Vida quotidiana

Oficialment avui és el darrer dia del que els anglosaxons han definit com a noughties, la dècada dels anys doble zero.  A diferència de les dècades anteriors, hi ha poca sensació de final d'etapa, probablement perquè (1) és la primera dècada del segle i del milenni i (2) perquè ens vam passar una bona temporada debatent si el segle i el milenni començava l'any 2000 o el 2001 (en canvi això ningú s'ho planteja amb les dècades, curiós).

M'estalvio fer la glossa de tot allò que ens ha deixat la dècada. Altres ho fan molt millor que jo tant en versió text com fotogràfica. Prefereixo tirar la màquina del temps enrere i veure com era la Barcelona de desembre del 1999.

La Plaça Catalunya fou per primer cop l'escenari de la festa de Final d'Any. Fins llavors, per increïble que sembli, no hi havia cap festa oberta al centre de la ciutat, cosa que va sorprendre a més d'un turista que passava els dies a la ciutat. La celebració però, va quedar deslluïda per una d'aquelles "tradicions" dignes d'estudi: la d'estrellar les ampolles de vidre al terra deixant la plaça plena de vidres trencats.

El metro va obrir per primer cop durant tota la nit. L'experiència fou valorada molt positivament i en algunes línies i estacions les aglomeracions van ser importants.

Aquell any els pisos nous s'havien apujat un 9%. I ja hi havia qui posava el crit al cel, com l'Enric Tintoré:

CLAMA AL CIELO la pasividad con la que las autoridades —incluido el Parlamento, el Gobierno, las autonomías y los ayuntamientos, sean del color que sean— han afrontado el problema de la vivienda, uno de los más graves para las familias españolas. Desde que empezaron a bajar los tipos de interés, hace ya varios años, se sabía que iba a producirse un “boom” de la vivienda y que los precios se dispararían. Así ha sucedido —en tres años han subido más de un 20%, tres veces más que el IPC— y nadie ha hecho nada. Ahora también se sabe que el sector de la construcción, que es una de las locomotoras de la actual expansión, puede morir de éxito. Es decir: los precios de las viviendas suben tanto que llegará un momento que nadie podrá comprarlas. Y entonces llegará la crisis. Puede evitarse, porque hay soluciones. Pero tampoco nadie hace nada. Todas las autoridades son responsables pero ninguna toma iniciativas. Vergonzoso.

El que no sabia el senyor Tintoré era que aquells pisos nous de 2 habitacions que podien comprar-se l'any 99 per sota de 100.000 euros a Sabadell o Terrassa acabarien valent en pocs anys més de 200.000.

I per cert, un 31 de desembre del 1999 se celebrà la I Sant Silvestre Barcelonesa, a la qual pràcticament no se li dedicà un breu. Avui se celebra la XI Cursa dels Nassos, amb un èxit tal que forçarà a fer la sortida en dues tandes. Com ja  és tradició (vuitena vegada consecutiva) jo hi participaré.

I si no ens llegim abans, bon any!!