Vida quotidiana

Encara que pugui sorprendre, tres dècades enrere aquesta era la ràdio més escoltada a Catalunya. Una ràdio que a Barcelona se l'arribava a conèixer per tres noms diferents: Radio España de Barcelona, Radio Reloj i Cadena Catalana.

Els tres noms són el fruit d'una història rocambolesca. Aquesta emissora fou, en temps de la República, la famosa Ràdio Associació de Catalunya. Acabada la Guerra, convenientment renombrada com a "Radio España de Barcelona" segons els cànons de l'època, la cooperativa fou convertida en societat anònima i les accions van anar a parar a la Sociedad Española de Radiodifusión (SER per als profans en la matèria). Durant força anys va tenir una existència discreta, a l'ombra de l'altra emissora de la SER (Ràdio Barcelona). A finals dels seixanta es decideix canviar la programació i adoptar la fòrmula del "radiorellotge" que tan bé funcionava a algunes emissores d'Amèrica Llatina.

L'invent, que fou batejat com a "Radio Reloj", funcionà extraordinàriament bé, malgrat que per als professionals del mitjà fos gairebé l'antiràdio. El sistema deixava poques concessions: cada 3 minuts es donava l'hora del moment, i la programació havia de ser necessàriament musical o basar-se en programes que permetessin moltes interrupcions. Tot i això, amb el pas dels anys el sistema es va anar flexibilitzant, fent-se menys rígid.

A principis dels 70 entra a l'accionariat la familia Rato, que en aquells moments ja explotaven algunes emissores i tenien alguns negocis més a Catalunya. Els Rato, lluny de considerar-ho una inversió més, s'hi van abocar i van deixar una llibertat d'acció que seria impensable a moltes corporacions actuals. Així, als incipients serveis informatius (fins a l'any 1977 totes les ràdios havien d'emetre "el parte" i no podien tenir informatius propis) van caure a les mans de Paco Lobatón i d'Enric Sopena, d'idees no precisament properes a les dels propietaris.

El cert és que fou en aquella època en què la ràdio tingué major èxit, fins al punt d'encaramar-se al lideratge d'audiències. També era la ràdio on l'alcalde de Barcelona (primer Narcís Serra, després Pasqual Maragall) tenien un petit espai on comentaven la realitat. O la ràdio on van aparèixer programes i locutors, que encara ara tenen un lloc més o menys destacat ala ràdio, com l'Albert Castillón o l'Albert Malla.

A finals dels vuitanta la cosa es va començar a torçar. Els gustos estaven canviant i un munt de noves ràdios havien fet acte de presència. A més, la SER, que encara conservava gairebé la meitat de les accions i havia canviat de propietaris no massa temps enrere, volia fer valdre el seu poder. S'inicià una desbandada de cares conegudes (començant per la recentment traspassada Odette Pinto) i la cosa culminà quan la cadena es partí en dos trossos: una part (que incloïa l'emissora d'FM a Barcelona, així com les emissores de Girona i de Lleida) acabà a mans de la Ser.

Malgrat la decadència, la Cadena Catalana encara es va poder marcar algun tanto, com va ser el mític "Arús con Leche", que també es radiava a la resta de cadenes de la denominada "Rueda de Emisoras Rato", i que ha marcat tota una escola d'humor.

L'any 1990 arribà el toc de gràcia: la Cadena Rato va ser venuda a l'Once, amb l'objectiu de disposar d'una mínima xarxa per al llençament d'una nova cadena: Onda Cero.

Postdata: el fet de què la desaparició de la Cadena Catalana fos anterior a la "era Internet" ha fet que gairebé no quedin rastres. Malgrat tot, s'està fent un esforç per recuperar documentació d'aquella època i  de moment, gràcies a l'Albert Malla, ja podem veure algunes imatges com les que ens acompanyen. A veure si la col·lecció s'incrementa.

Molts barcelonins consideren (merescudament) que l'autobús és un mitjà de transport lent. Les dades estadístiques i l'evidència mitjana corroboren aquesta afirmació. Així per exemple, agafar el 27 entre la Plaça Espanya i la Plaça Francesc Macià pot representar un trajecte d'entre vint i trenta minuts, gairebé el mateix temps que s'esmerçaria anant-hi caminant ràpid. I ja no diguem agafar el 14 de punta a punta, una excursió que pot representar més d'una hora de trajecte, malgrat que el quilometratge no deu ser especialment important.

La lentitud dels autobusos és producte de diversos factors. El primer d'ells és el fet de què, en la majoria de casos, segueixen rutes que antigament havien cobert els tramvies. Desconec si aquestes rutes tenien la seva lògica en aquelles èpoques, però el que és ben cert és que la Barcelona del 2010 res te a veure amb la Barcelona del 1910, i si m'apuren, amb la Barcelona de 1960.

Des de ja fa un temps s'està estudiant la possibilitat de canviar radicalment el  model de línies d'autobús i passar d'un sistema basat en "herències" a un sistema de tipus ortogonal, amb línies que vagin paral·leles a la Gran Via (Llobregat-Besòs), i línies que vagin paral·leles al Passeig de Gràcia (mar-muntanya).  La mesura té la seva gràcia, ja que per exemple, es podria recórrer la Gran Via amb una única línia d'autobús, cosa que actualment no és possible (com a mínim cal fer un trasbordament). A més s'evitarien solapaments de línies en algunes artèries que desemboquen en un altre dels grans problemes de la xarxa: la marxa acordiònica d'autobusos fent cua per entrar a la parada, amb la pèrdua de temps i de diners que això representa.

Hi ha però un segon factor que té a veure amb el poc interès que hi ha des de la pròpia administració en fer de l'autobús un mitjà més ràpid. Hi ha recorreguts, per exemple, que podrien simplificar-se notablement, arrencant un parell de minuts per recorregut. Per què, per exemple, tots els busos que van per la Gran Via en direcció Llobregat han de donar una gran volta quan arriben a la rodalia de la Plaça Espanya en comptes de entrar-hi directament? O per què algunes línies del Nitbus fan innombrables voltes abans d'arribar a la seva destinació? Caldria intentar simplificar al màxim alguns recorreguts. Per cert, quins recorreguts simplificaríeu?

Diumenge passat ens va deixar l'Odette Pinto, una veteraníssima locutora amb més de sis dècades d'experiència professional. Desconeixíem la seva edat (sempre l'havia amagada), però presumíem que era ja respectable. Això no obstava perquè fes tres coses que denotaven una joventut d'esperit:  (1) treballar pràcticament fins que va caure malalta; (2) tenir pàgina web pròpia i (3) tenir perfil al Facebook.

Malgrat la seva precocitat en agafar un micròfon, no fou fins força anys més tard quan li arribaria la popularitat. Després d'anys i panys treballant de secretària i guionista a diverses emissores de ràdio, engegà a la llavors Radio Joventut l'any 1968 un programa revolucionari i que amb els anys va esdevenir  "Las tardes de Odette". Era el primer cop que una dona presentava un programa més o menys important a la ràdio. Ella mateixa ho recordava a finals del 1981:

«Casi no había mujeres realizadoras de programas, eran tan sólo las “partners” del locutor
o presentador. Hace ahora trece años, yo pude poner en marcha lo que verdaderamente quería hacer. He luchado, he trabajado y ningún hombre me ha presentado ninguna traba, quizás porque me he dedicado tanto como ellos mismos al trabajo. Con tesón, voluntad e ilusión se puede conseguir casi todo»

Diversos canvis a l'emissora estatal, que començà a emetre programació feta des de Madrid, van propiciar la marxa a principis de 1982 a la llavors coneguda com a Radio España de Barcelona, Radio Reloj o Cadena Catalana (vostès trien el nom), en aquells moments l'emissora més escoltada de Catalunya. Allà va treballar uns quants anys i fou on el programa va créixer i madurar, augmentant fins a les quatre hores de durada, i emetent-se parcialment a nivell estatal. D'aquella època aés també un company radiofònic inseparable: el doctor Alomar i l'anunci de Cruz Blanca i el "chequeo médico".

L'any 87 el programa marxa a Radio Miramar, que en aquells moments s'havia deslligat de la Cope. Continuen sent bones èpoques, com ho proven les 200.000 oients o els autocars que aconsegueix omplir per celebrar el 15è aniversari i que es desplacen un cap de setmana a París.

Al cap d'uns anys però, l'emissora torna a emetre la programació en cadena de l'anomenada "emissora dels bisbes" i el programa es veu obligat a refugiar-se a una petita ràdio anomenada Ràdio Salut. Allà s'hi estaria fins al 1997, quan per necessitats de l'emissora ha de passar als matins. S'acaba així un període ininterromput de 29 anys.

Tot i que el programa continua en franja matinal, inicia una certa decadència. És en aquesta època en què passa a realitzar-se en català. A principis de la passada dècada torna a canviar d'emissora (Radio Salut passa a emetre programació d'altres emissores)  i recala a la Cope, on els darrers anys feia un programa els diumenges al matí per a les emissores de Catalunya. Fou en aquesta època quan es va començar a interessar per la televisió, i va començar a presentar i produir magazins a televisions locals.

Mai va tenir un premio Ondas, però veient algun dels recents guanyadors, potser millor que no se'l donessin.

Descansi en pau.

P.D: Les ressenyes periodístiques sobre el decès de la popular comunicadora van farcides d'errors. Resulta com a mínim sorprenent que companys de professió no se n'adonin d'inexactituds més que evidents que apareixen a les diferents notes de premsa.

La "peineta" d'Aznar acabarà sent amb tota probabilitat una de les imatges del 2010. La veritat fa una mica de mal d'ulls veure a un expresident de govern contestar d'aquesta manera a aquells qui no li riuen les gràcies. Un esperaria que un polític tingués més cintura per fer front a les crítiques, per molt desagradables que aquestes siguin. També és cert, però, que les persones que es congregaren a "rebre'l" no anaven precisament en so de pau ni van mantenir la legítima crítica o protesta dins dels límits que imposa l'educació se suposa haurien de mantenir.

En el fons de tot això hi ha dos problemes. El primer, la recorrència a utilitzar la universitat per anar a donar mítings de franc, emparant-se en la suposada llibertat d'expressió. A mi em sembla perfecte, i desitjable, que els polítics s'acostin a la universitat, però les regles de joc les ha de marcar la universitat, no el partit polític de torn. A la pràctica però, el que veiem som reunions on impera el dogmatisme i on la més inofensiva de les crítiques pot acabar amb un bullying per part de la resta de l'auditori. En altres paraules, reunions d'intolerants.

El segon és que les universitats s'han convertit en el feu de grups radicals que, emparant-se també en el seu caràcter de pública creuen que allà tot s'hi val. No pot ser que en una universitat surti gratis destrossar mobiliari, agredir a professors que no volen fer vaga o fins i tot fer pintades donant suport a actituds i activitats que fan molt mal a la vista.

La solució és senzilla. En el primer cas, si volen fer mítings per a la seva audiència a la universitat, que els facin però pagant el preceptiu lloguer de la sala, tal i com els passa a la resta de mortals que volen fer un ús dels espais universitaris fora de l'àmbit estrictament docent i acadèmic. En el segon cas, començar a tallar l'oxigen a aquests grupuscles, començant per les subvencions que, per deficiències de disseny institucional, la universitat els ha d'acabar donant. Afortunadament, i després de molts anys de mirar a una altra banda, ja hi ha hagut universitats que han començat a treballar en aquesta direcció, com és el cas de la UAB o la UPF.

Personalment m'hauria agradat que la transferència dels serveis ferroviaris hagués anat acompanyada de les infraestructures, tenint en compte de què no té massa sentit que tenint un caràcter local siguin gestionades "a distància". Tot i això, cal reconèixer que s'està actuant de manera molt realista.

Ahir es van anunciar les primeres novetats al servei després de la transferència: una nova circulació a l'aeroport a primera hora del matí, reforç de circulacions a la línia de Vilafranca els caps de setmana i aprofitar els trens que a darrera hora del vespre marxen al dipòsit en comptes d'anar de buit. Benvinguts aquests primers gestos. A vegades no només és qüestió de fer grans obres sinó d'aprofitar millor les infraestructures existents.

Per als propers mesos venen més novetats, algunes d'elles referides a la línia de Puigcerdà (que tot i quedar lluny de Barcelona tècnicament pertany al nucli de rodalia). A veure si d'una vegada tenim una línia de tren que ofereix un servei digne, encara que no sigui a altes velocitats.

Mica en mica, i com qui no vol la cosa, ja fa gairebé anys que tenim trobades informals de blocaires a l'Ateneu Barcelonès. El que inicialment fou una reunió de mitja dotzena de persones que volíem conéixer-nos les cares (en el sentit literal del terme), a passat a ser una comunitat flotant d'una cinquentena de persones.

Ahir el Guillem, alma mater de la cosa, ens va convocar per a una nova reunió. Érem més de vint i amb un ampli ventall de temàtiques i accents. Ahir vam descobrir la importància dels blocs gastronòmico-culinaris, que els blocs no són patrimoni únicament de la gent de mitjana edat (si no fixeu-vos en l'espectacular crònica del primer viatge en avió Barcelona-Lleida), o la importància del periodisme de proximitat, bé sigui al centre de Barcelona, o un barri més "perifèric".

L'estructura de la reunió va seguir les pautes de les anteriors. La primera part, presentar als nouvinguts i deixar que ens expliquessin els seus projectes. Després el Guillem va anar generant debat a partir d'updates destacats que s'havien produït des de la darrera trobada, com per exemple la creació d'un bloc en defensa del patrimoni sitgetà sorgit com a spin-off del bloc de la Beli. Aquesta estructura va provar-se encertada per poder mantenir una certa tensió al debat i evitar que entre tanta gent es formessin els inevitables grupets.

La xerrada també va donar per obtenir feedback de cara als propers Premis Blocs. En general no acaba de convèncer el sistema d'elecció, basat en votacions populars, pel que comporta d'haver de "fer campanya". Vam avançar que s'està treballant en un sistema que vol preservar el "vot popular", però que intentarà evitar que es caigui en la petició pura i dura de vots. Suposo que ben aviat us el podrem explicar.

Twitter va ser el gran protagonista de la jornada, i el motiu del que probablement fou la primera manifestació oberta de discrepàncies que hem escoltat en una Ateneuesfera. La discussió, que va transcórrer amb tota normalitat, va evidenciar les diferents maneres d'entendre el 2.0 que es poden tenir.

La reunió es va donar per acabada a les 20h i, seguint la tradició, no vam marcar cap nova data de celebració. Seran les ganes de l'organització, la disposició de l'Ateneu i també les ganes de la comunitat ateneuesfèrica els qui acabaran decidint si en fem una altra més, o ho deixem estar.  Però com ha passat  tantes vegades anteriors, al final hi ha hagut convocatòria i resposta. I quina resposta...

Cada dia que passa dóna la sensació de què l'Ajuntament de Barcelona, o com a mínim alguns dels seus responsables, estan instal·lats en una altra galàxia. Avui, en el decurs de la presentació d'un pla per reduir el nivell de contaminació acústica, a un jefecillo d'àrea se li ha acudit plantejar la reducció de velocitat en alguns trams de les rondes. Això sí, la mesura s'aplicaria després de les eleccions, no fos cas que algun conductor s'emprenyés i no els votés.

 En altres paraules: ens vam gastar centenars de milions d'euros per fer una infrastructura que, al pas que anem, tindrà una velocitat màxima similar a la de Gran de Gràcia o el carrer Pelai. Sense comentaris.

De fet no és la primera vegada que es plantegen idees brillants d'aquesta naturalesa, alguna de les quals ha estat perpetrada.  No fa ni una dècada era possible (i perfectament legal) anar a 120 km/h per la Gran Via de Barcelona, concretament al tram inicial de la llavors A-19 (actual C-31). Una dècada després, i després d'unes milionàries inversions per reduir el soroll, ara només es pot anar a 50 km/h. Tot un exemple d'ineficiència municipal, ja que per anar a 50 km/h només hauria calgut posar un parell de senyals de limitació de velocitat.

Si us plau, siguem realistes. Hi ha moltes maneres de reduir la contaminació acústica sense haver d'introduir normes de difícil justificació i de més difícil compliment.  Si a les rondes hi ha massa contaminació acústica és, entre altres coses, perquè potser caldria replantar els baladres que, a més d'ajudar a reduir la contaminació acústica i atmosfèrica, donarien una imatge més humana, d'aquesta infraestructura.

Havia passat molts cops per davant i mai hi havia entrat. Me n'havien parlat força bé, però mai hi havia menjat. Setmanes enrere, coincidint amb l'inici de l'any vaig tenir ocasió d'anar a la Taverna Can Margarit.

El restaurant es troba al barri del Poble Sec, i és un dels restaurants veterans de la zona, ja que data del 1974. Ocupa un ampli local que, segons un dels cambrers, havien estat les cotxeres i estable d'una casa pairal. Em penso que algú ha fet volar massa la imaginació, ja que en aquella zona no hi havia activitat agrícola. L'única cosa que podia haver existit en aquell local era (1) un lloc per desar cotxes de cavalls; (2) una vaqueria (n'hi havia força a la zona) o (3) una bodega. Probablement el bloc que millor coneix el Poble Sec ens pugui donar algun cop de mà per resoldre aquest petit misteri.

Independentment dels seus orígens, el local està decorat en un estil força habitual en els restaurants de cuina "catalana" dels setanta, entesa aquesta com amanides, escalivades, butifarra amb mongetes i carn a la brasa, amb vasito o postres de músic per postres.  Unes bótes donen la benvinguda al visitant, i la cas els convida a prendre un got de vi de la bóta. Jo vaig optar per un Gandesa dolç força bo. Després d'aquesta primera experiència es passa a l'interior, on hi ha les taules.

La carta és força limitada, però cal reconéixer que s'aparta lleugerament de l'ortodòxia d'aquests tipus de restaurants. El plat estrella és un conill fet amb alls, cebes i romaní,, totalment recomanable. Les postres, com és d'esperar en aquests locals, són força pobres. Únicament compten amb un púding (això sí, en diverses varietats) i peres al vi (quan és temporada), si un no vol recórrer al tradicional vasito o llimona gelada de La Menorquina.

Dues curiositats: en aquell local no se serveixen Coca-Coles ni cafès, per decisió expressa del propietari. Aquests propietaris amb caràcter sembla ser que abunden a la zona, ja que a pocs carrers hi ha una altra venerable local anomenat La Tomaquera amb un propietari de perfil similar.

Local totalment recomanable per anar en grups més o menys grans a preus reduïts (màxim 20 euros per persona) i lluny de la massificació dels locals prefabricats del centre.

Postdata: L'Àlex Gutiérrez va fer també una ressenya d'aquest restaurant l'octubre passat.

Fa cosa d'any i mig vaig parlar d'un dels solars maleïts que hi ha a Barcelona, a la part alta del carrer Balmes. El que originàriament havia de ser un auditori musical, porta ja mig segle a mig fer i, el que és pitjor, sense perspectives de canvi.  Primer fou la convivència amb l'estructura d'un edifici que no va poder acabar-se per falta de diners. Després, l'enderroc i la promesa d'uns multisales que es van quedar als fonaments.

Avui El Periódico informa de què les obres s'han reprès. Els veïns són, amb raó, escèptics. Han vist començar molts cops les obres per veure com s'aturaven temps després. A més, el negoci del cinema, tal i com està muntat a l'actualitat, té un excés, i no pas un dèficit, de capacitat, el que fa poc viable econòmicament fer quelcom d'aquestes característiques. Potser els de Balañá ens sorprenen amb un perfil d'instal·lació diferent als cinemes que coneixem actualment...

O potser acaben fent un centre de wellness, un negoci que tindria sortida en aquella zona i que permetria acabar d'una vegada per totes una obra que va camí d'allargar-se més que la Sagrada Familia.

Postdata:  Fixeu-vos si tenen mala sort aquestes obres que l'empresa que les duia a terme era Proinosa, implicada en l'Operació Pretoria.

Tenim nova estació de metro. O millor dit, tenim una nova estació reformada. Aprofitant que la parada de Guinardó de la línia groga quedava a quatre passes de l'entrada del nou Hospital de Sant Pau, la necessària adaptació per a persones amb discapacitat física, i la necessitat de connectar-la amb l'estació homònima de la futura línia 9, la Generalitat ha fet una inversió modernitzar-la, tot ampliant vestíbuls i accessos. Podeu trobar més informació al bloc del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (un bloc que per cert necessitaria actualitzar urgentment el seu disseny).


Casualment la mateixa estació fou objecte d'una inauguració fa gairebé 36 anys, quan s'inaugurà un petit tram de la llavors nova línia IV de metro. La foto correspon a la boca de metro que dóna (o donava) al carrer de Sant Quintí. El carrer no està massa canviat, però els uniformes dels personatges semblen trets d'una funció de teatre...

El meu contacte amb les comissaries no havia passat, fins a data d'avui,  més que per les necessàries renovacions de la documentació, ara ja més espaiades per raons d'edat. Avui, però, una incidència amb una targeta de crèdit desapareguda i utilitzada de manera fraudulenta m'ha dut a visitar-ne una, concretament la de Cerdanyola del Vallès.

Com la majoria de comissaries del cos dels Mossos, aquesta és situada als afores de la població, en aquest cas el Parc Tecnològic del Vallès. Un plus si vas en cotxe (és fàcil aparcar), però un petit problema per a qui no utilitza transport privat. L'edifici és relativament nou, inaugurat l'any 2006 coincidint amb el desplegament de la zona. L'apariència de l'edifici és l'estàndard de la majoria de comissaries del bosc. Segons un conegut i antic company, es veu que les comissaries més "antigues" no deixen de ser barracons, ja que l'estructura és prefabricada. Per cert, em va comentar que probablement en pocs anys s'hagin de renovar les primeres.

La sala de recepció és buida de gent. Un mosso m'atén, em pregunta que m'ha passat i em pren les dades. Em pregunta la quantitat total de la "broma" i en especial si supera la xifra de 400 euros. Com el cas és afirmatiu em demana que esperi, perquè m'atenguin i pugui fer la diligència.

A la sala hi ha a la vista una carta de serveis. Un dels punts és el dret a ser atès en menys de 30 minuts.  Es procura complir. I quan no es pot garantir, s'indica al ciutadà que potser haurà d'esperar més temps, potser una hora. Això és el que li ha passat a les persones que han vingut darrera meu. La primera, víctima d'una estafa en una paga i senyal d'un pis que havia vist a Internet. La segona, per càrrecs a la seva targeta fets des de no se sap quin país. Aquest darrer tingué sort: el banc el va avisar de què s'estaven produint movimentts sospitosos. El meu encara és ara que m'ha d'enviar un missatge advertint-me de res.

A la sala d'espera també hi ha un parell de cartells ben visibles. Tracten sobre un fenomen que sembla comença a ser bastant habitual: les falses denúncies. Problemes econòmics, però també l'intent d'amagar infidelitats expliquen bona part d'aquestes conductes, les quals estan tipificades com a delicte. Els cartells ens ho recorden. Així ningú podrà dir que no ha estat advertit.

Al cap de mitja hora m'atén una agent. Tracte molt professional, sense caure en ser aspre. Em demana que li expliqui els fets, li aporto la documentació i es disposa a redactar la denúncia. M'aclareix alguns extrems que tenia dubtosos i la veig més optimista que jo sobre la resolució del conflicte que s'obre ara amb l'entitat financera. Tant de bo tingui raó.

Em fa fotocòpies de la documentació, imprimeix el full de denúncia, i em lliura també el full de drets que m'assisteixen com a ciutadà. Potser aquest darrer full és redundant, però més val pecar d'excés d'informació que no pas de no donar-la.

Potser he tingut sort i he enganxat una comissaria molt tranquil·la i una agent molt amable. Probablement, però, potser aquest no és un cas aïllat, sinó la norma. Una norma que per cert, gairebé mai es veu als mitjans de comunicació.

Ara esperar a no haver de tornar-hi en una bona temporada :-)