Vida quotidiana

Un noi de 17 anys amb inquietuds i ganes d'obrir-se pas a la vida decideix muntar un negoci. Aficionat als viatges, decideix crear una agència de viatges que ofereix a la clientela la possibilitat de tenir el seu viatge a un cost per sota del que pagaria a una agència de viatges "normal". El truc, en comptes de comprar el paquet al majorista, fer allò que aquest jove feia quan volia anar de viatge: buscar per la xarxa les millors ofertes i empaquetar-se ell mateix el viatge. El projecte té un cert èxit i fins i tot estableix una botiga a la seva ciutat natal. Queden enrere els intents infructuosos de què el contractessin com a empleat a una agència de viatges. Ara és ell qui porta l'agència.

Fins aquí tot molt lloable, i fins i tot digne de ser reconegut. Probablement per aquest motiu el cas del Jordi Alcaraz ha tingut un notable ressò mediàtic. A principis de mes apareixia una notícia a "El País", posteriorment l'entrevista a can Bassas i a can Cuní, i finalment avui "La Vanguardia" li dedica un ampli reportatge. A mesura que han anat passant periodistes i opinadors, l'ambició ha anat creixent. Així, ja planteja obrir 200 botigues durant l'any 2010 i fins i tot es fixa com a objectiu esdevenir Amancio Ortega.

Què trobo malament de tot això? Senzillament que les intencions d'aquest noi són molt bones, però que l'execució del seu projecte planteja dubtes raonables. D'entrada està oferint un servei que ja existeix al mercat i que no aporta massa cosa nova. En segon lloc, el producte que està oferint és poc replicable, ja que depén de la perícia de l'agent de viatges. En tercer lloc, planteja problemes d'escalabilitat: el negoci pot funcionar bé quan tens quatre clients però, que ocorre quan en tens quatre mil? I finalment un tema gens baladí: per ser agència de viatge cal disposar d'una autorització per part de la Generalitat, de la que sospito que no disposa.


No estic culpant al Jordi de tot això. Al capdavall tots hem tingut 17 anys i idees sobre el paper molt bones però que només l'experiència ens diu que no són tan bones. El problema està en el periodisme low-cost que s'ha implantat i que permet que casos com aquest surtin als diaris, ràdios i televisions amb el risc de què acabin cremant a un pobre noi amb ganes d'emprendre. Ningú se n'ha adonat que el que explica és irrealitzable? Ningú li ha fet veure?  Ja sé que no tenim massa emprenedors, però d'aquí a acceptar qualsevol idea de negoci hi ha un llarg camí.