Vida quotidiana

El blog de David Rodríguez (aka Retalls de la vida quotidiana d'un barceloní)


Aquest vespre tinc un sopar Facebook amb els companys de l'escola, alguns dels quals no els veig des de fa gairebé un quart de segle. De fet, d'algun d'ells encara recordo el dia en què, ja canviat d'escola, els vaig veure participant com a convidats al Filiprim. 

Anar-se retrobant, ni que sigui virtualment, amb companys de la infantesa et fa inevitablement activar el rewind i recordar algunes coses, com l'inevitable soroll del ciclostil situat a un espai adjacent a les aules. 

En una època en què les fotocopiadores encara eren un objecte poc habitual, tota escola amb cara ulls tenia un  aparell de ciclostil, o, estrictament parlant, un aparell per fer mimeos, per poder fer còpies massives de llistes d'apunts, exercicis, exàmens o comunicacions als pares. El procés de ciclostilat no era fàcil, ja que calia introduir la informació en un paper especial, que servia com a master. Aquest paper es podia mecanografiar, o calia utilitzar una espècie de bolígraf.

El ciclostil també va tenir altres usos no estrictament educatius, ja que era una manera relativament ràpida de fer octavetes, pasquins i altre material que no podia passar per les imprentes tradicionals. De fet, una de les relativament escasses referències que es troben a la xarxa sobre tal enginy es deuen al President Montilla, o més concretament al seu web:

Va ser una època de llibres portats de França, reunions fins a altes hores de la nit, d'octavetes, de la ciclostil... En aquells anys érem molt pocs els que ens atrevíem a manifestar-nos al carrer. A Cornellà, gairebé mai arribàvem al centenar, excepte per les vagues generals del Baix Llobregat, que també em van tocar viure. Era la dictadura i les manifestacions estaven prohibides i organitzar-les era tot un risc. Tot i això, sortíem a cridar a favor de la llibertat, la democràcia i els drets nacionals i socials.

L'abaratiment de les fotocopiadores, va condemnar irremisiblement els ciclostils, els quals van desaparéixer ràpidament d'escoles i universitats. L'únic record que ens queda és el mot mimeo que a l'hora d'escriure un article científic cal posar quan es tracta d'una referència a un article encara no publicat.

26/02/2009

Captar la idea

Font: El País

Sembla que els de la Volkswagen han captat la idea molt bé. Catalunya pot ser un bon negoci si s'orienta bé el producte. I ara el que ven per aquestes latituds és el cotxe...oficial. El proper pas que jo prooposaria és dotar a Martorell d'una línia per construir Audis, a l'estil de la mítica Zil

P.S: Volvograd  a més de ser el nom amb que molts occidentals coneixem actualment l'heroica Stalingrad, era també la denominació popular del complex proper a Berlin Est (concretament a Waldsiedlung)  on vivien els jerarques de l'Alemanya Popular. Ja us podeu imaginar d'on li venia el nom...

Segons informa la web de la UPF, l'anomenat projecte "UPF Alumni" compta ja amb 500 persones inscrites. "UPF Alumni" té com a objectiu es crear una xarxa d'interconnexió entre les persones que hagin tingut un vincle amb la comunitat universitària de la UPF.


Tot això seria una tasca molt encomiable si no fos perquè des de fa quinze anys existeix una associació d'antics alumnes a la universitat, amb la qual no només no s'ha comptat, sinó que s'ha marginat completament. I tot això malgrat la bona disposicó a cooperar i cercar sinèrgies o el fet de què cada any l'AAAUPF hagi fet aportacions monetàries per a l'increment del fons de la Biblioteca de la UPF.

L'argument de l'equip que mana a la universitat és que la universitat està en el seu dret de dur una política d'alumni, agradi o no agradi. Podria semblar correcte, però  s'obliden d'algunes coses:

1.- Els alumni no són membres de la comunitat universitària, però sí un grup d'interès al qual li interessa que la universitat marxi bé. Per aquest motiu la LUC preveu que un exalumne ocupi un lloc al Consell Social de la Universitat, de la mateixa manera que preveu que les organitzacions patronals o els sindicats tinguin veu pròpia. No només és la universitat qui té alguna cosa a dir sobre els alumni, sinó els alumni els qui tenen quelcom a dir sobre la universitat.

2.- Encara amb més raó els alumni són un grup d'interès en qualsevol plantejament que es faci relatiu a aquest col·lectiu, i per tant tenen el dret a poder participar en totes aquelles decisions que afecten a la universitat, de la mateixa manera que les decisions que afecten a la comunitat universitària es prenen de manera col·legiada en òrgans on hi ha estudiants, PAS i PDI. Actualment el programa alumni és gestionat per la Fundació UPF, òrgan on els alumni no hi tenen cap tipus de representació.

3.- Els Estatuts de 1993 instaven a la universitat a promoure una associació d'antics alumnes oberta a tothom, i per descomptat regida per principis democràtics. Aquest mandat va cristalitzar l'any 1995 en la constitució de l'AAAUPF, la qual va signar poc temps després un conveni amb la universitat, encara vigent.

4.- Malgrat el suposat interès estratègic, l''"UPF Alumni" no ha passat pel Consell de Govern de la Universitat, ni em consta que hagi passat pel Consell Social, els dos òrgans que sobre el paper fixen l'estratègia de la universitat.

5.- A data d'avui, els estatuts de la universitat diuen això referent als alumni:

Article 79 Associació d'Antics Alumnes
79.1. Per tal de mantenir la vinculació entre la Universitat i els seus titulats, la Universitat propicia l'actuació de l'Associació d'Antics Alumnes, que actua com a òrgan de relació de la Universitat amb aquest col·lectiu i articula la seva participació en la vida de la Universitat. 
79.2. També pot promoure altres àmbits de relació amb persones o entitats amb especial vinculació amb la Universitat.
79.3. Si escau, el rector o rectora pot crear, d'acord amb el Consell Social, un consell format per aquestes persones i entitats com a òrgan de participació conjunta d'aquests col·lectius en la vida de la Universitat
6.- En un context de crisi econòmica aguda i de restricció pressupostària, potser fóra bo que s'expliqués per què es crea una nova estructura, quan ja hi ha un òrgan de relació amb els alumni operant, que aquest any s'endurà prop de 60.000 euros de la Fundació UPF. O per què es van regalant portàtils per l'obtenció d'unes dades que hauria de tenir la universitat.

7.- Independentment de tot això,  no crec que  fer fora de males maneres a un grup de persones que durant molts anys hi han col·laborat desinteressadament sigui la millor targeta de visita d'una universitat pública, democràtica  i finançada pels contribuents, perquè la universitat pensa que no en pot treure cap profit. 

Malauradament aquesta manera de procedir ben poc democràtica i allunyada dels valors que haurien de regir una universitat pública de qualitat, va fent forat per l'absència total dels checks-and-balances.  Probablement d'aquí uns anys tothom lamentarà de què en un moment determinat unes persones dinamitessin la feina de molts anys per interessos personals o per fer callar veus que podien ser incòmodes. Del que jo em lamento és que a data d'avui ningú faci res per poder evitar aquest mobbing institucionalitzat.

P.S.: Felicitats a la Sandra López, qui aliena a tot aquest enrenou, ha tingut la sort de guanyar un portàtil.

23/02/2009

Torna el carbó



La Núria Pujolàs m'informa de què aquest cap de setmana comença la Fira del Carboneig a Cànoves. Durant més d'un mes, que es diu aviat, s'aniran succeint diverses activitats al voltant de la principal atracció: la carbonera que anirà produint carbó a partir de la fusta d'alzina. La fira es fa cada dos anys i l'organitza des de ja fa un munt d'anys (i que per molts més continuï) l'Associació Cultural El Sui.

En una època farcida de fires clòniques (començant pels mercats medievals i acabant per la periòdica fira d'antiguitats de Cardedeu), no us podeu perdre aquest aconteixement, ja que de fires com aquestes pràcticament no n'hi ha a les nostres latituds (l'altra d'aquestes característiques és  a Forellac, a les Gavarres). A més, la visita a la carbonera pot servir-vos de base per  a una excursió al castanyer de Can Cuc  (vegeu la ressenya d'en David Montilla) o si apureu una mica més, a la muntanya que dóna nom a l'associació organitzadora. Si no voleu tantes emocions, el 21 i el 22 de març hi haurà una ruta pels boscos propers on us mostraran les empremtes de l'activitat del carboneig que encara hi resten (que són unes quantes).

I ja posats... i tenint en compte l'alt nombre de blocaires de la zona (força més alt que la gent que es pot trobar a la plaça del poble un migdia), no seria hora de fer una jornada de la Canovesfera?

Ara que som en plena discussió sobre el valor de les marques, en plena confrontació entre les anomenades "marques blanques" i les tradicionals, val la pena recordar alguna marca coneguda que fa anys va passar a millor vida.

Una d'aquestes fou la llet Rania, una marca tremendament popular a la Barcelona dels seixanta i dels setanta. Com en el cas de la llet Ato, Rania va néixer al barri de Sants. Fou allà on el seu fundador, Pere Freixes, va veure negoci mentre distribuia ampolles de llet entre el veïnat. El negoci no era ni més ni menys que aprofitar el desfassament entre els terminis de cobrament(curts) i de pagament (més aviat llargs). Dit i fet, va ampliar el negoci i el local del carrer Olzinelles (on ara hi ha una Caixa Penedès) va quedar ben aviat petit.





Una de les virtuts de Freixes fou l'ús del packaging i la publicitat. L ampolla fou dissenyada pel prestigiós dissenyador André Ricard, i la publicitat fou gestionada pels millors gabinets del moment, com el de Marçal Moliné. Fou així com la marca es convertí en líder del mercat i va poder construir unes modernes instal·lacions a La Llagosta, a tocar de la C-17. Posteriorment, i davant la demanda, es va obrir una fàbrica a la província de Lleó.

El brillant funcionament de l empresa es va veure alterat per un fet insospitat. El fill del fundador era una persona inquieta i estava força conscienciat dels problemes socials. Força influenciable, va caure a mans d una de les incipients sectes, el que va provocar una autentica revolucio a l empresa. Es va intentar aplicar un nou model autogestionat, amb treballadors generosament pagats, innombrables cursets sobre realització personal i altres brillants idees.

Un parell d'anys de pseudoutopia van acabar per enfonsar l empresa. De passar a tenir beneficis el 1978, entra en fallida l any 1980. La Generalitat intervé, tenint en compe l impacte negatiu que una fallida d aquest tipus pot tenir entre els ramaders, i facilita que una agrupació de ramaders compri l'empresa.

L'invent tampoc acaba de funcionar i és llavors quan els treballadors decideixen muntar una societat anònima laboral. Sembla que les coses tornen a funcionar i s'aconsegueixen deixar enrere les pèrdues. Però la dificultat de poder gestionar una SAL fa que el gerent tiri la tovallola l'any 1985. Els treballadors no defalleixen i l'any 1986 catalanitzen la marca (que es diria Rània) i llancen una campanya publicitària, incloent un sorteig que s'anunciava a la també difunta Cadena Catalana.

L'any 1987 l'empresa entra en fallida, aquest cop definitiva. La marca desapareix de les prestatgeries, i la fàbrica fou desmantellada. Durant alguns anys la fàbrica va restar fantasmagòrica al peu de la carretera, fins que temps després fou enderrocada.

La curiositat: l'únic supervivent de l'empresa Rania ha estat el batut de cacau Okey, comercialitzat per primer cop l'any 1982 i que fou adquirit per Nutrexpa.

De Vida quotidiana

El Bicing va camí d'esdevenir el hit parade de les queixes al Síndic de Greuges de la ciutat de Barcelona. Segons informa avui El Periódico, una part important de les queixes relacionades amb el transport (63 en total), es refereixen a aquest "magnífic" servei municipal. A més de les queixes pel mal funcionament destaca, sobretot, la indefensió del client/usuari davant d'un suposat servei d'atenció al client que, fidel a d'altres organismes municipals, o no respon o ho fa amb respostes estandaritzades. Un parell de cartes al director relacionades amb el Bicing complementen aquesta informació.

Parlant de la Síndica... Tot i que fa tres mesos que vaig enviar una queixa referida al Bicing encara espero alguna resposta.... Potser que s'ho facin mirar.

De Vida quotidiana

Avui ha aparegut una informació a El Periódico on es comparaven els preus de l'AVE amb els del TGV, a partir de la constatació de què és molt difícil viatjar a Madrid per sota de 60 euros el trajecte, mentre que és relativament fàcil fer-ho de París a Marsella per sota de 20 euros, tot i que la distància a recórrer és fins i tot superior.

Aquest tema ja el vaig comentar un any enrere: cap de les xarxes d'alta velocitat comparables tenia uns preus tan elevats com l'AVE. A més, en el cas del tren, no existeixen alternatives low-cost a l'AVE, com sí existeixen en altres xarxes. El que acaba donant situacions aparentment paradoxals, com la que els passatgers que volen viatjar a baix preu ho facin en avió en comptes del tren.

Les solucions a aquesta situació existeixen. D'entrada, adoptar una política de preus similar a la que ofereixen les aerolínees, mestres en el que s'anomena yield management. I la segona, considerar la possibilitat d'introduir un parell de trens diaris de velocitat raonablement alta però a preus ajustats, adequats per a persones que vulguin sacrificar temps a canvi d'un preu molt més competitiu.

Fa un parell d'anys vaig comentar que no em semblava bé que els contribuents no tinguéssim cap tipus de potestat a l'hora de decidir on volíem que es destinés el nostre 0,52% de l'IRPF. Vaig proposar que, ara que la tecnologia ho permet fer a un cost més que raonable, fóssim els contribuents els qui decidíssim a quines entitats volíem que anessin els nostres diners.


En Carles Campuzano, diputat al Congrés i que durant molts anys ha treballat colze a colze amb les entitats del tercer sector, té una opinió semblant sobre aquest assumpte. Avui precisament ho comenta al seu bloc, quan per enèssima vegada, el Ministeri d'Afers Socials reparteix els diners d'una manera arbitrària, excloent per exemple, aquelles entitats d'àmbit infraestatal. Considera que és escandalós. 

I jo li dono la raó. Amb aquest sistema de repartir els diners el que es promou és el lobbisme i la creació d'estructures inútils (per exemple, crear una estructura estatal per poder optar a la repartidora quan potser és totalment innecessària).

Però potser no ho hauria de dir jo, sinó que ho haurien de fer les entitats del tercer sector que operen a Catalunya i que estan discriminades en aquest repartiment de diners, que no es correspòn amb les preferències dels contribuents.   Per què no signen cap manifest o es mobilitzen? O és que només ens mobilitzem davant de conflictes llunyans? 


Avui és un gran dia pel rector José Juan Moreso. La junta electoral oficialitzarà la seva reelecció com a rector. Aquesta vegada no caldran eleccions, ja que no s'ha presentat cap candidat alternatiu, tot i que em consta que ganes no en faltaven entre alguns col·lectius, descontents amb l'incompliment d'algunes de les promeses que havia fet a les anteriors eleccions (podeu consultar aquí el seu programa de govern). Però les dificultats perquè una candidatura alternativa acabi guanyant unes eleccions quan l'oponent és qui governa, unit a la manca d'incentius de sortir de la zona de comfort han fet que ningú donés un pas al front. I així, per exemple, el blog electoral que el candidat oficialista ja tenia preparat a l'adreça upfuniversitat.blogspot.com fou esborrat dies enrere del servidor, tot i que som a temps d'oferir-vos una captura de pantalla de com era.

Però també és el dia en què tindrà el goig d'inaugurar, sota la presidència del President Montilla i de l'alcalde Hereu, el Campus de Ca l'Aranyó, especialitzat en les TIC. Això sí, amb el permís d'estudiants i de PAS, paradoxalment els col·lectius que el van fer guanyar les passades eleccions. De moment ja s'ha produït una cosa inèdita en aquesta ja no tan jove universitat: per primer cop se sol·licita als cossos policials el desallotjament del campus davant d'una protesta. Ho hauria fet el Rector si s'hagués presentat algun candidat alternatiu i estiguéssim en plena campanya electoral? 



Ja se sap que una cosa són els discursos i el totxo, i l'altra les petites coses. Així, a data d'avui encara no es pot accedir al campus virtual de la universitat (denominat oficialment Campus Global, popularment Campus Fatal) amb el navegador Google Chrome. Si s'intenta accedir amb aquest navegador una pantalla emergent convida a l'usuari a actualitzar el seu navegador. Potser els qui s'haurien d'actualitzar són els serveis informàtics d'aquesta docta casa...



Anys enrere va entrar la moda de la democràcia participativa a nivell municipal. Així es convidava al ciutadà a decidir partides dels pressupostos (com el cas de Rubí), donar la seva opinió sobre el PAM de Barcelona o sobre com ha de ser la Diagonal del futur. A nivell català també es va fer un invent similar amb el Bus de l'Estatut.Però es tracta d'això, d'una moda. Generalment les decisions solen estar dades i beneïdes quan s'obre el procés de debat ciutadà. Es tracta doncs d'un paripè per justificar que s'escolta al ciutadà, quan a la pràctica s'està fent tot el contrari. 


Una cosa similar passa amb les bústies d'atenció ciutadana, un instrument que sobre el paper hauria de servir perquè l'Ajuntament detectés possibles punts de millora.  Aquí en teniu un exemple.

Cas: la cruilla de la calçada central Gran Via amb els carrers de Rocafort i de Viladomat és una de les poques d'aquest eix viari on es permet el gir a la dreta. Per poder realitzar el gir, els automòbils han de travessar el carril bus existent, entrant-hi pocs metres abans d'arribar a la cruïlla.

Sobre el paper, el tram destinat a poder fer la maniobra, uns 30 metres, és suficient tenint en compte que la velocitat màxima de la via és de 50 km/h. No obstant, els tècnics de mobilitat no van preveure que una part del tram destinat a fer la maniobra coincideix amb la parada d'autobús, el que deixa a tot estirar una quinzena de metres per poder fer el gir, i això suposant que l'autobús estigui aturat.



La parada d'autobús serveix a cinc línies durant el dia (9, 50, 56, L94 i L95) i de set en horari nocturn (N1,N2,N13,N14,N15,N16,N17). Cal tenir en compte que les línies 9 i 56 estan servides per autobusos articulats, i que la freqüència de pas és força alta a tres de les línies (6 minuts a la línia 9,  8 minuts a la línia 56 i 10 minuts a la línia 50). Per tant, la probabilitat de trobar-se un autobus a la parada és força elevada, com ho proven les fotografies que vaig poder fer en tan sols un interval de cinc minuts un divendres a la tarda.

Per tant,  el conductor que vulgui fer el gir en aquestes cruïlles i es trobi un autobús (o més, ja que també és probable que coincideixin dos, o fins i tot tres autobusos alhora), o bé haurà de posar-se darrera d'ells envaint el carril bus (cosa no permesa), o bé haurà d'intentar passar-los i resar que no arrenquin en aquell moment. Perquè si l'autobús arrenca l'automobilista es queda sense espai material per fer el gir. I si hi ha més d'un autobús serà molt difícil que vegi si l'autobús de davant té intenció d'arrencar o no.

Resposta de l'Ajuntament:  enviada aquesta comunicació a l'ajuntament un divendres a darrera hora de la nit, obtinc una resposta del negociat corresponent el dilluns següent a les 8.50h del matí. 

Benvolgut Sr. Rodríguez,

Ens dirigim a vostè en relació a la comunicació rebuda, I07556900Z-01, on es demana facilitar el gir a la dreta a les cruïlles que forma l'avinguda de la Gran Via CC CC amb el carrer de Rocafort i el carrer de Viladomat.

En primer lloc, volem agrair-li que ens hagi fet arribar les seves observacions. La participació dels ciutadans és molt important per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat.

Pel que fa al seu suggeriment, li informem que el gir a la dreta des de la calçada central de la Gran Via s'ha de realitzar des del primer carril de circulació, malgrat que aquest sigui un carril bus-taxi. Si s'hi fixa en la senyalització horitzontal, observarà que, abans d'arribar a la cruïlla, la línia que marca el carril bus-taxi és discontinua i les fletxes d'aquest carril et permeten continuar recta o girar a la dreta, en canvi, les fletxes del carril contigu només et permeten continuar recta per la Gran Via CC CC.

Restem a la seva disposició per a futures comunicacions i aprofitem l'ocasió per enviar-li una cordial salutació.

Cordialment,
Prevenció, Seguretat i Mobilitat
Ajuntament de Barcelona
Meravellós. En 50 minuts 1) han reenviat el correu a la bústia corresponent; 2) el funcionari s'han pogut llegir uns quants correus electrònics, 3) s'han estudiat el meu cas, buscant la informació oportuna, i 4) han redactat la resposta. Un dilluns al matí! Qui deia que els funcionaris eren poc productius?

Enviada de nou una carta aquest cop a la bústia de l'Excelentíssim Sr. Alcalde, aquesta és la resposta, ja més reposada:

Benvolgut Sr. Rodríguez,

Per indicació de l alcalde, ens posem en contacte amb vostè arran del correu electrònic que li va adreçar el passat 2 de febrer.

Revisats els antecedents que indica pel que fa a la seva proposta sobre la mobilitat a la Gran Via, considerem que la resposta donada per part dels responsables és motivada i completa. Tot i així, els hem traslladat els seus comentaris.

Convido als lectors que donin una ullada a les fotos adjuntes i que jutgin per ells mateixos si la solució actual és la satisfactòria...





Vaig conèixer al Jean Martin a meitat de 1995. Amb ell vaig compartir any i mig llarg de doctorat. Era un noi alt i espigat, i que es caracteritzava per demanar gots de llet sola després d'un sopar de classe, o per anar amb pantalons i samarreta en ple hivern mentre nevava a Bellaterra. Coses de guiris, poc habituals a la Barcelona de mitjans dels noranta, però que ara no ens sorprendrien. Al programa de doctorat va ser el nostre delegat fins que a principis de 1997 va dedidir canviar d'aires i marxar a treballar als Estats Units.

Gràcies a ell vaig aprendre un munt de coses sobre Québec, un indret que encara no coneixia. Eren els temps del segon referèndum sobre la secessió de la província canadenca, que els sobiranistes perderen per un ajustadíssim marge, per gran decepció del Jean Martin.

Tot i que vam intercanviar regularment correus electrònics després de la seva marxa, successius canvis de correu electrònic van fer-nos perdre la pista. Coses del Facebook, vaig retrobar-lo l'any passat. Em va comentar que, després d'una dècada treballant en finances volia fer quelcom diferent i volia dedicar-se a la música. Em va sorprendre al principi, però posteriorment no li vaig donar més importància. El que preparava veritablement era el salt a la política, concretament al Parti Québécois.

En Jean Martin va guanyar fa un parell de mesos la seva acta de diputat a l'Assemblea Nacional Quebequesa, per la circumscripció de Nicolet-Yamaska, al centre de la província. Per aquelles latituds, els diputats s'escullen en districtes uninominals, i precisament aquesta circumscripció fou una de les més disputades. De fet, la victòria fou tan ajustada que es va decidir per només 125 vots. Felicitats! A l'Assemblea tindrà força feina, ja que li han encarregat dur el seguiment dels temes econòmics des de l'oposició. 

08/02/2009

Muñoz Ramonet

Font: La Vanguardia, dimarts 9/6/1981

"Despues de Dios, los hermanos Muñoz". D'aquesta manera es feia palès l'enorme poder que havien agafat els germans Muñoz Ramonet a la Barcelona de la postguerra.  Entre altres negocis van tenir a les seves mans els populars magatzems El Aguila, situats a la Plaça Universitat i que van ser víctimes d'un aparatós incendi el juny de 1981. No destacaven precisament per allò que actualment avui es diu responsabilitat social corporativa, sinó per tot el contrari: van ser els reis del chanchullo.

Julio Muñoz Ramonet va acabar els seus dies a Suïssa, més concretament al cantó dels Grisons. Tot i que alguns dels seus negocis havien acabat molt malament, mantenia encara un envejable patrimoni, entre el que destacava un palauet al carrer Muntaner farcit d'obres d'art, una col·lecció de miniatures, i la fàbrica de Can Batlló.  A la seva mort va deixar el palauet i les miniatures a la ciutat de Barcelona, tot i que una rocambolesca història ha fet que l'Ajuntament no hagi pogut encara disposar d'aquests béns després de divuit anys.  Sembla però que l'afer ja no té més recorregut judicial i que en breu la corporació municipal podrà disposar dels béns (o del que queda dels béns), sota l'aixopluc d'una fundació que porta el seu nom.

Si voleu saber-ne més del personatge, us recomano la lectura d'un llibre que anys enrere publicà l'industrial Xavier Muñoz (sense relació amb l'interessat) anomenat "Societat Il·limitada".

La curiositat: Julio Muñoz Ramonet va viure uns anys al Palau Robert, actualment seu del Departament d'Innovació, Universitats i Recerca

Havia vist tota mena de cursos. Però quan avui he obert la newsletter setmanal de les activitats de Casa Asia, m'he trobat amb aquest curs, quan menys original: un curs per fer un viatge. Sospito que això deu ser idea de japonesos...


Com que la crisi apreta, i la cotització del ien no és tan favorable com temps enrere, us passo un parell d'alternatives low-cost a aquest curs. La primera és l'especial que Nautilia li va dedicar al Japó. Si voleu anar en tren, us recomano que llegiu l'entrada que vaig publicar a l'agost del 2007 sobre el tema. I si el que voleu veure és un web sobre Japó i el seu món des dels ulls d'un occidental, no us perdeu Kirai.



Segons anuncia La Vanguardia, en el nou reglament de sol·licitants d'habitatges de protecció oficial s'ha eliminat la restricció referida a l'empadronament. Fins a data d'avui calia acreditar un mínim de dos anys de residència a Barcelona per poder optar a un pis de lloguer, i un mínim de cinc anys per a optar a un pis de compra. Alberto Fernández Díaz s'ha mostrat contrari a la mesura i ha proposat que el límit s'amplïi fins als 10 anys, per tal d'evitar que nouvinguts sense cap tipus d'arrelament a la ciutat acabin fruint d'uns equipaments molt necessitats.

Personalment estic d'acord amb totes dues visions. Per una banda, és lògic que davant d'uns recursos escassos es prioritzi, i què l'arrelament a la zona sigui un factor a tenir en compte. No es tracta ni de racisme ni de xenofòbia, sinó precisament del millor antídot contra ambdues. Perquè donant màniga ampla ens podríem trobar amb situacions com un bloc d'habitatges de lloguer protegit a la Barceloneta adjudicat íntegrament a estudiants d'Erasmus, expulsant de facto als fills d'un barri que ja surt massa als diaris pels continus casos de mobbing immobiliari.

Però per altra banda, els requisits d'acreditació d'un cert arrelament han de ser raonables. I aquí és on no s'entén com un barceloní de tota la vida pot perdre tot dret a optar a un habitatge protegit per haver fet els deures i haver-se empadronat a Hospitalet o Cornellà, on ha trobat un pis amb un preu mínimament raonable,en comptes de continuar figurant al domicili dels seus pares. O com tampoc s'entén que tant es parli de l'àrea metropolitana però que a l'hora de la veritat es gestionin els serveis com veritables regnes de Taifes, tenint en compte que en molts casos bona part dels recursos els aporten administracions supramunicipals.
Per si algú li interessa, la meva proposta (el "Pla Quotidianitats") seria la següent:
1.- D'entrada, i per definició, limitar l'habitatge social al lloguer. No té sentit que ens lamentem públicament de l'escassetat d'habitatge de lloguer i que els poders públics repliquin el que passa al mercat.
2.- Establir uns criteris d'arrelament mínims, basats en el nombre total d'anys empadronat en algun municipi de l'àrea metropolitana.
3.- Determinar el preu del lloguer en funció de la renda del sol·licitant, a partir de la seva declaració de la renda: qui més ingressa, més paga de lloguer.
4.- Eliminar criteris excloents basats en l'edat del sol·licitant. La necessitat d'un habitatge protegit no depèn de l'edat, sinó de la renda. I aquesta darrera no està demostrat que depengui de l'edat.
5.- Excloure dels habitatges protegits el lloguer/venda dels aparcaments, que haurien de ser venuts/llogats a preus de mercat.

02/02/2009

Antic, no vell




Els passatgers de la Renfe són usuaris a prova de bombes... però encara no havien tingut el gust de presenciar l'incendi del tren en el que viatjaven.  Aquesta ha estat l'anècdota d'avui a la línia de Vilanova, que afortunadament no ha anat a més, llevat de l'espectacularitat que sempre provoquen les flames.

Arran de l'incident ha saltat la polèmica: el tren sinistrat tenia vint-i-set anys d'antiguitat. De fet, la unitat sinistrada és una de les Mitsubishi que van revolucionar la Renfe... dels setanta. La temptació seria parlar d'un tren vell, però cal tenir en compte dues coses: 1) la vida útil dels trens sol ser d'uns quaranta anys; i 2) aquest material ha demostrat ser d'altíssima qualitat, tot i que en el cas de les unitats no reformades, el comfort per a l'usuari quedi a anys llum del material actual .


De fet, algunes unitats del model, més antic, en què es va basar la sèrie del tren sinistrat encara continuaven funcionant al Japó fa un parell d'estius. Si al Japó li funcionen perfectament, per què nosaltres hem de ser els més moderns de tots i demanar que els nostres trens no tinguin més de 10 anys d'antiguitat?




La curiositat: una bona part trens similars al sinistrat van ser venuts a Xile temps enrere. Alguna d'aquestes vendes, per cer, no va estar exempta de polèmica, ja que la qualitat dels arranjaments no justificava el preu pagat, el que va generar un important escàndol.


Divendres passat es produïa una notícia prou rellevant: un grup d'inversors catalans, ajudats per l'Institut Català de Finances, adquirien Spanair a SAS, amb l'objectiu de rellançar-la. Malgrat les incerteses econòmiques globals i l'enorme competitivitat del sector, crec que ha estat una bona decisió.

Massa sovint hem escoltat a la societat civil catalana lamentar-se de què l'aeroport de Barcelona està incomunicat de la resta del món (entenent el món allà on es fan negocis), mentre s'omplen les terminals de vols de turisme d'espardenya i comiat de soltera, però sense aportar projectes alternatius. Aquesta reflexió la va fer temps enrere en Joan Gaspart, una de les ànimes d'aquest projecte, quan davant de l'abandonament de rutes dut a terme per Iberia, va dir en petit comitè que potser la solució passava per comprar-la en comptes de lamentar-se.

L'operació Spanair és una oportunitat per a Barcelona. Spanair és la pota d'Star Alliance al sud d'Europa. Si bé tenir una aerolínia com aquesta en absolut garantirà tenir una aerolínia de bandera capaç d'arribar a tot al món en Airbus 380 (cosa actualment reservada a mitja dotzena d'aerolínies), sí que pot permetre tenir un petit nombre de vols transoceànics i, sobretot, connexions amb rutes transoceàniques d'Star Alliance (essencialment Lufthansa).

Tot i els riscos, benvinguda sigui l'operació. I esperem que iniciatives com aquesta també es donin en el camp de la telefonia mòbil, per citar un altre exemple on hi ha molta cosa per fer. 

Post scriptum: En quant als sindicats... fent el ridícul, com de costum. Es veu que s'estimen més que Spanair acabi desapareixent, amb el consegüent nombre de nous inscrits a ca l'Inem, que no pas que es mantingui com a companyia, encara que el preu que s'hagi de pagar sigui un trasllat de la seu.

Blog Widget by LinkWithin