Vida quotidiana

Tot i que la festa immobiliària fa temps que va acabar, encara n'estem patint les conseqüències. Una d'elles és la inaccessibilitat a accedir a un habitatge que tenen molts col·lectius. Malgrat que els preus dels habitatges, tant de compra com de lloguer, sembla que estan afluixant, no sembla que la correcció hagi estat prou important com per corregir el tsunami experimentat anys enrere. Allò que semblava una situació temporal va camí de ser persistent.

Aquesta nova situació obliga doncs a prendre noves iniciatives. Sembla ser que els responsables de l'habitatge públic de Barcelona estan considerant eliminar el topall de cinc anys d'estada, així com l'edat que cal tenir (o millor dit no tenir) per poder continuar en el pis. Això sí, continua vigent el topall d'edat de 35 anys en el cas de noves adjudicacions.

Algú ho veu normal? Jo no. D'acord amb aquest criteri ens podríem trobar en una situació que una persona de 34 anys accedís a un habitatge públic i que, depenent de com s'interpreti aquesta clàusula, pugui restar-hi indefinidament pagant un preu molt per sota del nivell de mercat, que és el que haurà de pagar una persona de 36 anys, tot i que tingui exactament els mateixos ingressos.

El problema està novament en els límits d'edat. A data d'avui no conec cap estudi que relacioni la màgica edat de 35 anys amb la de la suficiència econòmica. Probablement aquesta relació era certa fa unes dècades, però la realitat actual dista molt de ser certa. De fet, el canvi de criteri del consistori respecte a la política d'habitatges és una evidència de què pensar en límits d'edat no només no és eficaç, sinó que pot generar fortes injustícies.

No hi ha una solució fàcil a aquest problema, però una possibilitat molt més justa seria (a) eliminar els límits d'edat i (b) fer pagar el lloguer en funció de la renda declarada, partint d'un mínim. D'aquesta mesura es garantiria la igualtat d'oportunitats, una cosa que les actuals normes no garanteixen, com repetidament n'hem parlat aquí.