Vida quotidiana

Quan es faci balanç del Tripartit II la Conselleria d'Educació apareixerà com una de les que globalment ha fet una millor feina. Algunes decisions, com les de situar les vacances al mes de febrer o la progressiva desaparició dels batxillerats nocturns, són més que discutibles, però cal reconèixer que s'han mullat molt més que anteriors consellers. I tothom sap que mullar-se és condició necessària, tot i que no suficient, per poder assolir l'èxit.

Una de les darreres decisions de la Conselleria ha estat la reorganització dels estudis mitjans postobligatoris, és a dir del batxillerat i els cicles formatius. La intenció dels responsables d'educació és intentar centralitzar-los, amb l'objectiu d'oferir una oferta més completa per a l'estudiant. També hi ha evidentment la voluntat d'optimitzar recursos, especialment en aquells centres que tenen una demanda inferior a la que seria aconsellable. Aquest fet ha provocat la proposta de tancament del batxillerat a una desena de centres, alguns d'ells situats al primer cinturó metropolità.

Com no podia ser d'altra manera, l'anunci de supressió ha mobilitzat als estaments directament afectats. El cas més paradigmàtic ha estat a Montcada i Reixac, on la mobilització per salvat el batxillerat a l'IES La Ribera ha involucrat fins i tot a l'alcalde (socialista, per més senyes), el qual s'hi manifestà en contra en el seu bloc.

Entenent molt bé els motius, més o menys sentimentals que pot tenir molta gent, cal tenir en compte algunes coses:

1.- Estem parlant de tancar línies d'educació postobligatòria, la qual es pot cursar a d'altres centres de la població. Cap població es queda sense batxillerat, només caldrà caminar una mica més.

2.- No estem parlant de nens de 8 o 10 anys, sinó de nois i noies de 16, 17 o 18 anys. És a dir, persones que no tenen cap problema en desplaçar-se quilòmetres cada dissabte per anar a la discoteca, o persones que d'aquí quatre dies hauran d'agafar el tren per anar a la universitat o a la feina.

3.- Pedagògicament és molt millor que un estudiant tingui el màxim ventall d'optatives, començant pels idiomes i seguint per les optatives de modalitat, a no que hi hagi la mateixa oferta per a tothom.

4.- Si jo fos l'alcalde de Montcada (o de qualsevol municipi que es trobi amb una situació similar), preferiria que es reforcessin els cicles formatius, o pel batxillerat nocturn, a lluitar per una línia deficitària de batxillerat. El futur passa per la FP i el batxillerat anirà prenent embranzida, en línia amb el que passa als principals països desenvolupats. I aquesta tendència general encara es farà més palesa a municipis com molts dels afectats.

El minifundisme a l'hora de fer infraestructures (el qual per cert no és exclusiu només d'aquest àmbit, sinó de molts altres) té un important cost monetari. Probablement hem viscut dues o tres dècades en les quals ens hem pogut permetre segons quins luxes, però entrem en un període on caldrà mirar fins al darrer cèntim i prioritzar. I això és el que han fet els responsables educatius, agradi més o menys.

Un noi de 17 anys amb inquietuds i ganes d'obrir-se pas a la vida decideix muntar un negoci. Aficionat als viatges, decideix crear una agència de viatges que ofereix a la clientela la possibilitat de tenir el seu viatge a un cost per sota del que pagaria a una agència de viatges "normal". El truc, en comptes de comprar el paquet al majorista, fer allò que aquest jove feia quan volia anar de viatge: buscar per la xarxa les millors ofertes i empaquetar-se ell mateix el viatge. El projecte té un cert èxit i fins i tot estableix una botiga a la seva ciutat natal. Queden enrere els intents infructuosos de què el contractessin com a empleat a una agència de viatges. Ara és ell qui porta l'agència.

Fins aquí tot molt lloable, i fins i tot digne de ser reconegut. Probablement per aquest motiu el cas del Jordi Alcaraz ha tingut un notable ressò mediàtic. A principis de mes apareixia una notícia a "El País", posteriorment l'entrevista a can Bassas i a can Cuní, i finalment avui "La Vanguardia" li dedica un ampli reportatge. A mesura que han anat passant periodistes i opinadors, l'ambició ha anat creixent. Així, ja planteja obrir 200 botigues durant l'any 2010 i fins i tot es fixa com a objectiu esdevenir Amancio Ortega.

Què trobo malament de tot això? Senzillament que les intencions d'aquest noi són molt bones, però que l'execució del seu projecte planteja dubtes raonables. D'entrada està oferint un servei que ja existeix al mercat i que no aporta massa cosa nova. En segon lloc, el producte que està oferint és poc replicable, ja que depén de la perícia de l'agent de viatges. En tercer lloc, planteja problemes d'escalabilitat: el negoci pot funcionar bé quan tens quatre clients però, que ocorre quan en tens quatre mil? I finalment un tema gens baladí: per ser agència de viatge cal disposar d'una autorització per part de la Generalitat, de la que sospito que no disposa.


No estic culpant al Jordi de tot això. Al capdavall tots hem tingut 17 anys i idees sobre el paper molt bones però que només l'experiència ens diu que no són tan bones. El problema està en el periodisme low-cost que s'ha implantat i que permet que casos com aquest surtin als diaris, ràdios i televisions amb el risc de què acabin cremant a un pobre noi amb ganes d'emprendre. Ningú se n'ha adonat que el que explica és irrealitzable? Ningú li ha fet veure?  Ja sé que no tenim massa emprenedors, però d'aquí a acceptar qualsevol idea de negoci hi ha un llarg camí.

Per motius professionals conec una mica el dia a dia de moltes entitats del tercer sector que es dediquen a activitats culturals. Aquest no està sent un any massa bo per a elles, ja que les diferents administracions han anat retallant subvencions, ajuts, projectes o activitats diverses. Les retallades han arribat per a gairebé a tothom. Fins i tot espais culturals de primer nivell han hagut de prendre decisions dràstiques. Així el Teatre del Liceu ha hagut de desmantellar l'orquestra junior, un projecte que feia anys que es duia a terme per promocionar a joves músics i que no ha pogut continuar per la desaparició dels ajuts.

Hi ha però qui la crisi no la sembla notar. Així el diari El Periódico va informar fa un parell de setmanes que els organitzadors de la Feria de Abril no només no s'hauran d'estrényer el cinturó sinó que fins i tot gaudiran de 14.000 euros extres que els permetran, segons el president de l'entitat organitzadora:

«Els 14.000 euros de més els usarem per crear la nova associació d’empresaris andalusos a Catalunya, que n’hi ha molts gràcies a Déu. Em sembla que és necessari i per a això s’han de fer papers i viatjar. Aquestes coses costen diners i algú ha de pagar»

En total les administracions reconeixen aportar 317.000 euros, una mica més de la meitat del cost total, que se situa en 600.000 euros. Una xifra per cert, força superior a la que rebia l'any 2008, que segons declarà Garcia Prieto se situà en 225.000 euros.

D'entrada cal felicitar al senyor Garcia Prieto per la seva habilitat per convèncer a les administracions per subvencionar una activitat privada. Perquè la Feria de Abril, agradi o no, no deixa de ser una activitat privada com ho pot ser qualsevol fira dels centenars que es fan arreu del país. Concorreguda això sí, pero lluny d'estimacions extraordinàriament optimistes.

El problema de la Feria de Abril no és la FECAC ni el senyor García Prieto, sinó els polítics que atorguen unes subvencions més que discutibles. En primer lloc, no s'enten massa que les administracions adjudiquin subvencions per import de 80.000 o 90.000 euros sense que hi hagi un procés competitiu i publicitat.  En canvi, les mateixes administracions munten concursos competitius amb exigència d'innombrables papers per aconseguir que et subvencionin 800 euros per muntar una funció teatral al centre cívic del barri. Curiós no?

I sobre destinar diners d'una subvenció a altres finalitats, com sembla ser que volen fer amb aquells 14.000 euros d'excedent,  que a ningú de nosaltres se'ns acudi fer-ho, ja que amb una probabilitat del 100% se li exigirà el retorn de la subvenció amb interessos de demora. Això suposant, és clar, que ens donessin una subvenció, ni que fos la desena part dels imports que hem parlat.

Aquest matí he sortit de casa amb una idea fixa: aconseguir que tots els llibres que comprés anessin acompanyats d'una dedicatòria per part del seu autor. Cal dir que partia amb un cert avantatge, ja que volia comprar un parell de llibres de dos companys 2.0: en Daniel Cortijo i en Josep Campmajó.

El primer llibre que ha caigut, cronològicament parlant ha estat el llibre d'Històries de la Història de Barcelona Present des de fa unes setmanes a les llibreries, fins i tot a les principals, es tracta probablement de la primera exportació de la xarxa al paper, almenys a casa nostra.  En Daniel ha estat capaç de fer  un bloc que combina informació rigorosa i alhora interessant, i a més l'ha sabut comercialitzar, un fet no massa habitual entre els blocaires. I d'aquelles desenes de posts han sortit un premi (el Premis Blocs Catalunya 2009 apartat cultura), unes col·laboracions a la ràdio, i el llibre que he acabat enduent-me després d'esperar pacientment que dediqués gairebé una desena de llibres. Esperem que, a la vista de l'èxit, el Dani continui amb el bloc durant molt de temps i que aquesta sigui la primera d'una llarga llista de signatures.

Com ja ve sent una tradició, aquest matí he realitzat la Cursa de Bombers. I com també ve sent tradició, el nombre de participants d'aquest any ha superat el de l'anterior: les inscripcions es van haver de tancar més aviat del compte després d'haver superat les 18.000 persones. L'organització té un gran repte: gestionar una cursa que cada cop té més participants i que passa pels mateixos carrers on ho feia quan amb prou feines la corrien 5.000.

Afortunadament per tots nosaltres la casa Nike ha passat amb bona nota el test i haig de dir que he estat en curses on la sensació de congestió era més gran, tot i tenir la meitat de corredors. Aquesta bona organització també s'ha vist en tots els detalls, des del moment de recollir el dorsal (bé, millor dit, la samarreta-dorsal), fins al  moment de rebre l'avituallament final. En tots dos casos l'operació s'ha resolt en pocs segons.

Si hi hagués una cosa a millorar, decididament demanaria a la Guardia Urbana que comenci a posar multes a les persones que imprudentment travessen el carrer mentre es desenvolupa la cursa, amb el risc que hi ha de topada i de què tant el vianant com el corredor acabin lesionats. També, en justa correspondència, seria bo que comencessin a desqualificar-se a aquells corredors que, saltant-se les instruccions de l'organització,

I ja entrant a un nivell més personal, la marca realitzada ha estat de 56.09, pitjor que la de l'any anterior (que fou inferior als 55 minuts), però comprensible si tenim en compte que (a) gairebé no he anat a córrer des de la Sant Silvestre ,  (b) he agafat algun quilo de més i (c) m'he aturat a mitja cursa a fer. En qualsevol cas es tracta d'un temps poc presentable en comparació al d'alguns lectors d'aquest bloc. A veure si a la propera el millorem.

L'anècdota: entre els "damnificats" per la cursa hi havia un conegut escriptor i articulista veí del barri de Sant Antoni, el qual ha hagut d'esperar una estona per poder arribar a casa amb la premsa i la compra de la pastisseria. Tenint en compte els precedents en forma d'envelat, intueixo que no trigarem a veure una ressenya crítica de la cursa a les pàgines d'opinió de La Vanguardia.

 Aquest és any de canvis a venerables institucions de la societat civil catalana. A més de les eleccions al FCB Barcelona, s'ha produït el procés electoral a les cambres de comerç (amb la irrupció d'unes candidatures renovadores sota el paraigües d'Implicat). I també sembla que hi ha eleccions al Racc Automòbil Clu, anteriorment anomenat Reial Automòbil Club de Catalunya.

I dic que sembla que hi ha eleccions perquè, malgrat fer gairebé 15 anys que sóc soci, mai he rebut cap tipus d'informació sobre quan se celebren les assemblees, quins temes es tracten, o una memòria amb els comptes del club. I ja no parlem de drets tan bàsics com el de poder assistir a una assemblea i, eventualment poder presentar una candidatura als òrgans de govern del club.  De fet, em penso que ni tan sols tinc accés a una cosa tan bàsica com els estatuts del club esportiu (així està oficialment catalogat) que em cobra religiosament una quota.

A més, l'assemblea d'aquest any té una importància especial. Segons publica  Expansión  el Racc deixarà de ser un club esportiu a finals d'abril per passar a ser una assocació, amb els consegüents efectes jurídics que comporta aquesta mesura.

És curiós que s'hagin dedicat muntanyes de paper i gigabytes a parlar sobre els defectes democràtics de la  gestió del FC Barcelona o de les cambres de comerç i que ningú obri la boca per parlar de la manca de transparència d'una organització que té més d'un milió de socis, que mou facturacions de centenars de milions d'euros, i que no té cap recança a parlar en nom de la "societat civil", fins i tot en temes que no li són de la seva directa incumbència. Probablement molts de nosaltres desitjaríem un FC Barcelona amb una junta directiva que no semblés del Dragon-Khan o unes cambres de comerç amb més dones i gent jove en els seus òrgans de govern. Però en tots dos casos em consta de què els associats (voluntaris en el primer cas, forçosos en el segon) estan informats de manera activa o passiva de la celebració d'assemblees i de la marxa de les organitzacions. Prova d'això és que hi ha hagut la possibilitat de presentar candidatures alternatives.El Racc, en canvi, ni tan sols ofereix aquesta informació a la pàgina web o a la seva revista corporativa (algú hi ha vist allà algun cop que s'hagi parlat d'una assemblea?).

Si els mandamassos del Racc volen gestionar-lo com si fos la seva empresa, que siguin valents i proposin la seva privatització. El que no pot ser és que s'estigui competint al mercat amb empreses privades sota el paraigües de club esportiu, amb els beneficis que aquesta figura comporta. És més, a la vista del que ha passat amb en Fèlix Millet, expert en aquestes tejemanejes, jo em curaria en salut.

Sembla ser que la darrera moda de la nit barcelonina és sopar en restaurants "clandestins",  ubicats en pisos particulars o a la part del darrera de botigues. Un dels més populars, i potser també el pioner, és el Speakeasy, situat als sòtans del Dry Martini i que va fer-se famós pel sopar-trobada que van fer Joan Laporta i Sandro Rosell abans de distanciar-se definitivament. En els darrers temps també s'ha fet famosa la Bugaderia Dontell, la qual ha rebut l'atenció de diversos mitjans de comunicació.

Diuen que la gràcia d'aquests llocs està en gaudir d'una certa exclusivitat, o anar a un lloc completament diferent de l'oferta de restauració actual. La cosa són en principi bé. Però a mi m'apareix un dubte: estan registrats aquests establiments com a restaurants? Perquè una cosa és crear un espai diferent i una altra ben diferent saltar-se la normativa. Evidentment aquests establiments no poden associar-se a un restaurant convencional, i per tant haurien d'estar eximits d'algunes de les obligacions que sí s'imposen als de tota la vida. Però això no legitima a donar carta blanca i a un campi qui pugui. Què passarà si en algun d'aquests establiments es produeix una intoxicació alimentària?  Què en pensen els veïns de l'escala de veure com entren i surten del portal cada dia gent desconeguda? Estan garantits els drets del consumidor? Paguen els seus impostos?

Ara potser fan molta gràcia, però els apartaments turístics també feien gràcia en els seus inicis....

Diuen que un projecte d'activitat periòdica ha reeixit quan arriba a fer-se la tercera edició. Si això és cert, podríem dir que els Premis Blocs Catalunya han acabat arrelant, ja que s'han tornat a convocar.

Aquest any els Premis presenten nombroses novetats. La primera d'elles, que no ho és tant, és el lloc on es faran els premis. Aquest any es lliuraran a Mataró, més concretament al nou Tecnocampus. Amb aquesta política intentem que totes les ciutats i àmbits geogràfics tinguin la possibilitat de tenir-ne la seu. Probablement, i si tot va bé, en els propers anys veurem edicions dels Premis Blocs al Penedès o a les Terres de l'Ebre, per citar un parell d'exemples. Aquesta política té una contrapartida, i és l'haver de ser "infidels" amb algunes ciutats a les quals els encantaria tenir-nos en residència.

On sí hi haurà novetats importants és en la votació. Es manté en termes generals el sistema de tria dels premiats: una primera fase de votació popular, d'on sortiran uns finalistes entre els quals es triarà al guanyador a partir de la decisió d'un jurat qualificat. La gran novetat estarà en el sistema de votació popular, on els vots que rebrà un bloc en concret es calcularan a partir dels blocs que els lectors deixaran a les seves entrades. D'aquesta manera volem promoure dues coses: la primera que la gent escrigui i actualitzi el bloc sovint; la segona, evitar que les votacions depenguin massa de la "capacitat de propaganda" (cosa que en principi no és dolenta) que pugui fer el bloc candidat.

Finalment, els Premis Blocs d'enguany generaran una spin-off interessant: la realització del primer estudi sobre el perfil del blocaire en català. Aquest estudi pretén ser la contribució que Stic.cat faci a la societat, ja que oferirà (o esperem que ofereixi), una eina valuosa a l'hora de decidir polítiques públiques relacionades amb la formació, la cultura o l'administració pública, entre d'altres. Així mateix, l'estudi generarà alguns debats que hi ha més o menys soterrats, sobre què es considera (o no) un bloc. En continuarem parlant...

Altres entrades sobre el tema: Trina Milan, Alícia Romero, Toni Sellas,

Avui ha estat el darrer dia d'operació dels Cinemes Rambla. Situats al bell mig de l'Hospitalet, constituïen un punt de referència d'una ciutat on els referents no sovintegen i les comparacions amb la veïna Barcelona massa cops inevitables. Feia mig segle que funcionaven i des de meitat dels noranta mantenien una interessant proposta de cineclub en versió original un dia a la setmana.  El tancament dels cinemes era inevitable: cada cop hi anava menys gent i ja feia anys que havia entrat en pèrdues. Davant d'aquest panoraman, la llaminera possibilitat de fer-hi pisos o posar-hi un Zara.

A diferència d'altres tancaments, alguns dels quals han passat força desapercebuts, en aquest cas hi ha hagut una notable reacció ciutadana, canalitzada mitjançant una pàgina web i una plataforma al Facebook. I no n'hi ha per menys. Si algú de l'Hospitalet o voltants vol anar al cinema, ho haurà de fer en un dels dos complexos que resten oberts situats en centres comercials. Més o menys el que ha passat a moltes poblacions del nostre entorn, fruit d'una planificació urbanística "a la americana" en un entorn socioeconòmic que res té a veure amb els suburbs de l'altra banda de l'Atlàntic.

Tenen futur els Rambla? Amb el model de negoci actual, rotundament no. I dubto que puguin ser la versió del Verdi a l'Hospitalet. El que potser sí que s'hauria pogut fer és ubicar-hi la Filmoteca de Catalunya, en comptes de posar-se a construir una de nova. Així (1) es dóna ús a un local que interessa mantenir i (2) s'ubica una infraestructura cultural de primer nivell fora de la ciutat de Barcelona. Personalment m'estimo més això que no pas la solució de Sant Boi, consistent en què l'ajuntament de la localitat dediqui 5 milions d'euros a fer cinemes, per molt "a la Verdi" que siguin.

Llerona és un petit nucli de població de Les Franqueses del Vallès famós per tenir una preciosa església romànica. Amb prou feines compta amb un miler d'habitants, la majoria dels quals estan situats al peu del turó on s'ubica l'església i que travessa l'antiga carretera de Ribes i posterior carretera nacional, des de fa dècades utilitzada únicament per recorreguts locals.

També la travessa la línia de ferrocarril de Vic, on durant molts anys s'hi atuava el tren en un petit baixador anomenat "Llerona Apeadero", anomenat així per diferenciar-lo de l'estació de Les Franqueses (Llerona), situada un parell de quilòmetres més avall. Bé, en honor a la veritat només s'hi aturaven un parell o tres trens al dia d'aquells anomenats "tranvías". La resta passaven de llarg.Però vet aquí un bon dia, en algun moment dels anys noranta, en què els trens s'hi van deixar d'aturar. En aquesta, i en alguna altra estació de la línia, com la de Taradell-Montrodon. Des de llavors el baixador, oficialment tancat al públic però existent des d'un punt de vista formal, veu passar els trens sense aturar-se. I la vegetació gairebé acaba menjant-se l'edifici. Només una oportuna neteja ha retornat, ni que sigui momentàniament a la memòria aquest baixador.

Malgrat tot, és difícil que tornem a veure aquest baixador en funcionament. Està massa a la vora de l'estació de Les Franqueses, i massa allunyat dels polígons industrials. En un futur a més, és probable que s'apropi l'estació de La Garriga, ja que amb el desdoblament la situaran a la part baixa del poble. Molt probablement l'edifici sigui enderrocat un dia d'aquests, i l'andana eliminada quan es faci la doble via. Mentrestant, però, podem gaudir d'una estació fantasma.

Fa força anys, quan anava a veure una pel·licula ambientada a Nova York em sobtava veure que la majoria de taxistes que hi sortien solien ser d'algun lloc de l'Indostan i que a més gairebé no entenien al client. Aquella imatge exòtica impensable a la Barcelona del 1985 o del 1994 va camí d'esdevenir força real. La proporció de taxistes estrangers ja supera l'11% i tal i com indica El Periódico no són habituals els casos de taxistes que desconeixen els principals carrers de la ciutat o que tenen importants problemes de comprensió amb la clientela.

El que sobta aquí no és que uns treballadors s'intentin buscar la vida com poden d'una manera totalment legítima, sinó la barra lliure que apliquen unes administracions en canvi tan rigoroses en altres aspectes. Els taxis són una professió regulada i per ser conductor de taxi cal passar obligatòriament per unes proves, entre elles l'acreditació de disposar de prous coneixements de castellà i català, o uns mínims coneixements de la localitat on es traballa.

Però no només es tracta de ser curosos amb la normativa. Hi ha instal·lada, i molts cops amb tota la raó del món, la creença de què els nouvinguts tenen moltes menys obligacions que els autòctons. I ara més que mai, no és el millor moment per ser frívols en aquests temes.

Passo sovint pel davant d'un bloc de pisos de protecció que l'Ajuntament va construir a la Gran Via. Cada cop que hi passo em sorprèn no veure a ningú, tot i que ja fa gairebé un any que l'obra està acabada. Avui a "El Periódico" es comenta el cas. Segons sembla, oficialment les obres acabaran la setmana vinent, i al mes de juny es procedirà al lliurament dels habitatges.


El pitjor de tot és que fa més de tres anys es van sortejar aquests pisos tot i que ni tan sols hi havia els fonaments, tal i com vam comentar en el seu moment. Venien eleccions i calia augmentar com fos la clientela, no anés a ser que se n'anessin els vots a l'abstenció o a d'altres opcions polítiques.  Els "agraciats" en el sorteig no només han hagut d'esperar més de tres anys per accedir al pis, sinó que en força casos (gairebé la meitat) hi han acabat quedant exclosos. Les raons són dues: la primera, menys habitual, el fet de tenir uns ingressos superiors al límit màxim; la segona, ja més habitual, és que els demandants han superat els 35 anys, que és el límit màxim d'edat que actualment hi ha fixat.

Sembla però que aquest límit d'edat es flexibilitzarà en aquest cas i que l'Ajuntament permetrà llogaters que superin aquesta edat. Això però, crea un problema: per què s'accepta en aquest cas i no en d'altres? Ja he comentat més d'una vegada que no em semblen gens clars alguns dels criteris d'aquestes rifes. Per exemple, no entenc quina relació hi ha entre la edat i la necessitat d'accedir a un habitatge. En un país en què suposadament es fan tants estudis encara no n'he vist cap que relacioni l'edat amb les dificultats d'accedir a l'habitatge, motiu que justificaria fixar límits d'aquestes característiques.

I la pregunta final: si en comptes de ser habitatges de promoció per als joves, haguessin estat despatxos per a consellers, tinents d'alcalde, caps de negociat, etc... haurien trigat tant de temps a enllestir-los?