Vida quotidiana

22 de desembre de 1995. El sorteig de Nadal deixa la grossa a Palma de Mallorca. Però el segon premi se'n va íntegrament a Collblanc.  Una mica més de 100 milions d'euros. Alegria indescriptible entre una població a la qui no li sobraven els diners i que veia com podia acabar de "tapar forats" després d'uns anys econòmicament difícils.  Immediatament apareix una escena íntimament associada  a cada 22 de desembre: les perruqueres del barri celebrant el premi, mentre s'obren ampolles de cava.

Aquella vegada el premi va anar una mica més lluny. Construcciones del Baix Llobregat, una cooperativa dedicada a la construcció, havia comprat números d'aquest premi. La casualitat va fer que fossin els números  que va distribuir entre els ajuntaments dels municipis on treballava, juntament amb la felicitació de Nadal. Una pràctica força habitual i que mai fins llavors hauria tingut cap tipus de repercussió. Els destinataris, funcionaris, i regidors. Però també van haver alcaldes que van esgarrapar premi, com el de Cornellà o el de l'Hospitalet de Llobregat, entre d'altres.

Aquesta dada no va passar desapercebuda en una època on encara manava un PSOE esquitxat per innombrables casos de corrupció. I hi va haver qui fins i tot va enviar als jutjats a algun d'aquests alcaldes en considerar que haver acceptat la participació equivalia a acceptar un suborn. Però la cosa no va anar més enllà, ja que el jutge va entendre que era perfectament legal rebre un obsequi d'uns pocs euros i que, a més, es tractava d'una pràctica tradicional.

Aclarits els aspectes legals, van sorgir els aspectes ètics. Era ètic que fos l'alcalde de la localitat o el conseller d'urbanisme qui s'embutxaqués unes desenes de milers d'euros d'un premi d'un bitllet de loteria que rebé pel seu càrrec institucional? Es podia acceptar un obsequi, per petit i tradicional que fos, d'una empresa que tenia interessos a l'ajuntament? Alguns s'ho plantejaren i fins i tot van decidir destinar una part a finalitats socials. D'altres van deixar passar el temps necessari perquè la cosa caigués en l'òblit i quedar-se la totalitat del premi. Cosa que per cert, no va trigar a passar, en especial després de què el PSOE fos acomiadat pels votants a les eleccions de març del 1996.

Però qui  veritablement donà una lliçó d'ètica fou el llavors alcalde de Sabadell, qui retornà els bitllets de loteria abans de la celebració del premi.

Què en penseu vosaltres? Pot un alcalde acceptar un dècim d'una constructora o d'una contractista de neteges?

A diferència del lamentable "bloc" de l'alcalde Hereu, ara feliçment clausurat, l'encara alcalde  Bartomeu Muñoz disposa d'un bloc força complet. No és el tipus de bloc que més m'agrada (la majoria d'entrades són mers copy-paste), però s'ha de reconèixer que supera llargament la mitjana dels "polítics amb bloc".  Fins i tot disposa de canals rss que emeten  notícies relacionades amb Santa Coloma o el PSC.

Malauradament tanta tecnologia li ha jugat una mala passada, ja que el bloc s'ha fet ressò de la notícia de la seva detenció, i de totes les notícies que han anat sortint a posteriori. Més d'un internauta se n'ha adonat i més d'una captura de pantalla figura ja penjada en fòrums, com el de Burbuja.info.

Dies enrere vaig parlar de la prohibició dels 2x1 i de les happy hour que s'havia fet mitjançant una llei del Parlament. No és el primer cop que la cambra catalana dicta normes restrictives contra l'alcochol. Pels qui no ho sabeu, des de fa vint-i-quatre anys està prohibit servir begudes alcohòliques als campus universitaris. Aquesta prohibició, en principi genèrica, fou detallada posteriorment en dues ocasions (el 1991 i el 1998). A la darrera versió de la llei, encara vigent, es diu que:

1. No es poden vendre ni consumir begudes alcohòliques de més de vint graus centesimals en:
“ a) Els centres, els serveis i els establiments de protecció de la salut i
“ b) Les universitats i altres centres d’ensenyament superior.
" c) Els centres esportius dependents de les administracions públiques.
" d) Les àrees de servei i descans de les autopistes.

Curiosament no deia res del bar del Parlament, on fa uns quants anys es produí un sonat incident relacionat amb el consum d'alcohol. Vegem que deia La Vanguardia (contretament a l'edició del 24 de desembre de 1994) d'aquell incident:

El portavoz de CiU en el Parlament, Raimon Escudé, pidió ayer excusas por la actitud de una veintena de diputados de su grupo que el día anterior, mientras en el hemiciclo se debatían las enmiendas a los presupuestos de la Generalitat para 1995, festejaron anticipadamente la Navidad cantando villancicos e himnos patrióticos en los pasillos de la Cámara.

La fiesta se inició á última hora de la tarde en el bar del Parlament -donde por invitación de dos diputados de CDC se sirvieron turrones y cava- y después se trasladó a los pasillos más próximos al salón de plenos. El diputado de IC Roe Fuentes defendía -ante no más de una treintena de parlamentarios— la enmienda de su grupo a los presupuestos del departamento de Cultura y, mientras se refería precisamente a las manifestaciones de la cultura tradicional catalana, empezaron a escucharse los cánticos procedentes del exterior.

El concierto incluyó, además de todo el repertorio de canciones típicas de estas fechas, otros temas como "El cant de la senyera"  y "Els segadors". Según las mismas fuentes, el paso de diputados socialistas fue saludado con la interpretación, puño en alto, de "La Internacional". Asimismo, la presencia del popular Víctor Ros propició que algunos de los diputados cantores entonaran el "Himno de infantería". Según la agencia Efe, llegó a cantarse también el "Cara al sol".  Varios diputados de la oposición explicaron que el conseller Maciá Alavedra y los diputados Jaume Camps y Jaume Padrós fueron los solistas más destacados del improvisado coro, al que se sumaron algunos socialistas.

El ruido procedente del exterior hizo que el vicepresidente del Parlament, Arcadi Calzada, se interesara por lo que estaba ocurriendo y pidiera silencio. La respuesta llegó de nuevo en forma de cántico. En esta ocasión la pieza escogida no fue otra que la muy apropiada "No nos moverán". Y ciertamente así fue, porque pasada la medianoche -la sesión concluyó sobre las dos de la madrugada- un grupo de diputados mantenían viva la fiesta en el bar. Al parecer, chistes, carcajadas y bailes, en algunos casos encima de las mesas, completaron el sarao.

Van ser una minoria de diputats, i la immensa majoria d'ells fa anys que ja no són al Parlament. Però també  eren una minoria, potser encara més minoria, els qui abusaven de l'alcohol als recintes universitaris o als bars d'instal·lacions esportives. Els darrers fa anys que no poden prendre's un carajillo, mentre que els primers podrien repetir tranquilament l'escena de l'any 94.

Segons diuen, el Museu del FC Barcelona President Núñez (així es diu oficialment) és el més visitat de la ciutat. Tot i que les xifres del 2008 ho desmenteixen (van anar al Museu Picasso 100.000 visitants més), el cert és que en els seus 25 anys de vida ha aconseguit unes xifres de visitants anuals, consistentment superiors al milió, que ja voldríem molts museus dels que considerem "de tota la vida". És un dels llegats de l'era Núñez, de clarobscurs en aspectes esportius o de relació amb la  societat, però inequívocament brillant pel que fa a crear patrimoni.

Malgrat la bona salut del museu en termes d'ingressos, aquest s'ha anat quedant clarament desfassat, i en algunes seccions sembla més una relíquia dels museus clàssics, concebuts com a aparador, que no pas un museu d'una organització del segle XXI. 

No obstant, el més preocupant és la manca d'actualització que es detecta en algunes zones, on el temps sembla que s'aturà en algun moment entre el 2003 i el 2004. Per exemple, el darrer "jugador internacional" que apareix és en Gabri. També al panell on s'indica el palmarès de la secció d'handol, que oblida els títols d'aquesta darrera dècada... o la bandera de Barcelona que tenen exposada en un lloc prominent, variació d'aquella desafortunada Maragallada de mitjans dels noranta.

Probablement el museu es renovi a fons en els propers anys. Però abans de fer-ho no costaria gens posar-lo al dia actualitzant algunes cosetes. Entre elles, posar la que des de fa uns anys és la bandera oficial de la ciutat que dóna nom al club de futbol.

Llegit a l'edició del diari "El Mundo" del 18 de febrer del 2002:

(...) El conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, anunció que el Govern incentivará la creación de empleos en la zona para contrarrestar las pérdidas producidas por el cierre de Lear. «Si se perdiesen algunos puestos de trabajo, dijo Mas , en esta empresa, lógicamente lo que tenemos que hacer es conducir nuevas empresas y procurar que la gente que quede afectada se pueda situar en otros puestos». Mientras el conseller en cap hacía ayer estas valoraciones en Sabadell, donde presidió la clausura de las XII Jornadas de Trabajo organizadas por Adigsa y Favich, el primer secretario del PSC, José Montilla, criticó a CiU por su pasividad política en este conflicto. «Evidencia la falta de proyecto político y económico para dirigir el país», apuntó Montilla que añadió que el caso del cierre de la planta de Lear Corporation en Cervera «es ejemplo del fracaso de la política industrial de la Generalitat». «No se han reunido con los que toman las decisiones», apuntó Montilla.

Unes setmanes després:

(...) José Montilla criticó también la poca firmeza del Gobierno de Pujol en la negociación con la empresa Lear. «Y es que la primera reacción del Govern fue muy sospechosa. No se puede permitir que la empresa diga que se va y nadie haga nada. Estamos en Cataluña.Esto es España y la Unión Europea; no es Ruanda-Burundi. Aquí hay unos procesos a seguir, unos expedientes que debe aprobar la Administración», señaló el dirigente del PSC.

Montilla emplazó a la Generalitat a obtener las máximas compensaciones para los 1.280 trabajadores afectados. «La multinacional Lear no puede irse de cualquier manera, porque afortunadamente estamos en una democracia y en un Estado donde hay derechos y obligaciones.Esto no es una república bananera», concluyó el socialista.

Els Chocolates Torras, a més de patrocinar gronxadors, també s'anunciaven a les façanes de les cases a peu de carretera a l'estil del Nitrato de Chile. El cartell que apareix a la foto és situat al peu de la carretera de Girona a Anglès, molt a prop de l'antiga estació de Bonmatí.  Però a diferència de tantes i tantes marques ja desaparegudes, aquesta empresa del Pla de l'Estany encara es pot trobar als supermercats.

Des de fa molts anys se celebra a Cardedeu una caminada popular, que té com a destinació final la Torre del Moro, situada a la veïna població de Llinars del Vallès. Aquest any però, la caminada no hi ha pogut arribar per la negativa del municipi de Llinars a atorgar la pertinent autorització administrativa.  Al final els caminants van haver d'anar a l'ermita de Sant Hilari, situada al terme de Cardedeu i on s'hi celebra un aplec en ple gener.


La raó que hi ha al darrera d'aquesta negativa és un problema entre Cardedeu i Llinars derivat de la instal·lació d'un circuït de karting al terme municipal de la darrera, però no massa lluny del nucli urbà de Cardedeu. Un grup d'entitats de Cardedeu, fartes de què els municipis veïns els hi vagin encolomant infraestructures al límit del terme municipal (Les Franqueses va ubicar-hi una fàbrica química, i La Roca un camp de golf i un polígon industrial), van engegar una campanya en contra. Aquesta va culminar en una manifestació el passat dia 4. I sembla ser que aquesta virulenta reacció ha estat la que ha motivat la denegació del permís, tal i com han reconegut els mateixos implicats.

Ometo comentaris sobre el que penso de l'actitud del senyor alcalde de Llinars, no sigui pas que m'impedeixin l'accés a la població...

La curiositat: Els partidaris del kàrting (que sembla que n'hi ha), també disposen de bloc propi.

Avui s'ha aprovat per unanimitat la denominada Llei de Salut Pública, que entre altres coses prohibeix   la promoció de begudes alcohòliques mitjançant ofertes comercials. A partir d'ara doncs els bars tindran prohibit fer happy hours o oferir un 2x1.

Em sembla molt lloable que els nostres legisladors intentin vetllar per la salut pública, però...

Per què l'administració s'ha de ficar en el fet de què un negoci decideixi fer una oferta abaixant el preu d'un producte durant un període determinat? Les happy hour han ajudat a més d'un bar a quadrar una caixa que des de fa temps no passa pels seus millors moments. 

I la segona pregunta: per què l'administració, tan estricta amb les ofertes d'alcohol, en canvi no ha prohibit el consum de tabac a tots els bars i cafeteries? Que jo sàpiga,  qui beu una cervesa o un còctel aprofitant una happy hour no causa molèsties a tercers (el que pot causar molèsties és l'actitud d'aquell qui consumeix alcohol de manera excessiva). Però en canvi estan ben documentats els efectes nocius sobre la salut que té el tabac que nombrosos no fumadors es veuen obligats a empassar-se dia sí, dia també.  Però es clar, en aquest cas con la Iglesia hemos topado...

Quatre municipis del Maresme (Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Caldes d'Estrac i Sant Vicenç de Montal) han demanat mitjançant una resolució del plenari municipal el soterrament de les vies al seu pas per la població, argumentant les molèsties que suposa una via al costat del mar. No es tracta d'un cas aillat: són nombrosos els municipis i col·lectius diversos que reclamen soterraments de tot tipus. Alguns fins i tot una mica xocants, com el cas dels veïns del barri de les Tres Torres de Granollers que van demanar el soterrament de la Ronda Sud... malgrat que el barri havia estat promogut tot just obert aquest vial a mitjans dels noranta.

Aquesta fal·lera soterradora no té similituds a d'altres països. Tothom accepta que el tren o la carretera ja existien quan hi va anar a viure i que per tant, demanar que la treguin d'allà només està justificat en comptades ocasions. Així es donen situacions que aquí serien impensables, com un tren atravessant el centre de pobles per la carretera general. El cas més espectacular és potser el de Tirano, una població italiana, on una línia de ferrocarril  travessa fins i tot la plaça de l'església. No em consta que en aquella població hi hagi cap llençol o cartell reclamant el soterrament o la supressió del treno rosso, com li diuen per allà.



L'últim cas d'una situació així a casa nostra fou el carrilet de Manresa a Olvan, que creuava pel bell mig de poblacions com Sallent, Gironella o Puig-reig, i que desaparegué al juny del 1973, entre altres raons, perquè molestava als cotxes i als veïns de les poblacions que servia. Sense comentaris...

Deu fer gairebé deu anys que no trepitjo el Parc Güell. L'últim cop fou acompanyant a uns amics de visita a Barcelona. Ja en aquella època el parc estava ple de turistes, i m'imagino que la situació actual encara serà pitjor. Enrere quedava l'època del parc en què era usat majoritàriament per famílies i grups escolars.

Sembla ser que hi haurà canvis importants. L'Ajuntament està estudiant la possibilitat de fer pagar per accedir al parc, amb l'objectiu de controlar un flux de visitants que anava camí del desbordament. Segons l'Independent de Gràcia, el nombre de visitants anual és de 4 milions, i el 84 % són turistes.


www.btvnoticies.cat

Dos comentaris ràpids:

• Totalment d'acord en fer pagar per l'entrada. El Parc Güell és un equipament turístic únic al món i que té uns importants costos de manteniment que avui suporten exclusivament els barcelonins via impostos. Ara que estan tan de moda els estudis i els informes, algú en podria fer un analitzant l'impacte real que ha tingut el turisme a la ciutat... que sospito no ha estat tan favorable. A més, posar una barrera d'entrada ajudarà a abaixar lleugerament el flux de visitants, el que suposarà que els visitants que paguin podran gaudir d'un parc en millors condicions.

• Però per altra banda, per què els barcelonins han de pagar per anar a un parc en una ciutat que no va precisament sobrada d'espais verds? Sembla ser que hi ha problemes legals per permetre l'accés gratuït únicament  pels barcelonins. Però en aquest cas es pot ser més subtil, oferint una bonificació del 100% en el preu de l'entrada a qui presenti una T-mes, una targeta rosa, el carnet del Bicing, o el de les biblioteques municipals. Aquests títols nominals són utilitzats principalment per barcelonins, però alguns d'ells  són també a l'abast de turistes (el cas de la T-mes, per exemple). Per tant, la discriminació passa a ser comercial, tal i com fan infinitat d'empreses i equipaments.

•  Hi ha un aspecte menor, però també important. Molts veïns ara utilitzen el parc per usos molt respectables (des d'anar a córrer fins a usar-lo com a drecera per arribar al lloc de destinació), que no encaixen massa bé amb el parc que finalment quedarà. Caldrà estudiar millor aquest aspecte i veure si existeixen alternatives que compatibilitzin una mesura inevitable com és la de limitar l'accés al parc, i el benestar dels veïns.
  

Si hi ha un restaurant de referència a Vic, aquest és Ca l'U, una antiga fonda que durant molts anys estigué situada a l'inici de la Rambla. Fa tres anys es va produir un fet cabdal: el trasllat de les instal·lacions al carrer de la Riera, a l'altra banda de la Plaça Major. Aquest canvi coincidí també amb un relleu generacional i de concepció del negoci, que abandonà l'ambient fondista pur i dur per esdevenir un restaurant "de senyors".

Afortunadament, el canvi ha estat positiu. Ara es disposa d'un restaurant ampli en un lloc emblemàtic, però que conserva la cuina de sempre, que era el que l'havia fet famós. Un dinar pot costar 40 euros, i si s'opta pel menú del migdia, la factura es redueix a 19 euros.


El menú consta de tres primers, tres segons i tres postres. El dia en què hi vaig anar, es podia triar entre una amanida de formatge de cabra, sopa de rap i un remenat amb ceps de primer. De segon, es podia triar entre bacallà, una broxeta de carn i cap i pota amb castanyes. Jo em vaig decantar pel remenat i pel cap i pota, dos plats fets amb productes de la zona i que generalment assenyalen la diferència entre una cuina mediocre i la bona cuina. L'examen es va passar amb nota. A més, i malgrat ser presentat en plats de disseny, la quantitat oferta fou més que suficient.


De postre va triomfar el biscuit gelat, un plat tradicional de la casa que ha estat convenientment modernitzat, afegint-hi festucs. També s'oferia un pastís de xocolata i un postre a base de fruita. A destacar també el servei de pa, força variat i excepcionalment bo.

La curiositat: Sorprenentment el restaurant, tot i publicitar la pàgina web a les targetes de visita, no la té operativa.

Ahir es va fer oficial un rumor que corria pel campus de l'Autònoma: la Festa Major desapareixia del calendari. Un comunitat de l'equip de govern n'explicava els motius, que essencialment es redueixen a dos: problemes de caire econòmic (la darrera tingué un cost de gairebé 300.000 euros), i un format on els aspectes culturals i de compromís socials no tenien la presència que se suposava havien de tenir.

La Festa Major fou una de les primeres iniciatives que s'implementaren a mitjans dels vuitanta per intentar treure la sensació d'"universitat-dormitori" que tenia en aquells moments la UAB.  La iniciativa es basà en combinar activitats culturals, esportives i lúdiques aprofitant l'entorn incomparable del Campus de Bellaterra (llavors molt menys edificat que ara) un divendres del mes d'octubre.

Malauradament diversos factors van fer que aquesta iniciativa acabés degenerant en poca cosa més que un digne predecessor dels actuals macrobotellones, i que acabés sent una jornada a la qual només s'hi anava el primer any per dictaminar que no calia tornar-hi mai més. En algunes edicions s'havia arribat a donar el cas de què la majoria dels assistents fossin persones alienes a la universitat, amb la problemàtica que això comportava.

En els darrers anys s'havien fet diversos intents de "pacificar" la festa. Es decidí primer eliminar la part nocturna de la festa, limitant-la fins a les 21h; la data de celebració passà del divendres al dijous; i s'intentaren rellançar algunes activitats que havien quedat arraconades, com les esportives. Però a la pràctica, seguia sent el mateix, i amb l'inconvenient de què cada cop la factura es feia més gran.

La UAB ha donat un pas que ja fa anys hauria estat igualment justificat. No té massa sentit dedicar 300.000 euros a promoure una activitat que acabava esdevenint una invitació al consum desmesurat d'alcohol i substàncies estupefaents light. A més, la raó de ser per la qual s'havia creat havia anat desapareixent amb el creixement de la universitat, tant en termes d'edificis com de serveis, i l'augment de l'oferta cultural i esportiva. I finalment, també és dir adéu a un concepte d'acte més propi de l'època de la Transició que de l'època actual. 

Dilluns de tornada a la feina. Enrere ha quedat un altre cap de setmana llarg fora de l'oficina. En aquest cas l'ha absència ha estat mig motivada per la celebració divendres passat dels Premis Blocs. No comentaré el que altres companys d'Stic han fet millor del que jo podria arribar a fer sobre l'acte en sí, els premiats o l'ambient que es vivia entre els membres de l'organització (comentari de l'Eduard Batlle, comentari de la Trina Milan, comentari del Josep Campmajó, comentari de Francesc Grau, comentari del Xavier Peytibí , comentari de l'Albert Simó). Em centraré en alguns detalls més genèrics:

• Aquesta edició ha marcat una fita bastant alta: comptar amb 600 participants. Un premi homònim que  atorga el gratuït 20 Minutos des de fa quatre anys pel conjunt d'Espanya ha aplegat a 5.000 blocs. Per tant, la cosa no ha estat gens malament, més si tenim en compte les infinitament majors possibilitats publicitàries que té un concurs organitzat per un  mitjà de comunicació d'àmplia audiència.
• Un altre llistó ben alt és l'assistència de públic a l'acte de lliurament. L'auditori era ple de gom a gom, i força gent no va poder venir a l'haver-se hagut de tancar la finestra d'inscripcions un parell de dies abans per manca de places lliures. Això implicarà que la propera ciutat que vulgui acollir els premis haurà de garantir un auditori de capacitat mínima de 300 persones. Al pas que anem, en dos anys ja em veig al Teatre de la Passió de Cervera amb les 2.000 butaques plenes ;-)
  
• Algunes categories han funcionat molt bé. D'altres, com les de Blocs Corporatius o els Formats Audiovisuals els ha costat una mica d'arrencar.  Encara no s'ha trobat la categorització ideal que deixi content a tothom.
• Les primeres trobades presencials de blocaires van servir per "trencar el gel" i posar cares a gent que seguies des de feia temps. Ara hem d'evitar caure en l'endogàmia, i que nous blocaires o creadors de continguts 2.0 no acabin venint perquè ningú els fa cas.
• De moment, però, els Premis Blocs estan donant un senyal adequat. Votants i jurat han acabat premiant a blocaires populars per altres àmbits de la seva vida o blocs que han tingut un cert ressò mediàtic, però també han premiat blocs i blocaires desconeguts pel gran públic. Aquest darrer aspecte és el que fa gran els Premis Blocs i els diferencien d'altres.
  

Tots som humans i ens equivoquem. Sovint diem coses, moguts per la ràbia, el nerviosisme o la desil·lusió, que mai voldríem dir i que acaben ferint a aquells qui t'estimen. El missatge de la Blackberry d'en Daniel Sirera que captaren les càmares de l'Avui entra dins d'aquesta categoria, i per tant no cal donar-li cap més importància.

El que ja no és tan normal és la reacció de l'afectat davant d'aquest incident. El més normal hauria estat disculpar-se, indicar que es tractava d'una frase fora de context i aquí s'acaba la discussió. En canvi, s'ha optat per la via d'atacar als periodistes al·legant una "intromissió en la intimitat", i denunciar la manca d'ètica d'aquells periodistes que utilitzen aquest tipus d'informació. Aquesta visió ha estat més o menys compartida pel propi president del Parlament, Ernest Benach, qui també criticà un cert grau d'intromissió dels mitjans en el discurs de cloenda dels Premis Blocs.

Tot aquest raonament no s'aguanta per enlloc si tenim en compte diversos fets:

1. El telèfon que utilitzava el senyor Sirera no era el propi, sino una Blackberry posada a disposició seva per part del Parlament i per tant pagada  pels ciutadans.
2. El senyor Sirera estava utilitzant el telèfon mentre es desenvolupava el plenari, en un moment en què l'ús del telèfon, o d'altres mitjans de comunicació, hauria d'estar reservat només a comunicacions urgents.
   
3. El senyor Sirera és conscient de què al Parlament hi sol haver presència de periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió, i que per tant és probable que algú acabi enganxant per casualitat una imatge del que està fent al seu escó.

Per molt menys del que va fer el senyor Sirera s'han produït nombrosos acomiadaments d'empleats. A moltes empreses és prohibit utilitzar Internet per a usos no directament relacionats amb la tasca professional, o si un vol trucar per telèfon ha d'anar a un telèfon autoritzat i fer la trucada davant de tothom. Són dues posicions que no comparteixo, però que existeixen al nostre panorama empresarial. Els parlamentaris tenen la sort de no tenir aquest tipus de presions, i per tant haurien de fer un ús raonable d'aquesta llibertat. Si volen utilitzar la Blackberry per fer la comanda a la fruiteria, perfecte, però s'exposen també a què algú ho vegi.

Potser un altre cop que el senyor Sirera, o qualsevol altre distingit diputat, vulguin tenir intimitat haurien de  (a) sortir fora de l'hemicicle i (b) fer servir el seu telèfon personal. De ben segur que cap periodista els fotografiarà o els incomodarà, perquè llavors sí que no hi ha cap dubte de què es tracta d'una intromissió en la intimitat.

Sembla que fou ahir, però gairebé ha passat un any (51 divendres per ser més exactes) des de que es va realitzar la primera edició dels Premis Blocs Catalunya, promoguts per l'associació Stic.cat. Malgrat l'escepticisme inicial d'algun "blocaire de referència", l'acte fou un èxit i tingué una notable repercussió.

En un any han canviat força coses. L'efervescència al món blogger que es visqué fa uns anys ha anat donant pas a la maduresa. Cada cop hi ha més blocs però menys "blocaires de referència". El nivell d'autoritat del Technorati ha anat desapareixent de molts blocs, que en canvi han anat configurant petits cercles de relacions, moltes de les quals han acabat traspassat l'àmbit virtual.

Amb aquest panorama, els Premis Blocs s'enfrontaven al repte d'aconseguir mantenir el llistó de l'any passat. Sembla que això s'ha aconseguit sobradament. Prop de 600 blocs es van inscriure al concurs. El nombre de votacions fou notable i s'ha hagut de tancar la inscripció per assistir a l'acte de lliurament perquè l'auditori (de 259 places) ja està tot reservat.


Per cert, alguns blocs ateneuesfèrics han estat finalistes en algunes de les categories dels premis. És el cas, per exemple, d'El Pati Descobert, enquadrat a la sempre difícil (i competitiva) categoria de blocs de política. També destaca el bloc de les Altres Barcelones a la categoria de cultura. A veure si aquest vespre tenim una grata sorpresa i algun bloc ateneuesfèric pot lluir premi.

Una de les aficions més habituals entre els catalans que viatgen a "les Espanyes" és descobrir noms de carrers que havien oblidat feia temps. Generalísimos, José Antonios, Generals Mola o Sanjurjo solen ser habituals en algunes ciutats, preferiblement de l'interior, i amb alcalde del PP. En algun cas, fins i tot, podem estar en pobles on la Falange té una regidors als ajuntaments i una certa presència al carrer.


Els turistes de la nostàlgia estan de sort: no cal que vagin massa lluny per trobar un carrer amb un nom d'altres èpoques. Només cal que agafin els Ferrocarrils i es baixin a Cornellà de Llobregat. A no massa metres de l'estació es toparan amb un carrer anomenat Victor Pradera, qui segons diu la placa fou un polític que morí l'any 1936. No es tracta de cap carreró marginal, sinó del carrer on hi ha els jutjats de la ciutat o la terminal dels autobusos.

No em consta de què Victor Pradera tingués cap vinculació amb Cornellà de Llobregat, a diferència del que passa amb la immensa majoria de persones que donen nom als carrers veïns. El que sí que em consta és que aquest carrer tingué denominacions diferents abans del 1939: concretament fou el carrer de l'Església (primer) i Francesc Layret (a l'època republicana).

Curiosament Cornellà de Llobregat és un municipi on des de 1979 hi ha hagut alcaldes d'esquerra, començant per Frederic Prieto i acabant per Antonio Balmón, passant per José Montilla. Curiosament també la persona que més ha estudiat la història de Cornellà es diu Joan Tardà i Coma, el qual a més fou regidor del consistori en diverses legislatures.