Vida quotidiana

Les darreres eleccions han generat dos nous prejubilats: José Montilla, amb 55 anys i Ernest Benach, amb 51 anys, passen a la categoria de "prejubilats oficiosos" un cop han refusat agafar les actes de diputat que havien aconseguit. Tant el President Montilla com el President Benach tindran dret a percebre una compensació que no està gens malament. D'entrada tenen dret a percebre el 80% del seu sou durant una legislatura. I quan facin 65 anys gaudiran del 60% del sou de manera vitalícia. Que ningú malpensi. La llei no se l'han fabricat ells sinó que ve del 2003, quan s'afrontava la primera jubilació (en aquest cas la del President Pujol), i un decret posterior inclou també altres prerrogatives, com la contractació d'assessors o la disposició d'un cotxe oficial de representació.

D'entrada no em sembla malament que tots dos presidents rebin una compensació monetària, com el subsidi d'atur que reben els treballadors un cop s'extingeix la seva relació laboral (ells no tenen dret a subsidi d'atur). També em sembla més que correcte que tinguin una pensió de jubilació digna que tingui en compte els anys que han treballat pel país (ells no cotitzen a la Seguretat Social per aquest concepte i per tant no tindrien dret a pensió) .

Ara bé, trobo excessiu i fora de lloc que les condicions siguin infinitament millors que les dels treballadors, tant en requisits d'accés, com de quantia o de durada. Aquest sou hauria de tenir un màxim de 2 anys de durada (suficient com per reorganitzar-se la vida professionalment), com els hi passa a la resta de mortals. O representar només el 70% del sou anterior durant els sis primers mesos, i el 60% d'allà en endavant. I per descomptat no tindrien dret a acollir-s'hi si són càrrecs electes i hi han renunciat voluntàriament, igual que un treballador no té dret al subsidi d'atur si abandona voluntàriament l'empresa. El mateix podríem aplicar a les jubilacions. Seria molt més just i transparent que cotitzessin en un sistema anàleg al règim general de la Seguretat Social amb la màxima cotització.

Novament estem davant d'un cas on el possible estalvi serà petit, però moralment s'estaria donant un gest davant dels centenars de milers de persones que es troben en una situació anàloga però que no tenen la sort de ser polítics. A més, amb quina autoritat moral ens demanaran als ciutadans que ens jubilem als 67 anys o que acceptem unes condicions més dures per poder-nos jubilar o prejubilar? O una retallada en les condicions d'accés i de gaudi del subsidi d'atur? Després es queixen de què hi ha desafecció i de que els polítics estan mal considerats entre la ciutadania.