Vida quotidiana

Des d'aquesta tarda ja es pot utilitzar la nova estació de metro de Mercat Nou, que substitueix a l'antiga, tancada fa un parell d'estius. Han estat dos anys d'obres de cobriment de les vies (no confondre amb soterrament) que s'ha anat fent mica en mica per no pertobar el servei, llevat de dos talls de la línia en sengles mesos d'agost.

Interiorment l'estació ha fet un canvi a millor. De dues andanes laterals s'ha passat a una àmplia andana central a la qual s'hi pot accedir des del nivell inferior mitjançant escales automàtiques i ascensors. De moment només hi ha una sortida (al carrer Riera de Tena), però a la banda de Jocs Florals hi ha sortida d'emergència i pel que apunta el plànol, potser acabarà sent la segona sortida. Els vidres laterals deixen passar la claror, creant una estació única a la xarxa de metro de Barcelona.


Exteriorment la cosa canvia. Aquest cobriment low-cost no deixa de ser una muralla que perpetua la divisió del barri en dos, per molt que les autoritats municipals s'entestin a amagar-ho. Afortunadament, però, són pocs els edificis propers al calaix, el que pot aminorar el greu impacte urbanístic d'aquest nyap. Curiosament, però aquest serà l'únic cobriment d'aquestes característiques, ja que la via passarà totalment soterrada per l'Hospitalet, malgrat la distància dels habitatges a la platja de vies sigui molt superior en aquell cas a la de Sants. No hi ha res com tenir padrins (o un ajuntament que t'escolti)...

Des de fa uns dies hi ha instal·lada una petita parada a la "cantonada dels pidolaires" (Gal·la Placídia amb Cigne) que té com a objectiu recollir signatures per a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una llei electoral pròpia (vegeu web).  La justificació dels promotors d'aquesta iniciativa es basa en la necessitat de millorar la qualitat del sistema democràtic i la necessitat de dotar-se d'aquest instrument, tenint en compte que s'opera amb una normativa provisional i que únicament havia de funcionar per a les eleccions de 1980.

No entraré a discutir aquí els detalls de la llei. Alguns politòlegs (o politòlegs en potència) ja ho han fet, molt millor del que jo podria fer-ho. Us recomano especialment la lectura de l'article dels nostres amics blocaires del pati descobert, o els dos articles que també li ha dedicat el nostre amic blocaire Aubachs (primera i segona part), o l'article de Nacho Corredor on la comenta, encara que sigui una mica més de passada.

Tot i això, tinc ganes de comentar dues coses que no poden passar-se per alt:

- Els promotors de la ILP no són ciutadans qualsevols, sinó diputats d'un grup anomenat Ciutadans pel Canvi els quals, curiosament, van presentar-se a les eleccions amb qui fou el segon partit més votat, i amb qui comparteixen grup parlamentari. Les ILP estan dissenyades per ser un mecanisme perquè la veu dels ciutadans pugui arribar al Parlament sense passar els filtres dels partits polítics. Per tant, és ridídul que siguin diputats qui promoguin una ILP, quan ells mateixos poden promoure el debat parlamentari. En altres paraules, és com si un autobús podent agafar el carril bus d'un carrer, vagi per un altre carril.

- En segon lloc, ja cansa aquesta obsessió malaltissa de l'"un home, un vot" convertida en dogma de fe pels promotors de la ILP i, curiosament, també pel PSC, grup amb el qual està associat CpC. Aquest és un principi democràtic desitjable, però també n'hi ha d'altres, com per exemple, evitar el que podríem anomenar "la dictadura de la majoria". Aquest darrer principi, per exemple és el que garanteix un cert grau de discriminació positiva en molts àmbits, com per exemple garantir la igualtat de gènere al mercat laboral. Per tant, entenc que si el diputat Comín i altres promotors de la ILP estan en contra d'un cert grau de desproporció entre els vots, també ho estaran davant de polítiques laborals que beneficiin les dones o polítiques d'habitatge que beneficiin els joves o la gent gran. Senyors, se'ls veu massa el plumero de què hi ha interessos merament particulars en aquest plantejament...

Malauradament iniciatives com aquesta, en comptes de generar un debat constructiu i necessari com és millorar l'actual normativa electoral, l'únic que generen és que aquest no es dugui a terme.  Si volen fer les coses serioses facin una ILP transversal i no teledirigida. Llavors en començarem a parlar...

Feia dies que vull parlar d'aquest tema, però volia intentar analitzar-lo de la manera més freda possible, cosa que desaconsellava fer un post tot just acabada de llegir la notícia de què l'Ajuntament de Barcelona es gasta anualment més de 300.000 euros en un blog de l'alcalde. Llegit tal qual fa molt mal als ulls, especialment als que tenim una certa experiència en això i que  sabem positivament que, si hi ha un mitjà econòmic per arribar a la gent, aquest és el bloc. Bé, ho sabem els mortals i ho saben també els polítics. L'Ernest Benach, a qui li hem estirat les orelles alguna vegada per no ser prou curós en l'aplicació del diner públic, manté a més d' un molt bon blog personal, un blog institucional més que correcte i que conté tot el que ha de contenir: què fa com a President del Parlament o parlar sobre temes d'interès general.

La sospita s'amplifica quan tothom se'n posa a parlar i un se n'adona que pràcticament ningú ha visitat el bloc, el que ja ens indica que el rendiment de la inversió és més que dubtós. Si gent que es passa a la xarxa hores i hores no ha entrat mai a aquest blog, com justifiquem els 300.000 euros? L'absència de comentaris a la immensa majoria d'entrades confirma que, llevat de persones directament interessades per la notícia (veïns afectats per un pla urbanístic, per exemple), l'interès per aquest mitjà de comunicació és ínfim. Tampoc és que els responsables del bloc s'hagin treballat a l'audiència: ningú respon els comentaris dels ciutadans.

Però anem a pams:

1.- Blogbarcelona no és el blog de l'alcalde. Aquest és el principal error de plantejament comès pels propis responsables del projecte. Tal i com està estructurat, es tractaria més d'un blog sobre l'Ajuntament de Barcelona o de la ciutat en sí, que no pas un blog sobre l'alcalde Jordi Hereu. De fet, tal i com apreciava Quim Monzó a la seva columna de La Vanguardia, l'alcalde no parla de seu darrer viatge o no comenta on anirà de vacances o el darrer llibre que ha llegit, coses que serien les que esperaríem en un bloc. De fet, potser l'alcalde no ha escrit sola línia d'aquest suposat "Diari compratit entre l'alcalde i tu"

2.- Blogbarcelona no aporta res de nou a la política comunicativa de l'Ajuntament.  Tal i com està muntat, el blog tampoc es pot considerar un blog de l'Ajuntament, ja que només hi apareix l'alcalde. En un blog corporatiu esperaria que a més del màxim representant de l'organització hi apareguessin altres directius, treballadors, o fins i tot clients i proveïdors de l'empresa. També esperaria que ens expliquessin les instal·lacions, trets històrics o qualsevol cosa que fos ressenyable. Res d'això s'aprecia en aquest bloc.

3.- Blogbarcelona no aporta res a la blocosfera barcelonina. Si Blogbarcelona fos un bloc sobre Barcelona, els seus barris i la seva gent, hi esperaríem un major grau de participació ciutadana, el qual es concretaria, per exemple,en la possibilitat d'agregar l'enllaç al teu bloc perquè fos visible a altres lectors. Res d'això. La participació es limita a poder deixar unes ratlles que seran convenientment censurades pel funcionari de torn. Mètodes 0.1 per tecnologia suposadament 2.0.

Com ho resoldria?

1.- Fusionant Blogbarcelona amb el Diari de Barcelona. No té sentit dispersar esforços en projectes que teòricament haurien de parlar del mateix. El Diari de Barcelona fa anys que segueix una trajectòria força erràtica, després de l'encert de recuperar-lo l'any 2000, però compta amb un grup de professionals amb ganes de fer coses noves. Per què no aprofitar aquest talent i bastir el blog de la ciutat  a partir d'aquesta estructura bàsica?

2.-  Incorporar blocaires de la ciutat al "nou" Blogbarcelona. La participació ciutadana no s'ha de limitar a què algú deixi una carta que serà convenientment censurada pel funcionari de torn, sinó ser prou valent per obrir columnes d'opinió a blocaires més o menys consolidats. Gent com en Guillem Carbonell o el Daniel Cortijo, per citar dos exemples de persones que tracten temes barcelonins, haurien de tenir columna. Com també l'haurien de tenir veus com les d'en Miquel Saumell, encara que alguns cops no fossin massa favorables al que el cap de comunicació voldria escoltar.  D'aquesta manera guanyaríem dues coses: lectors, i credibilitat.

3.- Crear un blog institucional de l'Ajuntament de Barcelona. Una cosa és el bloc de la ciutat de Barcelona i l'altre un bloc institucional. Penso que a l'Ajuntament li manca transparència, pel que  un bloc d'aquestes característiques podria ser excel·lent per apropar-lo als ciutadans. Per exemple,  podria ser utilitzat per donar a conèixer als membres de l'equip consistorial, als concejals, als consellers de districte, o per treballadors municipals.

4.- Si l'alcalde Jordi Hereu vol tenir bloc, ha de comprometre's a ser ell qui escriu les entrades. Altrament no té sentit mantenir un bloc.

Aquestesquatre propostes tindrien clars beneficis: valorar la feina dels professionals que actualment ja treballen en aquest àmbit, obrir aquest mitjà als ciutadans (que a la cap i a la fi són els qui acaben pagant la factura) i augmentar la transparència de les institucions públiques, el que indirectament pot contribuir a millorar (o a no empitjorar) la percepció que els ciutadans tenen de la classe política i funcionarial. I probablement tot això es pugui aconseguir amb molt menys dels 315.000 euros anuals que costa ara l'actual producte, que a més no deixa satisfet a ningú.

P.D: Aquesta no ha estat l'única ensopegada de l'alcalde Hereu amb els blocs. Fa un parell d'anys, un blocaire va descobrir que era l'Ajuntament qui pagava els dominis jordihereu.cat i jordihereu.es.... que es van utilitzar per a la campanya electoral.

El CCCB exposa des de fa unes setmanes  "Quinquis dels 80", una radiografia del que va ser aquell fenomen social i les derivades que va tenir sobretot al cinema, on va arribar a generar un bon nombre de pel·licules. Com no pot ser d'una altra manera  i pel seu altíssim contingut en arqueologia contemporània  us aconsello que l'aneu a veure, tant si teniu una certa edat i recordeu algunes coses de les que van passar, com també si no la teniu i voleu descobrir un passat no tan llunyà, però que ara sembla d'una altra galàxia. Paral·lelament Barcelona Televisió està programant els diumenges a la nit un cicle amb les principals pel·lícules del subgènere.Aquest cap de setmana, per exemple, li toca el torn a Perros Callejeros 2.

Personalment jo no hauria batejat l'exposició coma "Quinquis dels 80", sinó com a "Quinquis dels 70", ja que bona part de les situacions que s'expliquen corresponen a aquesta dècada.  De fet, bona part de les pel·lícules van ser rodades entre el 1977 ("Perros Callejeros") i 1980 ("Deprisa, deprisa" o  "Navajeros").  Així mateix, als setanta la droga (i més concretament l'heroïna, omnipresent a la delinqüència dels vuitanta) només apareix de manera molt tangencial, i limitada al porro.

Una altra imprecisió es troba en la cerca de les causes d'aquest tipus de delinqüència, que s'associen a l'atur. Possiblement això pogués explicar (amb totes les salvetats del món) certa delinqüència dels vuitanta, però no trajectòries com les que presenten l'exposició i les pel·lícules . Potser les explicacions caldria cercar-les en altres temes que es comenten a l'exposició: la desestructuració familiar i social, un sistema educatiu incapaç de fer front a l'allau migratori i al baby boom dels seixanta, i uns sistemes de policia i judicials clarament desfassats que, en comptes de templar la situació, afegien més llenya al foc.



En qualsevol cas, benvinguda sigui aquesta exposició, que a més recupera objectes quotidians de la vida dels setanta, com les màquines recreatives o les "caixes de música" que hi havia a molts bars o salons recreatius, els exemplars d'"El Caso" i unes pel·lícules on es pot veure la Barcelona de fa unes dècades.

En Guillem, que no se'n perd una de tot el que es cou a Barcelona, comenta la festa que va tenir lloc ahir per donar el tret de sortida al Pride BCN. Aquest esdeveniment, que consistirà essencialment en una desfilada en carrosses per Montjuïc a l'estil d'una que es fa a Madrid, està suposadament organitzat per una sèrie de col·lectius relacionats amb el món LGBT, però a la pràctica és una associació empresarial del món gai la qui du la veu cantant. Aquest fet ha generat una certa polèmica, ja que alguns hi veuen una excessiva mercantilització i fins i tot una traïció a les essències. De fet, alguns col·lectius se n'han desmarcat clarament i fins i tot hi ha qui ha demanat el boicot.

Deixant de banda raons filosòfiques, la idea és bona com a estratègia de promoció turística. Un esdeveniment d'aquestes característiques pot aconseguir atraure a la ciutat un perfil de turista (eufemísticament anomenat "turista rosa") que generalment deixa força  més diners a la caixa que el turista convencional. Per tant, no ens hauria de sorprendre el suport de Barcelona Turisme o Turisme de Catalunya, o fins i tot d'associacions empresarials i cambres de comerç.

Ara bé, què hi fa  TMB, l'àrea de drets civils de l'Ajuntament o el Departament d'Acció Social i Ciutadania donant suport al Pride BCN (és a dir, subvencionant-lo)? Tal i com està organitzada, no deixa de ser un esdeveniment orientat a finalitats merament comercials, totalment legítimes, però comercials a la cap i a la fi. Aquí no s'està parlant de cap congrés acadèmic, ni d'un esdeveniment com el que se celebrà l'estiu passat a Barcelona, que sí podrien entendre's contribueixen a la sensibilització social. Potser sí que promouran determinats valors i actituds, però seran exactament els mateixos que podria promocionar una desfilada  organitzada pels comerciants de Sant Andreu, o una festa organitzada per l'associació de locals de contactes.

El problema de fons és que es confonen les coses. Una cosa és promoure valors o assegurar la protecció de grups minoritaris, i una altra aprofitar-se'n per fer negoci. Barrejar-ho tot dins de la mateixa olla mai ha estat bo. Em recorda una mica aquells qui muntaven una ONG com a modus vivendi, i que en el fons tant se'ls hi enfotia si hi havia criatures que morien de gana, o persones dependents que no rebien cap tipus d'atenció. Potser farien bé els senyors d'Acegal de plantejar obertament i sense embuts que allò que fan és un acte empresarial. I així l'alcalde Hereu no hauria de fer discursos  parlant de tolerància al més pur estil Fòrum 2004....

Avui s'han difòs les notes de selectivitat corresponents a l'examen de juny d'enguany. Molt ha plogut des de fa divuit anys, quan justament avui es feia la primera tanda d'exàmens de selectivitat, i calia esperar la nota fins a mitjans de juliol. Ara tot és més modern i tecnificat. En comptes d'anar a l'institut a rebre les notes ara són consultables des de casa. Desconec si encara continua existint tota aquella parafernàlia en paper. Certament Internet ha estat tremendament útil estalviant viatges en va, però anar a consultar els taulells de notes tenia també el seu encant (potser hauríem de dedicar-li un capítol d'Arqueologia Contemporània?)

Hi ha una cosa però que no varia: la persona que obté la nota de selectivitat més alta, la qual sol ser objecte d'entrevistes i fins i tot de seguiment durant el primer any de carrera, com fou el cas de Berta Cussó. Però... no us agradaria conèixer que fou del número 1 de la Selectivitat de fa deu o vint anys? Van acabar la carrera? Van triar una carrera que no els agradava o no se'n sortien i van haver de canviar?  Van fer un doctorat? Quina feina han acabat fent?  Aquesta dada seria particularment interessant de cara a fer un estudi, ja que potser ens podria donar força informació de temes socials.

Ara ens falta la segona part del clàssic estiuenc: el rànquing de carreres i universitats per la nota de tall que determina la intersecció de les preferències dels estudiants i les places ofertades.

La curiositat: dels darrers cinc millors expedients, tres corresponien a noies i dos a nois. La proporció entre escola pública i privada és també similar.

Sant Joan marca l'inici de l'estiu i per a molts marca també el primer dia d'èxode a la platja. Temps enrere era també per a moltes famílies el primer dia en què s'anava a l'apartament (o el camping) de la costa, del qual no es tornava fins a l'11 de setembre.  Així doncs no era inhabitual que alguna d'aquestes vigílies acabés amb embussos monumentals a la sortida de Barcelona, especialment si el 23 de juny coincidia amb un dimecres o un dijous.  En alguns casos, fins i tot, la cosa acabava havent-se de menjar la coca al voral de la carretera.

Això és el que va passar fa vint-i-un anys, concretament el 23 de juny del 1988, un dijous. Aquella tarda sortir de Barcelona va esdevenir un via crucis. L'autovia de Castelledefels, l'autopista de Martorell o la de Mollet, van convertir-se en autèntiques rateres. Tampoc més enllà la cosa estava millor. Sembla que les retencions s'estenien més enllà de La Panadella.  Es va culpar de certa imprevisió a la Jefatura, però la veritat és que el problema fou que les vies de circulació eren ja insuficients per tant de cotxe. Cal tenir en compte que en aquell 1988 l'autopista del Garraf era una entelèquia, no s'havia començat a desdoblar la N-II cap a Lleida i l'autopista del Maresme moria a Mataró.

Probablement no tornem a veure un embús com aquell. Encara que no ho sembli, les carreteres han canviat força. Però també ha canviat força la societat. Ara els qui estan "de Rodríguez" són una rara avis, i moltes d'aquelles segones residències del Garraf o el Maresme fa anys que són el domicili principal.

Feia massa temps que no convocaven una vaga...i han decidit trencar la sequera. Els conductors de TMB han deixat al migdia a la ciutat sense autobusos. com han fet vint cops durant aquest any i mig. El motiu ha estat la sempiterna negociació del conveni i que es compleixin una sèrie d'exigències: els dos dies de descans, millores en les contractacions econòmiques i la contractació de 500 nous conductors.

No cal dir que estic totalment a favor de qualsevol millora laboral si aquesta té un impacte poc significatiu per a les arques públiques. Però davant aquesta protesta em faig, com de costum, algunes preguntes....

1. Perquè sempre són els autobuseros de TMB els qui fan vaga, i mai veiem cap vaga a Tusgsal? (És clar que en aquella empresa el tema sindical sembla que el tenen "solucionat")

2. Quines són les condicions laborals d'un conductor d'autobus "típic"? A hores d'ara les desconect totalment. Potser fora bo saber-les per desmentir el tòpic d'empleats ben pagats...

3. Per què l'única manera que tenen de protestar acaba anant contra el més feble? No hi ha altres maneres de protestar?

Malauradament són preguntes que de tant en tant es van repetint. I malauradament ningú sembla posar-hi una mica de seny i fer veure que la reclamació més legítima pot acabar sent vista com antipàtica per com es gestiona.

Si setmanes enrere vaig captar l'estat de les obres del TAV al seu pas pel Vallès Oriental, ara és el torn de la Selva, als voltants de Riudarenes, on les obres estan força més avançades. De fet ja hi ha tota la infraestructura feta i els pals de la catenària. Probablement en pocs mesos ja veurem aquest tram amb les vies posades, i qui sap, si amb algun tren de prova.

 Una setmana després de la Penedesfera, avui ha estat el torn de la trobada anual de la Osonosfera, una petita xarxa de blocaires de la comarca d'Osona. Es tracta de la segona trobada, després de la reunió inaugural a Tavèrnoles. El lloc de trobada ha estat la biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell, situada en una antiga fàbrica.  En comparació amb altres actes, aquest ha estat familiar, més semblant a una Ateneuesfera que no pas a una Catosfera o un Premis Blocs Catalunya. Aquest era l'objectiu perseguit de l'organització, conscients de què és la població d'Osona dóna per pocs blocaires i que per tant no tenia sentit plantejar actes multitudinaris.

Un dels temes que ha sortit ha debat ha estat la suposada mala salut dels blocs. En Saül Gordillo era pessimista en aquest aspecte, destacant el fet de què existeixen noves eines (com el Twitter i el Facebook) que han dispersat l'audiència.  Jo mantinc la meva tesi: potser és cert que ha perdut embranzida entre les "vaques sagrades", però el blogging és més viu que mai en els canals temàtics. Potser el que passa és que, com a les televisions, les generalistes perden pes en favor dels canals temàtics.

Acabada la sessió, vam anar a sopar a La Font Gran, un establiment situat al costat de la riera i d'un plàtan monumental, que sembla ser es plantà vers el 1872. L'arribada fou accidentada, ja que un bon xàfec ens va acompanyar pel que havia de ser un recorregut pintoresc. El sopar, discret gastgronòmicament parlant, pero interessant de poder compartir una bona estona parlant de blocs, blocaires "de referència" i temes d'actualitat diversa.

A la seu central del Departament de Cultura tenim als funcionaris ben preocupats. El motiu no és la crisi, sinó el fet de quedar-se sense la cantina per unes obres d'ampliació de les instal·lacions. Deixar de fruir d'un servei del que disposaven des de fa dècades i haver de buscar-se la vida per fer el tallat o l'entrepà a la Rambla genera neguit. I aquest s'ha manifestat en diferents actes de protesta, a les quals s'hi han sumat alguns sindicats majoritaris, com la UGT.

Si fos treballador públic jo també estaria contrariat, però com a ciutadà em faig les següent reflexió. Si:

1. L'horari de la immensa majoria de treballadors d'aquestes instal·lacions és intensiu (de 8 a 3).
2. Estem parlant d'unes instal·lacions que estan al bell mig de Barcelona, no d'un recinte situat en un polígon perifèric.
3. Aquesta cantina és d'ús exclusiu per als treballadors del Departament de Cultura.

, perquè llavors?

a. S'ha de mantenir una cantina ocupant un espai valuós?
b. Han de gaudir els funcionaris de preus especials quan la resta de ciutadans (aquells que els paguen la nòmina) no tenen accés?

És normal que hi hagi treballadors que, de manera molt legítima, vulguin defensar els seus interessos. El que no és normal és que sindicats que diuen representar a tots els treballadors en comptes d'intentar cercar postures possibilistes (com podria ser garantir l'existència d'un menjador per al lliure consum de productes), s'abonin a demanar cafeteries-menjador subvencionades en llocs on no hi ha cap necessitat. Potser fora bo que alguns dels promotors anessin a fer l'entrepà en algun d'aquests "llocs de guiris". Amb una mica de sort s'enterarien del que passa al món exterior...

El gratuït 20 Minutos es feia avui ressò d'una denúncia d'un grup de "beneficiaris" de la rifa d'habitatges del 2007. Concretament parlava que, tot i estar els habitatges aparentment enllestits, encara no hi havien pogut entrar a viure ni saben quan podrien fer-ho.

Malauradament no és l'únic cas de persones que no han pogut fruir d'aquest suport. Algunes promocions encara estan en construcció, com la del carrer Química que apareix a la foto. Una cosa lògica si tenim en compte que el dia en què es van sortejar no hi havia fets ni els fonaments de l'edifici.

El més lògic hauria estat haver fet el sorteig quan la promoció hagués estat en un estat prou avançat que permetés un solapament entre el procés d'adjudicació i el final i recepció de l'obra. Però clar... fent-ho d'aquesta manera un no es pot fer la foto i dir que som l'Ajuntament més guai i que té en compte les necessitats dels ciutadans i ciutadanes...

Fer macrorifes de pisos de protecció té en canvi un petit gran inconvenient: defraudar les expectatives de milers de barcelonins que es veuen ofegats per uns preus de l'habitatge completament disparats (en part també "gràcies" a la desídia municipal per no posar fre a l'especulació i el mobbing immobiliari).  Fa un parell d'anys, un manifest intergeneracional sorgit a Gràcia observava que els preus de l'habitatge de lloguer havien passat de 355 euros l'any 1999 a més de 800 el 2007, sense que aquest increment anés acompanyat d'un increment similar en el poder adquisitiu.

Pel que comenten, sembla que no hi tornarà a haver sortejos com aquells. Més val aprendre tard, que mai. I per cert: solucionin si us plau els problemes tècnics que impedeixen l'ocupació del bloc d'habitatges ja construït, no sigui que passi a formar part de la col·lecció de blocs d'habitatges socials buïts.

Com cada 15 de juny, toca girar el dígit de les unitats i sumar-ne una més. Un ritual purament psicològic si tenim en compte de què el temps és continu, però que serveix per adonar-se'n de què el temps passa.

I és que justament fa divuit anys que vaig fer divuit anys, una data administrativament màgica i que donava accés a moltes coses. La primera d'elles a votar (no vaig poder votar a les municipals d'aquell any per poques setmanes). També a treure's el carnet de conduir (vaig trigar un temps a fer-ho), a treure diners del banc sense autorització paterno/materna, o a anar a la nit a la discoteca sense have de posar el dit sobre on figurava el mes de naixement al DNI blau.

Avui he commemorat els divuit dels divuit a la universitat, justament allà on vaig anar a parar amb divuit anys. Se'm fa rar pensar que ara gairebé els doblo en edat, quan qui diu fa quatre dies era jo qui estava a l'altra banda. Aixecant la vista, però, me n'adono que tampoc fa tan poc, a tenor de la quantitats de mòbils 3G, portàtils i netbooks que poblen l'aula i que deixen el projector de transparències com una relíquia digne d'aparèixer a l'Arqueologia Contemporània...

Durant els darrers mesos s'ha especulat força sobre una suposada crisi en l'anomenat "fenomen bloc".  Aquesta percepció parteix d'una evidència: algunes "vaques sagrades" del món blocaire o bé han abaixat la persiana, o bé publiquen amb menor regularitat. També hi ha qui troba a faltar més comentaris a les entrades dels blocs, o fins i tot algunes de les polèmiques que tant van animar-los en temps no massa pretèrits.

A partir d'aquestes evidències s'han anat elaborant una sèrie de teories, més o menys consistents. Hi ha qui parla dels estralls que ha fet el Twitter o Facebook. Hi ha també qui observa que molts dels blocaires desapareguts en combat portaven un cert temps i potser havien acabat la seva etapa. També hi ha el cas del blocaire promocionat a càrrec públic que es veu obligat a tancar-lo o posar-lo a la nevera. Finalment hi ha el cas del blocaire (generalment polític en exercici) que va veure's mig obligat a obrir un bloc perquè "quedava bé" i se'n va cansar el tercer dia.

Algunes dades però fan pensar que això no és així:

La primera prové de les II Jornades de la Penedesfera. Tot i que aquest cop el lloc de celebració ha canviat, amb el risc que això suposa, l'acollida ha estat excepcional fins el punt de què s'han exhaurit les places disponibles.Tot un èxit d'un projecte emprès l'any passat pel Daniel Garcia Peris i que va camí de fer-se un nom propi dins les trobades del "món bloc".

La segona dada prové dels Premis Blocs. A data d'avui ja hi ha prop de 600 blocs inscrits, xifra superior a la de l'any anterior. Si encara no t'has inscrit, afanya't perquè el dia 15 es tancaran definitivament les inscripcions.

Finalment, l'Osonoesfera celebrarà el proper divendres la seva trobada anual.

A més a més d'aquestes trobades eminentment blocaires, durant aquest cap de setmana s'està desenvolupant la Pirene Lab, un experiment de xaxes socials per a comunitats disperses, com pot ser la pirenaica.

Totes aquestes dades fan pensar que potser el que està en crisi és el polític blocaire, no pas el món dels blocs. Malauradament però, la informació que encara ven (a ràdios i televisions, però també aquí) és la relacionada amb la política mundana (altrament dit politiqueig), pel que fa que moltes vegades es redueixi el món dels blogs als blocs de polítics, com molt sovint passa a la secció de bloggies del programa d'en Basté.

Avui és la festivitat de Corpus Chirsti, una festivitat religiosa ancestral  i que marcava el final de la primavera.  És dia de festa major en algunes poblacions, com Cornellà de Llobregat, i també era el dia en què algunes poblacions aprofitaven per fer catifes florals, tot i que actualment aquesta tradició s'ha passat al diumenge immediatament posterior.

A Barcelona és tradició "l'ou com balla", que es pot veure a les fonts dels patis dels palaus més característics de la ciutat  vella. A la foto es pot observar l'ou com balla de l'Ateneu Barcelonès, que aprofita aquesta diada per fer jornada de portes obertes (millor dit, jornades de portes obertes, ja que aquestes es perllonguen fins al cap de setmana).  L'Ajuntament de Barcelona, a més de la jornada de portes obertes de la casa consistorial, ha editat un programa d'activitats que es desenvolupen al llarg de la ciutat, i que culminaran aquest diumenge al vespre amb una important processó.

Per sorprenent que pugui semblar, he descobert molt recentment la Carretera de les Aigües com a circuit per anar a córrer. Fou el passat diumenge al vespre quan, per casualitat vam acabar-hi després d'una pesada ascensió per l'Avinguda Pearson i el carrer de la Font del Lleó. Vam anar en direcció cap a Sant Pere Màrtir, des d'on vam poder divisar unes vistes excepcionals del Delta del Llobregat.

Aquest vespre hi hem tornat amb l'objectiu de continuar l'exploració. Aquest cop el recorregut ha estat entre la Plaça Mireia d'Esplugues (on es pot deixar el cotxe amb relativa facilitat) i el baixador del Funicular de Vallvidrera. En total, 11 km d'anada i tornada en un recorregut força pla i que almenys en la primera part ofereix unes vistes dignes d'esment.  Passat Can Caralleu, en canvi, l'itinerari ha perdut interès per a mi, ja que s'endinsa dins del bosc i hi comença a haver massa habitatge.

Hi ha projectes per millorar aquesta infraestructura. Alguns ja s'han dut a terme, com el pas elevat que creua la carretera de Vallvidrera, una obra municipal molt encertada (no tot ho fa malament el nostre Ajuntament!). Hi ha també la idea de continuar el camí fins a Torre Baró, amb el que la longitud total, de punta a punta se situaria en prop de 22km. Un cop es finalitzi aquest projecte, quedarà pràcticament enllestida la Ronda Verda, un projecte que permetrà donar la volta al Barcelonès dalt d'una bicicleta.

Aprofitant la data electoral, les deixalleries comarcals del Vallès Oriental van aprofitar per fer una "Jornada de Portes Tancades". Aquesta incidència, que va ser anunciada únicament amb un cartell a la porta, va enganxar desprevinguts a nombrosos ciutadans que es van trobar amb la porta barrada i amb la impossibilitat de deixar els residus que hi havien dut, en alguns casos després de fer una desena de quilòmetres.
 
En molts casos, la reacció inicial de sorpresa va derivar en indignació, i que es va traduir en deixar davant la porta els residus duts. Com és possible que es tanqui el dia en què teòricament es reben més visites? Molts ciutadans precisament aprofiten el cap de setmana per "fer dissabte" a casa seva o per fer tasques de poda al jardí.

Casualment avui ha aparegut una carta a La Vanguardia relativa a aquesta kafkiana situació, que transcric a continuació:

Los que trabajamos toda la semana, esperamos los sábados o domingos para poder hacer limpieza y aprovechar para tirar trastos, escombros de los que tenemos en casa en momentos determinados. Es nuestro caso, el domingo nos levantamos pronto, hicimos limpieza de cosas que teníamos que tirar, cargamos el coche como podimos, ya que mi mujer está embarazada, y nos dirigimos felizmente a la deixalleria con la mente bien tranquila por el peso que nos quitábamos de encima. Nuestra sorpresa vino al llegar a la puerta de la deixalleria y encontrarla cerrada con un pequeño letrero que ponía: "Hoy domingo 7/ VI/ 2009, cerrado por elecciones europeas". ¿Por qué? ¿Alguien puede explicarme qué relación tiene una cosa con la otra y por qué un servicio tan importante deja de funcionar por este motivo? Detrás de mí pasaron en menos de cinco minutos tres coches más con la misma cara de sorpresa. ¡Al cabo de unas horas la puerta de la deixalleria estaba llena de trastos!

La signa Gabriel Gasco, del Corró d'Amunt, amb la categoria de "suscriptor" (es veu que els subscriptors són una casta especial en aquest centenari diari).  Jo hi afegeixo les imatges, concretament de la deixalleria de La Garriga.

Com passa a les ràdios cada cop que es difon un EGM, tots els partits polítics s'han declarat vencedors d'alguna cosa o una altra. Alguns parlaven de què havien estat els més votats dins de l'univers de partits de la seva corda, altres insistien en què havien estat els que havien esperimentat una major taxa de creixement de votants, i altres insistien en el seu creixement en determinades poblacions o circunscripcions. Fins i tot aquells que no tenien massa cosa a celebrar, oferien explicacions i arguments que sorprendrien al més optimista.

La realitat però és una altra ben diferent:

- PSC: El PRI català ha guanyat nítidament les eleccions, però no ha convençut. Les seves campanyes antiPP (a les europees del 2004 ja van utilitzar un eslogan del tipus "Tornarem a guanyar el PP") cada cop cansen més, tal i com s'ha pogut veure. Cal que comencin a pensar amb noves idees, ja que no poden continuar estirant com un xiclet la por al PP, que tan bé els ha funcionat. És el mínim que es mereixen els seus votants.

- CiU: l'opció Tremosa ha estat un experiment discret. Ens diran que la coalició nacionalista ha estat l'única que a Catalunya ha guanyat vots, i que el seu avenç en percentatge de vot ha estat important. Cert, però també ho és que els resultats d'enguany queden molt lluny dels 806.000 vots que va treure a les europees del 1994, amb un cens de menys de cinc milions de votants, el que la va situar com a número u. Els manca un perfil que atraigui a votants mitjans, no només als convençuts.

- PP: s'ha mantingut estable en nombre de votants, com ve sent habitual a les darreres eleccions. Tot i això, amb el discurs actual té difícil trencar el sostre electoral del 20%. Per poca gràcia que li faci al candidat Alejo/Aleix Vidal-Quadras, els millors resultats en unes eleccions d'àmbit estatal els va obtenir Josep Piqué l'any 2000, amb un percentatge de vot del 22,7%.

- ERC: en aquestes eleccions s'ha donat el cas paradoxal del candidat (Oriol Junqueras) al que li poden haver anat pitjor les coses anant amb un partit que no pas anant per lliure. Tot i això (i potser gràcies al candidat), han pogut aturar el cop. Però cal que s'ho facin mirar. Probablement sigui el partit que compta amb una major base de descontents.

- IV: un altre cas on el candidat (Romeva) es veu llastrat per demèrits del seu partit, o millor dit pel nucli dirigent del seu partit, que d'haver continuat al mercat laboral ja faria anys que serien a casa prejubilats. Afortunadament per Romeva, que es mereixia ser a l'Europarlament per la tasca que ha realitzat, ha pogut revalidar el seu mandat, encara que sigui pels pèls.

-UPyD-Ciudadanos: aquests dos partits que competeixen pels mateixos electors, amb prou feines treuen 23.000 vots, o el que és el mateix, l'1,16%, una mica per sobre del que han obtingut Els Verds (0,97%).  Uns resultats molt tristos tenint en compte que es tractava d'unes eleccions on a priori tenien possibilitats de poder aprofitar aquests vots per convertir-los en escó, gràcies al districte electoral únic i al fet de ser unes "eleccions de prova". 

Aquest és el percentatge de vots en blanc a Catalunya sobre el total de vots emesos, és a dir 57.500 persones aproximadament. L'any 2004 aquesta xifra va ser únicament  0,55%. A efectes comparatius, el vot en blanc a la Comunidad de Madrid ha representat l'1,17%, enfront del 0,71% de les eleccions del 2004.

Més dades: a les eleccions del 2008, el percentatge de vot en blanc a Catalunya fou de l'1,54% (57.400 electors aproximadament), enfront del 0,89% de les eleccions generals del 2004. A les eleccions al Parlament del 2006, el vot en blanc fou del 2% (60.000 electors aproximadament), enfront del 0,67% del 2003 (aproximadament 30.200 electors)

L'abstencionista no sabem qui és: tant pot ser aquell qui sistemàticament passa de la política, com gent que no es pot desplaçar fins al col·legi, o senzillament se li ha passat el termini per anar a votar per correu. Però que 60.000 persones es prenguin la molèstia d'anar al col·legi electoral per dipositar un vot en blanc hauria de ser objecte d'una seriosa reflexió. Els mitjans de comunicació dediquen rius de tinta i hores de programació a opcions polítiques que amb prou feines aconsegueixen unes desenes de milers de vots és que el "partit del descontentament".

Són prop de les tres de la tarda. M'acosto al col·legi electoral amb una raó de pes: fer sortir de l'avorriment a la meva germana, a qui li ha tocat ser vocal.  Arribo i saludo al mosso d'esquadra. Travesso el passadís i arribo a una saleta on hi ha llistes i sobres per donar i vendre. Surt un matrimoni. Des de la saleta dóno un cop d'ull a la sala de votacions i veig que és buida. Saludo a la meva germana i li demano un minut. Aprofito per donar una ullada a totes les llistes que s'han presentat. A més dels partits coneguts apareixen formacions inhabituals com el Prepal, Partit Regionalista Lleonès. Finalment, i malgrat les intencions de presentar-se, la Cori no concorre en aquestes eleccions. Llàstima. No haurien desentonat massa amb segons quins personatges/discursos.

Ara sí entro a la sala. Lliuro el DNI i a votar. Em miren els presidents i vocals de les altres meses. Massa tranquilitat. Per no haver-hi, no hi ha ni interventors, cosa que genera algun que altre problema ja que generalment són ells els qui disposen de majors coneixements i experiència a l'hora de resoldre dubtes o situacions potencialment problemàtiques.  Aprofito per parlar una estona. Així me n'assabento del nombre total de persones amb dret de sufragi que li pertoquen a la taula, gairebé unes 800. A aquelles hores no arribaven a les 200 les persones que havien exercit el seu dret.

Un cop saludat tothom, inclòs el mosso, torno a casa. A la ràdio diuen que la participació fins al migdia era del 19,7%,  1,3 punts inferior a la del 2004 (també en diumenge de juny). Alguns polítics comencen a entonar el mea culpa en nom de la classe política, com és el cas de José Montilla o Alicia Sánchez-Camacho. Llàstima que no ho haguessin fet abans. Ens hauríem estalviat una campanya que en alguns casos ratllava l'insult als votants.

De totes maneres, el problema no és exclusivament de la nostra classe política. Pel que s'hi va a fer al Parlament Europeu, potser és millor enviar antigues glòries, donar el passaport a personatges incòmodes o aprofitar per fer experiments que ningú faria en altres eleccions. Certament s'han aprovat mesures d'importància, com la reducció dels costos de telefonia mòbil en itinerància. Però d'aquelles terres també arriben normatives més que discutibles, com aquella que volia eliminar els focs de la Patum. I què dir d'un Parlament Europeu que gairebé porta als jutjats a un ciutadà  pel "delicte" d'haver traduït la pàgina web de la institució  a un idioma que aquest no contempla?

Que ningú s'estranyi doncs, si les xifres de participació no arriben al 40%. I per cert, espero que el líder del previsible guanyador d'aquestes eleccions, abans de començar a fer discursos triomfalistes, recordi allò que va dir a l'acabar una jornada electoral de fa tres junys.

Una peculiar (i efectiva) manera d'anunciar una botiga de reprografia del carrer Joan Güell, a la part baixa de Les Corts.

Després d'uns quants anys d'obres ja tenim nou aeroport. D'aquí un parell de setmanes s'inaugurarà el nou terminal, anomenat T1, el qual descongestionarà les instal·lacions actuals, que havien quedat clarament petites pel trànsit aeri dels darrers anys. Aquesta terminal també facilitarà una de les aspiracions més reclamades durant els darrers anys: disposar d'una massa crítica de vols intercontinentals, que facin de Barcelona una capital atractiva per a fer negocis o per al turisme d'alt nivell.

Aquesta bona notícia, però, queda tacada per una altra que ens comença a sonar coneguda: la terminal s'obrirà sense accés ferroviari de cap classe. Ni tren de rodalia, ni metro, ni línia d'alta velocitat. En el millor dels casos caldrà esperar un mínim de tres anys perquè algun d'aquests mitjans comenci a prestar servei. Mentrestant, si un vol fer servir el transport públic caldrà que agafi alguna de les línies d'autobusos que s'han habilitat.

Aquest no és el primer cop, ni el darrer, en què s'inaugura una infraestructura sense transport públic d'alta capacitat. Setmanes enrere vam parlar del cas de la Ciutat Judicial, afectat per la mateixa situació. Tirant la vista més enrere podríem trobar un cas encara més escandalós: durant més d'una dècada la UAB no va comptar amb accés per ferrocarril, el que obligava a fer una bona excursió a peu o a agafar un dels autobusos de segona mà que es van haver de comprar de corre cuita.

Com a curiositat un comentari d'una estudiant de la UAB a principis dels setanta:

El ferrocarril paraba en Bellaterra y para llegar a la facultad, teníamos que seguir en fila india un camino de barro que conocíamos como ruta Ho Chi Minh

Ironies de la vida, aquesta estudiant (Pilar de Torres) va esdevenir dècades després, presidenta de GISA, l'entitat pública de la Generalitat encarregada de construir les principals infraestructures del país.

Un amic (i lector habitual d'aquest bloc) em va comentar setmanes enrere una troballa que havia fet mentre baixava del Ripollès en tren: un anunci gegant de Làctics Rabadà, tot just a tocar de l'estació de Balenyà-Tona-Seva. Ahir el matí, aprofitant que era per la zona m'hi vaig acostar, i efectivament es tractava d'un cartell de grans dimensions i en relatiu bon estat.

La visió del cartell em va fer venir al cap que feia molts anys que no havia sentit a parlar d'aquesta marca. I efectivament ja fa força anys que va desaparèixer dels supermercats. La darrera notícia que tenim de l'empresa és la seva disolució l'any 1997, un cop venuts tots els seus actius, incloses les instal·lacions. Pocs anys abans, a finals del 1992, l'empresa va passar per dificultats financeres que la van abocar a sol·licitar la suspensió de pagaments.

Làctics Rabadà fou la successora d'una empresa més antiga, que a mitjans dels anys seixanta venia una llet anomenada "Eslat". Aquesta es venia fresca (pasteritzada) en bossa de polietilè, una pràctica que era habitual en algunes empreses, però que generava problemes a l'hora de fer-les servir, ja que solien trencar-se força fàcilment. Els bricks i altres envasos de plàstic van desterrar aquest peculiar sistema d'envasat a mitjans dels vuitanta.

D'aquí uns dies s'acaba el període d'inscripció de blocs per a l'edició d'enguany dels Premis Blocs Catalunya.  Si encara no ho has fet, aprofita abans de què set' passi el termini. No cal que tingueu un bloc espectacular ni ser "blocaire de referència". Alguns dels premis de la passada edició van anar a blocaires poc coneguts, i més d'una vaca sagrada (i algun polític) es va quedar amb un pam de nas. Només per aquest motiu jo ja hi participaria, encara que aquest any no pugui fer-ho per motius d'incompatibilitats (des de fa uns mesos formo part d'Stic.cat). Coses d'escriure massa...

Avui fa 40 anys es posava en servei un tren que va marcar una fita a la història dels ferrocarrils: el Catalan Talgo. Aquest tren permetia viatjar plàcidament de dia entre Barcelona i Ginebra en poc més de nou hores...i sense haver de fer canvis de tren a la frontera. Gràcies a un enginyós sistema de canvi d'eixos, se superava el problema del diferent ample de via que dificultava enormement les comunicacions internacionals.

El Catalan Talgo era un tren molt luxós. Estava composat de catorze cotxes i només hi havia primera classe. El tren duia aire condicionat (una raresa en aquella època) i megafonia en quatre idiomes, atenent a l'esperit internacional del tren. Un restaurant permetia fer el dinar en ruta mentre s'atravessava la vall del Roïna. Aquest fet li va valdre poder ingressar en l'exclusiu club de trens Trans Europe Express, un privilegi que pocs trens van poder gaudir al llarg de la seva existència.

El glamur es va anar perdent amb el pas dels anys. L'any 1982 es van afegir els vagons de segona classe, el que va suposar la sortida de la xarxa TEE. Posteriorment, al 1994, el recorregut s'escurçà radicalment a causa de l'obertura de línies de TGV. El Talgo passava a cobrir únicament la relació entre Barcelona i Montpeller. Des d'allà, un TGV enllaçava amb Ginebra. El tren, i la seva decoració, continuava sent la mateixa, el que provacava que en un reportatge del NYT del 1986 ja s'esmentés com a "old-fashioned"...

Quaranta anys després, el Catalan Talgo és una ombra del que va ser. El tren continua sent el mateix, però en comptes de la comtessa de l'anunci de Ferrero Rocher hi trobem l'immigrant indocumentat que l'agafa per entrar a Espanya des de França. El restaurant fa anys que va passar a millor vida i la cafeteria recorda més a la de bar de polígon que no a la del que havia estat un dels trens més luxosos d'Europa.


El Catalan Talgo té data de caducitat. Es preveia retirar-lo definitivament de circulació tan aviat s'enllestís la la línia d'alta velocitat. Primer es va parlar del 2004, després del 2008 i ara les previsions apunten a què no serà abans del 2010 (o potser el 2012). Els successius retards han anat allargant l'agonia, fins al punt de què fins i tot s'ha pensat en fer una substitució temporal, retirant definitivament els vagons platejats per vagons Talgo una mica més morderns. Aquest canvi s'havia d'haver dut dies enrere, però per ajustaments de darrera hora, el material original ha pogut celebrar els quaranta anys.

Esperem que un cop es faci efectiu aquest canvi, aquests trens siguin convenientment restaurats i utilitzats com a material històric, en comptes d'acabar a cal ferraller.