Dies enrere el company Qmenta va fer-se una sèrie de preguntes sobre l'independentisme i el respecte de les minories ètniques davant un possible procés de secessió. Vaig fer-li un llarg comentari tranquilitzant-lo davant d'alguna de les seves temences, tot indicant que el resultat d'aquest procés podria ser completament diferent a l'esperat per aquells que sobre el paper el desitgen. Atès l'interès que suscita aquest tema reproduiré l'anàlisi, el qual adverteixo es fa única i exclusivament a partir de càlculs racionals.
Davant d'un hipotètic procés de secessió, els dos partits més beneficiats per la nova conjuntura serien el PP i el PSC, dues forces polítiques les quals no recullen aquesta possibilitat en els seus programes electorals. Al PP la independència li interessaria per una raó purament aritmètica. En un parlament amb les 16 comunitats autònomes restants li seria molt més fàcil assolir el poder, i fins i tot la majoria absoluta. No només això, sinó que podria convertir-se en la força hegemònica del país, deixant al PSOE com a etern segundón. Aquesta és a la pràctica l'única sortida, després de reiterats intents fallits de crear una estructura a Catalunya mínimament competitiva. A més, l'estructura centralista del PP afavoreix que una decisió d'aquesta importància pugui ser acceptada pels militants i quadres locals, a alguns dels quals es recolocaria a Madrid en atenció als serveis prestats.
El PSC també sortiria clarament guanyant de la nova conjuntura, conscient de què pot convertir-se fàcilment en el partit hegemònic de la nova Catalunya, el que implica gestionar més pressupostos, més càrrecs i realitzar polítiques que fins ara els quedaven fora del seu abast. Un caramel molt llaminer que només es trobaria amb l'oposició d'un PSOE, que seria un dels grans derrotats d'aquest procés. Aquí però es jugaria la carta de la independència formal del PSC respecte del PSOE, i de la impossibilitat del PSOE de crear un partit paral·lel a Catalunya mínimament competitu. Al capdavall, els qui manen el PSC avui són aquells que no fa massa es consideraven més propers al PSOE i al seu discurs. Però el poder és el poder, tal i com va passar en la reedició del segon Tripartit.
El PSC ho tindria fàcil per convertir-se en la força hegemònica, ja que probablement Esquerra deixaria d'existir al perdre la seva raó de ser. Mancat d'un discurs coherent i diferenciat de la resta de partits en l'àmbit econòmic i social, els seus quadres i militants o bé passarien al PSC, o bé a Iniciativa, que seguiria sent el partit-crossa del PSC, amb un electoral petit però fidel.
El centre-dreta català (CiU) també patiria alguns canvis, ja que una part del seu discurs també perdria la seva raó de ser. És previsible que hi haguessin canvis a la cúpula, i potser amb nom de dona. Montserrat Nebrera tindria un lloc destacat en aquest nou context, potser fins i tot liderant-lo, amb un discurs prou hàbil per evitar la creació d'un partit a la seva dreta i amb un discurs populista i xenòfob. Tampoc és descartable que sigui un Duran i Lleida, qui pesqui en el riu remogut i acabi convertint a Unió en un partit amb força més volada del que és actualment.
En definitiva,una hipotètica independència podria acabar duent al poder a persones que avui per avui en públic ni tan sols es plantegen aquesta possibilitat. I molt probablement les polítiques que es duguin a terme difereixin sensiblement d'allò que aspiren els qui avui hi estan més a favor. Així que el company Joan Ramon pot dormir tranquilament, ja que tot quedarà a les mateixes mans.
Alguns es preguntaran perquè he posat el títol a aquest post. La raó és senzilla: compareu l'anterior anàlisi de cadascun dels partits amb algunes realitats actuals, i més en especial, el desenllaç de l'afer estatutari: un PP destinat a carregar-se l'Estatut, un PSOE intentant salvar-lo a tota costa, una Esquerra que crida a fer "manifestacions preventives" per defensar un Estatut del qual va demanar el seu vot en contra, i un PSC que calla tot i haver-ne estat un dels promotors. L'afer no és menor, ja que el seu desenllaç pot acabar precipitant una alternativa al status quo que fa temps i per molt diverses raons s'està coent.
L'article ja ha generat una sèrie de reaccions. El mateix diari publica avui una carta al director de Jordi Joly, tinent d'alcalde de Sant Cugat del Vallès. També el Col·lectiu Emma hi ha dit la seva, matisant alguns dels continguts de l'article. En tots dos casos, curiosament, s'ha valorat d'una manera moderadament positiva l'article i es comparteixen alguns dels punts expressats allà. Molt més irada ha estat la reacció de l'Avui, que considera dóna una visió negativa de Catalunya. Valoració similar a la que ha tingut en algunes tertúlies radiofòniques.
Si un es llegeix l'article, i pren en consideració que qui l'escriu és una persona externa amb uns coneixements més o menys limitats de tot el context que ha dut la situació actual, no pot afirmar-se de què es tracti d'un article negatiu, ni molt menys ofensiu. Fa una descripció de les dues principals visions i dóna la seva opinió al respecte, contextualitzada amb altres casos europeus. Si se li pot criticar una cosa és que només utilitzi referències d'Ansón i Savater i que en canvi ometi fer cap referència als intel·lectiuals de l'altre bàndol.
El problema, desenganyin-se alguns, és que no hi ha intel·lectuals de l'altre bàndol amb un perfil més o menys mediàtic i que tinguin ressò més enllà de Sabadell. La intel·lectualitat local o bé s'amaga dins de les catacombes de l'acadèmia, o bé només fa un discurs de mirar-se el melic, que potser diu allò que vol escoltar certa parròquia, però que no suporta una mínima anàlisi crítica. Per això no ens ha d'extranyar reaccions irades com la que es van veure arran de la publicació mesos enrere d'un article a The Economist amb un contingut similar, i que en alguns casos van ratllar el ridícul. Unes reaccions que confirmen les sospites de les limitacions que tenen els nostres creadors d'opinió, tant en aquest tema, com en molts d'altres.
Les agències de viatges han hagut de reinventar-se després de l'aparició d'Internet. Acabat el xollo de viure bàsicament de les comissions que reportaven bitllets d'avió o rerserves hoteleres, i amb la pràctica desaparició dels circuïts d'autocar, les agències han hagut de buscar noves alternatives. Algunes ja fa anys que van apostar per viatges per gent que vol veure món però sense complicacions (Eurovacances és el millor exemple), d'altres han apostat per mercats específics, com el turisme d'aventura, el turisme del submarinisme o el turisme orientat a singles. I ara una agència s'especialitza en turisme... a Corea del Nord. Durant els darrers episodis de sequera, les piscines privades es van convertir en un dels targets dels defensors de la "nova cultura de l'aigua", fins al punt en què alguns municipis van endegar una autèntica cacera al veí que, desobeint la normativa municipal, omplia la piscina. (En algun moment caldria parlar de qui és l'Ajuntament per decidir en què pot fer servir una aigua que no ens regalen).
Malgrat la fi de la sequera, hi ha zones on el subministrament d'aigua és precari. Un d'ells és Sant Pere de Vilamajor, on sembla que han hagut de fer restriccions d'aigua. La culpa, segons les fonts consultades, és el reompliment de piscines privades i reg de jardins. Ja hi tornem a ser...
El que el diari no explica és que al poble del costat roman tancada l'única piscina pública existent al municipi. Unes inoportunes obres de reforma (mira que hi havia mesos) han forçat als "sense piscina" a anar a pobles dels voltants. Una excel·lent manera de fer pedagogia del consum responsable!
Setmanes enrere ens fèiem ressò de la reopertura del Velódromo, llargament esperada després de força (massa) anys de tancament i d'unes obres que semblaven inacababales. Algun company ateneuesfèric ja hi havia anat a sopar i personalent vaig tenir ocasió d'anar-hi dies després. Seguint els companys d'un altre company ateneuesfèric, vaig decidir anar-hi la nit del 15 d'agost, estadísticament el dia en què hi ha menys parròquia local a la ciutat de Barcelona.
Arribada al local a les 22h. Les taules són plenes, però la barra és pràcticament buïda. Un senyor trajat i encorbatat (rara avis en aquesta ciutat) reparteix uns números que teòricament assenyalen l'ordre de prioritat a l'hora de rebre taula. A l'hora de la veritat el sistema d'assignació difereix substancialment del sistema de compte comunment emprat, i malgrat només haver d'esperar dues taules, l'esfera es transforma en gairebé una hora.
Taula a la part baixa.L'aire condicionat funciona força bé, ajudant a suportar millor les calors d'una nit veritablement canicular. La carta és àmplia i variada i permet sopar de tapes o de manera més consistent. A la taula ens decantem per les tapes, i per alguns dels productes estrella (mai millor dit): uns ous estrellats amb xoriço, l'amanida russa o les croquetes. I la vam encertar, ja que no només s'agraïen al paladar, sinó que també entraven per la vista de la manera en què es presentaven. De postre vaig prendre un crocant, presentat a l'antiga (amb una copa d'acer inoxidable), i que estava excel·lent.
El que ja no em va semblar tan excel·lent fou el servei. A més de l'assignació de les taules, la persona que prenia nota de les comandes (argentina per més senyes) no ha acabat d'entendre que la gent que va a un local com aquell espera un tracte diferent al que dispensaria en un restaurant del seu país. Potser a Buenos Aires és normal dir que la gent s'afanyi a fer la comanda quan està indecisa o vol consell, però a Barcelona tradicionalment ha estat un signe de rudesa.
Dos detalls més que tampoc em van agradar: el primer, que em cobressin una canya de clara (0,2l) al preu de copa (0,3l); i el segon, que als lavabos (en immillorable estat de revista, per cert) hi hagués una senyora a la porta amb un cistellet de monedes, tal i com passa en alguns països europeus.
No obstant, el detall que menys em va agradar fou l'incompliment de la normativa sobre tabac. A priori, per les dimensions del local, crec que aquest hauria de ser de no fumadors amb zona habilitada per fumadors. A la pràctica, al local s'hi fuma per tot arreu, ajudat per la omnipresencia d'uns cendrers marca "Ç24". Tampoc vaig poder esbrinar si el local era de fumadors o no fumadors perquè no hi havia cap indicatiu a l'entrada (cosa obligatòria, per cert). Tot plegat bastant trist d'un local, que a més és la targeta de presentació d'una marca de cervesa (Moritz), orientada a un public jove i que demanda qualitat.
Senyors Moritz: han tornat a caure en l'error tan típic barceloní de fer un edifici fantàstic, donar una oferta de productes immillorable, i espatllar-ho amb detalls com el servei. I senyor alcalde Hereu: abans d'anar a beneir un local, asseguri's que primer passa l'inspector municipal i verificar que compleixi la normativa. No queda massa bé anar a fer-se fotos a llocs on es passen les lleis pel forro del...
Un parell de notícies d'avui d'El Periódico (diari gens sospitós de crític amb els poders establerts):
Primera notícia: la constatació de què Barcelona és can seixanta (per no dir un altre can), pel que fa al turisme, permetent que un bon nombre de turismes vagin sense samarreta pel bell mig de la ciutat.
Segona notícia: una bodega de tota la vida que ha de tancar perquè (a) l'Ajuntament expropia la finca per enderrocar-la i fer uns equipaments i (b) el mateix Ajuntament li impedeix traslladar la bodega emparant-se en una suposada limitació de locals destinats a begudes.
Molt probablement una i una altra situació han seguit canals molt diferents Però agafades en el seu conjunt reafirmen una situació que molts ciutadans ja fa temps que han interioritzat: els ciutadans de Barcelona fan nosa als poders establerts. Si no, com s'explica tantes exigències als autòctons (impostos, àrees verdes, restriccions a l'activitat comercial i profesional...), i en canvi tanta màniga ample pels qui venen de fora?
I si us plau que no em diguin que és per beneficiar el turisme. Si un turista no ve a Barcelona perquè se li fa dur samarreta per la Rambla, se li posa una multa per pixar al bell mig del carrer, o ha de pagar 1 euro d'impost turístic per nit d'hotel... millor que no vingui.
La sobtada mort de Dani Jarque a Itàlia ha tornat a posar sobre la taula l'enorme burocràcia que hi ha en aquell país pel que fa a aquests tràmits. Dins de la desgràcia que suposa perdre un ésser estimat, La família del difunt ha estat de sort, ja que en un parell de dies ho han pogut enllestit gràcies a les gestions dutes a terme a tots els nivells. En canvi, el tràmit pot allargar-se més d'una setmana si el finat no té la sort de ser jugador de futbol de primera divisió, polític, sindicalista o membre de la família reial.
Aquesta feixuga burocràcia és coneguda arreu del món i fins i tot va donar lloc a l'argument d'una pel·lícula anomenada "Avanti", que per aquestes latituds s'estrenà amb el nom de "¿Qué ocurrió entre mi padre y tu madre?". A la pel·lícula, dirigida per Billy Wilder i protagonitzada per Jack Lemmon, han d'acabar anomenant al difunt, un important industrial ben connectat amb la Casa Blanca, diplomàtic dels EUA per tal de poder-lo treure del país.
El món ha canviat molt des del 1972, però la burocràcia persisteix. Com diuen en castellà mala hierba...
L'abús del cotxe oficial no només passa per aquestes latituds. Fins i tot en països dels que generalment considerem com a "seriosos" es donen situacions que ens recorden episodis més o menys conegut. El darrer ha estat el cas de la ministra Ulla Schmidt, que ostenta la cartera de salut a Alemanya. Aquesta senyora, que ja va generar una certa polèmica per haver comprat a càrrec de l'erari públic un quadre d'una amiga seva, ha tingut un petit problema mentre estava de vacances a la costa alacantina. Uns lladres se li van emportar el Mercedes 320 valorat en 93.000 euros que tenia a la seva disposició...i que resultava a ser un cotxe oficial.
El cas a més ha destapat que el xòfer va haver de dur el cotxe des de Berlin fins a Alacant per suposadament cobrir desplaçaments oficials i compromisos públics de la ministra... que s'han reduït a una visita a un centre cultural. Segons algunes estimacions la broma pot haver costat 3.800 euros als contribuents, tot i que fonts oficials ho abaixen als 500 euros.
Com no podia ser d'una altra manera (i aquí és on trobem les diferències amb casa nostra), aquest ús poc convincent del cotxe oficial ha generat una forta polèmica, alimentada pels diaris més sensacionalistes. Però també ha servit per altres usos. L'empesa de cotxes Sixt ha fet una campanya publicitària "recordant-li" a la ministra que els cotxes de lloguer que té a Alacant són una manera econòmica de desplaçar-se...
Una dada interessant. De jove aquesta senyora havia format part d'un partit maoista. A casa nostra va existir per aquella època un partit homònim anomenat Partido del Trabajo de España (PTE). Alguns il·lustres militants d'aquest partit van ser un tal José Montilla Aguilera (entre 1972 i 1975) o un tal Joan Anton Sánchez Carreté, qui durant molts anys va fer-li la renda al President Pujol. Unes trajectòries força consistents amb l'evolució del maoisme a la Xina...
No hauria de ser aquest un afer que decidís la comunitat de veïns? Per què l'Ajuntament ha de dir per on ha de pujar el gos? A més, aquesta mesura causa hilaritat en una població on les comunitats de veïns a tot estirar deuen ser de vuit veïns. No cal oblidar que Maçanet és una població petita on l'edifici més alt té tres o quatre pisos.
Un altre afer polèmic és la limitació d'animals a tenir a casa. Segons el reglament no es poden tenir més de 3 gossos, 2 gats o 2 fures, no podent excedir la suma combinada en 6 exemplars. Algú em sap explicar perquè es poden tenir més gossos que fures? O per què 3 gats es considera excessiu? No cal oblidar tampoc que bona part del terme municipal de Maçanet són cases aillades en urbanitzacions, i que per tant un dubta molt que 4 gats generin molèsties a ningú.
Alguns encara no s'han adonat que la hiperregulació acaba generant allò que no es desitja. Davant de normes ridícules de difícil compliment, s'acaba promovent de facto l'incompliment de les normes. No valdria més haver fet un reglament més senzill, compacte, i deixant ben clar el que no és acceptable? Molt em temo que després de tanta legislació, hi haurà propietaris de gossos a Maçanet que no recolliran els excrements del seu gos o que aquests aniran sense lligar o morrió, encara que siguin perillosos. I ho faran amb total impunitat.
Quan marxes de vacances et trobes dos tipus de sorpreses: les positives, de llocs d'especial bellesa que no t'esperaves trobar; i les negatives, llocs dels quals te n'havien parlat molt bé o els havies idealitzat i que, contextualitzats, te'ls imaginaves més grans, més espectaculars o directament... diferents.
Molts cops la idealització ve d'un familiar o amic que et va explicar meravelles d'aquell lloc... meravelles que potser es devien a què fou allà on s'havia compromès, on havien decidit tenir el primer fill o on va decidir un canvi a la seva vida professional. Molts cops aquesta idealització s'amplifica quan passa força anys des de l'explicació fins a la visita.
Però el cinema també juga males passades. Per exemple, qui no recorda les escales més famoses del món? Si un mira Rocky pensarà que aquelles escales efectivament són unes senyores escales i que costa de pujar-les. Quan un va a Filadèlfia i instintivament es dirigeix cap a elles, es troba amb la realitat: si Rocky Balboa hagués viscut a Barcelona encara hauria estat més invencible, perquè li hauria tocat pujar les escales del Palau Nacional, les quals donen mil voltes a aquelles miniescales.
Mesos enrere vaig parlar del projecte de balneari que s'estava planejant al nucli de Samalús i els problemes que arrossegava, entre ells judicials. Ahir es va saber que el TSJC ha estimat el recurs que un grup de veïns va presentar contra l'acord municipal que li donava via lliure. Les raons d'aquesta resolució són clares: el projecte no comptava amb uns informes mediambientals imprescindibles per un projecte que és a tocar d'un parc natural, i en una zona on l'aigua no sobra precisament.
La resolució judicial pot haver estat el tret de gràcia a un projecte que ja naixia d'antecendents fallits. Primer fou una central geotèrmica, després es parlà d'uns hivernacles i mentrestant van passant els anys (i les dècades) sense que es faci res.
El projecte municipal era un més dels disbarats als quals ens va acostumar l'anomenada Ventafocs del Montseny. Però probablement un projecte d'estació termal més reduït, sense discoteques ni salons de bodes, batejos i comunions, i una mica més integrat en el seu entorn hauria estat un encert. Passar un vespre a una piscina termal després d'una llarga excursió pel Montseny pot tenir el seu atractiu.
L'estiu de 1969 fou el darrer en què els habitants de Bescanó van veure el tren aturar-se al seu poble. Aquell estiu es va decidir des de Madrid tancar el tren d'Olot, a causa de les suposades recorrents pèrdues que generava i la mínva en el nombre de passatgers i mercaderies transportats. La veritat és que dos informes, un d'intern i un altre d'una consultora francesa, mostraven que el tren era perfectament viable amb uns mínims arranjaments.Fou una llàstima, perquè d'haver aguantat uns anys ara gaudiríem d'un deliciós carrilet. Actualment, però, ens hem de conformar amb una extraordinària via verda que fa les delícies dels ciclistes.
Tot i que Bescanó va perdre el tren, la petita estació romangué dempeus, i l'Ajuntament la declarà bé d'interès local. Però les ganes de fer pisos poden amb tot, i amb l'argument de què allà on hi ha l'estació hi hauria de passar un carrer... caldrà enderrocar l'estació, la qual curiosament fou eliminada del catàleg de béns d'interès.
Afortunadament hi ha gent que ha sortit a defensar que l'estació ja està bé allà on està i que el que caldria fer és arranjar-la. L'Ajuntament, que persisteix en el seu enderrocament, parla de traslladar-la a l'altra banda tot reconstruint-la. Però els veïns desconfien del que interpreten com una maniobra. En primer lloc, perquè l'estació, fora del seu emplaçament habitual queda totalment descontextualitzada. En segon lloc, perquè els terrenys on hipotèticament es faria la reconstrucció... no són urbanitzables.
La proposta de l'ajuntament em sembla, senzillament, una alcaldada. Bescanó no compta (almenys que jo sàpiga) amb massa atractius per a la gent que és de fora de la població. Arranjar l'estació, posar-hi un lloc per llogar-hi bicicletes i, per què no, també un bar, podria ser un al·licient perquè els ciclistes s'hi aturessin en comptes de passar de llarg. I si tenim en compte que, per una cosa o una altra, no hi ha massa estacions del tren d'Olot dempeus, l'oportunitat de fer-ho és única.
I que no pateixi l'alcalde Soy perquè no pot fer el carrer. Bé que quan interessa es fan tot tipus de canvis i els carrers agafen complicades configuracions...
La curiositat: El tren d'Olot fou objecte, per la seva bellesa,d 'alguns reportatges al No-Do, inclòs el dia del seu tancament. El que es mostra aquí és força més antic, i deu ser de principis dels cinquanta, ja que encara hi apareix el carrilet de Palamós (que fou tancat l'any 1956)
La imatge correspon a l'estiu de 1981 i els apartaments que apareixen són a la part alta de Calella de Palafrugell. Era el primer any que els meus pares em deixaven anar a la piscina, que fins llavors m'havia hagut de mirar de lluny. Però també fou el primer any en què els voltants de la piscina quedaren lliures de cotxes i va aparèixer el jardí que surt al fons de les fotos. Malauradament no vaig poder gaudir massa de la piscina, ja que el següent estiu fou el darrer que el vam passar en aquells apartaments.
També llegeixo...
-
-
-
Bastant d’horaFa 7 hores
-
-
-
S’ha acabat la festaFa 1 dia
-
-
-
GhostsFa 3 dies
-
-
-
-
garlicandoilFa 1 setmana
-
#Girona10 , més que màrquetingFa 2 setmanes
-
Nueva moneda alemanaFa 2 setmanes
-
Males collites i defensa del liberalismeFa 3 setmanes
-
L’impacte real de la taxa hoteleraFa 3 setmanes
-
-
D’audiència a comunitatFa 1 mes
-
-
Canvi de direccióFa 4 mesos
-
-
Ens movemFa 6 mesos
-
Radical chicFa 7 mesos
-
-
Canvi d’adreçaFa 1 any
-
Ens traslledem!Fa 2 anys
















