Vida quotidiana

Llegit al confidencial del setmanari El Triangle. La notícia correspon al 22 de juliol d'aquest any:

Quin directiu del Barça ha estat denunciat per la seva exdona?

Jaume Ferrer, vicepresident de l’entitat blaugrana. Al responsable de les àrees de Marketing i Media del FC Barcelona i mà dreta de Joan Laporta, la seva exdona li ha interposat una querella criminal, que ha estat admesa a tràmit, per impagament reiterat i acumulat de la pensió dels seus dos fills menors. Per aquest motiu, Jaume Ferrer ha estat citat a  declarar el pròxim 21 de setembre davant el jutjat d’instrucció n. 7 de Barcelona. Íntim amic de la família Pujol, Jaume Ferrer disputa amb l’economista Xavier Sala Martín la successió de Joan Laporta a les eleccions que ha de celebrar el club blaugrana l’estiu de l’any vinent.

12.000 euros són una nimietat per una administració pública. El sistema de pressupostos públics, amb partides intocables i d'altres amb molts zeros a la dreta, fan que quantitats com aquesta només serveixin per a extres. Però 12.000 euros multiplicats per 100,o per 500, ja comencen a ser números majors. Amb un milió d'euros ja podem crear un petit fons per a beques. I cinc milions d'euros permeten crear un fons de capital destinat a promoure projectes d'empreses innovadores. O també la construcció d'un equipament científic.

Avui s'ha fet públic, que entre el percentatge d'informes "útils" sol·licitats per la Generalitat i corresponents a l'any 2007 (d'un univers de gairebé 3.000), n'hi havia un que es dedicava a analitzar la imatge que transmetia el doble del senyor Puigcercós al Polònia.Segons les opinions dels auditors, aquest estudi tenia contingut i no era delegable en personal propi.

Sembla ser que les coses no pinten massa bé per a la recerca i la innovació en general. Amb una mica de sort es mantindrà el pressupost d'aquest any, i no seria descabellat pensar que urgències presents acabin retallant una activitat el retorn de la qual només es veu a llarg termini. Si això acaba passant no només estarem tirant pedres sobre la nostra teulada en termes de competitivitat, sinó també en l'avenç de la ciència i en el benestar humà.

I mentre a alguns llocs falta material per poder fer una recerca, ens dediquem a fer estudis de com sortim en programes d'humor. Per posar-se a plorar...

Poc s'imaginava el senyor Millet que en poc més de dos mesos els mateixos que li dedicaven lloances i li atorgaven premis per la seva contribució al país i per la seva exitosa gestió el tinguin ara com l'exemple del que no s'ha de fer.

La conducta de Fèlix Millet és reprovable i censurable en molts aspectes, començant per haver col·locat a tota la família en un negoci que no era seu i acabant per l'espoli de diners públics i privats que sembla haver comès. Però per a mi hi ha un aspecte particularment greu: el despreci als membres de l'Orfeó Català, i l'engany als particulars que de bona fe van aportar diners per la restauració de l'orgue del Palau. Molt probablement, gràcies a les arts d'aquest senyor tan distingit, ens haguem carregat durant força temps les possibilitats de captar petits patrocinis privats, o l'esperit d'aportar en comptes d'esperar rebre.

Cal però tenir present una cosa: en Millet va cometre l'error de fer-ho de manera poc sofisticada. Sense la caixa de seguretat farcida de bitllets o sense la factura per serveis de jardineria per a una terrassa que només té ciment, molt probablement seguiria gestionant el Palau. I molt probablement les administracions, mitjans de comunicació i creadors d'opinió haurien continuat lloant les habilitats gestores del personatge, encara que aquestes consistissin en gestionar el Palau com qui gestiona un pàrquing o un magatzem, tenir durant anys a professionals que desenvolupen la seva feina amb figures contractuals impròpies de les funcions que exerceixen, o mirar de destinar el mínim possible als cantaires de l'Orfeó Català, els quals sembla que li feien nosa al senyor Millet.

Administracions i societat civil, aquesta ja sense cometes, tenen ara força feina: assegurar-se'n de què les nombroses fundacions existents que es nodreixen de diners públics no només tinguin els comptes com Déu mana, sinó que també tinguin uns nivells mínims de responsabilitat social corporativa.

Afirmen ser el restaurant més antic de Barcelona, els orígens del qual se situen a finals del segle XVIII. Sigui veritat al 100% o no, el cert és que Can Culleretes és un dels pocs restaurants de cuina tradicional que queden en aquesta ciutat on el disseny i les ànsies de modernitat ho devoren tot.  Una carta amb plats de restaurant tradicional i poc amiga de les sofisticacions, encara que fan alguna incursió a l'hora de les postres.  Recomanables la perdiu i el civet de senglar, com el que apareix a la imatge. Compteu sobre uns 6 euros el primer plat, uns 10 el segon i 4 euros les postres.

Vilaweb informa de què el portal Yahoo ha tancat la seva pàgina en català, dins de l'estratègia d'aprimament que està duent en els darrers mesos. Es dóna la circumstància de què aquesta pàgina havia estat generosament subvencionada per diferents institucions fa uns quants anys, concretament en 600.000 euros.

De fet era una notícia previsible. El portal en català presentava un estat minimalista des de feia uns quants anys i no s'havien arribat a traduir mai les interfícies del correu, ni les del programa de missatgeria, probablement els dos productes amb major interès que tenia aquell portal vingut a menys.

Dues reflexions:

• La primera és recordar que Yahoo, com a empresa privada que és, és lliure de prendre les decisions empresarials que consideri oportunes. Si els seus estudis de mercat mostren que no hi ha possibilitat de fer diners amb aquella pàgina, no es dedicaran a fer beneficiència.  Si aquesta decisió no agrada als usuaris de Yahoo catalanoparlants sempre els queda donar de baixa el seu compte de Yahoo i passar-se a la competència (Google i Microsoft), una decisió igual de lliure que la que ha pres Yahoo.
  

• La segona és evidenciar un cop més que la subvenció no és la política adequada. La subvenció a Yahoo se suma a les que es van realitzar en el seu dia per programes de dubtosa qualitat i que tingueren una comercialització mínima. Si la meitat d'aquests diners s'haguessin destinat a la promoció del programari lliure, o millor, a contribuir a crear un fons per finançar projectes innovadors en en camp de les TIC (com per exemple l'Eye OS), la cosa hauria anat molt millor. Ara bé, potser bona part d'aquests 600.000 euros van servir per una altra cosa...  (pels malpensats, em refereixo a la posterior ubicació a Barcelona dels laboratoris de Yahoo).
  

Aquesta és la resposta de la directora de Ràdio 4 a la pregunta de la periodista Gemma Busquets, sobre si la nova (i controvertida) programació de l'emissora pública no s'assembla massa a IcatFM.

No sé que en penseu vosaltres, però que la respoonsable d'una emissora no sàpiga que es fa a d'altres emissores és de jutjat de guàrdia, sobretot quan IcatFM fa més de tres anys en funcionament.  Ara entenc per què els treballadors de l'emissora estan tan contents amb aquesta directora...

Un dels negocis municpals més controvertits és el dels centres esportius, altrament anomenats gimnasos, o en terminologia més actual, centres de fitness i de wellness. Fins no fa massa anys, l'actuació municipal en aquest àmbit es reduïa a la construcció de poliesportius i piscines, sovint amb l'ajut de la Diputació (primer) o de la Generalitat (després). Generalment era el mateix ajuntament qui gestionava les instal·lacions, encara que en el cas de les piscines solia cedir-la a un club de natació.  Eren instal·lacions força espartanes dirigides sobretot a l'esport de competició.

Més endavant, la política va canviar. Es va considerar que instal·lacions esportives d'aquestes característiques no permetien la pràctica de l'esport a tothom. Les instal·lacions havien de satisfer al Blume de torn, però també a la iaia que necessitava fer una mica de natació per mantenir un bon estat de salut. Aquesta política va fer que els nous centres esportius fossin diferents als tradicionals, primant aspectes menys "esportius" en el sentit tradicional. A més, fruit de les noves tendències de gestió pública, es va anar abandonant la gestió directa, tot encarregant-la a empreses especialitzades.

Aquest canvi però, va acabar convertint aquests centres en clònics dels gimnasos privats que havien anat creixent i evolucionant. Com és lògic, molts d'ells no estaven massa contents d'una competència que consideraven deslleial. El més bel·ligerant en aquest assumpte ha estat tradicionalment en  Ramon Canela, responsable de la cadena DiR, el qual ha criticat reiteradament la relació entre Ubae, gestora d'equipaments esportius, i l'Ajuntament de Barcelona.

Comparteixo algunes de les inquietuds que mostren esl responsables del DiR o d'altres centres privats. Però no és menys cert que hi ha segments de demanda o col·lectius que són desatesos per la part privada. Per exemple, els gimnasos Dir no accepten a menors de 14 anys o se centren en un determinat tipus de pràctiques esportives. Motius com aquests justifiquen l'existència d'una oferta pública, però no que aquesta acabi reproduint mimèticament l'oferta (i les pràctiques) de l'empresa privada.

Fa gairebé vuit anys els veïns de la regió metropolitana de Barcelona rebien una bona notícia: l'ATM havia acordat l'establiment d'una xarxa d'autobusos nocturns metropolitants. S'acabava així amb la incomunicació entre les ciutats de l'àrea de Barcelona que quedaven més allunyades de Barcelona ciutat. Encara que semblés increïble, era impossible anar en transport públic de Mataró a Barcelona a partir de les 11 de la nit, per citar un exemple.

La iniciativa tenia  a priori una llarga llista de possibles beneficiaris. Des de treballadors que l'utilitzaven per anar i tornar de la feina, fins a gent jove que volia anar de festa, o persones que anaven a sopar fora i volien deixar aparcat el cotxe per poder beure amb tota tranquilitat. La realitat però, és una altra, la majoria de línies tenen una demanda molt escassa i no és inhabitual veure autobusos pràcticament buits. I tot això malgrat que ja fa set anys que aquest servei funciona a ple rendiment.

Ahir al vespre vaig tenir la possibilitat d'utilitzar aquest servei i comprovar que, efectivament, se li podria treure força més suc. Tocava sopar a Sabadell i la previsió era una consumició moderada però significativa d'alcohol. El més lògic semblava doncs deixar el cotxe a casa i tornar a Barcelona en tren o en autobús nocturn. Al final, la tornada havia de ser necessàriament en autobús, ja que el darrer tren surt de Sabadell a la 1.2% (això del Metro del Vallès fins les 2 és només si surts de Barcelona).

Primer entrebanc: a l'estació de Sabadell-Rambla no hi ha cap informació sobre els autobusos nocturns, ni horaris, ni on agafar-lo. Tampoc va servir massa preguntar a la persona de seguretat que era allà, que ni tan sols coneixia l'existència d'aquest servei.

Segon entrebanc: les parades d'autobús de Sabadell no informen de la existència d'aquest servei i només consideren el servei municipal diürn. No estaria malament que ho indiquessin, ja que la freqüència de pas és baixa i el nombre de parades on agafar-lo es redueix a un parell a tota la ciutat.

Tercer entrebanc: un cop localitzada la parada (pista, encara que no estiguin indicades, solen estar properes a les estacions de tren), la informació de servei tampoc ajuda massa, ja que ni tan sols indica un horari de pas aproximat per la parada, una cosa important si considerem que l'interval de pas és una hora, i que passar-se tres quarts d'hora a la fresca una nit d'hivern no és precisament el millor estímul a fer-lo servir.

Amb tots aquests petits entrebancs i una nul·la campanya publicitària, no em sorprèn de què molts de vosaltres hagueu descobert aquest servei en aquest post. I el que sorprèn més és com la mateixa administració que inunda ràdios, televisions, Internet i diaris de campanyes publicitàries de dubtosa utilitat, no hagi decidit donar un pas endavant i fer una cosa tan senzilla com millorar la informació d'aquest servei, a les parades, però també a la web o a punts d'informació. Amb aquest petit gest (1) rendibilitzaríem un servei ja existent; i (2) milloraríem la seguretat vial, donant un argument més per deixar el cotxe a casa les nits en què un vol prendre's un parell de copes.

En pocs dies s'han succeït un parell de notícies relatives als negocis turístics i de restauració de l'Ajuntament.

La primera d'elles fa referència al tancament del restaurant del Fòrum. Aquest restaurant, desconegut per a la immensa majoria de barcelonins, estava situat al famós Edifici Fòrum i fou obert l'any 2006. La seva explotació anava a càrrec del Parc d'Atraccions del Tibidabo (empresa municipal) i la inversió per engegar-lo (en obres i condicionament) fou propera als tres milions d'euros. Malgrat la seva ubicació, mai va comptar amb massa clientela, i la poca que tenia era de perfil "institucional", o sigui funcionaris, tècnics i assessors municipals que eren enviats allà per fer dinars de treball, de lleure o d'"enfortiment del grup".

La segona és la desinversió de l'hotel Miramar, que s'ha hagut de malvendre la petita participació que tenia. El motiu, l'embargament de l'edifici de Miramar a causa de la mala evolució d'un hotel, que ja ha passat per diverses mans sense massa èxit fins ara.

En una ciutat plena de restaurants i hotels, té cap sentit que l'administració pública es posi a competir amb particulars? No estem parlant d'establiments situats en llunyans polígons industrials, sinó d'establiments situats a escassos metres d'establiments similars.

No fa massa anys era habitual veure a la barrera de peatge de Mollet del Vallès un bon nombre de cotxes pitant en protesta per una barrera que feia massa anys que existia, i per un accés gratuït des d'aquella ciutat que mai va arribar. Les protestes eren tan populars que fins i tot l'alcaldessa de la població animava als veïns a fer sentir la seva protesta.

Aquesta era la ressenya que feia La Vanguardia el 25 de març del 2000:

Miles de conductores hicieron sonar ayer las bocinas cuando pasaron por el peaje de la autopista A-17, en La Llagosta. Era su manera de protestar por la existencia de esta barrera, que obliga a pagar 160 pesetas a los turismos que utilizan la A-17, la vía que une parte del Vallès con Barcelona.
El descontento que genera el peaje era ayer especialmente evidente entre los transportistas. La “pitada” estaba convocada por una veintena de municipios y por entidades sociales y económicas, además de estar secundada por los consejos comarcales del Vallès Oriental y Occidental.
Los convocantes se unieron a la protesta en una caravana institucional que reunió más de cincuenta coches, encabezada por los de los alcaldes que se han sumado a la plataformacontra el peaje, y seguida por vehículos de las brigadas municipales. Pasadas las 10.30 horas la caravana atravesó la barrera, entre un estruendo de bocinas.
Montserrat Tura, alcaldesa de Mollet, explicó: “Pretendemos que después de que el ministerio (de Fomento) haya levantado las barreras de Sant Cugat, ahora sea la Generalitat quien levante las de La Llagosta”, que representan el peaje “más injusto y gravoso del conjunto de la red que rodea Barcelona”.

Ara sembla ser que els ciutadans de Mollet tindran més llocs on anar a fer sonar el clàxon. Segons sembla, la Generalitat està estudiant fer de peatge la nova B-500, una carretera que uniria Mollet amb Badalona, evitant les corbes de la carretera actual, que passa per La Conreria. Nadal II argumenta la decisió pel fet de què sense peatge la via probablement es col·lapsaria. En qualsevol cas, els usuaris tindrien l'opció d'utilitzar el transport públic que faria servir aquell túnel.

Per cert, aquella popular alcaldessa de Mollet ara forma part del Govern de la Generalitat de Catalunya, que serà qui decidirà si finalment s'imposa o no peatge en aquesta via. Suposo que si ja trobava injust aquell peatge (que per cert encara continua malgrat fa més de 40 anys que està en servei), encara trobarà més injust que hi hagi una altra barrera de peatge a una carretera que surt de Mollet. No anava tan bé la famosa "velocitat variable" per reduir les congestions?

Quan escric aquestes ratlles ja s'haurà acabat el "referèndum" d'Arenys de Munt, una iniciativa que en una situació normal hauria reunit a poc més de dues-centes persones, però que gràcies a l'ajut del sistema judicial que tenim, del nerviosisme de De la Vega, Rangel i personatges afins (i 2) i la resurrecció d'un partit que tothom creia finiquitat, han aconseguit generar més interès i participació que les darreres eleccions europees.

El fons de tot plegat és la pregunta que hi contenia, i que sembla ser un dels grans tabús del debat polític actual. De fet deu ser-ho,  perquè gairebé no existeixen dades demoscòpiques públiques al voltant d'aquesta pregunta, malgrat dedicar-se anualment milions d'euros a fer tota classe d'enquestes. Si volem un punt de comparació hem d'anar-nos-en al llunyà 2001, quan el Centro de Investigaciones Sociológicas, dirigit llavors per Ricardo Montoro (germà del llavors ministre Cristóbal Montoro i que succeí en el càrrec a Pilar de Castillo), va fer una pregunta sobre la intenció de vot en un hipotètic referèndum d'independència. Prop d'un 36% dels enquestats van mostrar-se favorables, mentre que el percentatge de persones que es declaraven desfavorables se situava en el 48,1%.

D'entrada, ja caldria reflexionar sobre les raons per les que un 36% de la població manifesta ganes d'alterar radicalment l'status quo (amb les conseqüències que això comporta). Cal tenir en compte a més, el moment en què aquesta pregunta es va formular: una època de  prosperitat econòmica (i per tant enemiga de canvis), i en la que en ambients de la regió/nacionalitat/nació hi havia una rica línia de debat al voltant del federalisme, tant a nivell intel·lectual com polític.

Però el món, i les circumstàncies canvien, i avui per avui és probable que el percentatge de respostes afirmatives sigui més alt, i el que pot afegir més llenya a la discussió, ser prou alt com per forçar canvis. Els motius són els següents:

1.- Manca d'un discurs unitarista prou atractiu per al ciutadà del carrer. El discurs unitarista en el sentit pur (considerar Catalunya com una regió més d'Espanya) ha tingut tradicionalment pocs seguidors a Catalunya,  tant a nivell polític com a nivell intel·lectual. A més, bona part dels intel·lectuals que podien haver liderat aquest discurs han acabat donant la batalla per perduda i marxant a Madrid. Només cal veure quina ha estat la reacció contrària al "referèndum" d'Arenys per veure la feblesa en què es mou aquesta línia ideològica.

2.- El fracàs del discurs federalista en les seves diverses acepcions. El discurs federalista va arribar a comptar amb un ampli suport intel·lectual, polític, i electoral, i una de les seves variants (l'asimètric) inspira l'Estatut del 2006. No obstant això, aquest discurs ha caigut en desgràcia perquè no va tenir cap tipus de ressò més enllà de l'Ebre, tal i com es va poder veure en el debat estatutari, el trasllat de la CMT, o com es pot veure dia a dia  als fòrums de creació d'opinió, fins i tot aquells que tradicionalment podien haver estat més receptius. El fort desencant de Pasqual Maragall, Juan José López Burniol o  Ferran Requejo són una evidència de què aquesta línia ha entrat en via morta.

3.- La progressiva pèrdua de lligams emocionals i afectius amb altres zones d'Espanya. Cada cop són menys els catalans que van néixer a la resta d'Espanya, i els qui ho van fer cada cop tenen menys lligams amb els seus pobles d'origen.  La pràctica inexistència de mobilitat geogràfica durant les darreres tres dècades ha contribuït a què el grau de desconeixement mutu hagi anat en augment, cosa a la que no han ajudat massa (més aviat tot el contrari) els mitjans de comunicació.

4.- Una classe empresarial que comença a veure que "Espanya" com a tal ha deixat de ser un negoci. Fins l'any 1986 la classe empresarial era probablement una de les més refractàries a qualsevol canvi d'status quo. Actualment però la situació és ben diferent: d'entrada ha desaparegut bona part de la classe empresarial local (entenent com a tal mitjanes i grans empreses), i la que resta ha de competir amb igualtat de condicions no només amb la resta de països de la Unió Europea sinó de la resta del món (coses de la globalització). Les xifres d'"exportacions" i "importacions" cada cop mostren una menor dependència de les relacions comercials amb la resta d'Espanya. I per acabar-ho d'adobar, una sèrie de boicots han conscienciat als empresaris més refractaris a diversificar la seva activitat.
 
5.- El procés de recentralització de facto existent des de principis dels anys vuitanta, i que ha deixat Barcelona amb el risc de baixar a segona divisió. El trasllat de seus socials a la capital d'Espanya, la centralització dels mitjans de comunicació de masses, o el disseny radial d'infraestructures. A data d'avui difícilment serien pensables coses que es feien fa quatre dècades, com retransmetre les campanades de final d'any des de Barcelona, o que el primer tren de gran luxe de la Renfe partís de Barcelona.

6.- Finalment, i no menys important, la sensació entre àmplies capes de la població de què l'Estat només existeix per aquestes latituds amb finalitats merament extractives. El caos ferroviari del 2006-7, el deficient estat de les carreteres titularitat de l'Estat, o les fortes diferències de dotacions pressupostàries a escoles, o serveis socials.

La preocupació demostrada per aquesta consulta, en apariència amb menors implicacions que la que es farà a Barcelona sobre la Diagonal (que ja és dir), és que no acabi sent un catalitzador que provoqui una majoria sobiranista allà on era minoria. Penso però que s'ha sobredimensionat la capacitat d'aquest catalitzador. El gran catalitzador pot ser una sentència adversa del TC sobre l'Estatut. Per això els neguits d'alguns i les manifestacions preventives dels altres.

Això és el que queda de l'antic Hotel del Vallès. Sembla mentida que aquest edifici ruinós fos obert l'any 1969, amb la pompa que indicava la nota de societat:

INAUGURACIÓN DE ÜN HOTEL EN LA AUTOPISTA DE LA AMETLLA
En la autopista de la Ametlla, próximo al desvio hacia dicha población, y rebasado el mismo en dirección a La Garriga, ha sido montado un complejo hotelero moderno, el Hotel del Valles, de primera categoría A, que cuenta con 54 habitaciones dobles y 4 salas para convenciones y reuniones de alto nivel empresarial, restaurante y piscina, disfrutando de aire acondicionado en todas sus dependencias. Las nuevas instalaciones fueron bendecidas por el párroco de Llerona, reverendo Juan Vallitrosa. El diputado provincial y alcalde de Granollers, señor Llobet, junto con el diputado y alcalde de Vich, señor Bach, y el alcalde de la Ametlla del Valles, señor Partegás, concejal del Ayuntamiento de Barcelona, señor Lacalle y autoridades locales, asistieron a la ceremonia entre otros muchos invitados. En la foto aparece el señor Llobet cortando la cinta de inauguración de las instalaciones. Hicieron los honores a los invitadas los propietarios del hotel, señores Sauri Jordá y Barres Pascual, y el director dei establecimiento, señor Roca Godayol. 

Potser l'hotel era de primera categoria, però la seva ubicació i el fet de què estigués massa prop de Barcelona el van condemnar a una vida excessivament tranquila, només alterada per convencions empresarials, juntes d'accionistes d'empreses de la comarca o concentracions d'equips esportius, entre ells la selecció argentina dels Mundials del 82. De fet tanta tranquilitat va motivar el seu tancament a principis dels noranta, després de retre el seu últim servei: ser l'hotel de concentració de la selecció olímpica d'handbol a les Olimpíades de Barcelona 92. 

Ja tancat, l'hotel s'utilitzà esporàdicament. Per exemple, durant els incendis del juliol del 94, l'hotel fou obert per acollir a desenes de famílies desallotjades a causa dels focs. Posteriorment l'hotel es va anar degradant. Alguns espavilats el van fer servir com a "hivernacle" per a fer créixer maria. Posteriorment fou okupat, fins que a finals de juny d'enguany els mossos van desallotjar-lo. La foto correspon a pocs dies abans de què es produeixi el desallotjament.

De moment, i un cop els okupes van marxar amb l'Audi A4 que tenien, tot continua igual i no se sap si l'hotel continuarà dempeus o si s'enderrocarà.  La veritat, no li veig massa futur com a hotel, ja que no és al lloc adequat: massa lluny de Barcelona o del Circuït de Catalunya, dues atraccions turístiques que podrien justificar la seva reconversió a hotel low-cost a l'estil d'un Formule 1.

La curiositat: tot i ser tancat des de fa quinze anys, alguna pàgina d'Internet encara el mostra com a existent. Qualsevol se'n refia d'aquesta pàgina...

A la UAB editen des de fa uns anys una revista anomenada  "El Campus de l'Autònoma", força ben feta però que malauradament(o incomprensiblement) no és disponible en suport digital. Al darrer número de l'any passat van dedicar un reportatge als 40 anys de la UAB, centrant-lo en els canvis que hi havien hagut al campus, i il·lustrant-lo amb diversos parells de fotos del tipus "abans-després".

M'he aturat a les fotos dels autobusos. La foto de dalt, de data indeterminada, mostra els antics autobusos de la xarxa interna del campus i que tingueren una història curiosa, especialment el primer que es veu a la imatge.

Corria l'any 1974 i la UAB havia hagut d'organitzar a corre-cuita una xarxa d'autobusos interns per dur als estudiants des de les estacions de tren més properes fins al campus. Els primers autobusos vingueren de Barcelona, on la companyia va vendre els exemplars que anava a retirar a un preu simbòlic. No obstant això, la demanda era molt forta i els vells autobusos (alguns dataven de 1957) amb prou feines podien cobrir la demanda.

Sembla ser que es van fer gestions al Ministeri d'Educació, i que arran d'una visita del llavors President del Govern a la Universitat (sí, abans que l'Aznar a l'Autònoma hi va anar l'Arias Navarro) va arribar mitja dotzena d'autobusos per fer el servei intern del campus... i dos autocars més per poder fer viatges docents (!!). Un d'aquests és precisament el de la foto, i que sembla mai va arribar a complir la seva funció original.  En comptes d'això, el van destinar també com a autobús intern.

La vida d'aquests autocars fou limitada. Els seients no eren els més adients per a una utilització tan intensiva com la que es feia, i l'autocar tampoc estava preparat per recorreguts curts amb força parades i amb excès de pes. En canvi, la resta d'autobusos va donar força bon servei, fins al punt de què fins l'any 2003 van ser utilitzats a la línia de Medicina. Posteriorment, amb l'arribada d'autobusos més moderns i amb aire condicionat, es van donar a la Universidad Camilo Cienfuegos.

Aquests no són els únics exemplars amb història. A partir del 1985, i degut a la forta demanda existent, es van anar comprant (també a preu simbòlic) autobusos articulats a TMB, algun dels quals va arribar a fer 40 anys en servei, i que, com en el cas anterior, van ser retirats únicament per motius de comfort.

Fa més d'un any aquest bloc es feia ressò de la situació que es vivia a la Plaça Navas, on s'havien començat unes obres a principis del 2007 per remodelar la plaça i fer un aparcament soterrani, i que havien estat aturades arrel del descobriment d'un refugi de la Guerra Civil. Doncs bé, dos anys i mig després d'aquesta aturada, la cosa continua igual. O millor dit, continuava, ja que l'Ajuntament ha decidit tornar a continuar les obres certificant que aquelles restes no tenen valor històric (segons ells) i solventats els problemes econòmics de l'empresa que duia a terme les obres.

No sé si calia preservar o no el refugi, però el que no em sembla massa correcte és tenir una plaça completament aixecada més de dos anys, i més en un barri on places i jardins són un bé escàs. Malauradament casos així són massa habituals a la nostra ciutat: obres que haurien de fer-se de la manera més ràpida possible per evitar molèsties i afectacions, i que en canvi, resten anys i anys degradant l'entorn.

Un altre dia parlarem de l'anomenat "calaix de la vergonya", un altre exponent d'aquestes obres eternes.

Per a un excursionista de pa sucat amb oli, poder realitzar una excursió als Alps pot arribar a ser el summum. Aquest és el meu cas, ja que mai he passat del Pedraforca (i amb penes i treballs). Aprofitant les vacances estiuenques, aquest cop més properes que en anys anteriors, m'he proposat fer una excursió pels Alps partint de Zermatt, probablement la destinació alpina més coneguda i amb més solera.

Zermatt, situada al sud de Suïssa (més concretament al cantó de Valais/Wallis), té des de fa molts anys fama mundial gràcies al seu entorn i, especialment a la imponent presència del  Cervino, visible des del poble. A l'excursionisme se li va afegir posteriorment la possibilitat d'esquiar, actualment tot l'any gràcies a algunes glaceres situades a més de 3.000 metres. La bellesa del lloc i el fet de què un tren hi arribés a finals del segle XIX, van fer que el primitiu ambient excursionista cedís una mica de lloc a  hotels refinats i visitants d'alt poder adquisitiu. Malgrat tot, el poble ha sabut sobreviure a l'onada de rics i famosos i ha guardat una part de rusticitat. A més, destaca per ser una de les poques poblacions on l'ús de l'automòbil privat està prohibit, essent substituït per uns vehicles elèctrics. Per arribar-hi, si es va en cotxe, cal deixar el vehicle al poble immediatament anterior, i agafar el tren.

L'excursió que m'havia plantejat era des de Zermatt (situada a 1.600 metres d'altitud) pujar fins al Gornergrat, ( a 3.100 metres d'altitud). L'opció fàcil i ràpida és fer-la agafant un tren cremallera que passa cada vint-i-quatre minuts.  El viatge, que es fa en poc més de mitja hora de pujada, i prop de 40 minuts a la baixada, no és precisament econòmic. Anar i tornar surt per uns 76 francs suïssos. Això sí, el bitllet dóna dret a pujar i baixar els cops que es vulgui a les estacions intermèdies, sortir a donar una volta, i retornar a l'estació per agafar un altre tren.



L'altra opció, és fer-la a peu, amb l'ajut d'un mapa i una guia lliurats per l'oficina de turisme i els nombrosos senyals que hi ha al llarg del recorregut. També ajuda pensar que, en el moment que un se senti massa cansat, sempre pot agafar el tren per retornar al punt de sortida, o bé pujar més còmodament fins a l'estació final.

L'ascensió s'ha realitzat seguint una combinació de rutes suggerides a la guia. En aquesta guia s'indica la distància, temps de pujada i de baixada (per cert, per una persona d'aptituds mitjanes, no per un triatleta), així com el grau de dificultat que pot representar. També es comenten informacions útils com poden ser els principals punts d'interès.  L'únic punt negatiu que se li pot trobar és que a l'hora de posar-se a caminar les indicacions dels camins no inclouen aquestes rutes, llevat d'alguna honrosa excepció, el que pot provocar algun perllongament inesperat de l'excursió.



La ruta presentava característiques interessants, com poder veure la base d'una glacera (per cert, força més curta del que ho era fa un segle), estar acompanyat en tot moment del Cervino i veure els canvis de vegetació a mesura que s'anava incrementant l'alçada. Respecte a aquesta, una mica abans d'arribar a la meitat del camí hi ha un fort tram de pujada, on es guanyen 400 metres d'alçada d'una manera molt ràpida. Posteriorment s'agafa l'anomenat camí de Mark Twain, fins arribar a Riffelberg, on s'hi troba un hotel-restaurant i l'estació del cremallera.

Des d'allà encara queda un bon tros, i més de 500 metres de desnivell fins arribar al Gornegrat. Una opció interessant és fer una petita volta per anar a veure el llac de Riffel, des d'on es possible veure reflexat el cim del Cervino. Malauradament, els núvols ja tapen bona part del cim i la visió que es té dista de ser la que veiem a les postals...






Tres quarts d'hora més tard som a Gornegrat, estació final del cremallera i on hi ha un hotel-restaurant i un observatori. Aquí ja comença a fer fresca, i sobretot fa acte de presència la gana i el cansament. Un bon moment per fer un dinar a la cafeteria, descansar i observar el panorama, i agafar el cremallera de tornada. Mës de 10 km de trajecte i 1.500 metres de desnivell de pujada. Gens malament.

A Wikiloc figura una ruta similar:

Avui és l'aniversari d'en Xavier Canela. En Xavi treballa des de fa força anys al bar de Jaume I de la Universitat Pompeu Fabra, fent una cosa aparentment tant senzilla com tenir la cafeteria en perfecte estat de revista, cosa que s'agraeix especialment a l'hora de dinar, quan les taules buïdes són un bé escàs. És un treballador modèlic: fa la seva feina, no genera mals rotllos, i és educat i curós amb tothom.

Però a més a més el Xavi ha estat (i és) un dels millors psicòlegs que ha tingut la nostra universitat. Molts alumnes han trobat en ell l'interlocutor perfecte per comentar-li els seus neguits o les seves frustacions amb el "sistema", llegeixi's assignatures suspeses, professors una mica bordes, una administració inflexible quan es vol fer un canvi d'assignatura o anul·lar una convocatòria, o uns pares no massa receptius a algunes idees dels adolescents. Dubto que força d'ells expliquessin a cap professor o PAS la meitat de coses que li arriben a explicar.

Per aquest motiu no ha de sorprendre gens que  sigui una de les persones més populars i volgudes que hi hagi a la Universitat, fins al punt de què compta amb un grup d'amics al Facebook amb més d'un miler de persones (entre les quals m'hi compto), o que també tingui més d'un miler d'amistats al seu perfil personal, la immensa majoria de les quals són antics estudiants de la Pompeu. Realment unes xifres que poden arribar a crear enveja fins als professors més "mediàtics" de la casa.


Per molts anys Xavi, i per molts anys que et continuem gaudint de la teva presència a la cafeteria!

Si algú dubtava que el "model Barcelona" comença a mostrar les seves limitacions, unes imatges com aquestes deixen ben clar que de la tolerància s'ha passat al tot s'hi val. Un Ajuntament que mostra gran permisivitat en algunes coses, però en canvi és ben contudent a l'hora de multar cotxes que s'han passat cinc minuts de més a l'àrea verda; un sistema judicial clarament millorable en la seva eficàcia pel que fa a petits delictes i/o faltes; restauradors i hotelers que sovint han primat més la quantitat que la qualitat; o fins i tot aquells propietaris que, per fer calerons de més lliures d'impostos, s'han posat a llogar els pisos per dies al primer turista que apareixia... Tots ells són responsables per igual del resultat final.

I amb aquest tema cal anar amb compte. De la mateixa manera de què la ciutat es va posar de moda a finals de la dècada passada, pot girar-se la truita i quedar-nos amb poc turisme, i a sobre de perfil menys "interessant" comercialment parlant.  I ara, a diferència de fa dues dècades, tenim una ciutat que no compta amb backups que puguin compensar una hipotètia dràstica  reducció dels ingressos turístics.