Font: Avui.cat
Tots som humans i ens equivoquem. Sovint diem coses, moguts per la ràbia, el nerviosisme o la desil·lusió, que mai voldríem dir i que acaben ferint a aquells qui t'estimen. El missatge de la Blackberry d'en Daniel Sirera que captaren les càmares de l'Avui entra dins d'aquesta categoria, i per tant no cal donar-li cap més importància.
El que ja no és tan normal és la reacció de l'afectat davant d'aquest incident. El més normal hauria estat disculpar-se, indicar que es tractava d'una frase fora de context i aquí s'acaba la discussió. En canvi, s'ha optat per la via d'atacar als periodistes al·legant una "intromissió en la intimitat", i denunciar la manca d'ètica d'aquells periodistes que utilitzen aquest tipus d'informació. Aquesta visió ha estat més o menys compartida pel propi president del Parlament, Ernest Benach, qui també criticà un cert grau d'intromissió dels mitjans en el discurs de cloenda dels Premis Blocs.
Tot aquest raonament no s'aguanta per enlloc si tenim en compte diversos fets:
- El telèfon que utilitzava el senyor Sirera no era el propi, sino una Blackberry posada a disposició seva per part del Parlament i per tant pagada pels ciutadans.
- El senyor Sirera estava utilitzant el telèfon mentre es desenvolupava el plenari, en un moment en què l'ús del telèfon, o d'altres mitjans de comunicació, hauria d'estar reservat només a comunicacions urgents.
- El senyor Sirera és conscient de què al Parlament hi sol haver presència de periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió, i que per tant és probable que algú acabi enganxant per casualitat una imatge del que està fent al seu escó.
Potser un altre cop que el senyor Sirera, o qualsevol altre distingit diputat, vulguin tenir intimitat haurien de (a) sortir fora de l'hemicicle i (b) fer servir el seu telèfon personal. De ben segur que cap periodista els fotografiarà o els incomodarà, perquè llavors sí que no hi ha cap dubte de què es tracta d'una intromissió en la intimitat.
4 comentaris:
David,
El secret de les comunicacions és un dret fonamental, amb independència del mitjà emprat. Crec que el fet que el telèfon sigui facilitat per part del Parlament i pagat per tots no legitima en absolut als periodistes per difondre el contingut d'un missatge personal. El diputat no és més contundent perquè deu estar avergonyit, però crec que té tota la raó del món.
Àngel,
Estic d'acord amb tu en què si un veu una conversa privada per casualitat el millor que pot fer és oblidar ràpidament que l'ha vist. Però considero també que el senyor Sirera sabia positivament (o hauria d'haver sabut) que era literalment impossible mantenir una conversa privada dins d'un hemicicle ple de periodistes amb micròfons i càmeres. Si un vol privacitat hi ha maneres d'aconseguir-la ben fàcils, com sortir de l'hemicicle i fer servir el telèfon personal.
I un tema secundari que cal tenir en compte: si donem per descomptat que aquells telèfons s'utilitzen per defecte per trucades personals, per què hem de pagar-los-els? Entenc que l'ús dels telèfons mòbils del Parlament dins de l'hemicicle no té cap raó de ser.
Aquí hi ha un tema de fons en el sentit de l'ètica periodística. Si el missatge fos del líder de l'oposició o fins i tot del president Montilla tots sabem que això no es publicaria. El PP (que consti que no es sant de la meva devoció) és relativament vulnerable a casa nostra i allò que costaria fer amb altres es fa amb més facilitat. O per què no es coneix les pàgines que visiten alguns parlamentaris del PSC i CiU que tenen el PC obert en plena sessió?
Em dóna la sensació que l'sms es podria haver enviat fora del parlament, ni tant sols comentaven res de la sessió concreta. És clarament una patinada. Quant el pagament de les trucades, entren en la despesa de protocol dels grups parlamentaris, incloent-hi també àpats i altres "avantatges". Alguns parlamentaris tenen dos i fins i tot tres mòbils (un pagat pel partit, un pel parlament i un personal).
Andreu,
Molt bona reflexió, sobretot perquè també introdueix casos similars (portàtils, notes en paper...). Estic d'acord amb tu en què ha sortit perquè era del PP. De totes maneres, si un vol privacitat en un espai públic hi ha maneres de fer-ho...
Ara anem al tema de la despesa. Em sembla molt bé que el Parlament posi a disposició dels seus membres un telèfon mòbil (com Governació en posa un per als alcaldes), sempre que se'n faci un ús correcte i adequat. Per entendre'ns, estic demanant exactament el mateix que se li exigeix a milers i milers de treballadors. El que no pot ser és que aquests senyors no hagin de retre comptes a ningú, com semblen deixar entreveure.
Publica un comentari
Publica un comentari