Vida quotidiana

Era un 22 de desembre i aquell vespre se celebraria el Solstici d’Hivern. Força anys enrere s'havien celebrat per aquestes dates unes festes anomenades Nadal, però que foren eliminades pel govern, format pel Partit de la Sostenibilitat, el Partit de la Felicitat i el Partit de la Multiculturalitat, al considerarles excloents, xarones i promotores d’un excessiu consumisme. Tot i la reacció contrària de força grups que volien mantenir la festivitat, es van declarar feiners el 25 i el 26 de desembre. Fins i tot algú va proposar que els escolars fessin classe normal per aquestes dates. No obstant, la forta oposició dels sindicats de mestres, que tenien una forta influència sobre els partits de govern, va fer que no només no s’eliminessin, sinó que se n’ampliés la durada fins al 15 de gener.

Durant els dies previs a la celebració del Solstici d’Hivern els escolars feien una sèrie d’activitats pedagògiques. Una d’elles era la realització d’un Paisatge d’Hivern, una tradició ancestral que a l’època dels Nadals s’anomenava Pessebre. Ara bé, hi havien hagut alguns canvis. El primer d’ells fou la desaparició de tota simbologia religiosa, que es considerava podia ser ofensiva per als cada més nombrosos ciutadans que professaven altres creences. També es va prohibir incloure-hi una figura anomenada “caganer” perquè es considerava que podia incitar a l’incompliment de l’Ordenança Cívica. Els pedagogs també tenien cura de què tots els materials que es fessin servir per dissenyar el paisatge fossin sostenibles i que en cap cas s’emprés molsa, grèvol o qualsevol material provinent del bosc.

Aquell 22 de desembre en Nil va haver d’esperar força estona als seus pares un cop acabada la jornada escolar. Vivien a l’altra banda de la ciutat, però li van assignar el CEIP “La Fraternitat” malgrat els desitjos de dur-lo a l’escola que tenien al costat de casa. A més, desplaçar-se per la ciutat no era fàcil. Només es podia circular en automòbil privat si es tenia un permís, s’havien suprimit els autobusos per contaminants i les obres de soterrament dels tramvies anaven per llarg perquè un grup naturalista s’hi oposava pels danys irreparables que aquesta mesura podia tenir sobre una població de cucs endèmica de la zona.

Mentre tornaven a casa van passar pel centre de la ciutat, que era ple de gom a gom per la celebració del Sorteig d’Hivern. Malgrat que el Partit de la Sostenibilitat havia exigit l’eliminació de les rifes per estimular la ludopatia, el Partit de la Felicitat, que controlava el departament corresponent, havia considerat que era una bona font de generar recursos econòmics i, a més, distreia als ciutadans que altrament haurien protestat les darreres mesures del govern. De fet, els premis que donava la Grossa eren en comparació molt més elevats que en la seva etapa anterior. Ara bé, tampoc hi havia massa oportunitats per gastar-se els diners: s’havia prohibit la tinença de segones residències per insostenibles, calia tenir un permís especial per poder tenir un automòbil privat, que només es concedia als habitants de zones rurals o als funcionaris de nivell baix del govern (els de nivell mig i alt tenien dret a cotxe oficial sense xòfer o amb xòfer, respectivament).

On el Partit de la Felicitat no se’n sortí amb la seva fou en els enllumenats dels carrers, que havien estat prohibits anys enrere per innecessaris i generar contaminació lumínica. Tampoc eren permesos els arbres i en general qualsevol guarniment que fos sumptuós o innecessari. Aquesta mesura també afectava als comerços, als quals se’ls havia prohibit tenir aparadors per tal de no incitar al consumisme.

Aprofitant que tornaven a casa van decidir aturar-se al colmado per les darreres compres per al Sopar del Solstici. Des de la televisió s’havia insistit als ciutadans de les virtuts de mantenir una dieta sana basada en el consum responsable. La carn gairebé havia desaparegut de les prestatgeries, després de què s’introduís un impost especial per fer front a les emissions de CO2. El que ja havia desaparegut completament era el marisc, el salmó fumat i les fruites exòtiques, tot i que les males llengües deien que a certes estances oficials se’n continuava veient, i força. També havien desaparegut el cava, el vi i els pernils, en aquest cas per no ofendre a ciutadans d’altres cultures. Aquesta havia estat la condició irrenunciable que havia imposat el Partit de la Multiculturalitat per entrar a formar part del govern. No havia estat l’única condició que van haver d’acceptar els altres partits per poder sumar la majoria absoluta al parlament. El canvi de calendari n’havia estat l’altre, deslliurant-lo així del monopoli cristià.

Durant la Nit del Solstici era costum que les criatures rebessin regals per part dels seus familiars. En èpoques anteriors els regals els duien els Reis Mags, el Pare Noel o el Tió. Però totes tres representacions havien estat prohibides. Els Reis Mags foren els primers a ser desterrats, per ser considerats xarons i reflectir una societat racista i classista. El Pare Noel fou el següent, ja que algú el va associar amb una coneguda marca de begudes refrescants, ara ja prohibides, que havia estat la icona de les corporacions transnacionals. Finalment el Tió fou el darrer a caure. La decisió fou controvertida, ja que alguns pedagogs defenien el seu manteniment mentre que d’altres, finalment majoria, consideraven que l’acte de cagar el tió incitava a la violència.

Les joguines també havien canviat respecte a les que es regalaven anys enrere. Les joguines bèl·liques i els cotxes de joguina havien estat lògicament prohibits, com també la majoria de jocs d’ordinador. També foren prohibides les joguines que incitessin a comportaments competitius i totes aquelles fetes amb plàstic. Des de la televisió es recomanava l’adquisició de joguines de fusta que promoguessin l’activitat constructiva. També s’havien tornat a popularitzar els Mecanos. Ara bé, els nens preferien sense cap mena de dubte les bicicletes i els patinets.

Acabat el sopar era costum acostar-se a la plaça del barri per socialitzar amb els veïns. Aquell dia s’aprofitava per encendre un foc. Es tractava d’una ocasió excepcional, ja que generalment estava prohibit fer focs, no tant pel risc d’incendis forestals, sinó per les emissions de gasos contaminants. No obstant, la llei va preveure la possibilitat de poder-ne en aquells casos o jornades on fos tradició. Així se salvaren les fogueres de Sant Joan o les Falles del Pirineu, entre d’altres.

La foguera era de fet l’única atracció que hi havia després del sopar. Els teatres i els cinemes (on s’havien prohibit les pel·lícules d’acció o bèl·liques) tancaven aquells dies per facilitar la conciliació laboral, i per la televisió només passaven documentals educatius o bé adaptacions d’obres de teatre d’autors “poc comercials”. Tampoc hi havia massa motius per quedar-s’hi massa estona, ja que a mitjanit es declarava el toc de queda vigent diàriament fins a trenc d’alba. Les autoritats van pensar que d’aquesta manera es podrien estalviar la il·luminació dels carrers, contribuint a una menor contaminació lumínica i despesa energètica. De pas, aquesta mesura va acontentar als veïns de diferents barris que havien promogut plataformes en favor del descans i en contra del soroll.

Acabava així un 22 de desembre d’un any qualsevol. Els més grans acabaven un cop més enyorant els Nadals, però ningú s’atrevia a dir-ho, no fos que el titllessin de reaccionari. Per als més joves el Nadal era una cosa que havien vist per Internet.