Vida quotidiana

Durant els darrers dies el diari més pròxim a l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona ha publicat una sèrie d'articles sobre el Bicing, coincidint amb el seu segon aniversari. Els articles posen èmfasi en l'acceptació del servei, però al mateix temps en el pobre servei que s'ofereix. Així, per exemple, l'arquitecte Juli Capella no dubte a qualificar el Bicing de desastre . I hi posa noms i cognoms: l'empresa adjudicatària de la concessió, Clear Channel.

Jo hi poso un nom més: l'Ajuntament de Barcelona, que és qui al capdavall hauria d'haver supervisat el seu funcionament i hauria d'haver donat la cara davant els sistemàtics incompliments tant a les clàusules de la concessió com també als drets del consumidor. De fet, sembla que ni tan sols es digna a facilitar diligentment la informació que la Síndica de Greuges reclama per contrastar l'allau de queixes que rep per les deficiències del servei i la nul·la atenció al client.

Com recordareu, vaig tenir una sèrie d'incidències amb aquest servei temps enrere, i una d'elles va desembocar en una queixa formal a la Síndica de Greuges de Barcelona. La queixa, que es presentà el 18 de novembre del 2008 no ha tingut resposta fins fa pocs dies, el que supera el temps màxim a què la Síndica es compromet a respondre les queixes dels ciutadans. El motiu no és un altre que, malgrat haver reclamat informació sobre aquest cas, l'Ajuntament no se la va facilitar fins el 27 de març, és a dir, més de quatre mesos després d'oberta la incidència.

Per cert, una de les frases de la carta de resposta, datada a 15 d'abril no té desperdici. Atès que es tracta d'una comunicació emesa per un agent públic, em permeto la llicència de publicar-la.

Afortunadament, la vostra reclamació en diferents mitjans va facilitar que, segons el que m'ha comunicat el servei Bicing i el que vau comentar personalment a la meva assessora, l'empresa us retornés l'import indegudament cobrat el 4 de novembre del 2008. Malauradament, us vau veure obligat a haver de dur a terme tota una sèrie de gestions per tal de poder demostrar que no teníeu cap mena de responsabilitat en els fets ocorreguts i que, per tant, la penalització que us havia posat el servei Bicing era improcedent.

En altres paraules, el proper cop que tingueu un problema ja sabeu on cal anar: a Can Basté . Jo vaig anar-hi i el problema es va solucionar ràpidament. Potser per això és el líder d'audiència...

I per cert, ja he decidit què fer ara que se m'acabava el període d'abonament...

El subtitulat de les pel·lícules torna a ser motiu de debat. La raó és aquest cop unes declaracions del comissari europeu de multilingüisme que situen a Espanya a la cua d'Europa pel que fa a capacitat lingüística (Garlic & Oil també en parla ). Segons aquest senyor la causa no només rau en el sistema educatiu sinó també en la persistència en el doblatge de les pel·lícules.

En bona part li dono la raó. Com també li dóna un estudi que estan a punt de completar un grup d'investigadors de la Universitat Pompeu Fabra, que demostren com el subtitulat pot generar una elevada competència en anglès que d'altra manera només s'assoleix amb anys d'anglès (entre 6 i 10 segons ells). Les bondats del subtitulat sobre el doblatge s'han calculat tenint en compte la presència d'altres variables que poden distorsionar l'anàlisi, com la proximitat de l'idioma local amb l'anglès, o el nombre d'anys d'anglès que s'imparteixen a l'escola.

Ara bé, on jo ja sóc més escèptic és en les mesures que cal prendre. Tal i com ja he comentat algun cop, qui vol aprendre anglès fa anys que ho pot fer sense cap problema. TV3, per citar un exemple proper, emet en sistema dual des de fa dues dècades i també permet incorporar els subtítols. No fer-ho és més un tema de manca de costum , o directament de mandra. Una alternativa realista fóra que algun dels canals de la CCMA (penso en el 33) emetés per sistema les pel·lícules amb subtítols. Al tractar-se  d'un canal més aviat temàtic assoliríem l'objectiu d'incrementar la visibilitat del subtitulat sense el risc de deixar sense poder veure pel·lícules a persones que per edat o per costum difícilment es passaran al subtitulat.

D'aquí a poques setmanes la Ciutat de la Justícia , situada a on antigament hi havia els Quarters de Lepant, començarà a acollir els jutjats de Barcelona. Tot i que des de fa un any funciona, el fet de què fins ara les instal·lacions obertes corresponguin als jutjats de L'Hospitalet (ciutat on està situada bona part de la infraestructura) n'ha restat visibilitat.  Ha estat un llarguíssim procés que ha durat gairebé tota la dècada actual. De fet l'inici de les obres cal situar-lo a principis de l'any 2000, amb l'enderrocament de les antigues casernes.  Posteriorment una sèrie de canvis en el disseny de l'obra van anar allargarnt els terminis d'execució.


Tot i que probablement aquesta equipament serveixi per posar la justícia al segle XXI, com a mínim des d'un punt de vista del hardware, el resultat final no m'acaba de convèncer des d'un punt de vista arquitectònic. Jo hauria preferit una solució amb un major ús del vidre, tal i com es reflectia al procés original. La solució adoptada, on el formigó combina a parts iguals amb el vidre, potser haurà permès estalviar alguns diners, però deixa una sensació d'excessiva grisor al paisatge.

L'altre dia vam anar a fer un còctel a una cocteleria poc coneguda anomenada Twist. Part del desconeixement es deu al fet de què estigui situada a Sarrià, una zona allunyada del circuït cocteler. De fet està situada en un carrer força tranquil darrera dels Salesians de Sarrià, en un lloc on botigues i bars escasegen.

Havia escoltat molt bones referències d'aquest local i, un cop hi he anat, puc confirmar-les. El local és nou, està elegantment decorat amb un ambient contemporani, i el producte és bo. El preu (7 euros per còctel) està en la línea de les cocteleries amb millor qualitat-preu. L'únic però que li faria seria a la poca comoditat de seients i taburets. La resta tot bé, incloent-hi els entreteniments per acompanyar el còctel.

L'apunt: Sembla que l'afterwork, és a dir, la moda d'anar a fer una copa amb els companys de feina o socis professionals un cop acabada la jornada laboral, està prenent cada cop més importància a Barcelona. Es tracta d'una bona notícia per partida doble. Per una banda, és una oportunitat per a molts bars de captar un nou tipus de públic. Per l'altra, és també un incentiu a plegar de la feina a una hora prudencial.

Aprofitant la Diada de Sant Jordi (perdó, volia dir la Diada del Llibre i de la Rosa), els companys de Diari de Barcelona han engegat una interessant iniciativa:  demanar a uns quants blocaires que recomanin un llibre . En el meu cas, m'he decantat per un llibre que vaig comentar temps enrere: el "Societat Il·limitada" d'en Xavier Muñoz, un llibre molt barceloní i que té com a protagonistes als germans Muñoz Ramonet. Casualment, el periodista de DdB que em va fer la proposta també es diu Muñoz de cognom. A més de la meva recomanació, n'hi ha vint-i-dues més, algunes d'elles de blocaires amics.

Si algú no es creu les dades de l'EGM difoses ahir només calia veure la diferència de públic existent als platós mòbils on es desenvolupaven els dos programes estrella de la ràdio catalana. A la imatge de dalt, presa a les 10.40h, es veu com es desenvolupa la darrera hora del programa matinal de Catalunya Ràdio, conduït per la comunicadora de masses Neus Bonet . A la imatge de sota, presa mitja hora després, es pot veure la darrera hora del programa matinal de Rac1.

Des de fa unes setmanes hi ha obert al Passatge Pellicer un Club Lounge anomenat Solo, on també fan dinars i sopars. Aquest establiment s'ubica on abans hi va haver la Galeria Gastronòmica, del grup Pòsit, i que durant una bona temporada havia restat tancat. En aquest restaurant era on fèiem un sopar mensual els membres del departament on treballava i al que també venien les persones que havien estat al departament.  Així doncs, la reobertura d'aquest espai ha estat aprofitada per reprendre-hi els dinars en aquell espai originalment decorat per en Lorenzo Quinn (qui també en fou copropietari).

El menú executiu que plantegen, de 14,5€, inclou una selecció de cinc primers i cinc segons, així com tres postres. La qualitat del producte és bona i la presentació és més que correcta. Destaca especialment la bona qualitat de les postres.

A destacar molt negativament per algunes coses:

• El restaurant, teòricament zona de no fumadors, feia molta pudor a tabac.
  
• El servei ha estat tremendament lent. De fet, tot i arribar a les 14.40, no han servit el primer plat fins les 15.15, i això parcialment, ja que a una de les companyes el plat li ha arribat sobre les 15.30. Hem abandonat el local sobre les 16.30h, sense haver pres cap cafè.
  

Avui en Basté i en Clapés brindaran amb cava per partida doble. Segons les dades del darrer EGM  RAC1 ha esdevingut la primera emissora en audiència de Catalunya amb 469.0000 oients diaris, desplaçant a Catalunya Ràdio, que durant molts anys havia estat l'emissora líder. A poca distància d'aquesta se situa la cadena Ser, tradicionalment molt ben posicionada a casa nostra. Mirant hora a hora, l'emissora parcialment  vinculada al Grupo Godó és la primera entre les 7 del matí i les 8 del vespre.

Bona part del mèrit es deu a la pròpia emissora. Des dels seus modestos inicis a la primavera del 2000 va saber anar-se guanyant un públic jove amb programes frescos i dinàmics. Només cal agafar el dial i comparar, a mig matí, el ritme que du el programa del Basté, farcit de gent jove, amb l'ensopiment d'altres fòrmules radiofòniques, especialment les provinents de la ràdio pública.


Però també ha tingut l'ajut dels que volien pluralitat a la ràdio pública, entesa com a col·locar dones progres en edat menopàusica de cabell curt i ulleres de pasta. Aquesta tendència, instaurada per l'anterior directora Montserrat Minobis, va conduir a la sortida d'importants professionals cap a la competència (cas del Jordi Basté l'any 2004, o en Toni Clapés l'any 2005), així com els importants trasvassos de l'audiència que acompanyaven aquestes sortides. És el que té ser plurals, que també ho som els oients...  Sense oblidar la traumàtica sortida d'Antoni Bassas i el recanvi de Neus Bonet, una persona que ha tingut el gafe d'anar tancant ràdios (va substituir al Cuní a Ona Catalana quan aquest fou acomiadat).

Reflexió final: me n'alegro que una ràdio privada sigui la líder en audiència i li tregui pressió comercial a una ràdio pública. Però m'inquieta veure que a la pràctica hi ha molta més pluralitat a Rac1 (on es pot escoltar a un Sala i Martin al costat de la Gemma Calvet ) que a Catalunya Ràdio (on s'ha fet fora de males maneres a  més d'un tertulià per no ser de la corda dels qui ara tallen el bacallà)

Molts viatgers de la línia de tren de Barcelona a Sabadell i Terrassa hauran vist aquest anunci, situat prop de l'estació de Montcada (millor dit de l'estació de Montcada-Manresa). Pel nom del carrer, el nom de la discoteca i els horaris d'obertura sospito que l'anunci  pot tenir més anys que un servidor. Com també sospito que la Happy Day ja fa temps que va passar a fer companyia als Camelot,  Trocadero o el Barón Rojo (aquesta a l'Hospitalet), llocs anomenats boîtes i que gaudiren d'àmplia acceptació entre finals dels seixanta i mitjans dels vuitanta.

El mot boîte ve del francès boîte de nuit , i equival al que popularment coneixem com discoteques (terme que també prové del francès). Durant un temps a Barcelona existien discoteques i boîtes. Sembla que aquestes darreres, a més de punxar música, es dedicaven a fer altres activitats, com passis de models, bingos o actuacions de la Mari Carmen y sus muñecos...

La curiositat: Les boîtes van tenir una presència destacada en les pel·lícules dels grans còmics de la dècada dels 60, com les del  Paco Martínez Soria, o de Joan Capri, qui va protagonitzar una pel·lícula anomenada "El Baldiri de la Costa".

Dos mitjans de comunicació (El País i el Mundo Deportivo) han anunciat que amb tota probabilitat Xavier Sala-i-Martin serà nou directiu del FC Barcelona i que es probable que sigui l'aspirant a la presidència a les eleccions a l'any vinent pel sector oficialista.  La notícia encaixa tant amb els rumors que hi havia pels fòrums de Facebook, com pel fet de què és pública i notòria la bona sintonia entre Laporta i qui durant els darrers anys ha estat el president de la Comissió Econòmica (i president accidental) del club.

Parafrasejant al propi implicat, jo sí votaria (cas de què tingués carnet del Barça ) a Sala-i-Martin com a president per les següents raons:

• Es tracta d'una persona que pot tenir una visió global del negoci, imprescindible per a gestionar un equip de futbol al segle XXI. Si un encert han tingut les directives de Laporta ha estat precisament dotar-se d'aquesta visió i superar estratègies que haurien pogut convertir al Barça en un segundón, un risc que es va viure anys enrere.

• Es tracta d'una persona que escolta a la gent. Com a professor té fama d'escoltar als estudiants, fins al punt de dur-se'ls a dinar, una cosa no massa habitual a la docència. El mur del seu perfil a Facebook, on hi escriuen sense cap problema persones allunyades dels seus plantejaments, és un símptoma del seu tarannà, allunyat de les exigències d'adhesions inquebrantables a la que ens tenen acostumades les nostres actuals elits.

• Finalment, i no menys important, es tracta d'una persona que pot aportar molt al Barça i a la qual el Barça no li ha d'aportar gran cosa. La carrera acadèmica del professor Sala i Martin està prou consolidada com per poder-se prendre una llarga absència de la universitat. Així mateix, intueixo que la seva situació econòmico-financera es prou folgada com per poder assumir un càrrec no retribuït que requereix dedicació absoluta sense que es despertin sospites sobre altres interessos darrera l'ambició de ser president del Barça.
  

Tot i que no sóc massa fan de l'actual president, de manera especial per com va gestionar la crisi l'any passat, penso que ha pres una excel·lent decisió fent al XSiM membre de la Junta.


El que sí que no m'imagino és al probable futur president del FC Barcelona repetint la foto que Joan Laporta es va haver de fer amb el llavors candidat José Montilla , sobretot després de la tempestuosa trobada que van mantenir el darrer cop que van esmorzar plegats.

Aquest matí s'ha presentat oficialment la II Edició dels Premis Blocs Catalunya , organitzats per Stic.cat i que compten amb el suport d'un bon nombre d'organitzacions.  El format serà semblant al de l'any anterior:  una jornada de tarda-vespre amb conferències, networking entre els diferents blocaires  i la concessió dels premis en un acte que es preveu força concorregut. La data de celebració,  a causa del previsible pont de la Hispanitat (perdó, Pont de les Cultures ), s'ha hagut d'avançar una setmana, i aquest any serà el divendres 2 d'octubre.

La gran novetat d'aquest any és el lloc de celebració, que aquest any serà Vic en comptes de Girona. Malgrat l'excel·lent predisposició existent per part de les autoritats gironines per continuar fent-lo allà, des de l'entitat organitzadora ha primat més la idea de què sigui itinerant i que totes les ciutats del país puguin comptar amb aquest esdeveniment. Una bona decisió que de ben segur reforçarà la creació de xarxa al llarg i ample del país. Tot i que l'any passat vaig poder gaudir d'aquests premis en qualitat de participant, aquest any ho hauré de fer en qualitat de comitè organitzador per haver parlat més del compte .


Dies enrere també es va fer la presentació de les II Jornades de la Penedesfera, que se celebraran els dies 12 i 13 de juny. Com en el cas dels Premis Blocs s'ha optat per la itinerància, i aquest cop les jornades es desenvoluparan al Baix Penedès, concretament a Sant Salvador. Malgrat que el programa encara no està tancat, els més impacients ja poden inscriure's. De ben segur igualarà, i fins i tot superarà, l'alt nivell de les jornades de l'any passat . Com no podia ser d'una altra manera jo ja m'hi he apuntat.

www.diaridebarcelona.cat

En Dani Cortijo fa temps que escriu un interessantíssim bloc sobre les múltiples històries que amaguen els carrers de la ciutat. Fa unes setmanes va escriure sobre el cas d'una inscripció al carrer de Sant Miquel referida a Miquel Pedrola, qui havia donat fugaçment nom al carrer durant els anys de la Guerra Civil. Mentre preparava el material, va adonar-se de què justament al lloc on hi havia la inscripció s'anava a fer una operació de lifting que, inevitablement,esborraria per sempre aquella inscripció, probablement una de les darreres que queden d'aquella època. En un dit i fet, va començar una campanya per preservar aquesta inscripció, que afortunadament ha tingut un important ressò a la premsa. Fins i tot un mitjà poc sospitós de tendències llibertàries com La Vanguardia li ha dedicat avui un espai destacat.  Probablement l'eco popular i la tenacitat del Dani farà que la inscripció se salvi.

Saura: ''L'oposició i TV-3 estan perjudicant la imatge dels Mossos''

Aquest matí he tingut l'oportunitat de participar a la Cursa de Bombers, que des del 1999 organitza Nike. No és el primer cop que hi participo, i per això he pogut anar experimentant en primera persona l'imparable creixement d'aquesta cursa. L'any 1999 van arribar 2.835 atletes. El 2004, primer any en què vaig participar-hi, el nombre d'atletes arribats fou de 6.449. I aquest any, primer en el què m'han assignat a la categoria de "veterans", la xifra superarà llargament els 15.000.

Després d'anys d'inacabables discussions, ja tenim Túnel de Bracons en funcionament. Aquesta infraestructura possibilitarà  una millor comunicació entre la Garrotxa i Osona, que fins ara havia de transitar per unes carreteres més pròpies d'un segle enrere.  Carreteres, per cert, no aptes per a gent propensa a marejar-se.

El carrer de Rogent és un petit eix comercial de tota la vida que actua com a carrer major del Clot. Si no fos per l'alt nombre de botigues tancades i per un entorn que s'ha anat degradant amb el pas dels anys. Entre els edificis degradats en figura un de prominent, el que té el número 91, i que fa cantonada. En aquest edifici, que acull una cistelleria, s'està visquent l'enèssim cas de mobbing immobiliari d'aquesta ciutat.

Deixem que sigui la pròpia protagonista qui expliqui el cas, com ho va fer fa un parell d'anys a les pàgines de les cartes al director de El Periódico

Afectada per un llarg ‘mobbing’ immobiliari

Rosa Talón
Barcelona

Des dels inicis del segle passat, la meva família ha viscut en una finca del carrer de Rogent. Allà hi tinc casa meva i un modest negoci de cistelleria. Des dels anys 80 he tingut problemes amb l’administrador de finques i actual propietari. No volia cobrar i he consignat la renda durant 14 anys i ho continuo fent, fet que ha acabat als tribunals. Aquest ha deixat podrir-se la finca. Les poques reformes que ha fet, totes superficials, li han servit per justificar l’augment de la renda més del que està permès. Des del 1997, he realitzat una vintena d’instàncies a l’ajuntament. Li han imposat dues petites multes, tot i que saben pels bombers que casa meva té esquerdes, filtracions d’aigua, bigues oxidades, balcons que cauen, i la cuina apuntalada; i a sobre ¡li han donat les llicències d’enderroc! He interposat denúncies a la policia i al jutjat. He anat a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC) i al Síndic de Greuges, que, veient la gravetat del cas, va recomanar a l’ajuntament que fes les obres a costa de la propietat, cosa que tampoc ha fet. Finalment he demandat el propietari perquè fes el manteniment de la finca, i aquest ha al.legat que el fet de ser més costós arreglar-la que la meitat del valor de la finca sense el sòl és motiu legal per fer-me fora. Des del novembre passat que estic sense aigua, perquè la propietat ha deixat de pagar, tot i estar inclosa en el lloguer. Fa 15 dies, algú va cremar una porta de casa… Visc angoixada, amb incertesa, en condicions deplorables, i pressionada fins que em cansi i marxi voluntàriament. ¿Això és mobbing? ¿Per què no m’ha ajudat mai ningú? ¿Qui n’és responsable? ¿Què puc fer?

El Periódico
18-05-07

Desconec si aquesta és la versió real dels fets, però tres coses em duen a sospitar que la cosa deu anar per aquí:

1. L'evident mal estat de l'edifici, que sembla amenaçar ruïna.
2. El fet de què els veïns no només s'hagin solidaritzat amb l'afectada, sinó que fins i tot han participat en diferents protestes, com la darrera, en la qual s'ocupà la seu del districte.
   
3. El fet de què ningú hagi desmentit res del que aquesta senyora ha afirmat per activa i per passiva.

Si res no ho atura, la Rosa Talón deixarà de tenir negoci i casa d'aquí a poques setmanes, tot i que aparentment disposava de contracte indefinit en vigor. El més trist de tot això és la inacció de la miríada d'administracions públiques que suposadament estan per servir al ciutadà, però que demostren dia sí, dia també, que només es dediquen a moure papers i gestionar pressupostos.