Va ser una època de llibres portats de França, reunions fins a altes hores de la nit, d'octavetes, de la ciclostil... En aquells anys érem molt pocs els que ens atrevíem a manifestar-nos al carrer. A Cornellà, gairebé mai arribàvem al centenar, excepte per les vagues generals del Baix Llobregat, que també em van tocar viure. Era la dictadura i les manifestacions estaven prohibides i organitzar-les era tot un risc. Tot i això, sortíem a cridar a favor de la llibertat, la democràcia i els drets nacionals i socials.
Segons informa la web de la UPF, l'anomenat projecte "UPF Alumni" compta ja amb 500 persones inscrites. "UPF Alumni" té com a objectiu es crear una xarxa d'interconnexió entre les persones que hagin tingut un vincle amb la comunitat universitària de la UPF.
Article 79 Associació d'Antics Alumnes79.1. Per tal de mantenir la vinculació entre la Universitat i els seus titulats, la Universitat propicia l'actuació de l'Associació d'Antics Alumnes, que actua com a òrgan de relació de la Universitat amb aquest col·lectiu i articula la seva participació en la vida de la Universitat.79.2. També pot promoure altres àmbits de relació amb persones o entitats amb especial vinculació amb la Universitat.79.3. Si escau, el rector o rectora pot crear, d'acord amb el Consell Social, un consell format per aquestes persones i entitats com a òrgan de participació conjunta d'aquests col·lectius en la vida de la Universitat
Ara que som en plena discussió sobre el valor de les marques, en plena confrontació entre les anomenades "marques blanques" i les tradicionals, val la pena recordar alguna marca coneguda que fa anys va passar a millor vida.
Una d'aquestes fou la llet Rania, una marca tremendament popular a la Barcelona dels seixanta i dels setanta. Com en el cas de la llet Ato, Rania va néixer al barri de Sants. Fou allà on el seu fundador, Pere Freixes, va veure negoci mentre distribuia ampolles de llet entre el veïnat. El negoci no era ni més ni menys que aprofitar el desfassament entre els terminis de cobrament(curts) i de pagament (més aviat llargs). Dit i fet, va ampliar el negoci i el local del carrer Olzinelles (on ara hi ha una Caixa Penedès) va quedar ben aviat petit.
El brillant funcionament de l empresa es va veure alterat per un fet insospitat. El fill del fundador era una persona inquieta i estava força conscienciat dels problemes socials. Força influenciable, va caure a mans d una de les incipients sectes, el que va provocar una autentica revolucio a l empresa. Es va intentar aplicar un nou model autogestionat, amb treballadors generosament pagats, innombrables cursets sobre realització personal i altres brillants idees.
Un parell d'anys de pseudoutopia van acabar per enfonsar l empresa. De passar a tenir beneficis el 1978, entra en fallida l any 1980. La Generalitat intervé, tenint en compe l impacte negatiu que una fallida d aquest tipus pot tenir entre els ramaders, i facilita que una agrupació de ramaders compri l'empresa.
L'invent tampoc acaba de funcionar i és llavors quan els treballadors decideixen muntar una societat anònima laboral. Sembla que les coses tornen a funcionar i s'aconsegueixen deixar enrere les pèrdues. Però la dificultat de poder gestionar una SAL fa que el gerent tiri la tovallola l'any 1985. Els treballadors no defalleixen i l'any 1986 catalanitzen la marca (que es diria Rània) i llancen una campanya publicitària, incloent un sorteig que s'anunciava a la també difunta Cadena Catalana.
L'any 1987 l'empresa entra en fallida, aquest cop definitiva. La marca desapareix de les prestatgeries, i la fàbrica fou desmantellada. Durant alguns anys la fàbrica va restar fantasmagòrica al peu de la carretera, fins que temps després fou enderrocada.
| De Vida quotidiana |
| De Vida quotidiana |
Fa un parell d'anys vaig comentar que no em semblava bé que els contribuents no tinguéssim cap tipus de potestat a l'hora de decidir on volíem que es destinés el nostre 0,52% de l'IRPF. Vaig proposar que, ara que la tecnologia ho permet fer a un cost més que raonable, fóssim els contribuents els qui decidíssim a quines entitats volíem que anessin els nostres diners.

Anys enrere va entrar la moda de la democràcia participativa a nivell municipal. Així es convidava al ciutadà a decidir partides dels pressupostos (com el cas de Rubí), donar la seva opinió sobre el PAM de Barcelona o sobre com ha de ser la Diagonal del futur. A nivell català també es va fer un invent similar amb el Bus de l'Estatut.Però es tracta d'això, d'una moda. Generalment les decisions solen estar dades i beneïdes quan s'obre el procés de debat ciutadà. Es tracta doncs d'un paripè per justificar que s'escolta al ciutadà, quan a la pràctica s'està fent tot el contrari.
Benvolgut Sr. Rodríguez,
Ens dirigim a vostè en relació a la comunicació rebuda, I07556900Z-01, on es demana facilitar el gir a la dreta a les cruïlles que forma l'avinguda de la Gran Via CC CC amb el carrer de Rocafort i el carrer de Viladomat.
En primer lloc, volem agrair-li que ens hagi fet arribar les seves observacions. La participació dels ciutadans és molt important per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat.
Pel que fa al seu suggeriment, li informem que el gir a la dreta des de la calçada central de la Gran Via s'ha de realitzar des del primer carril de circulació, malgrat que aquest sigui un carril bus-taxi. Si s'hi fixa en la senyalització horitzontal, observarà que, abans d'arribar a la cruïlla, la línia que marca el carril bus-taxi és discontinua i les fletxes d'aquest carril et permeten continuar recta o girar a la dreta, en canvi, les fletxes del carril contigu només et permeten continuar recta per la Gran Via CC CC.
Restem a la seva disposició per a futures comunicacions i aprofitem l'ocasió per enviar-li una cordial salutació.
Cordialment,
Prevenció, Seguretat i Mobilitat
Ajuntament de Barcelona
Benvolgut Sr. Rodríguez,
Per indicació de l alcalde, ens posem en contacte amb vostè arran del correu electrònic que li va adreçar el passat 2 de febrer.
Revisats els antecedents que indica pel que fa a la seva proposta sobre la mobilitat a la Gran Via, considerem que la resposta donada per part dels responsables és motivada i completa. Tot i així, els hem traslladat els seus comentaris.
Vaig conèixer al Jean Martin a meitat de 1995. Amb ell vaig compartir any i mig llarg de doctorat. Era un noi alt i espigat, i que es caracteritzava per demanar gots de llet sola després d'un sopar de classe, o per anar amb pantalons i samarreta en ple hivern mentre nevava a Bellaterra. Coses de guiris, poc habituals a la Barcelona de mitjans dels noranta, però que ara no ens sorprendrien. Al programa de doctorat va ser el nostre delegat fins que a principis de 1997 va dedidir canviar d'aires i marxar a treballar als Estats Units.
Gràcies a ell vaig aprendre un munt de coses sobre Québec, un indret que encara no coneixia. Eren els temps del segon referèndum sobre la secessió de la província canadenca, que els sobiranistes perderen per un ajustadíssim marge, per gran decepció del Jean Martin.
Tot i que vam intercanviar regularment correus electrònics després de la seva marxa, successius canvis de correu electrònic van fer-nos perdre la pista. Coses del Facebook, vaig retrobar-lo l'any passat. Em va comentar que, després d'una dècada treballant en finances volia fer quelcom diferent i volia dedicar-se a la música. Em va sorprendre al principi, però posteriorment no li vaig donar més importància. El que preparava veritablement era el salt a la política, concretament al Parti Québécois.
En Jean Martin va guanyar fa un parell de mesos la seva acta de diputat a l'Assemblea Nacional Quebequesa, per la circumscripció de Nicolet-Yamaska, al centre de la província. Per aquelles latituds, els diputats s'escullen en districtes uninominals, i precisament aquesta circumscripció fou una de les més disputades. De fet, la victòria fou tan ajustada que es va decidir per només 125 vots. Felicitats! A l'Assemblea tindrà força feina, ja que li han encarregat dur el seguiment dels temes econòmics des de l'oposició.
Havia vist tota mena de cursos. Però quan avui he obert la newsletter setmanal de les activitats de Casa Asia, m'he trobat amb aquest curs, quan menys original: un curs per fer un viatge. Sospito que això deu ser idea de japonesos...
Personalment estic d'acord amb totes dues visions. Per una banda, és lògic que davant d'uns recursos escassos es prioritzi, i què l'arrelament a la zona sigui un factor a tenir en compte. No es tracta ni de racisme ni de xenofòbia, sinó precisament del millor antídot contra ambdues. Perquè donant màniga ampla ens podríem trobar amb situacions com un bloc d'habitatges de lloguer protegit a la Barceloneta adjudicat íntegrament a estudiants d'Erasmus, expulsant de facto als fills d'un barri que ja surt massa als diaris pels continus casos de mobbing immobiliari.
També llegeixo...
-
-
-
Bastant d’horaFa 7 hores
-
-
-
S’ha acabat la festaFa 1 dia
-
-
-
GhostsFa 3 dies
-
-
-
-
garlicandoilFa 1 setmana
-
#Girona10 , més que màrquetingFa 2 setmanes
-
Nueva moneda alemanaFa 2 setmanes
-
Males collites i defensa del liberalismeFa 3 setmanes
-
L’impacte real de la taxa hoteleraFa 3 setmanes
-
-
D’audiència a comunitatFa 1 mes
-
-
Canvi de direccióFa 4 mesos
-
-
Ens movemFa 6 mesos
-
Radical chicFa 7 mesos
-
-
Canvi d’adreçaFa 1 any
-
Ens traslledem!Fa 2 anys








