitat de votar confortablement des de casa o des de la feina (opció que per cert han utilitzat la majoria de votants). I a sobre, d'aquest 12,17%, gairebé el 80% van a votar una opció que els organitzadors s'havien entestat a amagar: l'opció contrària.  Un èxit en tota regla, tenint en compte que només a l'Ajuntament hi treballen prop de 12.000 persones i que se suposa que una part d'elles, per convicció, per obligació moral o per pressió social, van dipositar el seu vot.

Moltes de les mirades s'enfoquen ara cap a l'alcalde Hereu. En part tenen tota la raó del món: ell és el màxim responsable d'aquest nyap de proporcions encara més grans que el Fòrum 2004. No hi havia cap necessitat de fer una consulta sobre un debat que no hauria d'haver sortit dels despatxos dels tècnics i els experts en mobilitat. Acceptant que, forçat per algun altre il·luminat, s'hagués de fer la consulta, caldria haver estat més transparent en la presentació de les alternatives, en comptes de silenciar una alternativa tan respectable comés la de no fer res. I hauria d'haver demanat un plus d'exigència perquè aquesta consulta, inèdita fins ara, es dugués a terme amb el major grau de garanties possibles en comptes de fer-la a l'estil d'una república bananera.

Ara bé, ni l'alcalde Hereu ni el seu equip són els únics responsables de tot això.  L'oposició tampoc ha estat a l'alçada. On són les propostes alternatives que fan CiU o el PP?  Què pensen fer amb el transport públic?  ¿Com pensen solucionar el problema de la difícil convivència entre vianants, ciclistes, quioscos (els pocs que queden) i els motoristes que volen aparcar? Molt probablement aquests dos grups acabaran tenint responsabilitats de govern d'aquí un any, i estaria bé que els ciutadans sabessin quins projectes tenen al cap, si és que els tenen. No sigui que ens trobem, en una versió corregida i actualitzada, de la demagògia de partit d'oposició que tant bé li funcionava a alguns partits als quals els va acabar tocar governant.

Si no sabeu que fer aquest cap de setmana, o voleu relaxar-vos les hores immediatament anteriors al desenllaç de la Lliga, us aconsello que us arribeu a Girona, on com cada any es fa l'exposició "Temps de Flors". A diferència de la majoria de festes franquiciades que hi ha arreu del país (els denominats "mercats medievals" en són el millor exemple), es tracta d'una original festa que té la realització de treballs artístics a partir de les flors com a excusa i que és el millor aparador d'un nucli antic admirable. A més té una altra particularitat: pots anar-la a veure cada any, perquè et trobaràs amb novetats. Aquí teniu, per exemple, una petita ressenya, fotografia inclosa, de l'edició del 2007.

Per cert, una curiositat: els orígens d'aquesta festa són falangistes. Va ser la Sección Femenina local la que va promoure les primeres edicions d'aquest esdeveniment. Cal dir però, que el format actual és del 1992. Ho comento no sigui el cas que aparegui algun comissari de la Memòria Històrica i prohibeixi la seva celebració....

Si voleu anar a menjar alguna cosa, una troballa ha estat el Tot Pizza, una original pizzeria que ofereix les pizzes per metres. A més de menjar bé i a un preu molt raonable, és un restaurant que ofereix pizzes per a celíacs, fetes a una cuina separada i amb farina especial de la marca Schär.  També destaca per les seves postres (us recomano la crep amb dulce de leche). Tot i que està relativament cèntric, haureu de caminar uns deu minuts des del centre històric.

Qui deia que la gent no era solidària? Una agència de les comarques de Girona s'ha solidaritzat amb els funcionaris víctimes de la retallada del 5%, oferint-los un descompte del 5% si volen adquirir una casa de la promoció anomenada "Els Jardins del Golf", situada a quatre passes de Girona.·

Des d'aquí felicitem als promotors de la iniciativa i animem a estendre-la al personal laboral de la Generalitat, així com també a funcionariat i personal laboral de l'Estat, les Diputacions, els Consells Comarcals, les Vegueries, les Mancomunitats, els Ens Autònoms, les Agències, els Consorcis, els Patronats, els Observatoris, els Municipis, les Fundacions Públiques, les Empreses Públiques i resta de la panòplia d'organitzacions públiques i parapúbliques. De ben segur podrà col·locar-les totes i a sobre, quedar com el més solidari de tots.

En només dos anys l'economia catalana ha perdut 500.000 dels 3,5 milions d'ocupats amb què comptava a principis del 2008. Si agafem les dades pel conjunt d'Espanya la caiguda és de dos milions de persones. Aquestes fredes xifres amaguen moltes petites tragèdies personals:  treballadors als quals no se'ls renova el contracte quan expira el que tenien, treballadors que van a casa a causa d'un ERO, autònoms que es veuen obligats a abaixar la persiana després d'haver-se arruïnat, i alguns, amb una mica de sort aconsegueixen prejubilar-se o jubilar-se a temps. Llevat d'alguns casos, com el dels obrers de la Nissan, la majoria de totes aquestes tragèdies han hagut de passar en la més estricta intimitat. Ningú. absolutament ningú, es va preocupar per ells. Ni els sindicats, que miraven a una altra banda, ni la classe política, que encara renovava cotxes oficials, van mostrar-hi la més mínima atenció.

Bona part de la resta d'ocupats tampoc tenia massa què celebrar. Molts d'ells van haver d'acceptar quedar-se sense paga extra, o directament acceptar retallades de sou que en alguns casos eren de dos dígits. Molts autònoms havien de fer substancioses rebaixes a les seves factures, malgrat seguien suportant els mateixos costos i tenien l'aixeta del banc completament tancada.

Mentre tot això passava hi havia un col·lectiu que anava capejant més o menys bé el temporal: els funcionaris públics. A més de mantenir el lloc de treball, van poder gaudir d'un petit increment salarial en un moment on la tisora i les rebaixes estaven a l'ordre del dia. Fins i tot es podria dir que la crisi els anava bé, ja que en poc temps van començar a veure com molts productes bàsics no només deixaven de pujar de preu, sinó que començava la temporada d'ofertes, 2x1  i assimilats.

Dos anys i mig de l'esclat de la crisi, però, els ha arribat l'hora del rebre. Per primer cop en molts anys, el sou dels treballadors públics es retallarà de mitjana un 5%. Falta per conèixer els detalls concrets i com s'implementarà, però els sindicats no van trigar un segon a posar el crit al cel. I portem des de llavors parlant d'aquesta retallada com una "retallada de drets socials".  Es nota clarament que hi ha castes i castes de treballadors...

Si algú no se n'havia assabentat que aquesta setmana hi havia la consulta popular sobre el futur de la Diagonal, de la que vaig parlar-ne fa un parell de dies, és que ha estat totalment desconnectat del món. Perquè si no, l'Ajuntament s'ha preocupat de facilitar el vot de les maneres més inimaginables possibles. Per exemple, quan un entra a consultar la intranet de la universitat (si és estudiant o professor), o l'extracte del compte bancari, com m'acaba de passar fa una estona.

No n'estem fent un gra massa? Molt probablement aquest bombardeig de demandes per participar a la consulta acabarà girant-se en contra dels organitzadors. Em sembla que no han après l'amarga lliçó que els va donar el Fòrum 2004.

Ho sento, però no penso anar a votar aquest simulacre de consulta popular sobre la reforma de la Diagonal.

1.- Les propostes de reforma i les conseqüències que d'elles se'n deriven només poden ser avaluades correctament per tècnics. Si no, correm el risc de què els ciutadans acabin prenent decisions basades en intuicions totalment errònies. Una mostra: alguns defensen que passi el metro, i no pas el tramvia per la Diagonal. Argumenten que el metro va més ràpid, molesta menys que el tramvia i pot dur més persones. Però desconeixen que el metro és més competitiu que el tramvia o l'autobús només en trajectes urbans relativament llargs. En canvi, per trajectes curts (com podria ser de Francesc Macià al Cinc d'Oros), els hipotètics guanys de velocitat del metro quedarien completament anul·lats pel  temps que es gastaria en accedir-hi.

2.- Em sembla molt bé que l'Ajuntament vulgui involucrar a la ciutadania, però hi ha altres canals de participació ciutadana que, curiosament, mai fan servir. Per exemple, he enviat diversos cops missatges al correu de "L'Ajunament Respon" i l'única resposta que he tingut (responen sempre, això sí) han estat evasives. Per cert, fa una estona els he enviat un nou missatge queixant-me de la diferència de tracte entre carrera a l'hora de plantar arbres. A veure que em responen.

3.- Fins i tot acceptant que la consulta ciutadana sigui la manera més idònia de fer un pas com aquest, em pregunto si l'univers electoral és l'adequat. En aquesta consulta podran votar veïns de Nou Barris o del Poble Sec que rarament trepitgen la Diagonal, però en canvi no podran fer-ho milers de persones que la fan servir diàriament per anar-hi a treballar però que estan censades fora de Barcelona.  Jo hauria limitat el dret de consulta a (1) els veïns dels barris que limiten amb el tram de la Diagonal i (2) hauria incorporat d'alguna manera la possibilitat de què els treballadors d'empreses d'aquests barris hi poguessin votar (fet que ja es veu que hauria complicat el procés).


Malauradament una maldestra gestió acabarà hipotecant un projecte que em sembla interessant i que té més punts a favor que en contra. L'altre dia vaig estar escoltant al responsable de mobilitat de l'Ajuntament. Amb estudis a la mà, la reforma de la Diagonal pot acabar sent positiva per a la mobilitat de la ciutat, per paradoxal que sembli. I el transport públic pot millorar radicalment amb una inversió relativament petita.

El famós Consell de l'Audiovisual de Catalunya acaba d'imposar una multa de 90.000 euros a TV3. El "delicte": haver programat el dissabte 10 d'octubre de 2009 la pel·lícula Rocky V en horari de sobretaula (a les 15.35h). Sembla ser que la pel·lícula no està recomanada per a menors de 18 anys i que per tant, havia d'haver-se programat fora de l'horari protegit, això és, a partir de les 22h.

Un parell de comentaris:

1.- Un té dubtes raonables de què Rocky V sigui una pel·lícula no recomanada per a menors de 18. De fet, donant una ullada a l'Internet Movie Database es pot comprovar com a al immensa majoria de països la pel·lícula, sense ser adequada per a tots els públics, no planteja cap problema per als públics juvenils. Als Estats Units la seva qualificació és PG-13 (la mateixa que Avatar, per citar un exemple conegut), i a Portugal té la categoria M-12 (la mateixa que Titanic, per posar un altre exemple). 

2.- Als ciutadans els costa molt d'entendre com pot ser que es multi a TV3 per emetre una pel·lícula juvenil un dissabte a la tarda, i en canvi, no s'hagi vist cap sanció per la programació que fan cada tarda determinades cadenes privades i que en alguns casos ratlla la pornografia i que en més d'una ocasió han propiciat amb les seves accions la comissió d'assassinats. On era el CAC quan s'emetia "El Diario de Patricia", per citar un exemple conegut?



3.- Caldria fer una reflexió a fons sobre si no ens estem passant de frenada amb algunes decisions relatives a la infantesa. Som molts els que vam créixer mirant les pel·lícules del dissabte a la tarda a TVE, bona part de les quals eren westerns o bèl·liques. I no per això som més violents que d'altres generacions.

Vint-i-una places d'aparcament subterrànies, o millor dit el dret a utilitzar-los gratuitament, ha estat el motiu esgrimit pel sindicat de maquinistes per convocar una vaga que ha afectat a milers de passatgers, molts dels quals ni tan sols tenen l'opció a tenir un cotxe (i menys encara a que la seva empresa els posi un aparcament gratuït a la seva disposició).

Una cosa que no entenc: com pot ser possible que sis persones (les que oficialment han fet vaga) hagin estat capaces d'afectar la mobilitat de 170.000 passatgers. Em semblen unes xifres tan irreals com les que han difòs aquest matí els organitzadors de la Feria de Abril, la qual segons ells, fou visitada per 2 milions de persones.

Fa cosa d'un any, mentre passejava un diumenge pels Encants de Sant Antoni, vaig topar una parada de llibres que en venia uns quants, diguem de "diferents". Es tractava d'edicions més o menys antigues de llibres de temàtica militar, tot i que també n'hi havia alguns que tractaven d'alguna manera o una altra el període nazi. Un d'ells em va cridar l'atenció. Es tractava de "El Judío Internacional" i fou escrit per un tal Henry Ford. Us sona el nom? Sí, el mateix Ford que va crear l'empresa de cotxes del mateix nom, i al que se li atribueixen importants innovacions en el món del management.

Fent una mica d'indagació he trobat que l'obra en qüestió data del 1920 i com és previsible tenia un carregat component antisemita. De fet, el propi Henry Ford era bastant antisemita, si bé durant la II Guerra Mundial volgué distanciar-se de tota la seva obra anterior i va ordenar la retirada dels exemplars d'aquest llibre. Ara només es poden trobar bé als mercats de vell, bé en algunes llibreries especialitzades en aquest tipus de material (per dir-ho eufemísticament).

Ara bé, sembla que el llibre tingué "danys col·laterals". Avui a la secció de cultura de La Vanguardia apareixia un article sobre el perfil de llibres que llegia Adolf Hitler. Tradicionalment s'havia suposat que les seves teories eren una  adaptació maldestre de Nietzsche, Wagner i Goethe. Doncs bé, segons sembla el llibre de Ford va tenir un important ascendent en el pensament hitlerià. I de Ford ningú se'n recorda...