Si una empresa no va bé, acaba sent inevitable que algú vagi al carrer. Nissan fa temps que anava tirant, però el final de les vaques grasses l'ha posat en una situació força compromesa, fins al punt de què tota la fàbrica perillava.
Molt bé. Acceptem que calia reduir la plantilla. Però no hi havia una millor manera de comunicar-ho que no pas una trucada al mòbil la nit abans, o fins i tot comunicant-ho "de facto" a l'entrada de la fàbrica? La veritat és que, com a potencial consumidor, un pot estar temptat de rumiar-s'ho dos cops. Si tracten així a empleats que duen dècades a l'empresa, com no tractaran a un consumidor si es presenta una avaria o dificultat?
I per cert. Què hi diuen els sindicats "majoritaris" de tot això? Circula el rumor de què la llista d'acomiadats fou canviada a darrera hora després de què els representants sindicals emulessin a Oskar Schindler i traguessin als seus de les llistes. I malauradament la seva actitud excessivament contemporitzadora no ajuda massa a eliminar les sospites de què l'ajustament ha estat el més objectiu possible dins de la injustícia que suposa quedar-te un dia per un altre sense feina.
De tota manera, els pobres treballadors han tingut la sort de treballar en una empresa mediàtica i podran "gaudir" d'una indemnització que malauradament força altres treballadors no han vist quan els han posat al carrer. I això sense comptar els autònoms o petits empresaris que han hagut d'abaixar la persiana després de cremar tots els recursos i il·lusions.
Encara que algú el pugui sorprendre, l'estudi és favorable a la implantació de la velocitat variable, però no de la manera com s'està duent actualment. Per exemple, critica obertament que s'estan presentant dades triomfalistes sobre els efectes de la introducció d'aquesta mesura (i de la limitació de velocitat a 80 km/h) sense que resisteixin una mínima anàlisi estadística, o sense que s'hagi fet una comparació rigorosa. També es qüestiona la ubicació dels mesuradors de contaminació, o el fet de què la velocitat variable no tingui en compte la possibilitat de fortes pluges o nevades.
Entre les mesures que es proposen, destaca el desplaçament de la forquilla de velocitats, que hauria de passar del rang 40-80 al rang 50-90. També es cita la necessitat d'adaptar aquelles vies preparades per anar a 120 km/h a velocitats de 80-90 km/h, per exemple estrenyent els carrils.
El que ve a expllicar l'estudi, en definitiva, és que aquest invent del SCT potser té els seus avantatges sobre el paper, però està igual de mal executat que les obres d'emergència per dur aigua a Barcelona.
Malgrat no ser massa conegut per aquestes latituds, el popularment conegut com a "Tren Groc" (o Canari) és un dels trens escènics més espectaculars d'Europa. Amb una longitud de 63km, creua les comarques del Conflent i de la Cerdanya (part francesa), unint La Tor de Querol (final de línia fèrria convencional) amb Vilafranca de Conflent (final de línia fèrria convencional). Es tracta d'un tren amb un segle d'història (el centenari el farà l'any que ve) i que actualment està molt focalitzat a usos turístics, però que també serveix per als habitants de la zona.
El trenet, que encara utilitza diàriament bona part del seu material original, surt de l'estació internacional de La Tor de Querol i en un quart d'hora arriba fins a Bourg-Madame. D'allà comença a donar voltes per diferents llogarrets fins arribar a Sallagosa. Allà comença la part més interessant del trajecte ja que amb diverses llaçades es planta a gairebé 1600 metres d'altitud, prop de Font-Romeu. L'estació de Bolquera-Eina és,tal i com recorda un rovellat cartell turístic, l'estació més elevada de la xarxa de la SNCF (no així de França, ja que hi ha ferrocarrils privats amb estacions que excedeixen llargament aquesta fita). Després de planejar per la part més alta de la Cerdanya fins a Mont-Lluis, el tren comença un fort descens que en una vintena de quilòmetres durà fins a Vilafranca de Conflent, situada a tan sols 400 metres sobre el nivell del mar. Durant aquesta baixada, notable per un tren que no té cremallera, es pot gaudir d'unes impressionants vistes i atravessar ponts notabilíssims, com el denominat Pont Gisclard. En total tres hores de trajecte, fet sense presses i amb algunes petites pauses.
El Tren Groc és un luxe a l'abast de tothom. Un recorregut de valor incalculable, amb un material històric, que pot sortir entre 20 i 30 euros, anant i tornant. Tot i que a l'estiu el seu èxit és més que notable, hi ha qui pensa que el trenet està desaprofitat. Apunten a dos problemes: el primer, que dóna massa voltes; el segon, que no passa per dues de les poblacions més importants de la comarca: Puigcerdà i Llívia. Probablement amb algunes reformes en el seu tram ceretà el trenet podria conservar el seu caire turístic i alhora proporcionar un mitjà de transport convenient als no massa nombrosos ciutadans de la zona.
Alguns consells de viatge:
- A l'estiu és clarament preferible viatjar als compartiments a l'aire lliure que no pas fer-ho en els vagons coberts. Això té un doble preu. El primer, és que caldrà que agafeu el tren en una de les primeres estacions (venint de la Cerdanya) o bé anant d'hora a agafar-lo a Vilafranca de Conflent. El segon, haver de dur una gorra o barret i protecció contra el sol.
- El recorregut complet (La Tor de Querol - Vilafranca de Conflent) només és recomenat als frikis en la matèria. Per donar-vos una bona idea d'aquest ferrocarril i dels paisatges de la zona el meu consell és que l'agafeu a Bourg-Madame o, millor encara, a Sallagosa. Aquesta darrera és l'estació immediatament anterior a la de Font Romeu, que és on sol omplir-se el tren.
- Agafeu la càmera de fotos. La velocitat a la que va el tren permet fer un bon nombre de fotografies de paisatges sense risc de què surtin mogudes. Si aneu en un dels vagons descoberts, us serà més fàcil fer fotografies de paisatges. Però els vagons coberts també compten amb unes plataformes que donen força joc.
- Si voleu fer fotos, aneu si és possible al primer, o al darrer compartiment. El recorregut té molts revolts. I en algun d'ells si sou a un extrem podreu fotografiar la resta de la composició sense problemes.
Avui va camí d'esdevenir el dia més calorós a Barcelona en molts anys, segons els meteoròlegs. Concretament, cal remuntar-se al 15 d'agost de 1987, quan la temperatura s'enfilà fins als 38,6 graus. Aquell, curiosament, fou també el dia més càlid del segle XX a la capital catalana, superant en molt poc un fatídic 6 de juliol de 1982 (37,6 graus). Aquell dia mundialenc, on el termòmetre va arribar fins als 48,8 graus a Granollers, va arribar a ploure cendra a Barcelona de la quantitat d'incendis que s'havien produït (un d'ells va malmetre bona part del massís del Garraf).
Per cert, que els alcaldes queixant-se de descoordinació no és cosa d'ara. Això és el que apareixia a La Vanguardia del 8 de juliol de 1982.
«Caos organizativo»fueron las palabras empleadas por el alcalde de Castelldefels, Agustín Marina, para definir a situación creada una vez el incendio se había declarado. «Intentamos hablar con los bomberos de la Generalitat en Sabadell —declaró— y de raciona’ situado en Begues, pero f u e imposible comunicar con ellos, de manera que no sabíamos cómo operaban los hidroaviones ni podíamos notifi carIes nuestra angustiosa situación. Si no hubiese sido por los bomberos del Ayuntamiento de Barcelona podría haber ocurrido una gran catástrofe.» El alcalde describió la situación creada en Castelledefeis com o «límite puesto que sin luz, sin agua y con las llamas muy cerca de algunos barrios (algunas casas han quedado prácticamente destruídas) el ambiente era muy tenso».
El que sí que esperem és que aquest episodi de calor extrema, que probablement durà un major consum d'energia elèctrica, no derivi en el caos tercermundista que justament avui fa dos anys vam haver de patir.
Dies enrere vaig decidir apuntar aquest bloc als "Premios 20Blogs", més concretament al capítol de "Versión Original". La raó és senzilla: es una bona manera de promocionar els blocs i de què algú més et conegui. A més, i per raons òbvies, no m'he pogut presentar als Premis Blocs Catalunya, pel que tenia "mono" de concursos.
Si voleu donar el vostre vot (cosa per la qual us estaré molt agraït), podeu fer-ho aquí. No malpenseu! El premi que tindria, cas de què sortís guanyador, seria un diploma commemoratiu. En altes paraules, em podria penjar la medalla de "blocaire de referència", però res a efectes pràctics la cosa no canviaria ;-) Per cert, també s'han presentat blocs amics, com el d'Altres Barcelones i el de la Lola, como mola (els quals recomano també que voteu).
Una curiositat: a diferència dels Premis Blocs Catalunya, els de 20 Minutos donen la llista dels més votats. Tot i que fa més d'una setmana que les votacions estan en funcionament, ser un concurs d'abast estatal i patrocinat per un diari gratuït amb una alta audiència, el bloc més votat du a data d'avui.... 65 vots. Si algú tenia por per ensenyar que els blocs més votats als Premis Blocs no tenien més d'un centenar de votants, ja se la pot treure de cop.
Avui fa 25 anys moria tràgicament Xesco Boix. Per als qui aquest nom no els soni, en Xesco era el màxim exponent del món kumba. Cantautor amb trenta-cinc discos o cassettes al seu currículum, en Xesco s'havia especialitzat en els infants, i va ser el cantautor que no podia faltar en cap festa infantil del pal "pedagog Abacus".
La notícia de la mort de Xesco Boix em va enganxar mentre estava de colònies, que més o menys venia a ser com si a un li enganxava la mort de Franco a la mili, o la mort del Papa mentre estava d'exercicis espirituals. Al matí del dia següent (o potser al cap de dos), mentre esmorzàvem, el monitor ens va comunicar la notícia. Probablement ells l'havien escoltat a la ràdio, ja que a la casa de colònies no hi havia televisió. Com no podia ser d'una altra manera, el comunicat va acabar guitarra en mà tocant cançons del traspassat. Crec que l'afer es va perllongar alguns dies, però afortunadament estàvem a la recta final de les colònies...
Sembla ser que al cap d'un temps se li va fer sentit un homenatge. I les mostres de record perduren fins a la data d'avui, en què un grup de persones mantenen dedicada una pàgina web a la seva memòria, i fins i tot compta amb una pàgina a Facebook amb gairebé 300 admiradors. No obstant, la figura del Xesco Boix està identificada a una època en concret, i va quedar obsoleta ben aviat. Igual d'obsoleta que aquells trens verds i platejats, un dels quals li va segar la vida fa vint-i-cinc estius.
A algú li pot sorprendre, a aquestes alçades de la crisi immobiliària, que li dediqui un post a una casa a mig fer. De ben segur cases a mig fer i on no s'hi treballa n'hi deuen haver milers. Però aquesta casa situada en un barri residencial de Cardedeu ja fa dècades que va quedar a mig fer. Jo la recordo així almenys des del 1990. I ni tan sols el boom immobiliari de la darrera dècada ha servit per finalitzar-la. Alguna herència que no acaba d'arreglar-se?
Dies enrere vam parlar del popularment conegut com a "bloc de l'alcalde" i em van fer una anàlisi crítica. Jo no entrava a valorar el cost del bloc, sinó el contingut del bloc en sí, que trobava desencertat i que no s'ajustava al que deia pretenia ser. Però avui sí que m'hi referiré, entenent que parlo de l'ús que se li dóna actualment.
Dijous passat (9 de juliol) vaig fer la prova, publicant un post a la secció "Tu" referit al Tour de França. Si seguiu l'enllaç podreu veure que me'l van publicar. Però la publicació fou efectiva el migdia de divendres 10. És a dir 27 hores després d'enviar-lo.
Un servidor es pot permetre el luxe de moderar comentaris, i d'autoritzar-los per publicació en el moment que li vingui més en gana. Aquest és un bloc personal que no costa un cèntim d'Euro als lectors. I de fet, per no tenir ni tan sols hi ha moderació de missatges. Entre altres coses, perquè mai he rebut un comentari ofensiu o insultant, probablement perquè he criticat molt, però crec que llevat d'un cas molt concret (un senyor a qui no li agrada que li portin la contrària) ningú s'ha sentit ofès pel que he dit al llarg dels anys. Però, pot permetre's un bloc pagat pels contribuents haver de fer esperar 27 hores a què a un d'ells li publiquin un comentari?
La pudor a socarrim augmenta quan un veu que l'abundància de videoblogs en aquesta secció, tots els quals casualment lloen l'arribada del Tour a Barcelona. A posteriori i a la vista dels comentaris que s'anaven rebent, es va fer una petita peça de video on es deia que s'havien rebut crítiques, però sense arribar a entrevistar a ningú. No és l'únic cas. Parli del tema que es parli, des del wi-fi fins a la promoció comercial, tot són lloances per a la Corporació Municipal.
Ara que l'alcalde s'ha posat a retallar despeses més o menys discutibles, com el tradicional ressopó que l'Ajuntament oferia cada any a la casta dirigent al Palauet Albéniz en ocasió de les festes de la Mercè, potser caldria que continués amb aquest bloc. 315.000 euros en un bloc participatiu poden ser una excel·lent inversió. En propaganda mal feta, és malbaratar els diners. I no estem precisament a l'època més adient per fer-ho.
Les jornades blocaires no es limiten únicament a ser un lloc de trobada, o l'ocasió per estalviar-te l'esmorzar o el dinar del cap de setmana. Serveixen per fer contactes, promocionar els teus productes o serveis... o fins i tot permeten generar-ne de nous.
I això és el que ha passat en el que ha esdevingut la samarreta oficial de la Penedesfera. Tot va començar quan els de Cava & Twitts van fer-se una samarreta ex professo per la sessió conjunta Cava & Twitts + Penedesfera. Immediatament la gent es va enamorar del disseny i van sorgir veus (i twitts) demanant si era possible obtenir-la.
Dit i fet. La samarreta ja és disponible per a la seva adquisició, la qual és centralitzada per l'Institut d'Estudis Penedesencs. A més, els diners que s'obtinguin d'aquesta venda aniran a parar a la Marató d'aquest any.
Parlant de samarretes. Ahir vaig rebre la samarreta oficial dels Sedentaris. És una Nike Dry Fit ideal per anar a còrrer en plan outdoor. Espero poder-la estrenar ben aviat.
Avui fa 50 anys que s'inauguraren els estudis de televisió de Miramar, situats a Montjuïc. Per als barcelonins això no va ser una gran efemèride, primer perquè ja feia uns mesos que arribava la televisió, i en segon lloc perquè només hi havia 2.000 persones que comptaven amb un aparell d'aquestes característiques.
Qui sí ho va notar van ser nombrosos treballadors, que van veure com de la nit al dia tenien una bona feina. Perruqueres, maquilladores, tècnics elèctrics, decoradors, fusters poblaven aquelles ja vetustes instal·lacions que en pocs anys van quedar clarament petites.
De fer únicament programes estatals es va passar en poc temps a fer també programes específics per a Catalunya i les Balears (en aquest cas fins el 1983), aprofitant les hores en què no hi havia emissions estatals (abans del migdia i a mitja tarda). Mica en mica es va anar consolidant una espècie de canalet de televisió que va tenir els seus dies de glòria entre finals dels setanta i finals dels vuitanta, quan fins i tot es va pensar en crear un canal específic per a TVE Catalunya.
Des de llavors, Sant Cugat (on es van desplaçar els estudis el 1983) ha anat perdent pistonada, especialment pel que fa a l'anomenat "circuït català", que estigué a punt de desaparèixer fa un parell d'anys. Actualment el volum de programes recorda més al de principis dels setanta que no pas al final dels vuitanta. A més, sembla que important patrimoni històric estigui en risc, tal i com temps enrere denuncià en Pep Montes. Per exemple, sembla que hi ha unes històriques imatges del 23-F a Barcelona que resten inèdites, obra de Joan Francesc Escrihuela.
Malgrat tots els problemes, felicitats pels 50 anys i per la feina feta, que ha estat molta. Tot i que ningú ho manifesti obertament, el nivell dels programes fets a Barcelona ha estat sempre força alt, i la pedrera de professionals que s'han anat formant allà fou més que notable. Prova d'això és que alguns d'ells, ja jubilats o reciclats, han tornat a destacar en altres àmbits. Xavier Ubach ara és pintor, Josep Maria Balcells és diputat, i Francesc Novell...no necessita presentacions. Altres cares conegudes han acabat en llocs una mica més "esotèrics" (mai millor dit), com és el cas d'Irene Mir, que es dedica al tarot.
Una pregunta maliciosa: si la decisió de fer un centre de producció s'hagués pres al 2009 en comptes del 1959 hi haurien hagut estudis de televisió?
La curiositat: la primera retransmissió de futbol en català per televisió no la va fer TV3, sino que fou TVE, concretament a finals de 1981, en un partit del Barça corresponent a la Recopa (que acabà guanyant)
La idea: algú havia suggerit, aprofitant l'alt nombre de canals de TDT de fer un canal nostàlgia basat en material d'arxiu i que inclogués, per exemple, l'informatiu de fa vint-i-cinc anys, tal i com fan algunes cadenes alemanyes. Podria ser interessant, especialment perquè de ben segur veuríem personatges que encara ronden en primera línia política i que ja llavors tallaven el bacallà.
Dissabte al vespre vaig tenir l'ocasió d'assistir a la vetllada "Un cremat per l'africà" que anualment organitza la Fundació Umbele. Aquest esdeveniment vol aplegar a les persones que hi col·laboren d'una manera o d'una altra, alhora que vol mostrar una realitat tan propera i tan llunyana com és Àfrica.
Umbele (futur en Swahili) és una aposta de la família Sala Martin, sorgida arran de la petició d'un familiar missioner. A diferència d'un bon nombre d'ONG, capta recursos per donar-los a persones que ja treballen in situ en comptes d'aportar cooperants. El motiu que tenen és senzill: ningú com qui passa cada dia allà sap el que veritablement necessita aquella gent. Un exemple resulta revelador: molts cops una escola necessita primer un lavabo abans que un ordinador. Sense un lavabo és difícil que vagin a classe les nenes quan ja els ha vingut la regla.
Una altra clau de la filosofia d'Umbele és defugir al màxim la burocràcia i les estructures, intentant que tots els recursos captats acabin a les mans dels necessitats, amb la filosofia 1€ = 1€. Per assolir-ho, s'intenta arribar a acords amb partners corporatius que evitin, per exemple, espectacles tan poc edificants com el cobrament de comissions per donar diners pere ajudar a les víctimes de catàstrofes naturals. De fet, el ressopó posterior, força senzill, fou ofert per Sodexo i la Pastisseria Ferrer d'Olot.
Per sort, tenim unes quantes Umbele. Pero malauradament no tenim un sistema per premiar iniciatives com aquesta. Temps enrere vaig comentar que no entenia per què no ens deixaven als contribuents decidir a quines entitats destinar el 0,7% de l'IRPF destinat a tals finalitats. El sistema actual precisament penalitza petites entitats com Umbele i privilegia les grans entitats on el pes de les estructures fa que una part significativa dels recursos no acabin anant on hagin d'anar sinó a pagar Vises i Blackberrys. Penso que caldria reactivar el tema, perque tecnològicament és factible.
La nota discordant l'han donat les administracions. Així, per exemple, era força gent la que esperava en va un autobús a la Plaça de Francesc Macià (Calvo Sotelo pel gremi taxista). Els únics autobusos que passaven eren els turístics. La resta donaven la volta i giraven cua. Cap cartell a la parada i cap informador per informar de la incidència en una de les zones de Barcelona on no arriba el metro. Indicència, per cert, inexplicable quan els autobusos podien haver arribat tranquilament fins al carrer Balmes, i fer arribar al passatge a una boca de metro.
Alguns ciutadans s'han queixat de les molèsties que ha suposat el pas del Tour. Em penso que algunes són totalment exagerades i dignes de figurar a la secció de "fer el ridícul". Però l'alcalde Hereu, i la corporació municipal en el seu conjunt, també haurien de ser conscient de què no tothom pot agafar-se el divendres de festa i que per tant, cal minimitzar l'impacte que una activitat d'aquest tipus pot tenir a la ciutat.
Probablement seran ben pocs els barcelonins que desconeguin que el Tour de França arribarà avui a casa nostra, hi faran nit, i demà serà la localitat des d'on sortirà la propera etapa. Ràdios, televisions, webs municipals i fins i tot el Bicing se n'encarregaran d'anunciar-ho. Els veïns més propers al recorregut també ho han notat amb les restriccions d'aparcament, el pintat de les ratlles dels carrers o l'arranjament del mobiliari urbà. I policies, bombers, paramèdics, premsa, brigades municipals i funcionaris hauran de fer hores extres perquè l'esdeveniment tiri endavant. Es parla d'un dispositiu de més de 3.400 persones, mentre que la despesa directa voreja el milió d'euros, dels quals 500.000 corresponen al canon que cal pagar a l'organització del Tour.
Trobo una magnífica idea que l'Ajuntament de Barcelona hagi apostat per fer un esforç pressupostari i hagi donat totes les facilitats perquè arribi una etapa del Tour de França. Una raó de pes és estrictament comercial: el Tour de França és àmpliament seguit pels francesos, que són els nostres millors turistes, quantitavament parlant, i que cal retenir en una temporada turística que es presenta difícil. Ben probablement els beneficis superaran llargament els costos.
Una segona raó és més esportivo-romàntica. Barcelona ha destacat sempre per ser una ciutat on l'esport ha tingut força predicament. Hem estat seu d'un dels millors Jocs Olímpics de la història, tenim un dels principals clubs esportius del món, i algunes disciplines esportives compten amb una envejable tradició.
Casualment una d'elles és el ciclisme. Barcelona és la seu de la Unió Esportiva de Sants, organitzadora de la Volta a Catalunya, una de les competicions ciclistes amb major tradició mundial i que se celebra des del 1911. És a dir, és contemporània al Tour de França (que se celebra des del 1903) o del Giro d'Italia (que s'inicià el 1909), i molt anterior a la Vuelta a Espanya (que se celebrà per primer cop el 1935 i que en el fons era una spin-off de la Volta).
Amb un currículum així esperaríeu que rebés un tracte preferent per part de l'Ajuntament, Generalitat, TV3, Barcelona TV, Com Ràdio, Comunicàlia, Catalunya Ràdio, Blogbarcelona.cat i tota la miríada de mitjans de comunicació públics i parapúblics? Doncs no senyor. El dia en què la Volta va arribar a Barcelona l'Ajuntament de Barcelona ni tan sols va penjar una notícia a la seva web municipal. I els pocs mitjans de comunicació públics que se'n van fer ressò, ho van despatxar amb un breu, en comptes dels grans titulars i portades que dediquen a aquestes dues etapes.
Afortunadament sembla que s'està rectificant. L'alcalde Hereu ha manifestat el seu suport a la Volta a Catalunya i ha brindat tota la seva col·laboració perquè aquesta tiri endavant. Celebrem aquest canvi d'actitud. Però sincerament, mentre no vegi la cinquena part del desplegament que s'ha fet pel Tour no m'ho acabaré de creure. En cas contrari, potser el que haurien de fer els de l'UE Sants es canviar-li el nom a la Volta per un que sigui en anglès i que quedi molt mestís i multicultural...
I parlant de talent femení, informar-vos (o recordar-vos) a les lectores femenines d'aquest bloc que Dones en Xarxa ha endegat un concurs de vídeos creats per dones. Tot i que encara hi ha temps per apuntar-s'hi (el termini acaba el 16 de setembre) cal afanyar-se, ja que l'estiu passa ràpid. Podeu consultar les bases al web de Femitic. Concurs que, per cert, ha generat una petit debat que seria digne de figurar a algun apartat de "Fer el rídicul". Faltaria més que una associació no pogués decidir si fa un concurs dirigit a dones, a literatura juvenil o als afeccionats al triatló!
Avui s'han difòs els resultats de l'EGM, una dada crítica per a les emissores de ràdio perquè d'elles en va el menjar (llegeixi's la publicitat). Novament Rac1 ha estat l'emissora líder a Catalunya aquests darrers mesos. El més nou d'aquesta onada és que per primer cop en molts anys la Ser supera a Catalunya Ràdio en audiència.
Que els resultats de Catalunya Ràdio no eren bons era de sobres conegut, fins al punt de què van fer saltar al director de l'emissora (qui per altra banda no ho havia fet gens malament en altres àmbits) i ja li estan buscant substitut a la Neus Bonet, una bona locutora de ràdio però a qui mai li ha acompanyat l'audiència. La temporada post Bassas ha estat, ras i curt, nefasta, ja que l'audiència ha marxat en massa...cap a Rac1.
Però l'assumpte té més profunditat:
1.- Catalunya Ràdio ja fa anys que està en decadència. Aquell grup de joves que als vuitanta treien energies per arribar on altres no hi arribaven han esdevingut un grup de feliços pares de família amb plaça de funcionari. Durant molt de temps la gent jove ha vist poc recorregut en aquella emissora a causa del tap generacional que suposava que les "vaques sagrades" tinguessin 40 i pocs anys. La conseqüència, uns programes que s'han envellit a un ritme més ràpid que la seva massa d'oients. Quants programes bons de Cat Ràdio recordeu que hagin estat creats a partir del 2000? (I si us plau, no em citeu els del Gaspar Hernández, que són més avorrits que un discurs del President Montilla)
2.- Catalunya Ràdio havia de ser comercial quan no hi havia alternatives. Però...ha de fer una programació tan comercial ara que hi ha ràdios privades en català? Ona Catalana ( i la Cadena 13 el seu dia) foren projectes fallits, entre altres coses per la competència ratllant a deslleial de l'emissora pública. Molt probablement sense una Catalunya Ràdio descaradament comercial (i en això incloc la publicitat), aquests projectes haurien sobreviscut.
3.- A algun il·luminat se li va acudir que el problema de Catalunya Ràdio era que només feia programes per una part de l'audiència potencial: per entendres, la de la corda més convergent, cosa lògica si aquells foren els qui la crearen i la gestionaren durant les seves primeres dues dècades d'existència. Per tant, calia obrir-la a noves sensibilitats, incorporant-hi noves veus i nous continguts. Però el que aquestes ments pensants no van preveure és que potser als destinataris de "la ràdio plural" ja els anava bé la COM o la Ser, mentre deixaven sense referent una bona part de la seva audiència, que ha fet les maletes a la mínima de canvi.
4.- Finalment... tot té un cicle. No es pot ser líder catorze anys seguits sense que això et passi factura.
Les emissores de la CCMA han sabut reinventar-se. Si d'una ràdio moribunda com Catalunya Cultura es va saber fer un IcatFM, de ben segur que es podrà reinventar l'emissora qui fou líder...i que pot tornar-ho a ser.
Us recomano.... el post del Guillem sobre aquest tema. En Toni Sellas, que n'ha vist de tots colors a primera línia del front radiofònic, setmanes enrere va valorar els canvis a Catalunya Ràdio.
Dels quinze llocs esmentats en conec uns quants, especialment per la recerca que ha anat fent el Pau, seguidor d'aquest bloc i assessor en temes de begudes diverses. Personalment em sembla merescuda la bona posició del Tirsa (meritòria tractant-se a més d'un local que no és ni a la ciutat de Barcelona), així com la de l'Ideal. En canvi, bars com el Harry's o el Dry Martini, m'han causat una experiència que m'ha deixat indiferent, potser fins i tot lleugerament decebut, pel que no els ubicaria tan amunt. En canvi, penso que caldria incorporat a la llista el Pablo, una petita cocteleria de la zona alta,o el Twist, situat a Sarrià i visitat recentment per la colla dels "Còctels&blocs". També apujaria de posició al Milano, i certament, penso que el Boadas tingué temps millors, però mereix ser a la llista.
Per cert, quina és la vostra llista de cocteleries preferides?
40 anys i un dia després d'aquell dia estiuenc, es continua pagant peatge per passar per aquella autopista. És cert que el peatge actual és força inferior en preus constants, al peatge que es pagava l'any 1969, però no és menys cert que originàriament la concessió expirava el 2004, data en la qual la infraestructura revertia a l'administració. Malauradament però, algú va tenir la "magnífica idea" de perllongar la concessió, primer fins al 2016, i després fins al 2021 a canvi d'un plat de llenties (llegeixis uns descomptes irrisoris associats amb unes condicions draconianes). Per cert, alguns dels qui van perpetrar aquest perllongament pertanyien a les mateixes files dels qui, poc temps després, i traspassades aquestes autopistes a la Generalitat (fins a mitjans dels noranta eren de titularitat estatal), animaven als ciutadans a pitar quan s'arribava al peatge.
Malgrat que fa 5 anys que estem pagant un peatge per una infraestructura amortitzada 3 o 4 cops, no hi ha cap intenció per part de la Generalitat de fer res al respecte. Com a molt, millorar el sistema de descomptes i bonificacions, però en cap cas plantejar-se un rescat. Ara bé, la pròpia Generalitat s'està plantejant la construcció d'una via alternativa a la N-II (la carretera que fou substiuïda per l'autopista però que continua plena de cotxes que no volen pagar peatge) que està pressupostada en 400 milions d'euros.
Tot i que no sóc partidari dels rescats indiscriminats de peatges, penso que cal eliminar el peatge de Vilassar per tres motius:
1.- És un peatge que s'ha pagat sobradament (i si no, que ens exposin amb números reals com no és aixi).
2.- Distorsiona la mobilitat al Maresme
3.- Evitaria la construcció d'una nova infraestructura extremadament costosa i de fort impacte en una estret corredor densament poblat.
El punt clau aquí és com fer-ho. La concessionària es presentarà en una negociació demanant allò que es denomina "lucro cesante" (és a dir, els diners que deixarà de guanyar si li treuen la concessió). Aquest és el principal argument que s'ha donat per no rescatar els peatges, al ser aquest molt elevat. Però això és el màxim que caldria pagar i de ben segur es faria una bona negociació per trobar un bon acord. Jo apunto una solució: compensar a l'empresa concessionària per les despeses de manteniment realitzades en aquell tram en els darrers 5 anys.
M'han visitat...
Barcelonaesfèric
Comparteix
Subscriu-te per correu-e
Seguidors
També llegeixo...
-
Bastant d’horaFa 7 hores
-
S’ha acabat la festaFa 1 dia
-
GhostsFa 3 dies
Arxiu del bloc