Vida quotidiana

Algú aposta per la victòria del PSC a les properes eleccions? Jo no conec a ningú que doni un duro per ells, i sembla que tampoc ells mateixos hi confiïn. La marxa de Pancho Taboas a Madrid n’és un exemple. Taboas ha estat la mà dreta de Montilla, pel que la nova destinació a Madrid, ni que sigui per ocupar una secretaria d’estat, fa sospitar que les maletes ja fa temps que estan preparades al Palau de la Generalitat.

I això també es nota en la campanya electoral. Lluny de plantejar una campanya en positiu, i evitant entrar en comparacions (que és el que normalment hauria de fer un partit que està en el govern), s’està plantejant una campanya molt en negatiu de cara a mobilitzar els seus votants nuclears, aquells que un destacat estratega socialista no dubta en qualificar com a persones de nivell sociocultural mitjà-baix. Primer van ser les comparacions, més o menys afortunades, amb la gestió d’un suposada “època Mas”, i ara són els cartells “Ni-ni”, en els quals es defineixen com “ni independentistes ni de dretes”.

Personalment crec que el PSC planteja malament el seu discurs i això li farà perdre les eleccions, com també li pot acabar fent perdre l’alcaldia de Barcelona i, depenent dels resultats d’Igualada (quin nom més oportú!) perdre també el control de la Diputació de Barcelona. Un resultat desastrós per a un partit que pràcticament ha tingut al seu abast totes les institucions importants de Catalunya i que no n’ha sabut treure profit. I la culpa no la té ni la crisi ni el “govern amic de ZP”.

El problema el tenen en haver descuidat a un nucli important del seu electorat natural: classes mitjanes i mitjanes-altes urbanes més progressistes en termes socials del que els pot oferir una Convergència i Unió, i més liberals en termes econòmics (i també socials) del que els pot oferir una Iniciativa. I també persones que no són independentistes de cor, però que tampoc veuen una hipotètica independència com quelcom terrorífic o inadmissible.

Un dels grans encerts que va tenir el PSC fa trenta anys fou conjugar en un mateix partit classes populars i classes professionals mitjançant uns equilibris que alguns cops costaven d’entendre de fora estant. El màxim exponent d’aquesta filosofia fou Pasqual Maragall. I casualment fou en Pasqual Maragall qui recollí el major nombre de vots que el PSC mai ha tingut en unes eleccions catalanes. Una dada que haurien de tenir en compte els estrategues del PSC.