Vida quotidiana

El blog de David Rodríguez (aka Retalls de la vida quotidiana d'un barceloní)

31/03/2009

Majories i minories

Font: Kaosenlared



Molts cops qui no té raó en una cosa pot acabar tenint-la pels demèrits aliens. I això és precisament el que acabaran aconseguint els grups crítics (o anti) Bolonya. Els desallotjaments dels campus universitaris i la desafortunada actuació policial de fa dues setmanes són dos exemples de com magnificar un problema.


Però n'hi ha alguns més. Per exemple, quan el rector de la UPF o el President Montilla titllen als crítics amb l'EEES d'una minoria. Tenen raó: són una minoria. Però....
  1. No eren una minoria els qui s'oposaven obertament a la dictadura franquista, mentre la immensa majoria de la ciutadania restava silenciosa, i això quan no anava a rebre triomfalment al Caudillo cada cop que venia a Barcelona?
  2. No eren una minoria les persones que decidien declarar-se objectores de consciència del servei militar als anys setanta, o insubmises al servei militar a finals dels vuitanta?
  3. No eren una minoria els que alertàvem de què la bombolla immobiliària que s'estava gestant a casa nostra duria conseqüències nefastes?
  4. No són una minoria els qui participen activament a la vida ciutadana i a la societat civil, inclosa la política?
  5. No van ser minories les que van escollir al rector de la UPF i al President de la Generalitat?
Ser una minoria i no tenir raó no són fets que estiguin completament correlacionats. Perquè si ho fossin, ni tindríem democràcia, ni els qui han pronunciat aquestes paraules tindrien cap tipus de legitimitat.


Si volem convèncer, cerquem altres arguments alternatius a la "democràcia a la bulgara". Perquè de moment únicament estem donant ales als més radicals...



El passat 28 de març deixava de prestar servei el viaducte de la Ronda del Guinardó (o millor dit, el que quedava d'ell)  a causa del seu imminent enderroc. Amb aquesta obra desapareix la darrera icona de l'autopista urbana que queda a Barcelona, el popularment anomenat scalextric. I curiosament fou allà on va començar la reconversió del llavors anomenat Cinturó de Ronda en la Ronda del Mig.

Els orígens d'aquesta infraestructura es remunent al segle passat, quan l'urbanista tolosà Jaussely projectà una ronda de circumval·lació que uneixi Sants, les Corts, Gràcia, el Guinardó i Sant Andreu sense haver de passar pel centre. Aquesta ronda consistiria en una avinguda més o menys àmplia i va anar-se construint en alguns trams, com el Carrer Badal, la Ronda del General Mitre, la Travessera de Dalt o la Ronda del Guinardó. A meitat dels anys 60 i davant  l'increment del parc automobilístic, l'Ajuntament es planteja repescar el projecte de ronda, però convertint-lo en autopista urbana. És el conegut com a Cinturó de Ronda (o I Cinturó)  i que resseguiria el recorregut de la ronda prevista. 

A principis dels 70 les obres van arribar a la Ronda del Guinardó. El fet de què conectés amb dues zones (la Travessera de Dalt i la part alta de l'Hospital de Sant Pau) que estaven a nivell superior va aconsellar la construcció de dos viaductes, els quals a més permetien creuar la Plaça d'Alfons X a diferent nivell. Fou així com van aparèixer els dos viaductes, i els seus acompanyants, uns espectaculars fanals coneguts popularment com a Ovnis, i dels quals també n'hi havia a la Plaça Cerdà.

A més de l'impacte visual, l'scalextric comportava altres problemes. El cinturó necessitava un mínim de 50 metres d'amplada, mentre que moltes de les avingudes realitzades amb prou feines superaven els 30. Aquest fet va implicar, per exemple, que en alguns trossos el viaducte passés a escassos metres de les finestres, amb els corresponents problemes de contaminació acústica i lumínica. No és extrany doncs que els veïns plantegessin obertament el seu enderrocament al poc temps d'entrar en servei, a finals de 1974.



A principis dels vuitanta el primer ajuntament democràtic decideix eliminar el viaducte, ja que no té intenció de continuar el Cinturó de Ronda (que en aquells moments moria al carrer de Cartagena). El fet d'eliminar d'una infraestructura construïda feia pocs anys va provocar un debat ciutadà, que desembocà en una solució salomònica: eliminar només el viaducte del costat mar,  que era el que generava molèsties. L'nay 1984 es decidia l'enderrocament, que es valorà en 200 milions de pessetes de l'època i que s'havia de realitzar al llarg del primer trimestre de 1985. A finals de febrer de 1985 s'iniciaren les obres, que duraren fins al juliol d'aquell any, i que van tenir com a resultat deixar la Ronda amb la fesomia que ha tingut durant gairebé un quart de segle.


Ahir al vespre em va tocar anar a sopar al restaurant que la cadena de pastisseries Farga té a la Gran Via, entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia.  Com en el cas dels locals del grup Tragaluz, procuro evitar-los, ja que la relació qualitat-preu sol ser clarament millorable.

A favor del Farga val a dir que l'ambientació del local, i el producte estan força bé. Vam agafar el menú per a grups, consistent en un aperitiu i cava de benvinguda, laminat de carxofes amb pernil, un segon a triar entre entrecot i bacallà, i una Tatin amb gelat de xocolata blanca. El preu fou de 29 euros + IVA.

On el lloc falla estrepitosament és en el servei, molt deficient.  A més d'un tracte força deplorable, val a dir que no van portar l'aperitiu i el cava de benvinguda fins passat el primer plat, i que això fou després de reclamar-ho (i de males ganes).  

El servei deficient no és exclusiu d'aquest local (si no llegiu la ressenya d'en Guillem relativa al bar del Teatreneu), però sí contrasta amb la pretensió de tenir un local distingit. Els restauradors de la ciutat caldria que s'ho fessin mirar. No sigui que la gent, cansada de ser mal servida i pitjor atesa, acabi recuperant els sopars a casa.


P.D: No estaria gens malament que el senyor Farga, conegut prohom de la ciutat, tingués la web també en català.

Sembla mentida que al bell mig de la ciutat puguin existir paisatges que recorden més una petita població o un barri dels suburbis. Però n'hi ha uns quants, com per exemple aquest petit carrer de cases baixes situat a la part baixa del Districte de les Corts, també conegut com a barri anglès. Es tracta de la part baixa del Carrer Tubella. Les cases originals daten de 1925 i foren construïts per l'industrial Joan Tubella, i foren adquirides per obrers qualificats d'indústries de la zona. Malauradament algunes de les cases han anat sent enderrocades i substituïdes per anodins edificis de pisos.  Malgrat tot, el carrer continua mantenint el seu encant.


View Larger Map


Des de ja fa un temps, la famosa cadena de gimnasos Dir compta amb un grup de singles. Aquest és un col·lectiu especialment llaminer per a una empresa que es dedica al wellness, ja que són els que a priori poden fer una major despesa en aquests serveis. És per aquest motiu que siguin objecte d'especial atenció.

Una d'aquestes mostres d'atenció és la creació d'una targeta específica per aquest col·lectiu, i que garanteix una sèrie d'avantatges a locals d'oci com poden ser bars, restaurants o discoteques. Tot i la novetat ja hi ha una sèrie d'empreses que ofereixen descomptes. Malauradament però, n'hi ha que els ofereixen anunciant quelcom lleig: que no volen a personal d'una certa edat. Segons consta a la pàgina web, ni el restaurant Opium Cinema (situat a l'antic cinema Astoria),  ni Opium Mar, ni Costa Este volen veure pels seus locals a persones que aparentin més de 45 anys.

Magnífic. El següent pas que els suggereixo és que anunciin de manera oberta que no volen a persones que medeixin menys d'1,70 metres, homes amb barba,  i persones que duguin una 46 (o superior) de pantalons. A qualsevol lloc normal un anunci d'aquestes característiques hauria estat retirat a l'instant, això en el cas de què s'arribés a penjar. Però aquí som tan diferents que fins i tot una empresa ho recolza. Felicitats Dir!

Malauradament,  ningú aixecarà la veu davant d'aquest fet, cosa que sí va passar, per exemple, quan es comprovà que al Maremagnum o a bars del Raval es barrava l'accés a persones immigrants.  Es veu que fins i tot discriminem les discriminacions...

Font: ACN

Tot just una setmana després de desallotjar-se l'edifici central de la UB, un grup de suposats estudiants decideix tancar-se a la Facultat de Geografia i Història, situada a la part alta del Raval, i decreta tres dies de vaga obligatòria.  A diferència de fa una setmana, i malgrat la presència de piquets "informatius" que impedeixen l'entrada als estudiants, no consta que s'hagi pres cap mesura.

Aquest fet demostra que pitjor no s'havia pogut gestionar aquesta crisi, deixant a banda la desafortunada actuació dels Mossos. No pot ser que es truqui als Mossos per desallotjar uns espais perquè l'endamà es rep la visita del Molt Honorable, i en canvi, es toleri sistemàticament que piquets violents barrin el pas als estudiants que volen anar a classe.

Cal consensuar clarament què és (i què no és) acceptable o tolerable. Per exemple, no hauria de tolerar-se de cap manera la intervenció de piquets a les facultats. En canvi, hauria de respectar-se el legítim dret dels membres de la comunitat universitària a poder expressar el seu descontentament, fins i tot quan aquest es converteix en un tancament. Només d'aquesta manera es podrà desarmar a aquelles persones que aprofiten les inquietuds d'un col·lectiu per a realitzar actes antisocials.

23/03/2009

Txotx!!


Si molts catalans aprofiten els caps de setmana d'hivern per anar de calçotada, molts bascos fan una cosa similar en una de les nombroses sidreries (sagardotegia en basc). De sidreries n'hi ha moltes, però els locals prefereixen les més petites, on és possible escollir de quina bóta (o cuba) es beurà la sidra. El passat cap de setmana em van dur a la sidreria Aristizabal, situada a Oiartzun, per fer un sopar de sagardotegia.


El menú destaca per la seva consistència: truita de bacallà de primer plat, bacallà de segon...i de plat principal un txuletón XXL. De postres, formatge amb codonyat i nous. I tot això regat amb sidra directament sortida de la kupela. Segons les normes, cal recollir el líquid sortint amb el got lleugerament inclinat, per tal de què la sidra s'oxigeni. Una altra norma prescriu que només s'ompli el got amb la quantitat que es begui en aquell moment. 

El preu del menú és de 25 euros. Una curiositat: no se serveixen cafès, ni txupitos de patxaran.


Aquest divendres s'ha celebrat la 2ª Trobada a Catalunya dels amics del Facebook d'en Xavier Sal i Martin. Prop de 100 persones s'han aplegat a l'hotel BCN Events, situat a Castelldefels, per sopar i realitzar un article conjunt per intentar pensar de manera conjunta diferents mesures per superar la crisi. Tot un exercici inèdit a casa nostra i que demostra el caràcter 2.0 d'en Xavier, qui ja fa més d'una dècada era famós per endur-se a dinar al restaurant als seus estudiants i parlar amb ells.

Malauradament em vaig perdre la primera trobada, però aquesta vegada ja no tenia excusa. Aprofitant que acabava la jornada a les 18h, em vaig encaminar cap al lloc de reunió encuriosit pels motius pels quals 100 persones poden ajuntar-se per parlar d'economia. Malgrat els 40 km/h que marcava la C-32, vaig poder arribar a una hora prou prudencial com per poder veure tota la funció. De fet fins i tot vaig arribar una estona abans que el protagonista.

Després d'un welcome drink, va començar la sessió pròpiament dita. A partir de deu punts aplegats entre els comentaris del mur, entre els quals hi havia les mesures per pal·liar la crisi financera, les polítiques relatives al sector immobiliari, la possibilitat de reactivar l'economia mitjançant el consum, les mesures relatives al mercat de traball i la Seguretat Social, el foment de la R+D i la formació, i tot allò relatiu al sector públic. Per animar la participació, es lliuraren premis d'alguns patrocinadors (alguns dels quals presents a l'acte) a les millors aportacions.



El públic de les sessions era variat: antics alumnes d'en Xavier, persones que l'han conegut per les seves participacions als mitjans de comunicació, i petits empresaris i emprenedors que el veuen com una de les escasses veus no funcionarials de casa nostra. Majoria d'homes a la trentena, però també una nodrida representació de dones i de seniors. Sociològicament parlant podríem caracteritzar al participant mitjà molt proper al votant pujolià dels vuitanta, però també hi havia un bon nombre de persones que de bon grat signarien el "Manifiesto de las Clases Medias". També hi havia casos curiosos, com el del professor de secundària defensor de l'escola austríaca.


Passats dos quarts de deu, va venir l'hora de sopar. El sopar, tot i que força complet, no deixava de ser el típic sopar d'hotel. Afortunadament, vam tenir l'ocasió de poder tastar diverses salses de calçots: una oferta per l'empresa Ferrer, i una altra feta artesanalment (amb l'inestimable ajut del Thermomix) per una de les assistents.  A més, tots els congregats foren obsequiats amb un ninot USB representant a XSiM, i que segons van explicar, fou fabricat i distribuït per una empresa xinesa en tan sols tres dies.

Després del sopar es va obrir una nova roda d'intervencions, que es va allargar fins passades les dues. En aquell moment, en Gustav, conductor de l'acte, va pensar que fóra bo fer una pausa i deixar que aquells qui ho desitgessin es fotografiessin amb en Xavier, fet que vaig aprofitar per saludar-lo i fer-me la correspoonent foto. A més el vaig felicitar. Ell no va entendre el perquè, però jo ho tinc clar: que un economista reuneixi un vespre de divendres a més d'un centenar de persones que previament han passat per caixa, té mèrit. Però encara en té més que fossin les dues de la matinada i que la gent continués allà. 

Tot i que la trobada va continuar fins passades les quatre, jo vaig optar per marxar acabada la sessió fotogràfica. M'esperaven prop de 20 quilòmetres d'autovia buida i amb la limitació de velocitat a 80 km/h, ideal per adormir-se i tenir un accident. Tot un contrapunt  a un vespre enmig d'un entorn libertarian.

El millor: L'organització de la trobada, i la disponibilitat del ponent-protagonista.
Millorable: la connexió Wi-fi de l'hotel, que recordava als millors temps d'Infovía.

Actualització: en  Carles Mateo ha escrit una altra crònica, més extensa, de l'acte.




Transcrit del Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados del 18 de gener de 1999

El señor SAURA LAPORTA: Señor ministro, he decirle que venía con algunos interrogantes en relación a su intervención, porque usted acostumbra ser una persona mesurada, y no sé si calificar su intervención de decepcionante o de lamentable. Usted nos ha hecho un relato de buenos y malos, donde hay unos jóvenes malos y violentos.
Ha citado a tres organizaciones -soy de Cataluña, miembro de Iniciativa por Catalunya- que no conozco, pero además ha incluido al movimiento okupa entre los violentos, y si algo caracteriza al movimiento okupa es la no violencia. Creo que usted ha hecho muy mal al intentar criminalizar lo que puede ser la izquierda radical.

De entrada, le quisiera hacer una pregunta, ¿Usted ha hablado con el rector de la universidad para hacer este relato? ¿De quién es este relato? Usted es el ministro de Interior y, como tal, el responsable de las Fuerzas de Seguridad, pero también es el responsable de garantizar las libertades públicas. Sería un relato sesgado e inválido que usted hoy aquí sólo nos haya presentado un relato de las

Fuerzas de Seguridad. Yo tengo otro relato que luego leeré, brevemente, porque no tengo tiempo, efectuado por la dirección, por los rectores de la universidad y por las fuerzas de seguridad privada, que nada tiene que ver con su relato. Lo tengo por escrito y tengo testimonios de estudiantes que estuvieron allí diciendo lo que pasó.
Señor ministro, yo no sé si usted ha visto -me imagino que sí, por responsabilidad- las imágenes de lo que ocurrió. Eso nos metió en el túnel del tiempo. Ese día recordamos actuaciones policiales de épocas no democráticas. Le voy a explicar una anécdota personal. El jueves llegué a las diez menos veinte a mi casa, sabía lo que había pasado y vi las noticias. A continuación, en ese canal ponían una película que recomiendo: Resultado final, de Bardem, un estreno. Es la reflexión de una mujer madura la víspera de las elecciones del 3 de marzo en el proceso de transición de la democracia. Esa película está llena de imágenes de las cargas policiales en la dictadura. Pues bien, vi unas imágenes detrás de otras, las del telediario y las de la película.

Era imposible saber cuáles eran las de la democracia y cuáles las de la dictadura. ¿Sabe por qué pude saberlo? Simplemente por el diseño y el color de los uniformes, absolutamente por nada más. No había ninguna otra diferencia, señor ministro; la brutalidad de la carga, la batalla campal, las bolas de goma, todo igual.

(...)

Tengo otro testimonio, que no voy a leer, de cómo se produjo la carga. Esos 200 violentos, como usted dice, llevaban dos pancartas, empezaron a andar y, cuando llegaron a dos metros de la Policía, les dijeron que por favor les dejaran pasar que iban en son pacífico. El resto de la gente se puso las manos en la cabeza -de esto hay imágenes- para que quedara claro que no querían violencia. Puede que hubiera alguna piedra, seguro que sí, pero si una piedra motiva que a dos metros de 200 estudiantes que simplemente quieren pasar -habiendo dicho la dirección del rectorado que se encarga de la situación- ustedes empiecen a cargar, ¿qué es esto, señor ministro? También quiero preguntarle si es norma que los guardias insulten, y quiero decirle una cosa que usted no ha dicho. Inicialmente, ustedes mandaron 14 policías, ¿con qué instrucciones? Yo tengo informaciones de algún policía de que tenían grado de tolerancia cero. Esto sí que ya es esperpéntico: mandan sólo a 14 policías, pero con grado de tolerancia cero. Con lo cual, en cuanto los policías ven, mínimamente, que puede pasar algo, hacen lo que hicieron. Señor ministro, quien debió prever lo hizo mal y quien mando a la policía lo hizo peor.



No sé qui ha estat la ment pensant a que se li va acudir desallotjar l'edifici central de la UB. Sigui qui sigui, s'hi ha lluït, perquè no podia haver triat pitjor moment. Hi havia motius per fer un desallotjament el mateix dia que s'obria el Saló de l'Ensenyament quan feia gairebé quatre mesos que es donava aquella situació?

Com també s'està lluint en Xoan Saura, qui pot passar amb una facilitat extrema d'assistir amb manifestacions amb performance inclosa, a ser el responsable de l'estomacada d'estudiants pacífics i pares i mares de família que tingueren la mala sort d'anar a passar una estona als jardinets del Palau Robert. A veure quina justificació donen dels fets. Serà interessant escoltar-la...

Per cert, on són tots aquells qui tan van criticar en el seu dia a la recentment traspassada Julia García-Valdecasas?


Un grup de PDI de la Pompeu acaba de fer públic un manifest relatiu a tot allò que darrerament està passant a la universitat, expressant la seva preocupació i malestar  per les formes utilitzades. Pel seu interès el transcric a continuació:


Declaració contra l’entrada de la policia a la UPF i per un debat constructiu

El vespre del passat divendres 13 de març des del rectorat de la nostra Universitat es va recórrer als Mossos d’Esquadra per tal de desallotjar un grup d’estudiants que havien manifestat la seva intenció de mantenir-se a la UPF durant el cap de setmana per celebrar diferents activitats relacionades amb la mobilització que estan realitzant en favor de la Universitat pública i de qualitat. Més enllà de la consideració que pugui merèixer aquesta mobilització i assumint el comunicat de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques en el que s’afirmava que els rectors i rectores actuarien per tal de garantir la normalitat acadèmica, el bon funcionament del servei públic universitari i preservar la integritat dels espais públics de les universitats i els usos que els són propis, volem mostrar el nostre malestar i la nostra disconformitat amb la utilització de la força pública contra els estudiants. Pensem que corresponia a les autoritats acadèmiques l’exploració de tota possibilitat d’actuació abans d’haver sol·licitat expressament l’entrada de la policia al recinte universitari.

A l’interior de la comunitat universitària hi ha dubtes i preocupacions pels processos que s’estan vivint a la Universitat, des d’aquells que tenen a veure amb l’aplicació dels nous graus i les noves metodologies fins als que afecten al finançament de la institució. Pensant sempre amb la funció que ha de tenir la Universitat pública, entenem que la manera de resoldre els reptes que tenim per davant i els conflictes que es puguin presentar no pot passar per un altre camí que no sigui el de l’anàlisi, la reflexió, el debat i els acords, sense presses i amb la participació activa de tots els membres i estaments de la Universitat Pompeu Fabra. Desitgem que el període que s’ha d’iniciar amb el nou equip de govern de la UPF ens permeti avançar en aquesta direcció. Necessitem crear les condicions per fer-ho realitat. És aquesta la nostra voluntat i ens comprometem a participar d’acord amb les nostres possibilitats.
La llista de signatures és variada, però destaca especialment pel fet de què la majoria d'ells van ser persones que quatre anys enrere donaren suport incondicional a l'actual rector, fins i tot algunes molt properes a algun vicerrector ja dimitit. També hi figura Dolors Obiols, una professora que fou víctima de mobbing després de disset anys a la casa, i que va haver de ser readmesa per ordre judicial.



Gràcies al Guillem Carbonell he pogut saber que un estudiant de doctorat de matemàtiques ha ideat un algorisme per minimitzar els viatges de les famoses camionetes del Bicing, i així, incrementar al màxim les probabilitats de trobar una bicicleta a l'estació corresponent.

No posaré en dubte el treball d'aquest investigador, que a més ha tingut el mèrit de fer-lo de manera altruïsta. Però potser no cal anar tan ellà. El problema de fons és que una sèrie d'estacions estan buïdes mentre que d'altres estan completament plenes, pel senzill motiu que les primeres estan a les zones altes de la ciutat i les segones a les zones baixes. 

Com solucionar el problema de manera alternativa? Prou senzill: bonificar a aquells usuaris que agafin una bicicleta d'una de les estacions habitualment saturades (generalment les que queden per sota de la Gran Via) i la deixin a una de les estacions de la zona alta (les que quedin per sobre de les Travesseres de les Corts i de Gràcia). La bonificació seria de 30 cèntims per trajecte i estaria limitada al que costa un abonament anual. En altres paraules: ningú faria diners, però es podria arribar a costejar l'abonament.

Què guanyaríem? Senzillament no haver de recórrer a tants camions voltant amunt i avall reposant bicicletes. El servei de Bicing es va idear, entre altres motius, per oferir un mitjà de transport lliure de fums. Té doncs poc sentit que acabin circulant tot el dia desenes de furgonetes per eliminar el sentiment de culpabilitat d'uns milers de ciutadans amb consciència ecològica. Deixem que siguin els propis usuaris qui ho facin: probablement serà més econòmic, més net d'implementar i, sobretot, més senzill.


Per quart cop en poc temps els responsables de la Pompeu han fet servir els Mossos per fer fora a persones que protestaven. Aquest cop han estat un grup d'estudiants (o pressumptes estudiants) que feien una vaga a la japonesa a la Biblioteca de la Universitat. Divendres passat els desallotjats van ser un grup de persones que s'havia tancat al campus de Roger de Llúria.

Si bé bona part dels desallotjats tenia una nul·la vinculació amb la universitat, i que algunes de les activitats que feia molestaven obertament a la resta de la comunitat universitària, no és menys cert que s'ha instaurat a la Pompeu un model de gestió que s'està enemistant amb tothom.  Els resultats de les eleccions són simptomàtics de què alguna cosa no va bé.

Avui, dia de la presa de possessió del rector, és dia de bones intencions. I una d'elles és reconduir tot aquest mal ambient que hi ha a la universitat. Les protestes de Bolonya, que mirades fredament tenen poc sentit en una universitat que  fa anys i panys que aplica de facto moltes de les recomanacions de l'EEES, amaguen un malestar per la degradació de la universitat i unes formes de fer que no s'hi adiuen. Encara som a temps de rectificar.

13/03/2009

El Molino en obres


Des de fa un temps les màquines estan actives al solar que ocupava l'antic Molino. Després d'una llarga dècada d'abandonament (va tancar ofegat pels deutes l'any 1997) i d'alguns intents fallits de tornar-lo a reviscolar, sembla que d'aquí no massa temps el teatre-cabaret tornarà a funcionar. Tot i que segurament no es complirà la intenció inicial d'obrir-lo de nou durant aquest any, com apuntava temps enrere La Vanguardia.
Posted by Picasa


Temps enrere 75 persones van ser agraciades amb el sorteig de la loteria: els va tocar un habitatge de protecció a Sant Boi de Llobregat. La promoció la realitzava Claus,  Companyia Local d'Actuacions Urbanístiques Santboianes S.A, o en altres paraules, una empresa d'aquelles que el President Montilla creava en els seus temps d'alcalde.

Malauradament pocs d'aquests 75 agraciats per la grossa ha pogut gaudir del pis, ja que el preu final es va fixar en 235.000 euros + IVA. Amb aquest preu i tal com estan els bancs, bona part dels demandants han vist denegada la sol·licitud d'hipoteca, per cobrar menys de 2.800 euros al mes.

Quanta gent en aquest país cobra 2.800 euros nets al mes? Dubto que el ciutadà mig de Sant Boi, a qui teòricament va destinada aquesta promoció, cobri més de 1.200 euros al mes. I per descomptat ben poques amb uns ingressos inferiors a 6,5 cops l'IPREM ( o sigui, 41.000 euros bruts anuals), que és el límit superior per accedir a aquesta tipologia d'habitatges.

El truc està en què aquests no són uns habitatges de protecció oficial convencionals, sinó la nova figura dels habitatges de preu concertat. Això comporta que els preus siguin superiors a l'HPO convencional.  Aquest fet comporta, per exemple, que l'IVA sigui del 7%, i no pas del 4% com és a l'HPO de crèdit especial.

Brillant gestió, sí senyor...

Estació del Baricentro. Font: Lugares Abandonados

Setmanes enrere el setmanari Presència va publicar un article relacionat amb les estacions fantasma del metro. Es tracta d'un article molt complet realitzat per la periodista Mercè Miralles on es mostren algunes de les estacions que, per alguna raó o una altra, han anat desapareixent de la xarxa de metro o de rodalies.  Si bé l'article es refereix en general a les estacions desaparegudes, presta especial atenció a les estacions i baixadors subterranis. 

La Mercè ha fet un magnífic reportatge, excel·lentment documentat. Vaig tenir el plaer de conèixer-la a mitjans de desembre, quan l'article estava en la fase inicial. Entre altres coses, li vaig explicar el misteri de la que durant molts anys fou la línia de metro fantasma. Gràcies a la conversa ( i també a la disponibilitat de l'hemeroteca de La Vanguardia), em vaig animar a esbrinar què havia passat perquè durant dues dècades una línia de metro pràcticament feta només fos útil per criar-hi xampinyons o representar-hi obres de teatre underground.

I fou també gràcies a aquesta anècdota que vaig conéixer millor la revista Presència, un dominical que, a diferència de la majoria, ha sabut mantenir el tractament  rigorós dels temes que analitza. 

05/03/2009

Perdre els papers


Dijous passat es van celebrar les eleccions a rector de la Universitat Pompeu Fabra. Es tractava de fet d'un tràmit formal, ja que només s'hi presentava un únic candidat: l'actual rector José Juan Moreso.  De fet, jo  pensava que si només es presentava un únic candidat no es realitzaven eleccions, i així ho vaig deixar escrit al bloc. Demano disculpes per la imprecisió de la informació.

El procés però es va anar enrarint amb el pas dels dies. La intervenció policial al Campus de Ca l'Aranyó, inèdita en una universitat que està gairebé a punt de fer els 20 anys, i les protestes del dia de la inauguració, van desembocar en una mobilització de grups d'estudiants i del PAS demanant el vot en blanc a les eleccions. Els resultats electorals mostren que aquesta estratègia va funcionar, ja que la immensa majoria dels estudiants que van anar a votar (pocs, com de costum), i del PAS van votar en blanc. Coses de la vida, el rector Moreso devia al seu càrrec a aquests dos col·lectius, que al 2005 li van donar un ampli suport. En canvi, el professorat va donar un suport majoritari a la continuitat del rector, atorgant-li un 75% de vots afirmatius. Val a dir, però, que aquest suport variava en funció de la categoria a la que estava adscrit el professor.

A la vista dels resultats, alguns col·lectius estudiantils han posat en dubte la legitimitat del rector. Com ve sent habitual, l'equip del rectorat s'ha despenjat publicant una nota aclaridora a la web de la universitat, afegint més llenya al foc.




Tot i que sóc dels que crec que el rector ha guanyat de manera totalment legítima les eleccions, m'agradaria afegir uns breus comentaris:
  • És la web institucional el canal adequat per enviar aquesta nota? Poden utilitzar la web institucional altres col·lectius de la universitat, com per exemple el Consell d'Estudiants per plantejar els seus punts de vista?
  • Si bé és cert que la victòria és clara,  el sistema electoral vigent és manifestament millorable, ja que les ponderacions discriminen entre col·lectius. Així, per exemple, no s'entén que el vot d'un professor del col·lectiu A (professors doctors amb vinculació permanent) valgui 33 cops el d'un professor del col·lectiu C (funcionaris interins, col·laboradors i professors associats). Caldria, com a mínim, fer alguna passa per reduir aquestes diferències, que democràticament no tenen cap tipus de justificació.
  • Una institució com la universitat ha de basar les seves decisions en la col·legialitat i en el consens. Que alguns col·lectius hagin mostrat de manera explícita el seu rebuig i que aquest sigui majoritari hauria de fer reflexionar i fer alguns canvis, en comptes d'enrocar-se. I sobretot caldria reflexionar per què els mateixos que van donar un suport majoritari al rector a les passades eleccions li han girat l'esquena en aquestes. Alguna cosa deu haver fallat i no és precisament el procés de Bolonya...
Personalment crec que aquesta nota ha estat un error, com ho va ser penjar un espai web dedicat a Bolonya oferint únicament una visió del tema (cosa contraproduent en un tema polèmic),  ficar-se a muntar un programa d'alumni sense comptar amb l'associació d'antics alumnes existent, o posicionar-se obertament per una determinada opció política en període electoral.  Massa errors que no haurien de repetir-se.


Encara es poden notar els efectes de la fortíssima ventada que va saccejar-nos a finals de gener. No és massa difícil trobar arbres (generalment pins) arrencats o mig caiguts. I sembla que la cosa va per llarg, ja que manquen brigades de neteja de boscos, les asserradores no tenen ganes d'acceptar una fusta que es cotitza a preus irrisoris... i alguns ajuntaments desconfien del seu veïnat. Sembla ser que, aprofitant l'avinentesa, alguns propietaris han decidit serrar el pi que amenaçava la casa, però que era pràcticament impossible de treure amb la normativa municipal a la mà. 






Aquest primer dilluns de març és  l'únic dia de l'any que hi ha autobús entre Berga i Solsona, passant per Cardona. El mateix passa amb la línia que va de Prats de Lluçanès i Torre de l'Oristà. La causa d'aquests sorprenents horaris és senzilla: és l'única manera de mantenir viva la concessió que es va donar en el seu dia i evitar que caigui en mans d'una altra empresa.  Coses de la burocràcia...

Blog Widget by LinkWithin