Dies enrere el company Qmenta va fer-se una sèrie de preguntes sobre l'independentisme i el respecte de les minories ètniques davant un possible procés de secessió. Vaig fer-li un llarg comentari tranquilitzant-lo davant d'alguna de les seves temences, tot indicant que el resultat d'aquest procés podria ser completament diferent a l'esperat per aquells que sobre el paper el desitgen. Atès l'interès que suscita aquest tema reproduiré l'anàlisi, el qual adverteixo es fa única i exclusivament a partir de càlculs racionals.
Davant d'un hipotètic procés de secessió, els dos partits més beneficiats per la nova conjuntura serien el PP i el PSC, dues forces polítiques les quals no recullen aquesta possibilitat en els seus programes electorals. Al PP la independència li interessaria per una raó purament aritmètica. En un parlament amb les 16 comunitats autònomes restants li seria molt més fàcil assolir el poder, i fins i tot la majoria absoluta. No només això, sinó que podria convertir-se en la força hegemònica del país, deixant al PSOE com a etern segundón. Aquesta és a la pràctica l'única sortida, després de reiterats intents fallits de crear una estructura a Catalunya mínimament competitiva. A més, l'estructura centralista del PP afavoreix que una decisió d'aquesta importància pugui ser acceptada pels militants i quadres locals, a alguns dels quals es recolocaria a Madrid en atenció als serveis prestats.
El PSC també sortiria clarament guanyant de la nova conjuntura, conscient de què pot convertir-se fàcilment en el partit hegemònic de la nova Catalunya, el que implica gestionar més pressupostos, més càrrecs i realitzar polítiques que fins ara els quedaven fora del seu abast. Un caramel molt llaminer que només es trobaria amb l'oposició d'un PSOE, que seria un dels grans derrotats d'aquest procés. Aquí però es jugaria la carta de la independència formal del PSC respecte del PSOE, i de la impossibilitat del PSOE de crear un partit paral·lel a Catalunya mínimament competitu. Al capdavall, els qui manen el PSC avui són aquells que no fa massa es consideraven més propers al PSOE i al seu discurs. Però el poder és el poder, tal i com va passar en la reedició del segon Tripartit.
El PSC ho tindria fàcil per convertir-se en la força hegemònica, ja que probablement Esquerra deixaria d'existir al perdre la seva raó de ser. Mancat d'un discurs coherent i diferenciat de la resta de partits en l'àmbit econòmic i social, els seus quadres i militants o bé passarien al PSC, o bé a Iniciativa, que seguiria sent el partit-crossa del PSC, amb un electoral petit però fidel.
El centre-dreta català (CiU) també patiria alguns canvis, ja que una part del seu discurs també perdria la seva raó de ser. És previsible que hi haguessin canvis a la cúpula, i potser amb nom de dona. Montserrat Nebrera tindria un lloc destacat en aquest nou context, potser fins i tot liderant-lo, amb un discurs prou hàbil per evitar la creació d'un partit a la seva dreta i amb un discurs populista i xenòfob. Tampoc és descartable que sigui un Duran i Lleida, qui pesqui en el riu remogut i acabi convertint a Unió en un partit amb força més volada del que és actualment.
En definitiva,una hipotètica independència podria acabar duent al poder a persones que avui per avui en públic ni tan sols es plantegen aquesta possibilitat. I molt probablement les polítiques que es duguin a terme difereixin sensiblement d'allò que aspiren els qui avui hi estan més a favor. Així que el company Joan Ramon pot dormir tranquilament, ja que tot quedarà a les mateixes mans.
Alguns es preguntaran perquè he posat el títol a aquest post. La raó és senzilla: compareu l'anterior anàlisi de cadascun dels partits amb algunes realitats actuals, i més en especial, el desenllaç de l'afer estatutari: un PP destinat a carregar-se l'Estatut, un PSOE intentant salvar-lo a tota costa, una Esquerra que crida a fer "manifestacions preventives" per defensar un Estatut del qual va demanar el seu vot en contra, i un PSC que calla tot i haver-ne estat un dels promotors. L'afer no és menor, ja que el seu desenllaç pot acabar precipitant una alternativa al status quo que fa temps i per molt diverses raons s'està coent.
