Vida quotidiana

Diumenge passat ens va deixar l'Odette Pinto, una veteraníssima locutora amb més de sis dècades d'experiència professional. Desconeixíem la seva edat (sempre l'havia amagada), però presumíem que era ja respectable. Això no obstava perquè fes tres coses que denotaven una joventut d'esperit:  (1) treballar pràcticament fins que va caure malalta; (2) tenir pàgina web pròpia i (3) tenir perfil al Facebook.

Malgrat la seva precocitat en agafar un micròfon, no fou fins força anys més tard quan li arribaria la popularitat. Després d'anys i panys treballant de secretària i guionista a diverses emissores de ràdio, engegà a la llavors Radio Joventut l'any 1968 un programa revolucionari i que amb els anys va esdevenir  "Las tardes de Odette". Era el primer cop que una dona presentava un programa més o menys important a la ràdio. Ella mateixa ho recordava a finals del 1981:

«Casi no había mujeres realizadoras de programas, eran tan sólo las “partners” del locutor
o presentador. Hace ahora trece años, yo pude poner en marcha lo que verdaderamente quería hacer. He luchado, he trabajado y ningún hombre me ha presentado ninguna traba, quizás porque me he dedicado tanto como ellos mismos al trabajo. Con tesón, voluntad e ilusión se puede conseguir casi todo»

Diversos canvis a l'emissora estatal, que començà a emetre programació feta des de Madrid, van propiciar la marxa a principis de 1982 a la llavors coneguda com a Radio España de Barcelona, Radio Reloj o Cadena Catalana (vostès trien el nom), en aquells moments l'emissora més escoltada de Catalunya. Allà va treballar uns quants anys i fou on el programa va créixer i madurar, augmentant fins a les quatre hores de durada, i emetent-se parcialment a nivell estatal. D'aquella època aés també un company radiofònic inseparable: el doctor Alomar i l'anunci de Cruz Blanca i el "chequeo médico".

L'any 87 el programa marxa a Radio Miramar, que en aquells moments s'havia deslligat de la Cope. Continuen sent bones èpoques, com ho proven les 200.000 oients o els autocars que aconsegueix omplir per celebrar el 15è aniversari i que es desplacen un cap de setmana a París.

Al cap d'uns anys però, l'emissora torna a emetre la programació en cadena de l'anomenada "emissora dels bisbes" i el programa es veu obligat a refugiar-se a una petita ràdio anomenada Ràdio Salut. Allà s'hi estaria fins al 1997, quan per necessitats de l'emissora ha de passar als matins. S'acaba així un període ininterromput de 29 anys.

Tot i que el programa continua en franja matinal, inicia una certa decadència. És en aquesta època en què passa a realitzar-se en català. A principis de la passada dècada torna a canviar d'emissora (Radio Salut passa a emetre programació d'altres emissores)  i recala a la Cope, on els darrers anys feia un programa els diumenges al matí per a les emissores de Catalunya. Fou en aquesta època quan es va començar a interessar per la televisió, i va començar a presentar i produir magazins a televisions locals.

Mai va tenir un premio Ondas, però veient algun dels recents guanyadors, potser millor que no se'l donessin.

Descansi en pau.

P.D: Les ressenyes periodístiques sobre el decès de la popular comunicadora van farcides d'errors. Resulta com a mínim sorprenent que companys de professió no se n'adonin d'inexactituds més que evidents que apareixen a les diferents notes de premsa.