Vida quotidiana

Encara que pugui sorprendre, tres dècades enrere aquesta era la ràdio més escoltada a Catalunya. Una ràdio que a Barcelona se l'arribava a conèixer per tres noms diferents: Radio España de Barcelona, Radio Reloj i Cadena Catalana.

Els tres noms són el fruit d'una història rocambolesca. Aquesta emissora fou, en temps de la República, la famosa Ràdio Associació de Catalunya. Acabada la Guerra, convenientment renombrada com a "Radio España de Barcelona" segons els cànons de l'època, la cooperativa fou convertida en societat anònima i les accions van anar a parar a la Sociedad Española de Radiodifusión (SER per als profans en la matèria). Durant força anys va tenir una existència discreta, a l'ombra de l'altra emissora de la SER (Ràdio Barcelona). A finals dels seixanta es decideix canviar la programació i adoptar la fòrmula del "radiorellotge" que tan bé funcionava a algunes emissores d'Amèrica Llatina.

L'invent, que fou batejat com a "Radio Reloj", funcionà extraordinàriament bé, malgrat que per als professionals del mitjà fos gairebé l'antiràdio. El sistema deixava poques concessions: cada 3 minuts es donava l'hora del moment, i la programació havia de ser necessàriament musical o basar-se en programes que permetessin moltes interrupcions. Tot i això, amb el pas dels anys el sistema es va anar flexibilitzant, fent-se menys rígid.

A principis dels 70 entra a l'accionariat la familia Rato, que en aquells moments ja explotaven algunes emissores i tenien alguns negocis més a Catalunya. Els Rato, lluny de considerar-ho una inversió més, s'hi van abocar i van deixar una llibertat d'acció que seria impensable a moltes corporacions actuals. Així, als incipients serveis informatius (fins a l'any 1977 totes les ràdios havien d'emetre "el parte" i no podien tenir informatius propis) van caure a les mans de Paco Lobatón i d'Enric Sopena, d'idees no precisament properes a les dels propietaris.

El cert és que fou en aquella època en què la ràdio tingué major èxit, fins al punt d'encaramar-se al lideratge d'audiències. També era la ràdio on l'alcalde de Barcelona (primer Narcís Serra, després Pasqual Maragall) tenien un petit espai on comentaven la realitat. O la ràdio on van aparèixer programes i locutors, que encara ara tenen un lloc més o menys destacat ala ràdio, com l'Albert Castillón o l'Albert Malla.

A finals dels vuitanta la cosa es va començar a torçar. Els gustos estaven canviant i un munt de noves ràdios havien fet acte de presència. A més, la SER, que encara conservava gairebé la meitat de les accions i havia canviat de propietaris no massa temps enrere, volia fer valdre el seu poder. S'inicià una desbandada de cares conegudes (començant per la recentment traspassada Odette Pinto) i la cosa culminà quan la cadena es partí en dos trossos: una part (que incloïa l'emissora d'FM a Barcelona, així com les emissores de Girona i de Lleida) acabà a mans de la Ser.

Malgrat la decadència, la Cadena Catalana encara es va poder marcar algun tanto, com va ser el mític "Arús con Leche", que també es radiava a la resta de cadenes de la denominada "Rueda de Emisoras Rato", i que ha marcat tota una escola d'humor.

L'any 1990 arribà el toc de gràcia: la Cadena Rato va ser venuda a l'Once, amb l'objectiu de disposar d'una mínima xarxa per al llençament d'una nova cadena: Onda Cero.

Postdata: el fet de què la desaparició de la Cadena Catalana fos anterior a la "era Internet" ha fet que gairebé no quedin rastres. Malgrat tot, s'està fent un esforç per recuperar documentació d'aquella època i  de moment, gràcies a l'Albert Malla, ja podem veure algunes imatges com les que ens acompanyen. A veure si la col·lecció s'incrementa.