Vida quotidiana

Un oient de Rac1 va trobar, remenant hemeroteques, una perla interessant: l'any 1975 es podia anar a l'aeroport en tan sols 12 minuts mitjançant el nou servei ràpid que havia implementat la Renfe. Actualment el trajecte és de 18 minuts. Quan s'inaugurà, el servei s'oferia cada 15 minuts. La freqüència actual és de 30 minuts.

Val a dir algunes coses:

• La línia de l'Aeroport fou innovadora en el seu temps. No feia parades, i utilitzava una plataforma especial, separada de la resta de trens. El servei el prestaven les llavors moderníssimes unitats 440 (conegudes com a japoneses), algunes de les quals encara circulen actualment.

• Al cap de poc temps, veïns de Bellvitge i d'El Prat van començar a reclamar la parada dels trens a les respectives estacions. Alguna d'aquestes peticions va traduir-se en una pregunta parlamentària .  L'aturada   s'aconseguí a inicis dels vuitanta, el que implicava un augment de temps i també un canvi en la gestió del servei.

• La petició de què s'aturessin els trens a Bellvitge i el Prat s'argumentava en el fet de què els trens directes registraven una ocupació modesta, el que contrastava amb la saturació dels combois existents al corredor. De fet, cal recordar que en aquells anys el nombre de passatgers que anualment utilitzaven l'aeroport del Prat era més o menys similar al que actualment utilitzen l'aeroport de Girona (3 milions de passatgers).

• La relativa baixa demanda i el pas de tren directe a tren amb parades van forçar una revisió de la freqüència, que passà de 15 minuts a 20 minuts, i posteriorment fins a 30 minuts.

En definitiva, el que passa actualment amb la línia de l'Aeroport és que encara s'arrastra una decisió dels anys vuitanta que es prengué de manera temporal per optimitzar una infraestructura infrautilitzada i que no fou revertida en el seu moment. Amb l'agreujant de què bona part de les infraestructures específiques que es van cosntruir (com els viaductes a l'Hospitalet) van ser eliminades quan es va construir la línia d'alta velocitat.

Una bona decisió del diari Avui: limitar els comentaris a les persones registrades i, a més, obligar-les a signar amb nom i cognom. Molt probablement els comentaris guanyaran en qualitat i deixaran de produir vergonya aliena.

Jo encara donaria un pas més en aquesta direcció: obligaria a fer els comentaris utilitzant un OpenID, un perfil de Google, o un perfil de Facebook. Un mètode, que per cert, està tenint força popularitat en programes de televisió.

Avui ha tingut lloc a Manresa el "Ioga per Umbele", una classe de ioga els beneficis de la qual es destinaven als projectes de la Fundació Umbele. Més d'una vintenta de persones s'han aplegat a les instal·lacions del Gimbe , que han cedit les instal·lacions per aquesta finalitat, per iniciar-se en la pràctica d'aquesta disciplina.

Probablement aquesta és l'activitat més 2.0 que he vist en els darrers temps, ara que tant s'usa (i abusa) d'aquest terme. Un grup de persones decideixen donar diners per una bona causa, i ho fan mitjançant una activitat més o menys lúdica, la qual és possible perquè (1) un gimnàs posa les instal·lacions; (2) els participants contribueixen amb una quantitat monetària una mica per sobre a la que pagarien per una classe; i (3) la professora renuncia als seus honoraris. Una relació win-win de manual, i que a més, ha aparegut espontàniament.

Un parell de pinzellades de la sessió de ioga. La primera és que ha durat gairebé tres hores.  La segona, la professora, l'Anna Karina, una professional del món de l'economia que s'inicià no fa massa anys en el ioga gairebé per casualitat. Actualment fa comptades classes de ioga, però vaticino que si un dia vol dedicar-s'hi professionalment, tindrà força èxit.



Acabada la sessió s'ha passat al vessant més lúdic de la trobada: un dinar a Cal Spaghetti, un local que ni pel nom ni per l'aspecte de l'entrada convidaria a anar-hi. Però com en moltes altres coses les aparences poden enganyar. El restaurant ofereix un menú de cap de setmana a 20 euros consistent en mitja dotzena llarga de primers i segons. Presentació impecable, tot i que potser una mica curta de contingut, i una certa originalitat  l'hora de realitzar els plats. A destacar el cafè amb gel. És el primer lloc on te'l serveixen amb glaçons fets... de cafè.

La curiositat: Manresa dóna nom a un conegut restaurant californià.

Aquesta és la  imatge que presentava ahir dimecres el Parc de l'Espanya Industrial,  després de mesos de reforma i neteja de cara. Acostumat a veure'l degradat, amb l'aigua bruta, o fins i tot sense aigua (com va estar els darrers temps), costa d'imaginar-se'l així.

Aquest parc és un dels més característics dels que es van construir durant els vuitanta a Barcelona. Uns espais que trencaven la relativa monotonia i grisor d'espais verds d'èpoques anteriors, però de molt difícil i car manteniment. De fet, al cap de tres o quatre anys d'obrir-se, el Parc de l'Espanya Industrial ja estava força desgradat.

Esperem que el new look duri una bona temporada.

Ja era més que discutible que per anar a inaugurar un aeroport que no es posarà en funcionament fins d'aquí unes setmanes es noliegés un avió per cobrir l'itinerari Barcelona - Lleida.  Un desplaçament que potser té lògica simbòlica, però que no queda massa bé venint d'un govern que no ha parat de marejar-nos amb la sostenibilitat ambiental i que fins i tot ha implementat mesures impopulars, com la limitació a 80km/h per motius mediambientals.

Aquest però no fou l'únic vol del dia. Resulta ser que via La Vanguardia ens assabentem que el vicepresident Carod Rovira, famós per haver estat el precursor del carsharing en les seves èpoques de diputat ras,  se'n va tornar a Barcelona en un helicòpter dels bombers. La raó, segons apunten fonts oficials, era que no podia perdre un vol a Dakar, ja que a l'endemà tenia feina a fer allà.

Està justificat aquest ús de l'helicòpter? Al meu entendre, no. Qui inaugurava les instal·lacions era el President Montilla, i per tant el senyor Carod Rovira era completament prescindible. Si volia anar-hi de convidat perfecte, però si tenia com a prioritat marxar a Dakar (i aquí no entrem en la utilitat del seu viatge al Senegal) potser s'hauria pogut estalviar la inauguració.

Però a més, aquest gest denota que el Vicepresident ha perdut tot contacte amb la realitat. Si el passat diumenge es va gastar més d'un miler d'euros quan podia haver anat a Barcelona en cotxe, quants diners de més s'ha gastat en tot el darrer any? Una pregunta molt pertinent quan resulta que els hereus de Centelles han de vendre el fons "a Madrid" perquè aquí ningú els feia cas, o quan s'han de desmantellar companyies de dansa perquè el Departament de Cultura ha hagut de passar la tisora per les subvencions.

Aquest vespre he tingut l'oportunitat d'anar a la primera sessió oficial dels "Dilluns d'AnticsUPF", una iniciativa de l'Associació d'Antics Alumnes d'aquesta universitat que té com a objectiu apropar a la societat en general, i als membres de la comunitat universitària en particular, temes d'actualitat des d'una perspectiva transversal i interdisciplinar.  Es tracta d'un vell projecte que s'havia intentat algun cop i que entre tots li hem donat forma, triant un dia poc habitual per coses d'aquestes característiques (un dilluns), dotar-lo d'una certa continuitat, i programar sessions de temes diversos.

La sessió d'avui ha anat sobre màrqueting digital. Hem tingut l'oportunitat de comptar amb tres ponents d'alta qualitat: en Javier Velilla, consultor especialitzat en social media i a qui coneixia d'altres saraus virtuals (ateneuesfèrics per més senyes); en Tomàs Cascante, responsable de Tertulia Digital; i finalment Francisco Rodríguez, marketing manager de Xing a Espanya. Durant prop d'una hora hem tingut ocasió de poder escoltar els seus punts de vista, alguns cops divergents sobre el màrqueting digital i les noves tendències. Hem comptat també amb la presència del degà d'Econòmiques així com la del vicedegà.

L'assistència ha estat magnífica, fins al punt de què ha superat les previsions i ha obligat a buscar una altra aula alternativa. Els bons oficis de l'organització han ajudat a desbloquejar el camí i hem pogut aixoplugar-nos en una aula prou gran per encabir a les pràcticament 100 persones que érem allà. Tot i això, la interrupció i canvi d'aula potser han allargat més del compte la reunió, el que ha fet que al final el torn obert de paraules fos més curt del que seria desitjable. Un factor a tenir en compte en futures trobades.

Mentre escoltava les diferents ponències anava pensant en les associacions d'antics alumnes del futur, en les quals el paper del que s'anomena community manager substituirà al de l'administratiu. Si el poguéssim fer, seria un canvi molt interessant, ja que donaria major visibilitat, però sobretot utilitat, a una organització com aquesta. Caldrà pensar-hi més.

El Centre D'Art Santa Mònica ha dedicat una exposició a Quim Monzó.  Joaquim Monzó Gómez (Barcelona, 1952) és probablement el principal artista viu que tenim a casa nostra. Tot i que la majoria de nosaltres el coneixem únicament pel seu vessant literari, el cert és que en els seus orígens la seva orientació era el dibuix i el disseny, al qual s'hi va dedicar fins que es concentrà en la literatura a finals dels setanta. De fet el disseny de Carburos Metálicos és una variació d'un disseny seu.

Malgrat encara no hagi arribat als seixanta, en Monzó porta molta mili a sobre. De fet, l'exposició evidencia un Monzó diferent al "Monzó de La Vanguardia" que coneixem actualment: el Monzó iconoclasta i ramblero dels setanta, o el Monzó gintoniquero dels vuitanta. Probablement aquestes van ser les dues dècades de plenitud de l'artista i on es concentra el gruix de la seva producció (o com a mínim, la que genera un major interès).

A més de presentar a un Monzó diferent (o al que ja havíem oblidat), l'exposició també retrata una Barcelona cultural ja inexistent, i que cronològicament va prendre el relleu de la gauche divine (de la qual en parlàvem no fa massa dies). La Barcelona cultural del Zeleste i la Rambla, i la Barcelona del disseny i dels yuppies filosocialistes (sector Maragall) dels vuitanta. Cal destacar el muntatge que s'ha fet recreant un bar musical de l'època i del qual comencen a quedar-ne pocs exemplars.

L'exposició també dedica un espai al Monzó mediàtic, el del Persones Humanes, probablement l'espai que el consagrà definitivament dins del gran públic. Malauradament li dedica poc espai al Monzó radiofònic, potser tant o més important que el televisiu, i on per cert ha tingut una presència gairebé ininterrompuda durant més d'un quart de segle.

L'exposició es pot visitar en una mitja hora. Si se us queda curta, sempre teniu l'opció de comprar-vos el llibre de l'exposició.

P.D: S'ha penjat a Flickr una galeria d'imatges de la inauguració de l'exposició. Una bona iniciativa, que contrasta amb els milers de fotos d'inauguracions i actes similars que queden amagades en arxius.

Ahir la Fecarsam va iniciar una campanya de signatures per demanar que es retiri el projecte d'enduriment de la normativa de tabac. Segons les seves estimacions, entre 800 i 1200 establiments tindran fulls de signatures perquè la clientela s'hi pugui afegir. Els seus arguments són senzills: prohibir el tabac produirà una caiguda de la facturació d'un 25%, i pot suposar la pèrdua de fins a 150.000 llocs de treball a Espanya, 30.000 dels quals a Catalunya.

D'entrada aquestes xifres d'impacte econòmic no s'aguanten per enlloc. L'evidència de països on s'han implementat mesures similars és que no ha passat res. Fins i tot en alguns casos s'han trobat amb la sorpresa agradable de recuperar a no-fumadors que fins aquell moment evitaven locals plens de fum. Tampoc ajuda als seus arguments que Starbucks, el paradigma de model de negoci d'aquest sector de les darreres dues dècades, sigui una cadena on des del primer dia es va prohibir fumar en els seus establiments. Segons la lògica d'aquests "experts" Starbucks mai hauria existit...

Però hi ha quelcom més greu en tot aquest discurs: un despreci absolut de les preferències i la salut dels no fumadors, que són (i ells mateixos ho han fet en aquest estudi matusser)  la immensa majoria de persones. Apel·lar a la llibertat per continuar obligant a milers de persones a empassar-se substàncies tòxiques em sembla totalment fora de lloc. Acceptaríem també apel·lacions a la llibertat per justificar que s'engreixin els ramats amb substàncies cancerígenes? Acceptarien tots aquests empresaris que tanta llibertat demanen que se'ls instal·lés una antena de telefonia mòbil o un abocador al costat dels seus xalets? Jo no m'ho crec. I més d'un d'aquests personatges ha estat el primer que ha demanat signatures perquè no  s'instal·li una antena de telefonia mòbil al veinat o perquè els avions no passin per sobre les seves cases.

I per cert, que no m'esperin mai  en cap dels locals dels que tinguin fulls per signar o aquest cartell a la porta. No m'agrada anar a llocs on em desprecien com a client. I potser fóra bo que féssim el mateix tots els no-fumadors i que no volem estar obligats a inhalar una substància tòxica i perjudicial per a la salut.

Ni el millor dels guionistes d'humor d'aquest país hauria pogut tenir semblant idea: demanar l'organització dels Jocs Olímpics d'Hivern, concretament els de 2022.  Ni en Pasqual Maragall en els seus millors temps hauria pogut tenir una idea de tal calibre (i això que, fou "gràcies" a una de les seves idees vam tenir Fòrum 2004).

La proposta no té ni cap ni peus. En primer lloc, i tenint en compte que a Barcelona només s'ha esquiat un cop a la història (concretament el 25 de desembre de 1962), potser hauria estat bo realitzar una candidatura conjunta amb aquelles poblacions que sí tenen tradició d'esports d'hivern (penso en Puigcerdà, però també amb La Seu d'Urgell), i realitzar una proposta conjunta. Sembla però, que res d'això s'ha fet, a jutjar per la roda de premsa en solitari i per la sorpresa mostrada des d'alguns estaments que, a priori, haurien d'estar assabentat.

En segon lloc, té possibilitats reals d'elecció? Tinc els meus dubtes.  És cert que Barcelona compta amb una potentíssima infraestructura hotelera, el know-how d'haver organitzat un esdeveniment encara més important (els Jocs de la XXV Olimpíada) i unes instal·lacions que permeten fer les cerimònies a cost pràcticament 0. El problema està en què es va molt coix en el que seria infraestructura per fer les proves. El Pirineu ni va sobrat de neu, ni d'estacions capaces d'hostatjar proves d'aquestes característiques.

En tercer lloc: quins beneficis aportarà una hipotètica elecció?  Els Jocs del 92 van deixar un bon nombre de beneficis, gràcies a una explotació modèlica, però també perquè el punt de partida era molt baix. Algú se'n recorda de quants turistes tenia Barcelona l'any 1985?  O de quants cops sortia la ciutat de Barcelona a anuncis o sèries de televisió?  Ara però, és molt poc probable que tota la inversió necessària acabés donant algun rendiment, en una ciutat ja plena de turistes i situada al mapa.

I finalment, i no menys important, una proposta així és una manera gratuïta de "fer amics".  Jaca fa anys i panys que es presenta. Potser Andorra també estava considerant presentar-s'hi. I molt probablement Madrid tornarà a fer-ho per als Jocs del 2020. Tenint en compte les escasses possibilitats d'èxit que pot tenir una candidatura així, calia fer aquest moviment?

Si l'alcalde està inquiet i té ganes de fer coses, ja li anirem donant feina des d'aquest bloc. Perquè de feina a fer a la ciutat n'hi ha molta...

P.S: No us perdeu l'excel·lent cobertura que ha fet el Guillem Carbonell sobre la repercussió de la notícia als mitjans de comunicació.

Probablement la gran nevada de 1962 sigui la primera que es pugui veure en color. A més de les fotografies (hi ha una excel·lent col·lecció de postals de la nevada editada per Escudo de Oro), també tenim el valuós testimoni de les pel·lícules en super 8 rodades per nombrosos cineastes aficionats. Algunes d'aquestes filmacions, fins ara amagades als calaixos de cases particulars, han sortit a la llum gràcies al Youtube. 

Probablement la que mostra la nevada al Corró d'Avall (a Les Franqueses del Vallès) sigui la més impactant, tant per la quantitat de neu com per l'escena del tren de vapor llevaneus. Però també impacta veure les imatges de la nevada a Badalona, amb la platja ben coberta de neu.

I ja més actuals són les nevades de mitjans dels vuitanta. El post que el meteoròleg Dani Ramírez va fer temps enrere sobre les nevades del 85 i 86 ho explica tot. La de finals de gener de 1986 fou també la primera que mereixé programes especials de ràdio, tal i com recordava temps enrere la web dels 25 anys de Catalunya Ràdio. Probablement també fou la darrera gran nevada sense telèfons mòbils.




Això escrivia en Picó sobre la nevada del 1986:

Potser l’aventura més emocionant va ser la d’intentar pujar al Matagalls (1.697 metres), al Montseny, després de la nevada del 31 de gener de 1986. Els gruixos oscil·laven entre dos i sis metres de neu. No havia vist mai tanta neu al Montseny. Va ser impossible arribar al cim. De fet, no vam arribar ni a la meitat del recorregut. Ens enfonsàvem fins al coll i era perillós. Dues setmanes després vam pujar al Turó de l’Home i l’observatori encara estava gairebé sepultat per la neu. Només sobresortien el sostre de la garita meteorològica i les boques dels pluviòmetres.  (El Periódico, 20/12/2009).

Això és el que opinava el llavors primer secretari del PSC, José Montilla, sobre l'actuació de la Generalitat:

El primer secretario del PSC aseguró ayer que el caos vivido el viernes en Cataluña “pone de manifiesto una grave falta de previsión por parte del Govern de la Generalitat” (La Vanguardia, 16/12/2001).

I això opinava el llavors portaveu d'IC-Verds, Joan Saura:

“Lo que ha ocurrido es absolutamente incomprensible. No ha venido de improviso; se sabía. Ha nevado, pero no tanto como para que Cataluña se quede parada”, afirmó Saura, que pedirá la comparecencia del conseller de Interior y la del de Indústria." (La Vanguardia 17/12/2001)

I el llavors portaveu d'ERC no es quedava enrere:

Ridao indicó que la situación de caos en que ha quedado sumida Cataluña “pone de relieve la imprevisión del Gobierno de la Generalitat”.

Notícia d'avui a El País:  

La Fatarella permaneció dos días aislada y sin médico ni enfermera

 

Aprofitant el canvi de semàfors, l'Ajuntament de Barcelona ha fet també un redisseny dels senyals, canviant els tradicionals per uns de mida reduïda, com el que es veu a la foto.  Aquest senyal mini pot quedar la mar de bé en un concurs de disseny, però és un autèntic perill per a la seguretat, ja que és poc probable (per mida i ubicació) que pugui ser vist clarament per un vehicle en moviment. A més, pel que sembla no es tracta d'una prova puntual, sinó que la voluntat és estendre-ho a totes les cruïlles amb nous semàfors. A Can Mai Nou ja li haurien dedicat un post a l'alcalde...

Dubto també que actualment aquest anunci passés el filtre de cap comissió de publicitat:

1. El desplaçament en helicòpter és innecessari i emet excessives emissions de CO2. 
2. L'helicòpter genera contaminació acústica.
   
3. S'ofereix a infants un producte amb un alt contingut de greixos saturats i parcialment hidrogenats, ric en colesterol dolent i per tant, nociu per a la salut.
   

Difícilment un anunci com aquest passaria els filtres de la publicitat actual pels següents motius:

- Promou hàbits de conducció temeraris entre els infants.
- Promou un estil de mobilitat no sostenible i basat en l'ús indiscrimat del vehicle privat.
- És un anunci masclista, ja que només es veuen pares jugant amb els seus fills, i no pas amb les seves filles.

A vegades pot costar força un bar on poder passar una estona asseguts confortablement prenent una copa que s'aparti del cubalibre. Afortunadament aquest problema ja està resolt a molts llocs, on s'ha anat introduint un perfil de bar que està a mig camí d'una cocteleria clàssica i un bar musical.

La zona que hi ha pels volts de la Plaça Letamendi és una d'aquestes zones on costa una mica trobar un bar amb aquest perfil. Si hi ha un bar que s'aproxima més o menys a aquestes característiques, aquest és el Klavier.  Situat al carrer Aragó, és un ampli local decorat amb certa gràcia i amb sofàs i tauletes.

El que fa singular el local no és la decoració o els còctels (que per cert no estan gens malament), sinó el fet de què es tracti d'un dels pocs "piano bar" que existeixen a Barcelona, i on a més és possible cantar en plan karaoke. De fet, la nit que vam anar ens vam topar amb un bon nombre de cantants, que intentaven cantar les seves cançons predilectes, generalment d'estils musicals que anaven de José Luis Perales a Bertín Osborne, passant per Julio Iglesias. En general, però, el resultat podríem dir que era discret tirant a dolent. I en el cas del cantant que es va animar amb una ària operística, podríem dir que ratllava el ridícul.

Un aspecte que ens va sobtar de la nostra visita van ser les recomanacions del cambrer. Preguntat sobre si feien còctels, ens respongué afirmativament, però advertint-nos de què trigarien uns 15 o 20 minuts. El motiu era que només hi havia un barman, i aquest s'ho prenia amb una certa calma. Tampoc es podien demanar combinacions que no figuressin fora de la llista. La veritat, un servei una mica pobre per un local que apunta a un perfil mitjà-alt de la clientela, i que es reflecteix en els preus que aplica, superiors als d'algunes cocteleries.

Sorprenentment però, els de Time Out tenen una percepció diferent. Aquesta és la ressenya del local que van fer temps enrere:

Klavier (Aragó, 221. T. 93 454 81 40.)
Joan Miró és el propietari i alma mater del Klavier. Exguitarrista del llegendari grup de rock Lone Star i instrumentista de Peret, és a més un pianista consumat, com ho demostra diàriament en aquest peculiar piano bar que ofereix sessions de karaoke amb música en viu. Té un repertori que supera les 3.000 cançons, totes disponibles per a qui gosi interpretar-les amb ell. Però compte, perquè al Klavier el grau d’exigència amb el cantant no és el mateix que el d’un karaoke normal. Alguns dels clients habituals han estat cantants professionals en el passat, així que el públic és rigorós i no tolera el desafinament constant. El Klavier, decorat en tons vermells i negres, elegant i amb un servei impecable, té l’encant dels llocs clàssics, però no té competència en la seva classe. Obert de dimarts a diumenge, el Klavier és un lloc de culte per la seva clientela, i a partir de certes hores un lloc de trobada per a una clientela madureta i canalla que sovint allarga la nit a porta tancada al voltant de l’incansable teclat del Joan Miró. Prendre una cervesa us costarà uns 7 € i el combinat 10 €.

O el cronista no va anar-hi, o bé va enganxar un dia (a) amb bons espontanis fent de cantant i (b) amb el cambrer amb bon humor... ;-)

5617 de 7572 que van arribar.Aquest ha estat el meu resultat de la Sant Silvestre d'enguany. Traduït en minuts, 55 amb 15 segons per cobrir una distància de 10km. Si mirem  el got mig ple, aquest resultat millora en gairebé 2 minuts el de l'any anterior, que fou de 57 minuts i 2 segons. No està malament tenint en compte que durant les darreres setmanes no havia sortit a còrrer.  En qualsevol cas, es tracta d'un registre allunyat del que aconsegueixen companys com Himajina (que va fer 47 minuts), o en Toni de Sedentaris.cat , que va fer 42 minuts.

En general predominava la sensació de què s'havia tractat d'una cursa bastant ràpida. De fet, els registres han estat força bons i s'ha pulveritzat més d'una marca. Probablement hi hagi ajudat la climatologia, ideal per a córrer i que ja haurien volgut els de la cursa homònima a Madrid.  De fet, córrer un 31 de desembre sempre és una delícia, ja que en la dècada que fa que se celebra mai s'ha hagut de lamentar una climatologia diversa.

Un aspecte que cal agrair a l'organització de l'esdeveniment és haver superat amb nota el repte de la creixent massificació d'aquestes curses. Tot i que es troba a faltar la mà de Nike, experta en aquests temes, es va saber gestionar força bé la sortida, el que va permetre menys aglomeracions del que estem acostumats. També va funcionar de manera més que correcta la gestió de l'avituallament final, una zona que tradicionalment visualitza si se sap o no organitzar una cursa. En aquest cas, aconseguir l'ampolla de beguda isotònica no va representar més de dos minuts.

Ara bé, hi ha un parell de coses que cal millorar per futures edicions:

• La primera és la de la il·luminació, força pobra en alguns llocs (per exemple a les zones d'avituallament) i directament inexistent en alguns trams, amb el perill que això representa.
• La segona és la laxitud a fer complir el reglament de la cursa. Continuen veient-se massa gent amb cotxets, gossos i criatures, amb el risc de provocar accidents innecessaris.  També era força habitual veure més d'un corredor prendre dreceres per tal d'estalviar-se (sobretot a la part inicial). Si volem una carrera seriosa cal evitar aquests comportaments. Tampoc estaria de més que la Guàrdia Urbana s'apliqués i sancionés a aquells vianants que travessen la cursa posant en perill la integritat física dels corredors.
  

Si bé la Cursa de Bombers és una futura estació del calendari, no tinc encara clara quina serà la propera. Potser la Cursa de Sant Antoni, que ja vaig córrer el 2006 i el 2007?