És comprensible que per lluitar contra el "frau dels informes" s'acabin generant més informes? Doncs això sembla que serà el que passarà d'ara en endavant a la Generalitat. Segons s'ha anunciat, tots aquells informes de valor superior a 10.000 euros hauran de sotmetre's preceptivament a un altre...informe.
La intenció és bona, però el mecanisme és equivocat. La millor manera de certificar que un informe és útil i original és senzillament... posar-lo a disposició del públic. Els ciutadans no només tenen tot el dret del món a consultar una publicació que ha estat finançada amb els seus impostos, sinó també tenen tot el dret del món a veure a què es dediquen els seus impostos.
Doncs això que sembla tan fàcil... es produeix ben rarament.Sense anar més lluny, dies enrere els del Pati Descobert parlaven de les dificultats de poder accedir a les bases de dades dels estudis del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió). I un altre exemple personal: fa un parell de setmanes vaig enviar un informe a l'Oficina de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de l'Hospitalet per demanar poder veure l'informe sobre l'impacte econòmic que ha tingut la construcció de la Plaça Europa. Encara espero a què es dignin a respondre el correu electrònic.
Afortunadament però, cal dir que les coses estan començant a canviar. Ens queixem de les restriccions que imposa el CEO, però ara com a mínim sabem que existeixen uns estudis i enquestes que no fa massa anys només eren a l'abast del Madí de torn. Lamentem que encara no se segueixi de manera generalitzada la política "estudi pagat, estudi a la xarxa", però cada cop es més habitutal de què tot el que es produeixi aparegui a la xarxa. Però que s'hagi progressat no vol dir que ja estiguem en un nivell acceptable de transparència.
6 comentaris:
Surrealista. Es veu que no entenen que els informes no han de ser tots dolents, sinó que en pot haver que siguin totalment injustificats!
Posats a regular. Llanço una proposta:
Normalment aquestes consultores (per sort no totes) tenen una estructura vertical, de manera que la major part dels diners de l'informe se l'emporten uns quants i els informes els fan becaris mal pagats i pitjor tractats (ho dic per experiència). Per què no posar com a requisit als concursos públics el sou de cada un dels treballadors que intervindrà a l'informe? Per què els que concedeixen informes (fins i tot els que ho fan bé) no en tenen ni idea de què estan ecarregant?
En projectes d'un cert nivell (també ho dic per experiència, toni...) aquesta és una pràctica que ja es fa. La qüestió de fons compaginar discrecionalitat amb qualitat, i la solució passa en bona part per la transparència. Perquè no fer públics els informes amb una carència raonable, si cal? D'altra banda, l'entrada m¡ha fet pensar davitd en la idea del centre d'avaluació de polítiques públiques que s'havia de crear -es va crear, de fet, crec recordar- i que hauria de jugar un paper (ni l'únic ni el principal, potser, però paper en tot cas) en tot això. entre altres coses, per valorar en termes comparats si la despesa en informes que fa la generalitat és o no és exagerada, que també em sembla que forma part del joc polític sobretot de fora Catalunya estant...
Jo crec que el problema de fons és que el polític es creu que els diners que gestiona són seus i no de la comunitat.
Últim exemple: fa dies que intento obtenir la “memòria econòmica” de BAS (Barcelona Acció Solidària) i no me’n surto. Aquesta gent reacciona com si els demanés quelcom secret quan tots sabem que aquesta organització és com una mena de departament de l'Ajuntament de Barcelona.
Toni, una vegada vaig proposar que un professor universitari que volia un estudi per 8.000 euros posés sobre la taula el nom de les persones que treballarien, els seus n. de seguretat social i n. de compte, per pressupostar-lo. I la reacció va ser que llavors el preu pujaria una mica, ja que ell sempre té una retribució fixa per coordinació, venint a dir que no tenia lògica que les 4 persones que treballarien cobressin el mateix en els 2 mesos de feina.
Miquel, per sort quan els diners no els gestiona un polític sinó personal "tècnic" (gerents, etc) la situació és generalment diferent. He de parlar bé de la seva capacitat per negociar pressupostos, sovint fins i tot provocant que el cost sigui poc realista a preu de mercat. Lògicament hi ha excepcions. Per altra banda, és més fàcil comportar-se com dius en època de bonança econòmica que en època de precarietat. Si alguna cosa aprendrem d'aquesta època és que el món local (excepte Barcelona) gestiona recursos escassos. Una prova, mira quants plans de saneament municipal s'estan implementant. Moltíssims!
Ara que estan tan de moda els codis de bones pràctiques no seria mala idea fer-ne un pels informes. M'apunto a la idea del Toni. També m'apunto la idea de l'Aubachs, de publicitar els informes com a norma general, després d'un període de carència.
Sobre BAS parlarem un altre dia, un cop el segrest es resolgui. Com també parlarem de mesures d'estalvi a nivell municipal...
Andreu,
Quan dius que com a resultat d’una bona negociació a càrrec dels "tècnics" (gerents, etc.) de l’administració pública es pot arribar a provocar "que el cost sigui poc realista a preu de mercat", deixa’m discrepar amistosament amb aquesta tesi. El preu que es paga al final SEMPRE és el preu de mercat. Dit en altres paraules, el preu de mercat és el que es paga, encara que a algú li pugui semblar poc realista. Aquesta és una norma bàsica que es compleix des que el món és món. I no vull entrar a considerar si els tècnics que dius saben negociar o no en saben. Suposo que hi ha de tot com a tot arreu. La única diferència és que si jo m’equivoco en un negoci la pèrdua va a càrrec meu, i si s’equivoca el polític i el funcionari... també (la part que em toca).
Publica un comentari
Publica un comentari