Vida quotidiana

El blog de David Rodríguez (aka Retalls de la vida quotidiana d'un barceloní)


Avui m'ha tocat anar a comprar un fax. No era per mi (Déu me'n guardi!), sinó pel meu pare, que es veia necessitat d'aquest enginy per indisposició definitiva de l'anterior. Té clients d'aquells que, recordant l'anècdota que temps enrere em va comentar en Miquel Saumell, volen que els envïis el bloc per fax.

Mai he sabut fer anar un fax, tot i que la meva adolescència va ser simultània a la seva generalització en oficines i despatxos, i fins i tot a les executive rooms d'hotels de negocis. Però el lloc on el fax era el rei era a les agències de viatges. Quans cops ens han ensenyat faxos d'ofertes de vols d'avió o de paquets de vacances que justament acabaven d'arribar...

Algú podria pensar que amb l'adveniment d'Internet com a canal de comunicació, els faxos començarien a ser cosa del passat, com ho van ser els teletips o el telex. Misteriosament, però, continuen sent presents, ben presents, especialment en petites empreses de sectors diguem que d'intensitat tecnològica no massa alta. Potser en comptes d'indicadors de desenvolupament de la societat de la informació basats en el percentatge de línies de banda ampla, hauríem de crear-ne un basat en el percentatge d'empreses que no fan servir el fax de manera habitual.

Fins i tot, el fax continua sent molt important a l'administració. Tant és així que si vols queixar-te al Bicing, el fax és l'opció que et donen per defecte (alternativament has de desplaçar-te a l'oficina de Portal de l'Àngel). I pel que sembla és també el sofisticat mitjà de comunicació que fa servir el Departament d'Interior per comunicar alertes metereològiques als ajuntaments, tal i com vam descobrir dies enrere.

Per cert, el fax que he comprat forma part d'un equip multifunció. No perdo l'esperança de què aquesta andròmina acabi desapareixent ben aviat...


Ho heu llegit bé. Quan jo vaig néixer (ja fa massa anys) es podia anar a 150 km/h per l'autopista, ja que en aquells moments no existien límits de velocitat.  Bé, no existien massa autopistes (la del sud arribava fins al Vendrell i la del nord fins a Mataró o  Girona),  el trànsit no era massa abundant (eren cares en comparació als preus actuals), i tampoc hi havia massa cotxes que poguessin anar a 130 o 150km/h de manera sostinguda sense que el motor acabés cremat.


Els primers límits de velocitat van arribar al maig de 1974. A l'edició de l'1 de maig de La Vanguardia (pàgina 10), es donaven unes notes aclaratòries sobre els nous límits: autopistes, 130 km/h; autovies i carreteres nacionals, 110km/h; carreteres normals, 90 km/h; vies urbanes, 60km/h. Fins llavors Espanya era un dels pocs països que no tenia límits de velocitat. La raó de l'adopció d'aquesta mesura era per motius de seguretat: el nombre de sinistres començava a ser gran. L'obligatorietat de l'ús dels cinturons de seguretat a les autopistes i vies interurbanes va arribar poc temps després.

La velocitat màxima a les autopistes fou reduïda l'octubre de 1976 fins als 100 km/h. Aquesta limitació es va defensar única i exclusivament per afavorir l'estalvi energètic, i anava en línia del que s'aplicava a països com Holanda, o Portugal. Posteriorment també es va defensar per motius de seguretat (us sona l'argument?)

No obstant això, la mesura fou molt impopular. El periodista Javier del Arco va mostrar la seva contrarietat a les pàgines de La Vanguardia el 17 d'octubre de 1976. El RACC va iniciar l'any 1978 una campanya de recollida de signatures en contra,  i diversos experts qüestionaven l'efectivitat de la mesura. De fet, la mateixa DGT va fer un estudi on s'aconsellava augmentar la velocitat màxima a les autopistes fins a 120 km/h:
Según los estudios realizados por Tráfico, el consumo de gasolina de los vehículos en autopista a 120 kilómetros por hora es sensiblemente igual al que se produce circulando a cien, y siempre muy inferior al que se precisa en carretera para rodar a dicha velocidad. Al mismo tiempo, la peligrosidad no aumenta nada al incrementar esa velocidad en veinte kilómetros por hora, por lo que la seguridad vial no se ve afectada. Si, según los estudios oficiales, la velocidad ideal de cara a la seguridad vial en las carreteras generales oscila alrededor de los noventa o cien kilómetros por hora, en autopista dicha velocidad ideal se sitúa alrededor de los 120.
Finalment, l'any 1981 es va augmentar el límit fins als 120 km/h a autopistes. I amb els 120km/h ens hem quedat fins a data d'avui, encara que els cotxes del 2009 no tinguin res a veure, ni en potència ni en mesures de seguretat.

La curiositat:  Javier del Arco va fer unes proves amb diversos vehicles representatius de l'època per tal de valorar si, efectivament, els vehicles consumien més a 120km/h que no pas a 100km/h. I aquí estan els resultats:



El cotxe ideal per anar a 80km/h i que de ben segur durà bons records a molts alts càrrecs d'Interior. Llàstima que contamini....

L'altre dia vaig iniciar un llarg post sobre els mites i realitats sobre la famosa mesura dels 80km/h. En aquest segon post parlaré del "mite dels 90 segons" i del "mite de la pedagogia"
  • Mite número 3: La reducció de la velocitat només afegeix 90 segons al desplaçament.
  • Realitat: Alguns col·lectius poden perdre entre 30 i 45 minuts al dia per la nova normativa.
Un dels arguments que utilitzen els defensors de la mesura per tal de minimitzar els costos de la mesura és la petita pèrdua de temps que aquesta mesura genera. El raonament es basa en què una reducció del 20% de la velocitat en els trams més llargs on opera la restricció suposa un increment de temps de 2 a 3 minuts. I efectivament aquesta és la realitat per a molts conductors que realitzen desplaçaments puntuals.

Però el que aquests defensors obliden és que no tothom fa servir l'autopista per anar a sopar a Sitges o per anar i tornar de la feina. Hi ha col·lectius, com els taxistes, representants comercials o professionals autònoms, que es passen bona part del dia anant amunt i avall per les carreteres de l'àrea metropolitana. Per a ells, els 2 o 3 minuts es multipliquen per 10 o per 15 al final del dia, el que pot acabar-se transformant en una pèrdua de temps d'entre 30 i 45 minuts.  I això ja no és anecdòtic, sinó que pot significar força diners al final del més (i si no són diners, és benestar).

Probablement la pèrdua de temps de mitjana serà baixa, però no per això ens podem oblidar que poden existir col·lectius que poden sortir molt afectats per una mesura com aquesta.
  • Mite número 4: La mesura de reduir la velocitat és una eina per fer pedagogia de la mobilitat sostenible.
  • Realitat: les normes absurdes acaben generant rebuig i poden acabar fent pedagogia de tot el contrari del que es pretén.
El raonament final que donen els defensors de reduir la velocitat a 80km/h és que d'aquesta manera es fa pedagogia de la mobilitat sostenible. A la vista de les reaccions, penso que han fet un mal favor a la mobilitat sostenible, causa a la que per cert un servidor s'hi adhereix. 

Si es vol fer pedagogia cal ser pragmàtic. Posar obstacles al cotxe mentre les poques línies de rodalies (construïdes gairebé totes fa segle i mig) funcionen pèssimament, no existeixen aparcaments dissuassoris a l'entrada de les ciutats,  o no es creen vials alternatius, acaba convertint-se en malestar per als ciutadans.  I aquest malestar pot acabar convertint la millor causa del món en el papu.  

26/01/2009

El vent traïdor

Valldoreix, 29 gener 2009 (4)

Déu n'hi do amb la temporadeta que duem, meteorològicament parlant. Després de la llevantada de Sant Esteve, i de la nevada de Reis, ara ens ha tocat patir un temporal de vent que malauradament s'ha cobrat set víctimes.


Feia anys que no patíem ventades d'aquestes dimensions. El darrer cop fou el 15 de novembre de 2001, un dijous, quan una forta ventada causada per una llevantada va causar forts estralls i va obligar a tancar la Universitat Autònoma arran del trencament de les claraboies de la Facultat de Ciències de la Comunicació. Tot i que aquell tancament no va afectar gaire les classes, perquè justament aquella setmana hi havia una vaga, aquell any contra la LOU.

Quatre exemples que li han passat a un familiar proper en poques setmanes:


  • Trucada a un paleta per fer unes petites obres de millora a l'exterior d'una casa. Convenen de veure's un diumenge a les 11 del matí per mostrar-li el que caldria fer i que pugui preparar un pressupost. Encara l'està esperant.
  • Un fuster ha de canviar unes portes. El fuster arriba el dilluns amb les portes. S'havia equivocat amb una d'elles i ha de tornar a fer una comanda. El divendres a darrera hora de la tarda encara no havia començat la feina.
  • Un lampista és cridat per fer una petita millora relacionada amb la instal·lació elèctrica d'una làmpada. Apareix un dimecres i a mitja feina se'n va. Davant la seva incompareixència, se'l truca el divendres. Respon que està engripat i que ja tornarà dilluns al matí.
  • Es rep una carta de l'Associació de Celíacs amb uns vals de descompte per a l'adquisició de torrons nets de glúten. El problema és que la carta es rep el 20 de gener, quatre setmanes després del Nadal.

Que tothom tregui les seves conclusions. La meva, és que no pot anar bé un país on coses tan senzilles com arreglar una làmpada o posar una porta poden acabar sent un via crucis que dura mesos. I per arreglar tot això no calen subvencions d'R+D, ni cursos de formació.

L'altre dia vaig mantenir un interessant debat amb en José Antonio Donaire arrel d'una entrada en la que defensava la política del Govern de la Generalitat en relació a la limitació de velocitat als accessos a Barcelona. En una entrada força treballada intentava justificar les raons per les quals aquesta era la mesura correcta. Després d'un comentari meu en el qual li vaig indicar alguns dubtes raonables sobre l'efectivitat i oportunitat de la mesura, va publicar una àmplia contrarrèplica. 


  • Mite número 1: la mesura dels 80 km/h redueix la contaminació.
  • Realitat: no hi ha evidències de què la mesura dels 80 km/h ceteris paribus (com dirien els economistes) hagi reduït la contaminació de manera significativa.

El mite número 1 parteix d'una evidència empírica: els nivells de contaminants a l'àrea de Barcelona estan per sobre del que seria desitjable, i que més de la meitat de la contaminació de l'àrea de Barcelona és deguda als mitjans de locomoció emprats, és a dir, automòbils, camions i autobusos. 

El problema apareix quan s'intenta vincular aquesta realitat  amb el fet de què anant a 100km/h el nivell de contaminació atmosfèrica que es genera és significativament superior que anant a 80 km/h. Fins a data d'avui no he vist cap estudi que ofereixi les emissions d'un vehicle "tipus" amb la velocitat que genera. Un segon factor distorsionador són les congestions: molt probablement siguin les congestions i no anar a 100 km/h  les qui generin un volum significatiu de contaminació.

L'evidència empírica dels efectes de mesures similars en altres ciutats tampoc és molt clara: alguns estudis apunten millores en la qualitat de l'aire, però d'altres no aprecien canvis dignes de ser esmentats. L'anàlisi a més es dificulta perquè els estudis fan referència a casos molt dispars: des d'anàlisis dels efectes de la introducció de peatges urbans (cas de Londres o d'Estocolm), fins als efectes de la introducció de limitacions de velocitat a trams concrets de carretera (el cas d'Holanda). En conclusió, tots aquests estudis ens poden donar algunes pistes, però en qualsevol cas ofereixen conclusions clares i inequívoques al voltant d'aquesta mesura.

En qualsevol cas, i després d'un any d'aplicació la principal evidència empírica prové del propi cas. I quina és aquesta evidència empírica? De moment l'únic estudi al respecte fou realitzat pel professor José María Baldasano i apuntava a una reducció mitjana d'entre un 3 i un 4% en els nivells de polució.  Però aquest estudi té un seriós defecte: no té en compte variacions de l'activitat econòmica. I aquest és une efecte a tenir molt en compte en un any en què la producció a Catalunya s'ha desplomat (ha caigut un 20% respecte del 2007), el que no només té efectes sobre sobre l'activitat industrial en sí, sino també en el trànsit de mercaderies (per terra, mar i aire). Com tampoc té en compte aquest estudi (o almenys no em consta a mi) l'impacte que ha tingut sobre el medi ambient l'obertura de la línia d'alta velocitat i el desplaçament d'una part significativa de passatgers pel pont aeri a l'alta velocitat.

  • Mite número 2: la mesura dels 80 km/h redueix la sinistrabilitat.
  • Realitat: les dades de sinistralitat viària del 2008 no permeten derivar tal conclusió.

  • Des del Servei Català del Trànsit s'ha volgut justificar la implantació indiscriminada de la velocitat màxima a 80km/h per tal de reduir la sinistrabilitat.  Però aquesta reducció de sinistrabilitat es dóna també al conjunt de Catalunya, i ja es ve donant durant els darrers anys. A la demarcació de Barcelona, en canvi, la sinistrabilitat amb resultat de mort no només no va disminuir, sinó que va augmentar (un 4,7%). De fet, el nombre de morts a les vies ràpides del Baix Llobregat on s'ha aplicat la mesura no s'ha reduït , i el nombre de ferits greus s'ha reduït a la mateixa taxa (23%) que al conjunt de Catalunya, tot i que ambdues xifres no poden considerar-se suficientment representatives pel petit nombre d'incidències ( 1 mort i 7 ferits greus).

    A més, aquest argument té difícil justificació. Si és veritat que la reducció de velocitat genera millores, per què no s'implanta a totes les carreteres i autopistes de Catalunya? I com és possible que autopistes i autovies teòricament preparades per anar a 120km/h no ofereixin prou seguretat? La veritat, jo aconsellaria als responsables d'Interior de no anar per aquest camí, ja que encara prendran mal als jutjats...

    Fins aquí la primera part d'aquesta entrada. A la segona part parlarem del "mite dels 90 segons" i del "mite de fer pedagogia".

    21/01/2009

    Bombetes de 125


    Pensava que ja no existien. Però l'altre dia mentre anava per Mariano Cubí, vaig topar-me amb un anunci on una coneguda ferreteria de la zona anunciava la venda de bombetes de 125 V. Estaran buidant el magatzem com a pas previ a la liquidació total? La veritat és que d'aquí pocs anys, aquestes bombetes seran venerables peces de museu altament cotitzades.


    19/01/2009

    El Montseny nevat




    Una de les imatges més belles de l'hivern al Vallès és poder veure el cim del Montseny cobert d'una capa de neu. Aquest any hem tingut la sort de què la nevada ha estat generosa i a més d'afectar al Turó de l'Home, ha arribat fins i tot a la zona de La Calma (a la part esquerra). Quina diferència amb la imatge del Sui de fa un parell de mesos!

    La foto fou presa el dimarts 13 al Campus de la UAB.


    Avui fa 10 anys, un radiant matí de dijous, el llavors presidente del gobierno José María Aznar va decidir que era un bon dia per anar a visitar un centre de recerca a Barcelona. El problema és que el centre de recerca, corresponent al CSIC, estava situat dins del perímetre de la Universitat Autònoma. I com era de preveure, la visita va acabar en un ball de bastons (mai millor dit), amb la policia repartint llenya a tort i dret, entre ells al responsable de protocol de la universitat. Una actuació molt criticada i que fins i tot va motivar la reprovació del TSJC.


    Després de la visita a la universitat en plan okupa (sembla que va comunicar la seva visita la Enllaçtarda abans al rector), la universitat li va comunicar que no calia que tornés, declarant-lo persona non grata, ex aquo amb la llavors delegada del govern García-Valdecasas. La declaració de persona non-grata acordada per una majoria del Claustre fou àmpliament celebrada per professorat, personal i PAS. També fou celebrada amb una important concentració a la Plaça Cívica, la més gran que es recordava en anys i que només seria superada per les mobilitzacions contra Iraq.


    Aquesta accidentada visita va tenir una altra derivada. En aquells moments s'estava treballant per construir un sincotró al campus, un projecte que pilotava el catedràtic (i anterior rector) Pasqual. Es va témer que els incidents impedissin que el projecte arribés a bon terme, i de fet el projecte va estar vetat una bona temporada. No fou fins a l'any 2002 que s'aprovà el projecte constructiu, però a condició de què no es fes al campus.

    De Vida quotidiana



    Malgrat haver-me afeccionat a les pel·lícules de Woody Allen ja fa força anys, darrerament el meu interès pel director ha anat decaient. De fet, encara no he vist la famosa "Vicky Cristina Barcelona", que tot just fa un parell de dies va rebre un Globus d'Or.

    Precisament el Globus d'Or ha tornat a reobrir una vella pol·lèmica, referida als ajuts dels que va gaudir el director (doctorat honoris causa inclòs) per poder dur a terme la pel·lícula. Des de les institucions patrocinadores (Ajuntament i Generalitat) es va plantejar com una inversió, i ara treuen pit amb els resultats de la pel·lícula, tant a nivell de taquillatge (on ha recollit la respectable xifra de 71 milions de dòlars fins a data d'avui) com pel reconeixement del públic.

    El que ja no tinc tant clar és quin és l'efecte positiu sobre la ciutat, ja que al capdavall si es tractava d'una inversió, s'espera que hi hagi hagut un rendiment tangible per aquell qui ha fet la inversió, és a dir, nosaltres. Caldrà veure quin és l'impacte que pugui haver tingut la pel·lícula en el turisme provinent dels Estats Units, per descomptat controlant altres factors (com les variacions en el tipus de canvi o les dades macroeconòmiques). Malauradament penso que aquest estudi mai veurà la llum, ja que queda millor anar dient quatre vaguetats i fent apel·lacions a possibles efectes beneficiosos, tal i com fan els defensors dels 80 km/h quan intenten justificar l'injustificable apel·lant a la reducció tal qual de la sinistralitat.

    Entrada anterior: Allenmania (juliol 2007)

    12/01/2009

    Aeroport 09



    Potser fóra bo que la ministra de Fomento (més coneguda com la " antes partía que doblá") donés una repassada un d'aquests caps de setmana d'hivern a la famosa pel·lícula Aeroport, encara que fos als crédits inicials. Potser així es podria donar una idea del que es feia a finals dels seixanta a un aeroport quan hi havia una tempesta de neu.

    La curiositat: Aeroport es va filmar a l'aeroport de Minneapolis-Saint Paul.

    11/01/2009

    Del Punt 0.1 al 2.0

    Per raons diverses he tingut durant aquests darrers mesos una mica de contacte amb El Punt, un diari poc conegut a Barcelona, però que en canvi és tota una institució a les comarques gironines. El Punt és un exemple d'un bon projecte empresarial que cobria un nínxol de mercat (la informació local) i que es va introduir en el moment adequat (ara fa trenta anys quan els mitjans de comunicació van experimentar grans canvis).


    De l'edició gironina es va passar a generar noves edicions, com la del Maresme o el Barcelonès Nord. També es va poder resucitar una revista històrica com fou Presència. I fins i tot van rescatar un edifici modernista per a nous usos, com és la Farinera Teixidor.

    No obstant això, en els darrers anys sembla que s'hagin adormit una mica, especialment pel que respecta a l'ús de les noves tecnologies. La pàgina web del diari és francament pobre i és un mer bolcat de les notícies de l'edició en paper. I el dominical Presència, un producte molt ben fet, ni tan sols té presència a la xarxa. Sembla un contrasentit que una de les publicacions que més podria beneficiar-se del periodisme 2.0 encara estigui encorada en la tecnologia 0.1...

    Des de fa un temps en Marcús i l'Oriol mantenen la pàgina El Punt Glocal, un bloc no oficial de lectors i simpatitzants del diari on plantegen propostes de millora. La proposta estrella és que finalment El Punt tingui una pàgina web amb cara i ulls com qualsevol altre diari. Però les propostes no acaben en la pàgina web i també plantegen millores a les seccions del diari "tradicional", bona part de les quals comparteixo.

    Es tracta d'una molt bona iniciativa, que a més sembla que està tenint un cert ressò en el diari. Diuen que finalment aquest any hi haurà pàgina web. A veure si és veritat. I a veure si aquesta pàgina està feta amb la mateixa mentalitat que ara fa trenta anys es va innovar traient un diari novedós.

    09/01/2009

    25%

    De Vida quotidiana

    Aquest és l'increment de preu de l'abonament anual del servei Bicing, patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona. Així, la quota anual ha passat de 24 euros a 30 euros. Si la comparació es fa amb la que hi havia abans de les eleccions del 2007 (6 euros), l'increment encara es més espectacular.

    En principi, malgrat que la taxa d'increment pugui semblar molt alta, podria tenir sentit incrementar el preu: es tracta d'un servei que ha estat en fase d'introducció durant els dos anys antereiors i la quota anual resultant no és massa elevada (2,5 euros mensuals, que equivalen a 2 viatges en transport públic si s'agafa el bitllet senzill).

    Ara bé,  té sentit que aquest increment es faci quan encara aquest servei arrastra problemes crònics de funcionament  i clares diferències en el servei? Tot i que sembla que s'estan posant les piles durant les darreres setmanes, la magnitud del nyap és prou important com per haver pogut esperar uns mesos a incrementar les tarifes.  

    A més, aquesta decisió pot  acabar sent contraproduent: a partir de l'abril començaran les renovacions dels abonats més veterans, molts dels quals, després dels dos anys  de prova i a la vista dels problemes, potser decideixen donar-se de baixa.  I de doblar els ingressos, res de res...
    Això no seria cap problema si no fos que aquest any l'Ajuntament abocarà prop de 7 milions d'euros en aquest sistema de transport, uns 7 milions que poden ser molt necessaris en altres àmbits, i que per tant cal gastar garantint la màxima efectivitat.

    I ja posats... si el Bicing és un sistema complementari al transport públic, per què els tenidors de passis mensuals o trimestrals de transport públic no gaudeixen de cap bonificació a la quota anual del Bicing? 

    07/01/2009

    El gener congelat

    Santa María de l'Estany

    Foto: Lluiscm

    Fa tot just un parell d'anys patíem un dels hiverns més càlids que es recorda, d'aquells on fins i tot un no acaba de treure els jerseis de l'armari. La situació no era exclusiva de les nostres latituds, sinó que fou una constant a tot l'hemisferi nord. Casualment per aquelles dates s'estrenava a molts països el documental de l'Al Gore alertant sobre el canvi climàtic, el que va generar un interessant debat i alguns bons propòsits.

    Aquest any estem tenint una d'aquelles temporades de fred més importants dels darrers anys, combinades amb uns quants episodis de nevades. La temptació fàcil seria afirmar que el canvi climàtic no existeix pel rigor d'aquest hivern. I de fet ja hi ha qui ho comença a fer...

    En qualsevol cas, i fora dels habituals contratemps que suposa una nevada, hem pogut gaudir aquests dies d'uns paisatges ben poc habituals. Aquest any, a més, amb la novetat que suposa veure una nevada 2.0 gràcies a serveis com El meu temps.




    Notícia apareguda al gener de 2001 a Vilaweb

    L'Ajuntament de Mollet critica la pujada de les tarifes dels peatges

    L'alcaldessa de Mollet i diputada del PSC al Parlament, Montserrat Tura, ha qualificat com un "greu error polític i un fet desafortunat" l'increment de les tarifes dels peatges aprovat pel Govern de la Generalitat.

    Tura considera que decisions d'aquest tipus demostren la necessitat d'augmentar les protestes per acabar amb els peatges, especialment el de l'A-17, situat en el terme municipal de la Llagosta. "No ens agrada mobilitzar-nos, però no se'ns deixa altre remei", ha indicat l'alcaldessa,
    recordant que durant el mes de febrer cada divendres es portarà a terme una xiulada al peatge de la Llagosta.

    "La Generalitat, en lloc de donar-nos una solució, ens aplica un increment", ha indicat Tura. L'alcaldessa ha recordat que durant el 1999 i el 2000, "curiosament dos anys electorals", no es va portar a terme cap augment de les tarifes.


    Notícia apareguda a la web d'ICV (secció Cardedeu) el gener de 2001:

    JOAN BOADA: ""EL GOVERN SE'N RIU DELS CATALANS AMB LA PUJADA DELS PEATGES DE LES AUTOPISTES""

    El portaveu parlamentari, Joan Boada, subratlla que les comarques de Girona tornen a ser les més perjudicades amb l'increment

    El portaveu d’Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) al Parlament, Joan Boada, ha afirmat avui davant la pujada de les tarifes de les autopistes catalanes –entre un 4 i un 7 per cent- que el Govern de la Generalitat “se’n riu dels catalans” i molt especialment dels ciutadans de les comarques de Girona, “que tornen a ser els més perjudicats”. 

    “El Govern català va congelar l’any passat les tarifes de les autopistes catalanes en un clar gest electoralista (el març se celebraven eleccions generals)”, ha dit Boada. Per al diputat d’IC-V aquest increment “cobreix les rebaixes de l’any passat”. 

    El dirigent ecosocialista ha subratllat que la pujada d’aquest any és “abusiva” tenint en compte que l’augment del salari interprofessional només ha estat del 2% i que l’Índex de Preus al Consum (IPC) s’ha situat en el 4%. 

    Boada s’ha mostrat especialment crític amb la pujada del peatge de Maçanet –d’un 9 per cent-, que com en altres anys pateixe l’increment més alt: “Els gironins tornen a ser els catalans que surten més malparats per una pujada brutal dels peatges”. 


    Esperem que els qui ara critiquen els increments als peatges no facin el mateix el dia que tornin a governar...

    Blog Widget by LinkWithin