Font: L'Econòmic
Ha començat ja el segon curs de l'"era Bolonya". Després d'anys d'estudis, proves pilot i d'un debat que en alguns casos va acabar amb tancades i actuacions policials poc afortunades, l'any passat va arribar l'hora de començar a implantar els nous programes i una nova manera de fer les coses, on l'aprenentatge basat en la classe magistral havia de donar pas a un nou model que tingués en compte altres tipus d'aprenentatge. Seminaris, tallers, treballs o exercicis susceptibles de ser avaluats constituïen el "menú bolonyès", que fins al moment havia estat poc habitual a les universitats de casa nostra, amb l'excepció potser de la Pompeu Fabra.
Com un es pot imaginar aquest canvi implica incórrer en majors despeses. No és el mateix que un professor es limiti a assistir a una classe i a explicar una lliçó, que demanar-li a aquest professor que a més de la classe es dediqui a corregir cada dues setmanes 100 llistes d'exercicis, o que a més de l'examen final hagi també de corregir un nombre idèntics de treballs. Les dedicacions horàries es disparen i per tant, la nòmina de professorat. Tampoc les instal·lacions, basades en grans aularis amb capacitat per acollir en una aula a uns 100 estudiants, estan preparades per aquest nou repte, el que ha implicat que algunes universitats hagin hagut de fer reformes per crear microaules amb capacitat per 20 o 30 estudiants.
Si tots aquests aspectes ja eren un problema en un context "normal" en el que les universitats ja feien mans i mànigues per quadrar els seus pressupostos, més ho és encara ara que han patit una important retallada de fons per part de les diferents administracions, o dels importants retards en la recepció de les transferències. Els pressupostos d'algunes universitats estan en números vermells i algunes d'elles han hagut d'activar plans de contingència. Aquestes han començat per allò que és més immediat, intentant apagar els llums i la refrigeració (la Pompeu Fabra va tancar dues setmanes a l'agost per aquest motiu), però la situació pot dur a haver de prendre mesures més dràstiques. I alguna d'elles exigirà l'increment del nombre d'hores de docència presencial als professors, el que no deixa de ser una retallada encoberta del sou i que pot acabar amb la situació paradoxal de tenir-los pitjor pagats que als docents de secundària. Un còctel explosiu que probablement condemnarà l'experiment Bolonya el seu fracàs, ja que forçarà el retorn de certes metodologies docents pel seu baix cost.
Fins ara només s'ha parlat d'ajustar despeses, però ningú s'ha plantejat la necessitat d'apujar les taxes universitàries. Fer una carrera és extremadament barat. A un estudiant de lletres li pot sortir més car fer un curs anual d'idiomes al servei d'idiomes de la seva universitat que el cost de la matrícula de tot el curs. Té sentit això? No massa, la veritat. Per tant, hi hauria marge per incrementar taxes, el que permetria mantenir uns mínims nivells de qualitat que altrament difícilment seran assolibles.
Però per poder augmentar les taxes caldria primer una cosa: saber realment quan costa una plaça d'alumne. Fins ara només tenim indicadors molt dolents, que prenen com a base el pressupost total de despeses de la universitat, i que obliden que moltes universitats dediquen la majoria dels seus recursos a la recerca. Potser caldria que les universitats, en un exercici de transparència, expliquessin realment quin és aquest cost.
6 comentaris:
La UOC sempre ho ha fet això, és clar que les classes no són presencials. D'altra banda quantificar el preu d'una plaça universitària, en aquest nostre país, és gairebé impossible que es faci, perquè qui ho fes seria nomenat "reaccionari de l'any" i tindria un merder de ca l'ample al carrer. És evident que potser l'ideal seria que la universitat costés més diners i que el sistema de beques fos l'adequat i el just perquè fossin els millors els que accedissin a les places universitàries. Però això no es pot dir, o sigui que no ho he dit. Ja ho veus, tothom llicenciat i ningú podent exercir o fent feines que res tenen a veure i de mala gana.
El problema de les taxes universitàries és que només amb un bon sistema de beques es pot augmentar sense riscos de perdre gent pel camí. Tots teníem el company que s'havia de pagar el pis i els estudis treballant. La qüestió és que potser aquestes persones haurien de poder apuntar-se a menys crèdits, hi ha universitats públiques molt poc flexibles que obliguen a matrícules de 80 crèdits (antics) anuals.
El que sí em sembla injust socialment parlant és el cost que suposa l'abandonament a mig curs. a l'igual que les escoles d'idiomes, hi ha massa persones que abandonen estudis i aquest error en l'elecció el paguem entre tots. Alternativa? Hi ha qui defensa una mena de xec-educatiu que tots, al complir els 16 anys, podríem gastar. Així ens pensaríem bé estudiar segones carreres i cursos d'especialització semi-pagats si això suposa pagar el cost complet d'un màster.
Per cert, al xec (similar en essència a les beques sueques) caldria incorporar els idiomes a l'estranger.
Clicide,
Sospito que si veritablement sabéssim l'estructura real de costos de la docència universitària el debat seria molt més transparent. Suposem que el cost real fos de 3.000 euros per curs. Si un estudiant en paga, posem 1.000 de taxes, això vol dir que la societat li està subvencionant el 66% de la carrera.
Caldria apujar taxes? No necessàriament per als qui fan la seva primera carrera i no repeteixen. Però, per què hem de subvencionar segones carreres o gent que repeteix l'assignatura? De fet, això ja s'està fent en certa mesura amb les segones carreres, que tenen un recàrrec del 50%.
Ara bé, la pregunta del milió és quin hauria de ser el percentatge òptim de copagament. Els liberals et dirien que pràcticament nul, ja que els beneficis de l'educació són majoritàriament privats. Els socialdemòcrates et dirien que el màxim possible, ja que és un dels millors instruments possibles per a garantir la igualtat d'oportunitats.
El mal ja no és el que dirien els liberals o els socialdemòcrates, el mal és que en aquest tema i molts d'altres, ni els uns ni els altres piulen per por d'encetar una guerra dialèctica que només durà a la radicalització de les posicions. I, al final, es prendran decisions que no solucionaran res. L'educació, des de P3, és un dels temes pendents d'aquest país i ningú li vol posar el cascavell al gat.
Publica un comentari
Publica un comentari