Vida quotidiana

Oficialment avui és el darrer dia del que els anglosaxons han definit com a noughties, la dècada dels anys doble zero.  A diferència de les dècades anteriors, hi ha poca sensació de final d'etapa, probablement perquè (1) és la primera dècada del segle i del milenni i (2) perquè ens vam passar una bona temporada debatent si el segle i el milenni començava l'any 2000 o el 2001 (en canvi això ningú s'ho planteja amb les dècades, curiós).

M'estalvio fer la glossa de tot allò que ens ha deixat la dècada. Altres ho fan molt millor que jo tant en versió text com fotogràfica. Prefereixo tirar la màquina del temps enrere i veure com era la Barcelona de desembre del 1999.

La Plaça Catalunya fou per primer cop l'escenari de la festa de Final d'Any. Fins llavors, per increïble que sembli, no hi havia cap festa oberta al centre de la ciutat, cosa que va sorprendre a més d'un turista que passava els dies a la ciutat. La celebració però, va quedar deslluïda per una d'aquelles "tradicions" dignes d'estudi: la d'estrellar les ampolles de vidre al terra deixant la plaça plena de vidres trencats.

El metro va obrir per primer cop durant tota la nit. L'experiència fou valorada molt positivament i en algunes línies i estacions les aglomeracions van ser importants.

Aquell any els pisos nous s'havien apujat un 9%. I ja hi havia qui posava el crit al cel, com l'Enric Tintoré:

CLAMA AL CIELO la pasividad con la que las autoridades —incluido el Parlamento, el Gobierno, las autonomías y los ayuntamientos, sean del color que sean— han afrontado el problema de la vivienda, uno de los más graves para las familias españolas. Desde que empezaron a bajar los tipos de interés, hace ya varios años, se sabía que iba a producirse un “boom” de la vivienda y que los precios se dispararían. Así ha sucedido —en tres años han subido más de un 20%, tres veces más que el IPC— y nadie ha hecho nada. Ahora también se sabe que el sector de la construcción, que es una de las locomotoras de la actual expansión, puede morir de éxito. Es decir: los precios de las viviendas suben tanto que llegará un momento que nadie podrá comprarlas. Y entonces llegará la crisis. Puede evitarse, porque hay soluciones. Pero tampoco nadie hace nada. Todas las autoridades son responsables pero ninguna toma iniciativas. Vergonzoso.

El que no sabia el senyor Tintoré era que aquells pisos nous de 2 habitacions que podien comprar-se l'any 99 per sota de 100.000 euros a Sabadell o Terrassa acabarien valent en pocs anys més de 200.000.

I per cert, un 31 de desembre del 1999 se celebrà la I Sant Silvestre Barcelonesa, a la qual pràcticament no se li dedicà un breu. Avui se celebra la XI Cursa dels Nassos, amb un èxit tal que forçarà a fer la sortida en dues tandes. Com ja  és tradició (vuitena vegada consecutiva) jo hi participaré.

I si no ens llegim abans, bon any!!

Fa cosa de tres lustres un company d'estudis d'origen belga (francòfon per més senyes) em va explicar com miraven les pel·lícules a Brusel·les: en versió original i amb una doble banda de subtítols, en flamenc i en francès. D'aquesta manera s'havia solucionat un potencial problema. Tothom estava ben content de la decisió.

Aquesta iniciativa sembla que ara va camí d'exportar-se a Barcelona. Ahir divendres els cinemes Verdi van estrenar aquesta opció en una de les seves sales, segons ells «per solucionar algunes de les diferents conflictivitats que comporta el nou avantprojecte de llei del cinema català».

La iniciativa tècnicament és impecable. Ofereix a una fracció de consumidors el producte que desitjaven i que ara estava totalment desatès pel mercat (cinema en català) a un cost irrisori (el cost de subtitular és ínfim en comparació amb les despeses de promoció d'una pel·lícula), i a més evitant la gran por dels exhibidors: que una cinta en versió catalana dugués menys gent a la sala que una homònima en castellà.

Ara bé, un es planteja les següents qüestions:

• Després de tants plans estratègics, memòries, estudis i projectes realitzats pel Departament de Cultura, a ningú se li havia acudit aquesta solució, tremendament econòmica i eficaç i que a més no planteja problemes a les sales d'exhibició?  Si jo, usuari esporàdic de cinemes, sabia que existia aquesta solució i que funcionava, penso que també l'haurien de conèixer els "experts" que deuen haver cobrat per fer informes i dictàmens.
  

• Per què els exhibidors han trigat tants anys a oferir una solució que pugui deixar satisfet a tothom, i ho han fet ara que han vist com se'ls poden imposar manu DOGC unes quotes de pantalla? Portem massa temps escoltar a tota aquesta gent lamentar-se de què cada vegada va menys gent a les sales. Però amb les seves polítiques comercials (començant per aquest tema i acabant pels preus) el miracle és que encara els vagi tanta gent
  

Dues dècades poden canviar molt els paisatges. I això és el que ha anat passant a la zona del Delta del Llobregat, on els conreus han desaparegut de bona part de la zona. El gràfic de dalt, extret del Sistema d'Informació Geogràfica del Ministeri d'Agricultra mostra els usos del sol agrícola durant la dècada dels vuitanta. Fixant-se una mica es pot veure com els conreus encara dominaven bona part del sud de la Gran Via al seu pas per l'Hospitalet, com constituïen una barrera entre Cornellà i l'Hospitalet, o com ocupaven bona part de la part baixa de Cornellà i Sant Joan Despí.


Un parell de dècades després el mapa és radicalment diferent. Els conreus han desaparegut pràcticament de l'Hospitalet, on només subsisteixen uns petits terrenys a la zona de Cal Trabal, els quals també tenen data de caducitat. El mateix ha passat amb Cornellà de Llobregat, on els conreus han passat a ser anecdòtics, malgrat estar a tocar de la llera del Llobregat, i amb bona part dels conreus de Sant Joan Despí. Autovies, centres comercials, polígons industrials, estadis de futbol o nous barris residencials ocupen els camps de carxofes o d'enciams.

Cal tenir present, però que aquest fenomen no és recent. Fixant-nos amb les zones agrícoles dels vuitanta més properes a la capital veiem que solien ser llocs on anaven a passar infraestructures (com les rondes) que no s'havien fet, o bé zones on els projectes d'urbanització inicial s'havien aturat i/o alterat (com el Polígon Pedrosa). D'aquest polígon, i de la seva atzarosa història, en parlarem properamant.

Veure un estany glaçat a Barcelona no és una estampa habitual. Veure'l en ple migdia, encara ho és menys. Aquest és l'aspecte que presentava l'estany que hi ha als Jardins de Can Mantega el dissabte al migdia.

Segons els registres meteorològics, aquest ha estat el cap de setmana més fred a Barcelona dels darrers cinc anys. La següent referència cal anar-la a buscar al gener del 1985.

Efectivament, fa un fred que pela. Fred siberià, per ser més exactes.

Qui tingui ja uns anys se'n recordarà d'una de les estampes més nadalenques que ha tingut Barcelona: un avet gegant plantat al bell mig del Portal de l'Àngel, a l'alçada del carrer de Santa Anna. La imatge correspon al desembre de 1975, però podria ser la de qualsevol altre any de la dècada dels seixanta, setanta o vuitanta.

La tradició va durar força anys. Sembla que s'inicià a finals dels cinquanta, quan Andorra o Puigcerdà obsequivaven a Barcelona amb un arbre gengant, que s'ubicava a la Plaça de Sant Jaume, juntament amb el pessebre.  El del Portal de l'Àngel, però, sembla que era un obsequi a la ciutat de Can Jorba, els populars magatzems de l'avinguda.

Desconec la data en què finalment es va decidir deixar de posar els avets gegants, però calculo que seria a finals dels vuitanta. Ja s'havien produït algunes protestes de grups ecologistes i era l'època en què es realitzaven plantades d'avets a la carretera de l'Arrabassada un cop passades les festes. La cosa va durar poc temps (la taxa de superviviència era nul·la), però els avets gegants van desaparèixer per no tornar mai més. El més proper que vam tenir fou aquell invent del TBO d'arbre metàl·lic mogut pel bicing, el qual ha estat per sort facturat a llunyanes seus de districte.

Estic molt content que finalment es prohibeixi fumar a tots els espais públics, inclosos bars i restaurants. De fet, és molt possible que el meu ritme de sortides a bars i restaurants sigui més baix per no haver d'aguantar concentracions elevades d'una substància que se la relaciona mass sovint  amb una major predisposició a desenvolupar malalties greus.

I com ja és habitual quan s'anuncia una mesura d'aquestes característiques, la immensa majoria dels creadors d'aquest país s'hi posicionen clarament en contra. Aquest cop, fins al punt de fer coincidir a personatges tan dispars com en Xavier Sala i Martin i la Gemma Calvet.  En el cas de Sala i Martin fins i tot podria considerar-se previsible, combinant una certa interpretació del liberalisme amb una tendència massa repetitiva  al negacionisme. En el cas de la Gemma Calvet l'argument es basa en el típic discurs progre del 1968, consistent en el "prohibit prohibir". El que em sobta és que ella, que tant sol defensar al feble i l'oprimit, no tingui la menor preocupació pels milers de cambrers o treballadors de cafeteries i restaurants que es veuen obligats a empessar-se el fum, els agradi o no.

Espero que aquest cop sigui la definitiva i que s'acabi la "dictadura de la minoria", tal i com es va acabar anys enrere als trens o als avions, quan van ser les pròpies empreses les que van acabar retirant els vagons/zones de fumadors perquè ni els propis fumadors volien anar-hi.

Tothom que conegui mínimament la Diagonal (o millor dit, el seu tram central) convindrà en que necessita una reforma més o menys urgent. Es tracta d'una via que no acaba convencent a ningú. Els automobilistes la procuren evitar per lenta. Tampoc és una via ideal per al transport públic: els autobusos van molt lents i el grau de congestió és molt alt. Per als ciclistes, és una via de pas obligatori, però els carrils bici són un perill públic. Els vianants no s'hi troben a gust amb una via amb les voreres massa estretes i tota mena d'obstacles. I els comerciants veuen com aquest menor atractiu per al passeig acaba traduint-se en menor facturació.

A aquesta situació de descontentament general se'n suma una altra: la necessitat de perllongar les línies de tramvia, que ara constitueixen dues xarxes desconnectades.  Durant força anys hi ha hagut veus a favor i en contra de què la perllongació del tramvia passés pel tram central de la Diagonal. Simplificant, podríem dir que les veus a favor venien de part dels defensors del transport públic, i les contràries, dels grups que defensen als conductors privats.

Dins d'aquest debat se celebrà l'altre dia un debat organitzat pel Racc, i en el que participaren una sèrie d'"experts" en la matèria. Un resum del debat es pot llegir en aquest article de "La Vanguardia".  Com a perla del dia, la que va donar el senyor Acebillo: fer tapissos rodants en comptes de posar un tramvia. En general, el to del debat estava clarament esbiaixat cap els detractors de la reforma i poques veus apostaven pel tramvia tal i com l'entenem actualment. I també es notava una certa manca de rigor en els plantejaments, que algun cop semblaven més semblants als d'una tertúlia de casino de poble que no pas de persones enteses en la matèria.

Es pot estar més o menys d'acord amb els detalls concrets de la reforma, però penso que hi ha una sèrie de premisses  que hauria de satisfer:

• Dotar de més espai als vianants, que faci que sigui una avinguda agradable per a passejar.
• Fer una via on el transport públic (que no ho oblidem és el que transporta la majoria de ciutadans d'aquella zona) sigui preeminent, fàcil d'usar i ràpid.
• No generar excessius problemes circulatoris per als vehicles privats, especialment a les cruïlles i carrers adjacents.
• Crear carrils-bici que no suposin una molèstia ni a ciclistes, ni a vianants.
• Garantir espais d'estacionament de les motocicletes que no afectin ni als vianants, ni al transport públic.

A partir d'aquí es pot començar a debatre. Però si això no ho tenim clar, malament anem.

És comprensible que per lluitar contra el "frau dels informes" s'acabin generant més informes? Doncs això sembla que serà el que passarà d'ara en endavant a la Generalitat. Segons s'ha anunciat, tots aquells informes de valor superior a 10.000 euros hauran de sotmetre's preceptivament a un altre...informe.

La intenció és bona, però el mecanisme és equivocat. La millor manera de certificar que un informe és útil i original és senzillament... posar-lo a disposició del públic. Els ciutadans no només tenen tot el dret del món a consultar una publicació que ha estat finançada amb els seus impostos, sinó també tenen tot el dret del món a veure a què es dediquen els seus impostos.

Doncs això que sembla tan fàcil... es produeix ben rarament.Sense anar més lluny, dies enrere els del Pati Descobert parlaven de les dificultats de poder accedir a les bases de dades dels estudis del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió). I un altre exemple personal: fa un parell de setmanes vaig enviar un informe a l'Oficina de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de l'Hospitalet per demanar poder veure l'informe sobre l'impacte econòmic que ha tingut la construcció de la Plaça Europa. Encara espero a què es dignin a respondre el correu electrònic.

Afortunadament però, cal dir que les coses estan començant a canviar. Ens queixem de les restriccions que imposa el CEO, però ara com a mínim sabem que existeixen uns estudis i enquestes que no fa massa anys només eren a l'abast del Madí de torn. Lamentem que encara no se segueixi de manera generalitzada la política "estudi pagat, estudi a la xarxa", però cada cop es més habitutal de què tot el que es produeixi aparegui a la xarxa. Però que s'hagi progressat no vol dir que ja estiguem en un nivell acceptable de transparència.

Dijous que ve  aquesta samarreta signada per mitja dotzena de jugadors del Barça tindrà nou propietari. Aquest serà un dels premis del sorteig que es farà dins del marc de la I Campanya Solidària Stic.cat, el beneficiari de la qual és el Banc dels Aliments.  El RCD Espanyol, el Barça de bàsquet, La Penya, i l'USAP també han cedit samarretes. L'empresa Munich també oferirà un lot de material esportiu. El Circuit de Catalunya oferirà entrades per a la F1 i les curses de motos. Atrapalo també hi ha ajudat oferint un viatge gratuït. També hi haurà sortejos de lots de llibres cortesia de leseditorials La Campana i Alqueria i també se sortejaran dos llibres signats per Jordi Pujol. I força més regals. Probablement tot el qui vingui a la festa sortirà amb algun obsequi i un altre.

Si encara no t'hi has apuntat és un bon moment per fer-ho. L'única condició que et demanem és que facis una aportació voluntària per al Banc dels Aliments (mínim de 10 euros). Pots fer-la mitjançant transferència o, si t'ho estimes més, en efectiu el mateix dia de l'acte.

Ens veiem dijous a les 19.30h a l'hotel Apsis Porta Marina (prop del TNC i L'Auditori).

En un país on encara no es distingeix entre els termes "antic" i "vell" pot sobtar veure imatges com aquestes: un autobús amb matrícula de 1968 transportant passatgers en un servei regular, concretament la línia interna de la Universitat Autònoma. 

No es tracta d'una imatge inhabitual: de tant en tant aquest venerable vehicle, propietat de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de Barcelona, és utilitzat per cobrir aquesta línia interna, amb l'objectiu de tenir-lo en un correcte estat de funcionament i que no es deteriori per manca d'ús. I és més pràctic aprofitar-lo que no pas fer que doni voltes completament buit.

La Mitja Marató de Mataró (6 de desembre) ha hagut de tancar inscripcions anticipadament a l'haver arribat als 1.800 inscrits en només 10 dies. Quelcom similar passa amb la Mitja Marató de Granollers, que tot i celebrar-se el proper 7 de febrer, fa setmanes que té tancades les inscripcions per haver arribat als 6.600 inscrits.

No són casos aillats: cada cop més hi ha curses que han de tancar inscripcions abans de què expiri el termini. Això fa que cada cop més les inscripcions siguin més d'hora. Per citar un exemple, la Cursa dels Nassos (antiga Sant Silvestre Barcelonesa), només tenia 400 inscrits a finals de novembre fa un parell d'anys. Aquest any, per les mateixes dates, la xifra era de 1.800. Molt probablement alguna cursa haurà d'acabar donant un període de prioritat a corredors d'anteriors edicions per evitar que molt "veterano" quedi fora.

Cal destacar que totes aquestes curses són de pagament, i que alguna d'elles no és precisament econòmica (la broma pot sortir tranquilament per 30 euros si un no disposa del "xip groc" i n'ha de llogar un). Un contrast amb fa uns anys, on la majoria de curses eren gratuïtes i amb "bosses del corredor" més generoses que les actuals.

Serà que les samarretes que regalen actualment són més atractives, o serà que la gent ha canviat d'habits esportius? Li ho haurem de preguntar als nostres amics sedentaris...

Visita fugaç a La Villaroel per anar a veure la primera de les quatre funcions de Reugenio, una actuació remember del millor imitado que pot tenir el desaparegut Eugenio: el seu fill.

Sala plena i sense una localitat lliure. Públic de totes les edats, però a partir dels trenta. Moltes ganes de riure. Tantes que fins i tot a més d'un se li escapava la rialla abans de què s'escoltés el primer acudit.

Reugenio (o Eugenio Jr.) no es limita a contar acudits "a la manera d'Eugenio", sinó que es transforma en gairebé un clon de l'original. Si no fos per les lleugeres diferències en el físic, que fan al Reugenio més semblant a Risto Mejide que al popular humorista, podríem dir que la còpia era perfecta.



L'espectacle dura oficialment una hora, però els bisos l'allarguen un quart d'hora més. Forts i llargs aplaudiments després de la traca final, iniciada amb un clàssic: l'acudit del rus i l'andalús (conegut també com "El de la Estepa").

Reugenio pot tenir llarga vida. Només cal que Gerard Jofra (així es diu el fill gran d'Eugenio) posi al dia alguns acudits, que ja comencen a tenir una certa edat. Ara bé, jo recomanaria fer l'espectacle no a un teatre, sinó en un lloc una mica més adient, de l'estil d'un pub dels d'abans, amb taules i cadires. Ara que pensant-ho bé...quans locals d'aquests queden a Barcelona?