Vida quotidiana

 Des de fa uns dies figura un dels omnipresents cartells del "Plan E" a la façana del Centre Cívic Sandaru, prop del Parc de la Ciutadella. Segons consta al cartell, es tracta d'una obra relativament menor, consistent a reformar el centre de serveis socials i que està pressupostada en una mica més de 400.000 euros. 

Aquest fet en sí tindria una importància menor, ja que aquesta és una de la llarga llista d'obres que l'ajuntament de la ciutat ha programat gràcies a aquest fons. El que la fa "diferent" és que es realitza en una instal·lació inaugurada fa tan sols un parell d'anys. Molt probablement es tracti d'alguna obra que es volia fer en el seu dia però que no va arribar per problemes pressupostaris. O potser sigui una millora un cop rodat l'equipament. En qualsevol cas, i vist des de la perspectiva del ciutadà, veure el cartell fa una mica de mal d'ulls.

Feia molts anys que no es veia tanta alegria pels carrers de Barcelona. Probablement hauríem de tirar enrere i recordar aquell divendres d'octubre del 1986 en què Barcelona fou nominada seu de les XXV Olimpíades, per poder trobar un punt de comparació. Potser també la tornada de la Recopa de Basilea, que segons conten les cròniques (i també fonts informals)  va congregar un milió de persones.


Avui ha estat un dia un pèl especial. Diuen que molts estudiants, especialment aquells que ja no necessiten autorització paterna/materna, no han anat a classe. Carrers com Muntaner o Aribau, tradicionalment plens de cotxes a mitja tarda, presentaven un aspecte més propi de mes d'agost. Bon nombre de botigues, des de la distingida Semon de la Plaça Sant Gregori Taumaturg fins a una botiga eròtica del carrer Aribau han aprofitat per dedicar el seu aparador als Campions.

 Un dels forns més coneguts de la ciutat és el Forn Baltà, situat al costat de la Plaça de Sants. Fundat l'any 1935 i tot i reivindicar-se com a fleca artesana, practica un tipus de negoci força allunyat dels negoci forner  de disseny que tan de moda s'ha posat actualment. Ells reivindiquen un producte artesà de qualitat, sense deixar de ser els de sempre, els del barri.

Avui els del forn ens han sorprès amb una notable exhibició blaugrana. Han ofert a la clientela cinc tipus de productes: la Coca dels Campions (a 8 euros la unitat), els Ous del Barça (a 7,25 euros cadascun), uns Etoos (4,90 euros), un pa de pagès del Barça (2,60 euros) i uns panets anomenats "Samarretes" a 1,40 euros. A més d'aquesta notable exhibició innovadora, han decidit decorar l'aparador de blaugrana. Ho recull també l'edició d'avui d'El Punt.

Aprofitant que era per la zona, he anat a buscar una coca, justament la que veieu a la fotografia....el primer tros de la qual m'estic cruspint mentre us escric aquestes línies ;-)

Aquest no és el primer cop que una final de la Copa d'Europa es pot escoltar a distància. L'any 1986 les desenes de milers de seguidors del Barça que es desplaçaren a Sevilla van tenir ocasió d'escoltar el partit mitjaçant "Ràdio Barça", un projecte de curta vida patrocinat per la Cadena 13 (la primera experiència de ràdio privada en català moderna a gran escala, i que va acabar en un sonat fracàs).

Per cert, els seguidors del Barça encara feien centenars de quilòmetres de distància mitjançant el cotxe, el tren o l'autocar, com els soferts penyistes de la foto de baix:


Esperem que aquesta nit res tingui a veure amb aquella. Com a mínim Rac1 res té a veure amb la Cadena 13...

Informe de la Brigada Social del 26 de juny de 1970, referit a la celebració de la final de la Copa al Nou Camp:

Entre diversos sectores ciudadanos y políticos de la ciudad, se han captado comentarios sobre el partido del domingo día 28, donde se jugará la final de la Copa de S.E. el Jefe del Estados.

Estos rumores y comentarios, se centran en que dicha jornada futbolística puede encarrar algún acto disonante con la asistencia del Generalísimo; sobre tal temor se hacen conjueturas y la forma de conseguir que tal hecho no se produzca se recogen, entre otras, las diversas soluciones:

- Que la Federación invite a todos los "hinchas" del Madrid y los traiga con todo pagado, cosa que se puede realizar de forma solapada a través del Club.
-Que se haga lo propio con los seguidores del Valencia.
- Que se separen, para dárselas a incondicionales, a través del Gobierno Civil y la Jefatura Provincial del Movimiento, todas las localidades que rodeen el palco de S.E. (parte superior, parte inferior, laterales y frente).
-Que el mayor número posible d eentradas se den a los Ayuntamientos de la provincia a fin de que sean entregadas a todos aquellos que se desplazaron a recibir a S.E.
- Que un número muy limitado sea el puesto a la venta, y aun entre estas personas que se vendan, existan otras, salteadas, de grupos de personas que puedan en un momento determinado contrarrestar cualquier intento de oposición o alboroto.

Font: Antoni Batista, La Brigada Social, Editorial Empúries, 1995.

El tren d'alta velocitat comença a ser ja una realitat entre Barcelona i Girona. Si bé les primeres obres daten del 2004, aquestes encara no havien arribat a la part més propera a Barcelona i restaven aturades a La Roca, a prop del megaoutlet. Des de fa uns mesos, però, ja es poden veure obres d'infraestructura en el tram que connecta Mollet amb la Roca. I aquestes avancen a un bon ritme, tal i com es pot veure al viaducte que s'està construint a la zona de Valldoriolf.


El tren d'alta velocitat no s'aturarà al Vallès Oriental, però durà efectes col·laterals positius. El principal d'ells, la descongestió de la via que va de Barcelona a Granollers i Maçanet, que quedarà reservada exclusivament per a trens de rodalia i regionals (els famosos Delta), el que pot permetre ampliar freqüències o garantir millors ràtios de puntualitat.

Casualitats de la vida, avui he pogut veure el pas de la comitiva de la Volta a Catalunya a la seva arribada a Barcelona. Ahir vaig comentar que el seu pas havia estat discret. I efectivament discreta ha estat la seva entrada a Barcelona, seguida per unes poques desenes de persones al llarg de la Gran Via.



No em sorprèn aquesta  resposta. Per exemple, la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona no ho anunciava com a activitat destacada de la jornada. El mateix ajuntament, per cert, que sí fa gran propaganda de l'arribada d'una etapa del Tour de França , fins el punt d'anar a negociar (suposo que a canvi de diners) amb l'entitat organitzadora. Per què aquesta discriminació de tracte davant d'una històrica prova de ciclisme organitzada per una entitat de Barcelona (la U.E. de Sants)? No se'n recorda el "cosmopolita" Hereu que aquesta prova va ser durant força temps un referent mundial en aquesta disciplina? Quants diners es destinaran al Tour de França i quants a la volta?

L'estirada d'orelles també hauria d'anar cap a TV3. Si bé és cert que emet un programa de mitja hora al vespre pel K3/33, no ha fet retransmissions dels finals d'etapa en algun dels seus múltiples canals, o en alguna de les també seves múltiples pàgines web. A la mateixa hora en què els corredors arribaven a Barcelona, el 33 estava retransmetent... una prova de GP2(!). Aquestes són les prioritats de "la nostra"?

Finalment, també caldria una mica d'autocritica interna. Si els que han de difondre-la no ho fan, potser seria qüestió de buscar-nos la vida. És cert que la cursa figura al Facebook com a esdeveniment... però ningú se n'ha assabentat. Tampoc és que la pàgina web sigui massa interactiva. Potser una manera de millorar la visibilitat seria treballar la part online. No costaria massa diners i el target potencial és prou important.

La Volta, que fa 98 anys que se celebra, està tocada i pot ser que acabi desapareixent si continua la desídia institucional. Entre tots hauríem de fer que tornés a gaudir de la importància i popularitat que havia tingut, en el passat llunyà, però també en el que no ho és tant.

Stic.cat està apostant per actes i conferències en dissabte al matí, un format poc explorat. Avui, aprofitant l'inici de la campanya de les eleccions europees, s'ha dut a terme un acte de com els partits polítics utilitzen les eines 2.0 per fer campanya, en col·laboració amb AnticsUPF i la Facultat de Ciències Polítiques d'aquesta universitat. Aquesta activitat ha comptat amb la presència de cinc persones amb responsabilitats de ciberactivisme dels diferents partits polítics, les quals han explicat les estratègies que duen a terme a la xarxa.


Després d'escoltar als ponents tornem al tema de sempre. Els partits utilitzen aquests mitjans com una eina publicitària més, i pocs són els que volen anar una mica més enllà. Es parla del nombre de blocs com a indicador, però s'ignora que bona part d'ells no s'actualitzen, no admeten comentaris o es basen únicament en un clipping d'articles o idees de tercers. També es parla de la presència a un major o menor nombre de xarxes socials. Però... és admisible que un polític digui que té un Twitter o un compte de Facebook, però que no sigui ell qui l'actualitzi? Temes oberts i que caldrà anar definint en els propers temps.

A la web d'Stic.cat trobareu un apunt amb una descripció detallada de la jornada . En David de las Heras, assistent a l'acte, ja ha escrit un post amb les seves visions. Si algú més ha escrit un post sobre la jornada, aviseu-me si us plau, i us afegiré.

Actualització (24/5/2009): L'Aubachs també en parla al seu bloc.

En altres èpoques la realitat fou una altra. Així per exemple, El Mundo Deportivo li dedicava una àmplia cobertura (ara ni tan sols apareix a la portada de la web). I fins i tot La Vanguardia li dedicava algunes de les seves pàgines il·lustrades, especialment en els anys gloriosos de la prova, quan es va forjar la fama d'alguns grans ciclistes, com el cas de Mariano Cañardo . No em sorprèn que reunissin multituds. Fer gairebé 200 quilòmetres al dia per aquelles carreteres i amb un equipament que avui faria riure té molt de mèrit.

La Volta no només ha estat font de nombroses fotografies o excursions, sinó també de poemes com aquest, escrit per un Julio Borràs, "el dinamitero de Cornellà", un dels ciclistes més destacats de l'època daurada de la Volta, i que fou publicat el 20 d'agost de 1961 a El Mundo Deportivo .

Del Montsià al Cap de Creus
el mar fa blondes d'escuma;
del Cap de Creus, serra amunt
les blondes les fan les neus.
Que blondes són les muntanyes
i els rius que els fan de bressol
amb les llars que a l'aigua banya
nascudes als seus revolts,
blonda fa terròs i arada,
cep i pàmpol amb el fruit,
el gos vetllant la ramada
amb un seny sense descuit;
l'espiga en l'oreig fa blondes
i el sol tenyit sos cabells
que amb sol reflex fa mil ombres
escolpint brillants destells.
També va vestit de blondes
molts dies el nostre cel
tot jugant entre ses ombres
una munió d'estels.
La Volta, la nostra Volta
és la reina dels brocats,
la que fa dels pobles, malles,
cada any amb el seu rodar,
és, com coixí de labor,
que el coixí és el corredor,
que hi gira, puja i davalla
deixant-hi sang i suor,
i fins algun la mortalla,
més sempre, sempre endavant
fins acabar el brocat
que serà ornament del cap
quan es vagi despoblant,
que serà carícia i festa
present en la llar del coixí,
com planta que neix al vespre
i que mor al bell matí.
I quants, i quants m'acompanyen
en les ombres del passat
com boixinets que s'enganyen
recorrent el pell brocat!
Si el coixí pogués parlar,
quantes coses us diria...
ell sap del vostre plorar,
de frissances i alegries,
us ha vist saltar carenes,
valls i planes sota els peus,
les ones besant l'arena
i el cel en els Pirineus.
Del vostre fill un cabdell
he fet escoltar el cor;
ningú sap del brocat com ell,
que és fet a punt de sanglot.

Diu la llegenda que el va compondre en quinze minuts, mentre era a la redacció del diari. Parlarem un altre dia d'aquest singular personatge i d'algunes de les seves accions, que no deixaven indiferent a ningú...

D'aquí poques hores comença la campanya de les eleccions europees. A diferència d'altres campanyes, l'impacte d'aquestes eleccions és força limitat, molt probablement per la sensació de poca utilitat. Malgrat el que ens volen fer creure, la importància d'aquesta cambra és limitada en una Unió Europea on qui mana (i manarà) són les decisions dels respectius governs. Perquè si no fos així, per què duen allà a tots els jubilables de la política nacional? O per què es fa servir com a eina per experimentar "nous formats" (cas dels independents/pseudoindependents) en comptes de posar a gent consolidada?

Convèncer a la població perquè vagi a votar en comptes de passar el dia a la platja serà complicat. Tot i això alguns partits, més per orgull propi que no pas per creure's aquest tema, ho intentaran. Ho faran en el format tradicional de la pancarta (com els ja repetitius anuncis del PSC anunciant el dòberman pepero), però també ho faran en format digital. En aquest darrer cas tindrem l'ocasió demà passat dissabte de saber com s'ho fan els partits polítics a la jornada que sobre Política 2.0 h an organitzat Stic.cat , la Facultat de Ciències Polítiques de la Pompeu Fabra i AnticsUPF .

Avui El Periódico es fa ressò de les darreres propostes d'ampliació del transport públic en ferrocarril a Barcelona ciutat. Concretament, comenta el previsible perllongament del Metro del Baix Llobregat, així com l'opció de perllongar la línia del Vallès fins a Glòries, i d'allà fer una tornada mitjançant el projectat túnel d'Horta. Aquesta proposta es complementaria amb un projecte que s'està estudiant consistent en passar un túnel de Renfe sota la Diagonal.

D'entrada celebro aquest impuls per ampliar la capacitat d'unes línies que, en un bon nombre de casos, freguen ja la saturació. Però cal anar en compte i no començar a fer quilòmetres de túnel sense cap finalitat clara. L'exemple de la línia 9 no s'hauria de repetir.

Com ho refaria?

1.- Sóc partidari de perllongar la L8 des de la Plaça Espanya cap a Francesc Macià i l'estació de Gràcia de la línia del Vallès. Un cop allà, divergeixo de l'opció d'anar a Glòries, i em mostraria més partidari d'acabar la línia més la vora: a Lesseps, aprofitant que allí s'ajuntaran la línia 3 i la línia 9.

2.- La línia del Vallès també s'ha de perllongar per evitar el cul-de-sac de la Plaça Catalunya, actualment poc operatiu per la intensitat de trànsit que hi ha. L'opció d'anar a Glòries no em sembla dolenta. I l'opció de connectar-lo en un futur amb el túnel d'Horta, tampoc.

3.- Cal fer un túnel de Renfe sota la Diagonal? La proposta és interessant, perquè permet trencar definitvment el coll d'ampolla de la xarxa de rodalies de Barcelona que suposa el tram entre Sants i la Torrassa. Sospito però que el cost de l'operació serà prohibitiu. La pregunta és: cal prioritzar aquesta connexió per sobre altres obres a la xarxa ferroviària? Els diners no són il·limitats.

El coixí berlinès és el darrer estri de tortura que les nostres autoritats s'han empescat per maltractar als soferts automobilistes.  Es tracta d'un sistema de reducció forçada de la velocitat , consistent en una petita elevació sobre la calçada de mida prou gran perquè afecti a un cotxe, però prou petita com perquè no afecti a un autocar o a un camió.

Durant els darrers anys s'ha abusat d'aquests mecanismes de control de la mobilitat. Inicialment la idea era bona: garantir que els conductors duguin una velocitat adequada, evitant així atropellaments mortals o altre tipus de sinistrabilitat. Però d'això a farcir els carrers sense to ni so d'aquests enginys (he arribat a veure elevacions cada 200 metres) hi ha un llarg camí.  Connivència amb les empreses del sector? Necessitat de gastar pressupostos? Fe excessiva en els beneficis de la mesura? Una mica de tot?

Tot i això. Jo ja signaria si a data d'avui tots els ajuntaments substituïssin les innombrables bandes reductores i elevacions que han anat posant per carrers, carreteres, avingudes, camin i altres vies de circulació. Com a mínim faciliten la vida  al transport públic, així com als ciclistes. Cosa que s'agraeix quan et trobes una d'aquestes peces en plena pujada...

Ahir va aparèixer a la secció de cartes al director d'El Periódico la següent missiva:

EL SERVEI DE BICING

Ús amb bonificació

Francisco Vázquez

Barcelona

Em permeto donar una idea a l'empresa concessionària del Bicing. A causa de la geografia de la ciutat de Barcelona, el gran problema que té aquest servei és el de trobar bicicletes a les zones altes. Per pal.liar aquesta dificultat proposo que l'empresa concessionària realitzi bonificacions als usuaris que assíduament facin ús del servei en direcció mar muntanya. Amb aquesta mesura potenciarà l'ús de les bicicletes en aquest sentit i això permetrà un millor servei i estalvi, ja que l'empresa no haurà de realitzar tants desplaçaments d'unitats.

Dubto que el senyor Francisco Vázquez sigui lector del meu bloc (si ho és, benvingut sigui i gràcies per llegir-me!), però es tracta exactament de la mateixa idea que vaig comentar fa un parell de mesos , justament quan un matemàtic havia presentat un algorisme per enviar les furgonetes a reposar bicicletes allà on feia més falta. En altres paraules: els ciutadans normals i corrents a vegades tenim idees que són raonables i poden solucionar més d'un maldecap (i de pas estalviar força diners).

Anys enrere es va posar molt de moda la democràcia participativa. Alguns ajuntaments es van atrevir a fer que una part dels pressupostos fos participativa, l'ajuntament de Barcelona ens convidava a dir la nostra sobre un obscur document anomenat PAM (que deien que era importantíssim), i fins i tot es va fer rodar durant uns mesos per terres catalanes l'anomenat "Bus de l'Estatut" .  Iniciatives totes elles que van acabar en el fracàs més estrepitós per la indiferència ciutadana. Qui es molestarà a anar a fer una proposta sobre l'Estatut d'Autonomia si no li fan cas ni quan demana que reposin un fanal que s'ha malmès?

Ens cal trobar la manera d'aprofitar tota aquesta intel·ligència cooperativa. Algunes organitzacions (per exemple la Nestlé) ho han fet, incentivant les opinions dels seus treballadors o clients. Gràcies a aquest fet, han sorgit un nombre gens menyspreable d'innovacions, alguna de les quals trobeu quotidianament a les prestatgeries del supermercat.

Una dècada enrere vaig tenir l'oportunitat de treballar en una de les primeres empreses que van dedicar-se a gran escala al comerç electrònic. La iniciativa (que va acabar tancant després de dos anys de vida i devorar 4.000 milions de pessetes de l'època) es va topar amb nombrosos problemes: la base de gent connectada a Internet era baixa, molta gent era reticent a posar el número de targeta a Internet i probablement el model de negoci no era el més adequat. N'hi havia un però que destacava sobre tots: la logística. Tant a nivell intern com de proveïdor de servei es garantia que un llibre et podia trigar a arribar...gairebé un mes.

Han passat deu anys i algunes coses continuen igual, com he pogut experimentar aquest matí amb Seur. Dies enrere vaig fer una voluminosa comanda a una coneguda empresa informàtica, la qual necessàriament m'havien d'enviar a domicili. A l'arribar, al transportista no se li acut millor idea que deixar els paquets a la porta de l'edifici, havent de dur el client els paquets fins a casa seva. L'excusa: no poder deixar la furgoneta davant de casa (cosa que mereixeria un altre post dedicat a la incompetència municipal).

On és complica el tema? En què l'interessat no hi era i la persona que podia atendre'ls no està en condicions de moure paquets de 20 kilos. Després d'una picabaralla sobre quina era la "porta" rellevant i l'amenaça de no acceptar la tramesa, el transportista deixa al replà de l'escala els paquets de molt males maneres.

Com no podia ser d'una altra manera, advertit de la situació, procedeixo a realitzar l'oportuna reclamació, en tant que aquest "servei" m'havia estat oportunament facturat. Aquí apareixen altres problemes. Primer punt: a la pàgina web de Seur no apareix cap telèfon d'atenció al client. Segon punt: intentar fer una reclamació utilitzant el sistema de formularis de la web és un autèntic malson, ja que sembla que la pàgina web no funciona bé. Després de mitja hora d'intentar-ho i provar amb diferents navegadors, abandono momentàniament la pretensió de fer una reclamació.

Amb empreses així, com pot funcionar el comerç electrònic? i com pot funcionar l'economia? Ens queixàvem del mal servei de Correus i acabem descobrint que algunes empreses privades poden funcionar igual de malament, o pitjor, que el venerable ex-monopoli.

El mercat té les setmanes comptades en la seva configuració actual. Les obres del mercat obligaran a desplaçar-lo durant una bona temporada. I molt probablement el trasllat es cobrarà més d'una baixa, com també passarà al mercat pròpiament dit. Esperem que, aprofitant la remodelació, es posi una mica d'ordre al mercat, i no acabi passant que acabi havent-hi de tot menys llibres.

De moment encara tenim unes setmanes per poder gaudir remenant entre llibres antics, i trobant-nos amb alguna que altra sorpresa, com el no gens menyspreable nombre de "Mein Kampf" que s'hi poden trobar, o una obra antisemita de Henry Ford (el dels cotxes) publicada a Barcelona l'any 1939.

D'aquí a poc temps serà una raresa contemplar un pas a nivell. Actualment ja costa trobar-los, i  els pocs que resten solen situar-se bé al costat de les estacions, bé en zones on és molt complicat cercar una solució alternativa. El pas a nivell que il·lustra la foto superior correspon al centre de La Garriga, a tocar de l'estació.


La "moda" d'eliminar passos a nivell és exclusiva d'aquestes latituds. A d'altres països, si bé s'opta per evitar-los quan es fan noves infraestructures, sí solen mantenir-se en el cas de ferrocarrils ja existents. Un exemple el tenim als Estats Units, on els passos a nivell solen ser força presents a carreteres secundàries. Tot i que no hi abunden els trens de passatgers, l'intens trànsit de mercaderies i la longitud de les composicions poden fer tant o més interessant comptar amb alternatives al pas a nivell.

A què ve doncs aquesta fal·lera tan nostrada per soterrar-ho tot? Molt probablement a la poca disciplina a l'hora de seguir les normes. O, dit en altres paraules, a la propensió a apurar fins al límit l'oportunitat de passar abans de què el tren arribi. De fet, això és el que van intentar la parella que surt a la fotografia, però un oportú advertiment del maquinista els va fer veure que no es tractava d'una bona estratègia .

Per cert. Sembla que el pas a nivell de La Garriga té els dies comptats. Aprofitant el futur desdoblament de la via del tren serà substituït per un pas per a vianants.

Avui fa un lustre que s'inaugurava el Fòrum Universal de les Cultures, més conegut com a Fòrum 2004. Culminava així la que fou la darrera maragallada (els origens del Fòrum cal situar-los en una rectificació corre-cuita posterior a l'anunci de fer una Exposició Universal sense tenir-ho lligat), i un procés de gestació amb més escepticisme que il·lusió. El resultat final fou per sota de les expectatives, i la millor prova d'això és que es va passar ràpidament pàgina, intentant de què els ciutadans oblidessin escenes més pròpies d'una pel·lícula de Berlanga que no pas d'una ciutat del segle XXI.

Quin llegat ens ha deixat el Fòrum? Malauradament ciment, molt de ciment. I mal utilitzat. Per exemple, moltes famílies de la zona no poden escolaritzar els seus fills al barri per manca de places escolars, tal i com repetidament ha denunciat el Síndic de Greuges . Resulta ser que s'han fet força edificis d'habitatges, però ningú va tenir en compte de què aquests veïns necessitarien escoles, ambulatoris o biblioteques. No haurien pogut preveure aquesta contingència i reservar algun dels edificis per aquestes contingències? (o com a mínim reservar una partida pressupostària a tal efecte).

Aquesta poca traça a més, es posa més en evidència si es compara amb el grau d'utilització de les infraestructures olímpiques. Pràcticament totes elles han estat reaprofitades. Fins i tot l'Estadi Olímpic, a priori la infraestructura més complicada de donar-li un nou ús, ha tingut un aprofitament més o menys digne. En canvi, no podem dir el mateix ni del Parc del Fòrum (per fer concerts multitudinaris ja teníem el Sot del Migdia, o més antigament la recta de l'Estadi), ni aquell edifici triangular que actualment només acull un restaurant...gestionat per l'Ajuntament!

Al xamfrà d'Urgell amb Sepúlveda hi havia fins l'any 2006 un edifici força peculiar i que era el showroom dels Mobles la Favorita. L'edifici, d'estil que en podríem dir futurista, havia estat inclòs a la llista de coses lletges de Barcelona que havia compilat el cronista Lluís Permanyer.

Un parell d'anys després del seu enderroc ja es pot veure l'edifici pràcticament acabat. I el resultat estètic, pel meu gust, no sé si supera en lletjor al seu predecessor, però com a mínim aquell tenia el seu punt d'originalitat. Ara tenim un edifici insípid, gris...i també lleig.

En Guillem Carbonell ha anat fent seguiment de la construcció d'aquest edifici. Per exemple, aquí trobareu com estava l'obra al març de l'any passat, o el solar després de l'enderroc , a principis del 2007.

Aquesta és la quantitat màxima de gossos que permet l'Ajuntament de Cànoves i Samalús tenir als seus veïns a casa seva, segons la normativa municipal.

Em pregunto: què passarà quan una gossa pareix? Vindrà l'Ajuntament a multar al propietari de la gossa?Obligarà al sacrifici dels cadells que estarà en excés?

Tot això està en una peculiar Ordenança de Policia i Bon Govern  que, entre altres perles, conté les següents:

ARTICLE 10è. Queda prohibit: 1. Fer burla o maltractament a les persones que es trobin a la localitat.

ARTICLE 19è. Queda expressament prohibida l'entrada de gossos i gats en locals d'espectacles públics, deportius i culturals.

No és de cap època llunyana, sinó del desembre del 2000, essent alcaldessa Loreto Romero . Si tenim en compte que els espectacles públics, deportius (sic) i culturals  que es fan en aquesta població es redueixen a la Fira del Carbó , la Fira de Sant Ponç (per cert, aquest proper cap de setmana)  i la Festa Major veurem una mica complicat barrar l'entrada als gats...

Probablement els reporters d'informatius hagin d'anar a trobar a alguns dels escassos encertants de la porra futbolística del Real Madrid - Barça d'ahir dissabte. Fora dels ròmàntics 0-5 (o 5-0 si l'interessat era merengue), la majoria d'apostes es decantaven per resultats discrets. Marcar 6 gols en camp contrari no és habitual, i menys fer-ho en un equip de primer nivell i que feia força setmanes que no coneixia el que era la derrota.

Aquest partit ha tingut un bon nombre de protagonistes, alguns de més previsibles, i d'altres més inesperats, com el cas de Gerard Piqué Bernabeu, autor de la sisena diana en un estadi que du un cognom que li sonarà ben familiar. I també ha significat la consolidació definitiva de Josep Guardiola com entrenador, que ha estat capaç de capgirar un equip amb fama de mandrós i inefectiu en una màquina de fer futbol. Tots dos tenen un denominador comú: només estan al Barça pels diners, sinó perquè s'estimen l'equip.

Curiosament, cap d'ells, per dir-ho suaument, ho ha tingut fàcil. Gerard Piqué va haver de marxar del Barça fa uns anys , després d'un any força complicat i on el fet de què el seu avi fos un dels capitostos del nunyisme li va passar factura.  En el cas de Guardiola, ningú donava un duro per ell quan fa gairebé un any fou presentat com entrenador. Se'l va titllar d'inexpert, de la mateixa manera que es va menysprear anys enrere la seva candidatura a director tècnic, en el cas de què guanyés el candidat Bassat.

Rectificar és de savis, i afortunadament tothom s'ha rendit a l'evidència. Caldria però treure una bona lliçó: promocionar als de casa és bo i saludable, ja que a més de l'eficàcia gaudirem d'un plus de motivació que difícilment trobarem enlloc. I això s'aplica tant al Barça com a d'altres àmbits de la nostra societat, on a l'hora de cobrir places s'ha primat excessivament el candidat foraster en detriment del de casa.

Que ningú s'espanti, que no vull fer la competència a l'Espinàs, sinó donar-vos el meu punt de vista d'una excursió que vam fer aprofitant la Festivitat del Treball i que ens va dur per la conca mitjana del Llobregat, una zona ben poc coneguda malgrat (o potser per això) la seva proximitat a l'Eix del Llobregat.  Des de fa un temps existeix el projecte del Parc Fluvial , que permet fer una ruta entre Can Rosal (prop de Berga) fins a Balsareny, i d'aquí es pot connectar amb el recorregut de la Sèquia fins a Manresa.

L'itinerari que vam escollir s'iniciava a Can Marçal , des d'on davallem i travessem per primer cop el riu. Després d'una estona albirem Can Vidal, seu des de 1995 d'un important museu dedicat a la vida fabril. Per arribar-hi, cal deixar el camí principal, davallar una mica fins a un pas, que queda una mica per sota del salt d'aigua. A continuació es puja una mica fins arribar a la carretera que uneix la fàbrica amb la colònia.


Us recomano la visita guiada. Per 7,5 euros tindreu una completa explicació de més de dues hores de tots els racons de la colònia, així com una acurada explicació del procés productiu de la indústria tèxtil. Quan t'ho expliquen te n'adones del grau d'aprofitament dels escassos recursos disponibles, començant per l'aigua del riu, no sempre disponible.  Tancada la fàbrica des de fa força anys, Can Vidal fou comprada per la multinacional Hines per fer-hi (o millor dit reconstruir) un poblat d'habitatges . Afortunadament la conjuntura actual ha permès que el projecte quedi en stand-by.

Acabada la visita, tornem cap enrere, tornem a passar el pas sobre el riu i desfem un petit tros de camí fins arribar a una bifurcació. Prenem la direcció cap a L'Ametlla de Merola, que és la nostra següent destinació. En aquest llarg tram passem una bona estona a tocar del riu i travessem la riera de Merlès, que baixa també força plena.

L'Ametlla de Merola és una altra de les colònies industrials dignes de veure. A diferència de Can Vidal, la seva importància no rau tant en la riquesa de patrimoni industrial que reté, sinó en la seva activitat cultural. Des de 1878 s'hi fan Els Pastorets, i ha comptat també amb una important teatre-cinema, el qual havia hostatjat fins i tot pel·lícules dels propis habitants de la colònia, com és el cas de Joan Picas (Jhon Picas segons resava als cartells anunciadors). Sembla que d'aquí a poc es reformarà el teatre Esplai, que presentava diferents problemes de seguretat fins al punt de què comprometeren la celebració dels pastorets l'any passat.

Passada l'Ametlla ens veiem obligats a fer un canvi de recorregut, ja que les precipitacions han motivat el tancament d'un dels passos sobre el Llobregat. Això ens fa entrar a Navàs, localitat que no creuava des de què a finals dels vuitanta hi passava cada cop que pujava/baixava cap a la Cerdanya. La inauguració a finals de 1990 de la variant va fer passar a millor vida les quilomètriques caravanes que es muntaven en aquest tram. La població està canviada (ja no hi ha una discoteca que hi havia al peu de la carretera i on hi parava l'autocar de l'ATSA, ni tampoc l'antiga estació del tren), però continua igual de destartalada.

Des de Navàs cal anar a reprendre el camí. Una nova curiositat: al passar un carrer canviem de població i ja ens trobem a Balsareny, tot i que encara falta una bona estona per arribar al nucli urbà pròpiament dit. Coses de l'administració. L'Ametlla de Merola, a tocar de Navàs, pertany a Puigreig, però en canvi comprèn el nucli Palà de Torroella , antiga colònia situada a la vall del Cardener i distant 30km del centre urbà....


En aquest punt el camí se separa del riu, que no veiem durant una bona estona. El tornarem a veure'l quan agafem un petit camí que puja per un turó. A la baixada del turó ens trobarem amb la Colònia Soldevila, actualment abandonada (llevat de les naus industrials), tot i que també hi havia projectes per reconstruir els habitatges. De moment, però, l'ambient és fantasmagòric i apart de l'estructura, només resten dempeus uns gronxadors i les papereres amb el logo del Catalunya Cara Neta .

A partir de la Colònia Soldevila tornem a apropar-nos al riu. Al cap d'una estona arribarem a la Resclosa dels Manresans, lloc on s'inicia la Sèquia de Manresa. Pràcticament hem arribat al final del nostre recorregut, i després de desviar-nos lleugerament arribem en pocs minuts a Balsareny.

La curiositat:  tot i que en aquesta zona havia circulat un carrilet, no hi ha cap via verda. La raó és senzilla: el carrilet tenia concessió de tramvia interurbà i anava bona part del recorregut al costat de la carretera. De fet, aquesta proximitat va pesar en contra del seu manteniment, i fou clausurat el juny de 1973. Al cap d'uns anys es va aprofitar l'espai que utilitzava per eixamplar la carretera, que esdevindria l'Eix del Llobregat.

Recomanació literària: Com no podia ser de cap altra manera, us recomanem "Olor de Colònia" un llibre de Sílvia Alcàntara de recent aparició i que està ambientat en una colònia textil del Berguedà.