No fa massa temps era força comú trobar-se a les botigues del centre de Barcelona cartells demanant dependents. De fet es tractava d'una imatge tan habitual que es feia estrany veure una botiga de la Rambla Catalunya sense un cartell d'aquestes característiques. Eren temps de plena ocupació i eren pocs els qui desitjaven ficar-se en un ofici no massa agraït ni en horaris ni en remuneració.
Una temporada de crisi ha acabat fent noticiable el que solia ser normal. Una botiga de la Travessera de Gràcia cantonada Muntaner buscava fa uns dies dependenta (en femení).
3 comentaris:
Crec que el gran problema rau no tant en la feina, sinó en el sou.
Molta gent estaria disposada a treballar dur, sempre i quan l'esforç es vegi reconegut econòmicament.
El canvi de model que tan es propugna ha de passar per no explotar al màxim el treballador i reconèixer-li els seus estudis, formació i esforç. Així, el que vagui i penqui tindrà feina i un bon sou. I els que no volen fer ni brot haurien d'espavilar-se.
Totalment d'acord amb tu Met! El problema d'aquests llocs de treball és que són molt sacrificats d'horaris però poc remunerats. Ara bé, potser el problema de fons és que la rendibilitat de molts d'aquests negocis no dóna per a més...
És possible també que el perfil formatiu de la persona estigui per sobre del de la feina i, en conseqüència, les expectatives(llegítimes, per alta part) siguin més altes del que realment correspondria per la feina que efectivamet és (depenent)?
Són sacrificats d'horari, cert, però suposo que han de tenir tota una altra sèrie d' avantatges (poca responsabilitat, no cal formar-se cada dia, etc.)
Si a 'x' li paguem 'y', ¿quan hauriem de pagar a 'a' que treballa igual de dur que 'x' però amb el triple de resonsabilitat, formació contínuada obligatòria, que paga assegurances, col·legiacions, etc.?
Publica un comentari
Publica un comentari